Manuel de Pedrolo és un dels escriptors més prolífics en llengua catalana i que més va contribuir al renaixement de la lectura en català. Tot i ser un referent en la creació d’una literatura catalana moderna, fins avui s’havia obviat pràcticament el conjunt de les seves 120 obres, essent recordat únicament per una sola novel·la “El mecanoscrit del segon origen”.

Gràcies a la tasca de nombroses editorials, que han iniciat la reedició dels seus principals títols, i a l’aparició llibres d’assaig, avui es comença a desvelar el vast i heterogeni univers de Pedrolo, compost per tots els gèneres: teatre, poesia, narrativa breu, novel·la, diaris, articles d’opinió.

Escriptor experimental a la recerca constant de noves tècniques narratives, estava convençut en el poder de l’escriptura per transformar la societat. Tal i com ell mateix va expressar en una entrevista a la televisió amb el periodista Joaquim Maria Puyal l’any 1983, en totes les seves obres sempre es tracta el concepte de la llibertat, tant la individual com la col·lectiva. La reflexió sobre l’existència humana també és un dels temes centrals de la seva literatura.

Escriptor incòmode per l’època que li va tocar viure, marcada per la repressió moral i política de la dictadura franquista, va portar a terme l’exercici de la seva llibertat individual a través de la creació d’una literatura existencialista amb un llenguatge trencador que el va convertir en l’autor més censurat entre els anys 50 i 70. Moltes de les seves obres van ser publicades amb dècades de retard. En són exemples les novel·les “Cendra per Martina”, escrita el 1952 i que no es va  publicar fins el 1967; “La terra prohibida” (tetralogia), escrita el 1957 i apareguda el 1977. “Acte de violència” escrita l’any 1961 i publicada l’any 1975 ; “Doble o res”, de 1950, es va publicar set anys després de la mort de l’autor, l’any 1997.

“En tots els meus llibres hi ha el problema de la llibertat tenint en compte que sempre he viscut sense llibertat. La llibertat l’entenc en tots els sentits. Penso que estem vivint una moral equivocada, una moral de progrés material, de progres tecnològic, de tipus destructiu, que en realitat és una doble moral…”

Després de la guerra civil, a la que va participar com a membre del regiment d’artilleria de les files republicanes, va haver d’anar a fer el servei militar a Valladolid. A partir de l’any 1946, casat i vivint a Barcelona, va haver de treballar en desenes de feines per sobreviure  (fruiter, agent d’assegurances, publicista, agent d’informació comercial, investigador privat a “Behar, Información Privada”). Finalment, però, va aconseguir treballar dins l’àmbit editorial com traductor, lector d’originals, corrector de textos i d’assessor literari.

Admirador, especialment de la literatura nord-americana, gràcies a la seva tasca de traductor va donar a conèixer en llengua catalana autors estrangers, sobretot anglosaxons i francesos, com John Steinbeck, Jack Kerouac, Henri Miller, John Dos Passos, William Faulkner i Jean-Paul Sartre. Amb més de quaranta títols traduïts al català, es va convertir en un dels traductors més prolífics del moment.

Tenia una clara voluntat de contribuir a renovar la literatura catalana i a crear i consolidar un públic lector en català. Per això reivindicava el paper dels gèneres literaris populars, des de la novel·la eròtica, la ciència-ficció, la novel·la negra i el teatre, als que posava al mateix nivell d’importància que la literatura més culte o elevada. No és d’estranyar, doncs, que fos l’impulsor de la novel·la negra a Catalunya, com a director de la col·lecció “La cua de palla” entre 1963 i 1970 - primera col·lecció de l’editorial 62 i la primera dedicada al gènere negre en català – i com a escriptor del gènere amb títols com “Joc brut”, “Mossegar-se la cua” “Doble o res” o “L’inspector fa tard”.

"Els escriptors han de fer camins nous a la literatura, independentment si el públic els segueix o no"

"He volgut donar al màxim, donar una obra que fos moderna, creadora, que no s’estanqués i integrés altres elements de fora."

Com a dramaturg va crear quinze títols d’un teatre innovador, d’arrel simbòlica, molt proper a Samuel Beckett. Com a narrador de contes va publicar quinze llibres de relats, entre els que trobem “Trajecte final” i “Crèdits humans”.

Va destacar, però, en el camp novel·lístic, amb la publicació de 70 obres. Entre alguns dels seus títols més importants cal anomenar “Joc brut”, “Cendra per Martina”, “Totes les bèsties de càrrega”, el cicle “Temps obert”, compost per onze llibres i la tetralogia de “La terra prohibida”.

El cicle “Temps obert” és un ambiciós projecte on l’autor vol explorar totes les possibilitat d’una vida humana, la del personatge Daniel Bastida, a partir d’un fet puntual, la d’un bombardeig sobre la ciutat de Barcelona. Per la seva arquitectura experimental i complexa es considera el primer intent de fer la gran novel·la catalana, la novel·la total.

Políticament compromès amb l’independentisme, va expressar el seu ideari polític en nombrosos articles publicats a les revistes Serra d’Or, Canigó, Diari de Barcelona (conjunt d’articles recollits sota el títol Cròniques colonials) i l’Avui.  Sovint lamentava l’absteniment de molts intel·lectuals i escriptors catalans en la causa de la independència dels Països Catalans, als que considerava uns països ocupats.           

Autor d’enorme popularitat, sobretot a partir de l’èxit de la publicació de la novel·la de ciència-ficció “El mecanoscrit del segon origen”, l’any 1979 va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Al llarg de la seva trajectòria literària va rebre una vintena de premis entre els que destaquen el Premi Joanot Martorell (1954) amb la novel·la “Estrictament personal”, el Premi Víctor Català (1956), amb el recull de relats Crèdits humans,  el Premi Sant Jordi (1962) amb “Balanç fins a la matinada” i el Premi Prudenci Bertrana (1968) per l’obra “Estat d’excepció”.

Tot i ser un referent intel·lectual dels moviments antifranquistes, compromès amb la llengua, i amb una gran personalitat, es va distanciar dels cercles culturals i polítics, dels que tampoc va obtenir el mateix nivell de reconeixement que el dels seus lectors.

Manuel de Pedrolo va morir l’any 1990 a Barcelona.

L’any 1996 es va realitzar el documental de 45 minuts “Manuel de Pedrolo, amb el temps obert”, amb guió de Jordi Coca, dins la col·lecció “VIURE I ESCRIURE. Els grans noms de la literatura catalana (segles XIX-XX)” dirigida per Joan Perera.

Actualment, la Fundació Pedrolo, creada l’any 2005, treballa per “recuperar la memòria de la figura i de l’obra de l’escriptor”.

L’any 2015, als 25 anys de la seva mort, la productora olotina “Zeba produccions”, en coproducció amb Televisió de Catalunya i amb la col·laboració, entre d’altres, de la Fundació Pedrolo, i gràcies a un ampli micromecenatge d’aportacions individuals, va estrenar el documental “Manuel de Pedrolo. Trencant l’oblit”.

Finalment el Govern de la Generalitat ha aprovat el centenari del seu naixement com a commemoració oficial de l’any 2018 amb un recull d’activitats arreu del país (conferències, exposicions, tertúlies literàries, espectacles, recitals, taules rodones i vermuts literaris, projectes editorials, acadèmics i educatius, entre d’altres) que han de servir per divulgar la vida i l’obra de l’autor. La comissària de l’Any Pedrolo és l’escriptora i professora de la Universitat de Barcelona Anna Maria Villalonga.

A finals del segle XX i principis del XXI començava a poc a poc la recuperació d’una figura clau en la literatura i la cultura catalana de de la segona meitat del segle XX, que va mantenir inalterable el seu ferm compromís amb la cultura i la lluita per les llibertats de Catalunya.