Debutar amb un tema titulat “Perdedor” pot semblar una aposta arriscada, especialment en una societat amb un sentit de la competitivitat tan pronunciat com la nord-americana. Però la lògica no sempre funciona.

Beck va publicar el seu primer treball (Mellow gold) en una època en que el rock alternatiu havia envaït les llistes d’èxits de mig planeta. El seu primer videoclip, anomenat simplement Loser, donar la volta al món, convertint-se en un himne underground a escala mundial, i convertint el seu autor en una mena d’estrella contra la seva voluntat. L’eterna contradicció de la música de vocació alternativa quan es converteix en consum de masses. En aquell context, un single amb aquest títol no desentonava massa, tot i que tampoc encaixava a cap categoria determinada.

Gràcies a aquesta cançó de filosofia “outsider” va aconseguir fer-se un forat dins del panorama musical, que amb el pas dels anys ha anat refermant amb una discografia heterodoxa, imprevisible i eclèctica, al marge de les modes i tendències actuals. Tot i que amb el temps la seva música ha canviat (com tot a la vida) segueix conservant el seu vessant freak.

L’univers sonor de Beck és particular. No sona ni tradicional ni modern. Sinó tot el contrari. Barreja sons i ritmes com si fos una mena de collage on tot hi té cabuda. A les seves gravacions conviuen guitarres acústiques, harmòniques, sitars, sintetitzadors, arranjaments de corda, vents, beatboxes, electrònica, estrofes rapejades, jocs de paraules o distorsionadors de veu...

Si musicalment la seva proposta és original, el llenguatge visual que utilitza no es queda enrere. Els seus vídeos són saturats amb tots els filtres i efectes possibles, sovint incorporant una estètica vintage. Utilitza plànols poc habituals i canvis en la velocitat i en el sentit de la reproducció. Les escenes se succeeixen a un ritme vertiginós, sovint amb transicions brusques i un marcat contrast cromàtic, com una successió de petits gags d’humor irònic. Animacions 3D, coreografies impossibles, personatges surrealistes, robots que ballen, escenes de ball country line... tot això i molt més forma part del seu imaginari. Com a mostra, un botó: Where it’s at. 100% Beck-style.