Syd Barrett
Syd Barrett
Sovint la música es veu entorpida per tot allò extern que sabem d’ella. Si un escriptor s’ha suïcidat, creiem veure en cada línia un presagi. Si un artista és un assassí veiem la seva energia fosca a cada oculta a la seva obra. Si un músic té problemes mentals considerem que les seves muses són estrambòtiques i la seva obra ja ocupa un espai singular més enllà de les persones normals. Són prejudicis, però és molt difícil eliminar-nos. El món ens rodeja, i reaccionem.
Molts prejudicis (sovint favorables) s’ajunten a la música de Syd Barrett. Membre fundador de Pink Floyd, autor d’una dotzena de cançons estranyes, plenes d’imaginació, arrossega amb ell tots els estigmes i exageracions pròpies de l’artista maleït.
No sabem pràcticament res d’ell, del seu cap. Només tenim alguns detalls principals de la seva vida. Des d’adolescent va mostrar predisposició artística i quan li faltaven els diners, inventava: va fabricar el seu propi amplificador per fer sonar la guitarra elèctrica. Als 21 anys havia format Pink Floyd i havia composat, quasi integrament, el seu primer i últim disc amb la banda: The piper at the gates of dawn.
Així comença l’àlbum:
Les cançons s’emmarcarien en una espècie de psicodèlia experimental progressiva. Però era una altra cosa. Pink Floyd sempre és una altra cosa. Les lletres són d’inspiració onírica, astronòmica i fantàstica: hi ha gats, espantaocells, gnomos, bicicletes. Hi ha, per exemple, aquesta escena raríssima, de dos amics flipant amb el gebre, amb unicorns... “Flaming”:
Hi ha una interpretació musicada d’una tirada de l’I Ching. Es diu Chapter 24:
Un disc així no va deixar indiferent ningú. I Pink Floyd va començar a ser reclamat per tothom. Amb els concerts les dificultats van aparèixer. L’abús de les drogues i la malaltia mental van agafar pel coll ràpidament a Syd Barrett. Era incapaç de seguir les cançons. Enmig d’una peça es posava a tocar una altra. Ja no era un músic capaç de compartir la seva música en directe. Els dimonis interior l’havien bloquejat per l’exterior. Els membres de la banda van decidir substituir-lo per David Gilmour, l’amic que li havia ensenyat els seus primers acords. La vida de Pink Floyd va seguir com ja sabem, en una apoteosi de misteri i de bellesa com n’hi ha hagut poques al món de la música popular.
Però Syd Barrett ho va intentar encara un parell de vegades. Va publicar un parell de discos.
Al 1969 presenta unes cançons noves a la discogràfica EMI que són produïdes per... David Gilmour! Es diu The Madcap Laughs. El disc és d’una austeritat radical: només la veu i la guitarra de Syd, una guitarra tan crua que se sent fins i tot la pua, com es nota aquí:
L’últim disc de Syd Barrett és de 1970. El va produir i organitzar, com qui diu, David Gilmour, un cop més. Es diu Barrett, i encara que no té l’espontaneïtat de Malcap... està ple d’idees curioses, com aquest Baby Lemonade:
Després hi ha hagut algunes recopilacions i alguns intents de
Al 1975, Pink Floyd grava un disc conceptual recordant el seu amic. És Wish you were here, un dels cims estètics de la música popular. Tota una regressió afectiva pel membre fundador de la banda, a qui feia anys que no veien. Enmig d’un enregistrament, un home estrany va aparèixer per l’estudi. Tenia una mirada perduda. Ningú el coneixia, fins que Gilmour va dir el seu nom. Hi ha una foto d’aquell moment:
Hi ha un documental que ho explica:
La corda s’havia trencat. No hi havia res més a fer. 30 anys després Syd Barrett va morir a casa seva. Aquell va mateix any es va vendre i subhastar tot el que tenia: des de les cortines de l’habitació, als llibres i quadres. La casa també es va vendre. Els fans ho van adquirir tot, i no va quedar més que un grapat de cançons. Potser més del que quedarà de tots nosaltres.
