Steve Vai

La música feta amb voluntat d’arribar al gran públic acostuma a cercar la senzillesa, la brevetat, a evitar excessos o esforços al públic potencial per evitar espantar-lo. Això és exactament el contrari del que ha vingut fent durant prop de 40 anys Steve Vai, guitarrista nord-americà de descendència italiana que s’ha convertit avui en dia en un mite per a milers i milers de músics d’arreu del món (només cal veure la multitud de vídeos a Youtube versionant els seus temes). Un músic que ha fet del virtuosisme la seva bandera, demostrant una capacitat per fer amb la guitarra coses a priori impossibles per a la resta de mortals. D’alguna manera, va agafar el relleu de Jimi Hendrix com a guitar hero per excel·lència, convertint les seves actuacions en shows on, més enllà de la gran qualitat musical, sorprendre al públic amb la filosofia d’un mag, traient trucs de la màniga per deixar-lo bocabadat (guitarres de tres màstils, tapping a dues mans, efectes sonors que semblen donar vida a la guitarra, tocar amb una mà la guitarra i amb l’altra el baix...).

Però més enllà de la impressionant capacitat tècnica i l’exhibició de pirotècnia guitarrera, ha demostrat també la seva qualitat com a compositor, escrivint temes com aquest.

 

 

 

Malgrat haver començat en un context propici per a les seves virtuts, la major part del temps ha anat a contracorrent de modes i llistes de vendes, però sempre mantenint un públic ampli, agraït, fidel, i alhora hiperexigent, que l’ha seguit al llarg del temps.

Va decidir començar a tocar la guitarra amb 12 anys, després d’escoltar als mítics Led Zeppelin. El seu professor era un altre estudiant més gran: ni més ni menys que Joe Satriani. Finalitzada la secundària, després d’uns anys en què va dedicar més de 10 hores diàries d’assaig, va entrar a estudiar a la prestigiosa escola de Berklee, d’on han sortit molts altres grans músics moderns.

Va iniciar la seva carrera amb només 18 anys, quan va enlluernar Frank Zappa amb la seva habilitat per a la transcripció de partitures. Temps després, el va convidar a una surrealista audició per a formar part de la seva banda i, d’aquesta manera, el va acompanyar de gira voltant per tot el món.

 

 

 

Després d’aquesta etapa va compaginar el seu primers treballs en solitari (autoproduïts i gravats a casa amb un 8 pistes) i col·laboracions amb altres grans noms del hard rock, com David Lee Roth o Whitesnake.

 

 

 

També va tenir temps per a mostrar la seva faceta d’actor (amb la seva extravagant gestualitat), fent un cameo a la pel·lícula Crossroads, interpretant un duel de guitarres amb el llavors jovenet Ralph Macchio.

 

 

 

Ja el 1988 va crear la seva pròpia línia de guitarres, a la que posteriorment va incorporar un model de 7 cordes, afegint greus a l’afinació tradicional.

Amb la publicació de Passion and warfare, va consolidar la seva carrera en solitari, ocupant-se  ell mateix de la producció. Durant els 90 va continuar publicant àlbums en solitari, amb diferent rebuda entre públic i crítica. Va apostar per una música eclèctica, densa, complexa, tant a nivell tècnic com compositiu, en un moment en què l’èxit anava lligat a tot el contrari: cançons breus, senzilles i directes, aptes per al major nombre de públic. Les seves gravacions eren principalment instrumentals, tot i que també s’atrevia amb la part vocal. Intercalava llargues introduccions, riffs potents, cançons d’estructura complexa i duració molt més extensa de l’habitual, llargs solos i també parts experimentals (petits gags, modes pròpis d’altres cultures, escales sintètiques...). Però conservant també el gust per les grans melodies.

L’any 1996 va començar una sèrie de gires amb el seu vell amic Joe Satriani, convidant cada cop un tercer guitarrista diferent a cada gira (Eric Johnson, Robert Fripp, John Petrucci...). Aquestes gires combinaven repertori propi i clàssics d’altres artistes.

 

 

Alive in the ultra world incloïa composicions inspirades en diferents cultures i països, i mostrava la seva ambició musical i la capacitat per assimilar diferents influències en el seu propi estil. Babushka és una de les cançons del disc, amb fals inici inclòs sense editar en la versió final.

Després de Real il·lusions: reflections, va començar a publicar material amb arranjaments orquestrals, el què va quedar reflectit en diversos àlbums en directe. For the Love of God és un dels temes més memorables de la seva discografia, enriquit en aquesta versió amb l’acompanyament de la Metropole Orkest.

 

 

 

Al llarg de la seva discografia abunden les referències religioses. No és habitual que un músic amb l’etiqueta de rocker es defineixi a sí mateix com una persona religiosa. O que dediqui més de 2 hores diàries a la meditació.

Com a referent en el món de la guitarra ha creat escola, explicant a través d’entrevistes o articles el seu mètode i la seva disciplina d’aprenentatge. Apart, ha trobat temps fer música per a crear bandes sonores, música de videojocs, publicitat, multitud de col·laboracions, per a fer masterclasses, crear el seu propi segell discogràfic, fer de productor executiu (del biopic sobre Hank Garland) i fins i tot per fer d’apicultor.

Tot i la seva faceta freak, ha estat guanyador d’innumerables guardons, inclosos 3 premis Grammy. En vista de tot el què ha demostrat capaç de fer, després de més de 60 treballs publicats (en solitari o en col·laboració amb altres) és inevitable preguntar-se què serà el següent. Quina una en crearà per a tornar a sorprendre al públic i arribar al más difícil todavía.