La soledat no desitjada és una experiència humana que pot afectar persones de totes les edats i condicions. No és simplement estar sol, sinó sentir que ens falta companyia, que no tenim amb qui compartir allò que vivim o que ens manquen vincles, persones amb qui poder confiar.

Al llarg de la història, la música ha sabut expressar aquesta emoció tan íntima i, de vegades, tan difícil de posar en paraules. La música clàssica ens parla de l’abandonament, de l’absència, de l’enyorança, de l’aïllament i del desig de retrobar-nos amb algú. Ho fa a través de melodies que semblen caminar soles, veus que expressen el dolor de la pèrdua i silencis que ens conviden a mirar cap endins.

Des dels lieders de Schubert fins a les òperes de Verdi i Puccini, passant per les obres introspectives de Mahler els compositors han donat forma musical a un sentiment universal, la soledat.

Escoltar aquestes obres no vol dir que la música pugui fer desaparèixer la soledat, però sí que pot ajudar-nos a reconèixer-la, comprendre-la i sentir-nos menys sols. Perquè, de vegades, descobrir que algú ha sabut expressar allò que nosaltres sentim és també una manera de trobar companyia i consol.

Perquè potser la música no pot fer desaparèixer la soledat, però sí que ens pot recordar una cosa important: que no som els únics que l’hem sentit.

Us presentem les següents obres que ens parlen o ens evoquen la soledat.

• Franz Schubert — Winterreise Viatge d’hivern (1827)  

Cicle de 24 cançons per a veu i piano on un home que, després d’una decepció amorosa, emprèn un viatge solitari. El paisatge hivernal reflecteix el seu desànim i la seva desconnexió del món.

• Henry Purcell   Dido's Lament, de Dido and Aeneas (1689)  

Dido, abandonada per Enees, canta el seu dolor abans de morir. El lament expressa la desesperació d’algú que ha perdut la persona estimada i ja no troba motius per continuar.

• Claudio Monteverdi — Lamento della Ninfa (1638) Madrigali guerrieri et amorosi.

Es considerada una òpera en miniatura que marca la transició del Renaixement al Barroc. Una nimfa lamenta la pèrdua de l’amor mentre tres veus masculines acompanyen i comenten el seu sofriment. La música transmet la tristesa i la impotència de qui no pot recuperar allò que ha perdut.

• Antonín Dvořák  Cançó a la lluna, de Rusalka (1901) 

Rusalka, una criatura de l’aigua, desitja convertir-se en humana per poder estimar i ser estimada. Adreça una pregària a la lluna perquè porti el seu amor fins a la persona estimada. Expressa el desig de pertànyer al món dels altres i de trobar algú amb qui compartir la vida.

• Frédéric Chopin  Nocturn op. 9 núm. 2 (1832) 1248342099

Aquesta peça per a piano no explica cap història concreta de soledat, però el seu caràcter íntim i contemplatiu convida a pensar en la nit, els records i els sentiments que emergeixen quan estem sols.

• Serguei Rakhmàninov  Vocalise, op. 34 núm. 14 (1915) 

Una veu canta sense paraules, sostinguda per l’orquestra o el piano. Precisament perquè no hi ha text, cada oient pot projectar-hi els seus propis sentiments: enyor, tristesa, tendresa o necessitat de companyia.

Us presentem l’obra per a violoncel i piano

• Ludwig van Beethoven  Sonata per a piano núm. 14, Clar de lluna (1801) 

El primer moviment, lent i meditatiu, crea una atmosfera nocturna i introspectiva. Tot i que no va ser concebuda com una obra sobre la soledat, és una música que pot acompanyar la reflexió i els moments de recolliment.

• Gustav Mahler  Der Einsame im Herbst, de Das Lied von der Erde (1908-1909) 

El solitari a la tardor» és una cançó orquestral que evoca el fred, el pas del temps i la sensació d’estar sol davant d’un món que es transforma. La natura es converteix en mirall de l’estat d’ànim.

• Leoš Janáček  Jenůfa, ària i escenes finals (1904) 

En aquesta òpera, els personatges pateixen l’aïllament provocat pels prejudicis socials, la vergonya i els secrets familiars. És especialment interessant per parlar de com la comunitat pot arribar a excloure algú en lloc d’acompanyar-lo.

• Giacomo Puccini  Un bel dì, vedremo, de Madama Butterfly (1904) 

Cio-Cio-San espera el retorn de Pinkerton i s’imagina el moment en què el tornarà a veure. L’esperança la manté viva, però també la condemna a una espera solitària i dolorosa.

• Gabriel Fauré    Après un rêve (1877) 

Una cançó per a veu i piano en què el record d’un amor viscut en somnis es contraposa al despertar i a la realitat. Expressa el desig de retenir una felicitat que s’esvaeix. Una peça que s’ha adaptat a molts instruments solistes.