Un cop finalitzada la Primera Guerra Mundial (1914-1918), Europa era un autèntic camp de proves per a les revolucions i els canvis més inesperats. La caiguda de l’Imperi Alemany, l’Austrohongarès o l’Otomà va sacsejar el Vell Continent com una tempesta que ho remou tot: de sobte, es van crear nous estats i fronteres.

Enmig d’aquest panorama convuls, es respirava una atmosfera carregada d’expectació, inquietud i fascinació davant les notícies de revolucions, vagues i canvis radicals que arribaven de tot arreu. Era un moment de transformació profunda i Catalunya no era aliena, ja que va viure una forta industrialització a finals del segle XIX i principis del XX, especialment al sector tèxtil i metal·lúrgic, centrada a Barcelona, Sabadell i Terrassa amb fàbriques que omplien les ciutats d’una nova classe obrera. El soroll de les màquines, el fum de les xemeneies i l’olor de ferro i suor eren el pa de cada dia per a milers de famílies.

En aquest context, va esclatar la vaga de la Canadenca, entre el 5 de febrer i el 19 de març de 1919, que va ser un autèntic terratrèmol social. No era només una protesta per millorar salaris o reduir la jornada: era una crida a la dignitat en una Barcelona industrialitzada, on l’electricitat era vital per a la vida quotidiana i l’activitat econòmica. La companyia Riegos y Fuerza del Ebro S.A., coneguda popularment com “La Canadenca” (per la seva vinculació amb capital canadenc), era la principal responsable de subministrar electricitat a la ciutat i a moltes de les seves indústries. Malgrat la seva importància, els treballadors patien jornades laborals llarguíssimes i sous baixos. El conflicte es va iniciar quan vuit empleats van ser acomiadats per negar-se a acceptar una rebaixa salarial i la conversió de contractes temporals en indefinits, fet que va encendre la revolta: en pocs dies, la vaga es va estendre com una taca d’oli, deixant Barcelona sense llum, tramvies ni subministrament elèctric, i provocant una paràlisi generalitzada.

La reacció del govern espanyol va ser contundent: militarització dels serveis essencials, empresonaments massius (més de 3.000 vaguistes, molts al Castell de Montjuïc) i intents fallits de substituir els obrers per soldats. Tanmateix, la solidaritat obrera, liderada per la CNT, va ser determinant. Gràcies a la resistència col·lectiva, la vaga no només va resistir, sinó que va créixer en força i suport.

El 19 de març, després de setmanes de tensió, es va aconseguir una fita històrica: millores salarials, readmissió dels acomiadats i, sobretot, la jornada laboral de vuit hores, convertint Espanya en el primer país d’Europa occidental a reconèixer aquest dret per llei (Reial decret de 3 d’abril de 1919). Tot i això, la llibertat dels presos no va ser immediata i va requerir noves mobilitzacions.

La vaga de la Canadenca va ser molt més que un episodi laboral, va tenir una gran repercussió internacional i va ser un referent en la lluita pels drets laborals.