Franz-Kafka
Centenari de la mort de Franz Kafka
"Comprendre la felicitat que suposa el fet que el terra que et sosté no pot ser més gran que els dos peus que el cobreixen".
Aforismes de Zürau, Franz Kafka
Va néixer a Praga el dia 3 de juliol de 1883 i va morir a Kierling, Àustria, el dia 3 de juny de 1924. Va ser un escriptor txec d'origen jueu en llengua alemanya.
La seva narrativa angoixant i simbòlica va anticipar l'opressió vital del segle XX, perquè l’art, la literatura, ja solen anticipar-se a la vida. La seva influència ha fet que el terme 'kafkià' s'apliqui a situacions socials angoixants i grotesques. També a la topada amb les coses legals, burocràtiques, administratives. I és que Kafka, que es va veure obligat a estudiar Dret per imposició del pare, va optar per convertir el món de les lleis en la seva inspiració. El que diria Thomas Bernhard, que escriure en un ambient poc acollidor pot ser més productiu que no pas tenir-ho tot a favor.
La seva obra, no gaire extensa, és una de les més influents i innovadores de la literatura universal del darrer segle. Va ser autor de tres novel·les: El procés (1925), El castell (1926) -que és basat en la narració curta i més antològica seva, la de Davant la llei-, i Amèrica (1927); dues novel·les curtes: La metamorfosi (1915) i La colònia penitenciària (1914), i un seguit de paràboles i relats breus. La metamorfosi s’hauria d’haver traduït com a La transformació, molt més fidel a l’esperit del títol original. Però tampoc Kafka volia que en la seva coberta s’hi inclogués el típic escarabat que surt en la majoria d’edicions, perquè de fet ell només parla, a l’inici de la narració, d’un Gregor Samsa convertit en un “insecte monstruós”, sense especificar quin.
La major part de la seva obra va ser publicada pòstumament pel seu amic Max Brod, el qual va ignorar els desitjos de l'autor que els seus manuscrits fossin destruïts, segurament en un rampell de pessimisme. A banda d’això també va deixar una correspondència molt abundant, com la recollida a Cartes a Felice o a Cartes a Milena -parelles a les quals va acabar deixant pel seu “ardent desig d’una vida natural i la determinació de no cedir-hi mai”, que deia el seu biògraf Klaus Wagenbach-, i escrits autobiogràfics com els seus diaris. “Jo soc la literatura”, hi va anotar. Una afirmació que pot ser darrere de la seva tossuderia a no voler saber res del matrimoni. El darrer any de la seva vida va trobar una altra dona, Dora Dymant, el gran amor que havia anhelat sempre i que li va tornar breument l'esperança.
Va tenir moltes dificultats per dedicar-se a la literatura: l’hostilitat manifesta de la seva família, una feina de buròcrata a una companyia d'assegurances de Praga i la seva precària salut. Malgrat tot, s'hi va dedicar intensament.
El 1913 l'editor Rowolth va accedir a publicar-li el seu primer llibre Meditacions. Malauradament, el llibre va passar desapercebut, igual que els posteriors, que només llegien el seu cercle íntim d'amics i admiradors incondicionals. El seu cas s’assembla al de Pessoa, un altre escriptor clau del segle XX.
Una de les característiques més importants d’aquest segle XX és l’intent de mostrar al món al mateix temps que se l’amaga. El que la pintura fa amb l’abstracció, Kafka ho faria mitjançant l’al·legoria.
Sobre el terme “al·legoria”. Aquesta mostra alhora un doble nivell, literal i figurat. Són possibles, doncs, dues lectures, la literal i la figurada -amb la qual cosa s’acosta al símbol i s’aparta de la metàfora-. S’insisteix en la idea que en la metàfora el sentit propi és inacceptable en el context, i remet obligadament a un sentit figurat, mentre que en símbol és el sentit literal aquell que assegura la coherència denotativa sobre el qual s’afegeixen altres valors connotats simbòlicament.
Aquest joc entre el fet literal i el figurat, entre realitat i fantasia, és una constant en l’autor de Praga. En el fenomen anomenat literatura es pot suprimir tota referència a la realitat donada, per tant, igual que en una pintura abstracta, es crea una nova realitat, en la qual l’intèrpret amb les seves raons desapareix, i el text parla. Una mica com passa a Desig d’esdevenir indi, que mostraria l’anhel del mateix Kafka de no tocar pràcticament de peus a terra, el que ell relaciona als seus diaris amb la imatge d’una estàtua sobre el seu pedestal, que es troba sempre “amb la mirada en la llunyania”.
La seva escriptura, doncs, es caracteritza per una marcada vocació metafísica i una síntesi de l'absurd, la ironia i la lucidesa. Aquest món de somnis, que descriu paradoxalment amb un realisme minuciós, es troba ja present a la seva primera novel·la curta.
La seva existència atribolada i angoixant projecta en la seva obra un pessimisme irònic i un estil on no se’n copsa ni el principi ni el final. Els seus personatges es veuen sacsejats i amenaçats per instàncies ocultes i absurdes que no els porten enlloc. Així, el protagonista d’El procés no arriba a conèixer mai el motiu de la seva condemna a mort i l'agrimensor d’El castell cercarà inútilment el rostre de l'aparell burocràtic al qual pretén integrar-se.
La pel·lícula d’El procés de 1962, dirigida per Orson Welles i amb l’Adagio d’Albinoni per banda sonora, va recollir amb molta força l’esperit de la novel·la de Kafka. La versió en català d’aquesta obra és de Gabriel Ferrater.
"Si uno pudiera ser un piel roja, siempre alerta, cabalgando sobre un caballo veloz, a través del viento, constantemente sacudido sobre la tierra estremecida, hasta arrojar las espuelas, porque no hacen falta espuelas, hasta arrojar las riendas, porque no hacen falta riendas, y apenas viera ante sí que el campo era una pradera rasa, habrían desaparecido las crines y la cabeza del caballo".
El deseo de ser piel roja, Franz Kafka.
A les biblioteques trobaràs:
Més cerques al catàleg Aladí:
Selecció de webs:
- Frank Kafka a la Viquipèdia
- Relats de Kafka
- Biografia
- Franz Kafka: Criminales por sentimiento de culpabilidad: En torno a la culpa y la auto-destructividad humana