Deslligar-se del passat obrer

Descalçat i amb uns mitjons apedaçats. El tren arriba a Warnley i Joe Lampton (Laurence Harvey) es calça unes sabates noves i lluents. Sense diàleg i amb molt pocs plans, ja sabem que el protagonista ha arribat a la ciutat per trepitjar-la fort.

Un lugar en la cumbre (A room at the Top, Jack Clayton, 1959) és eminentment un drama social, un retrat del xoc de classes a l’Anglaterra dels anys cinquanta. La hipocresia de la burgesia i l’autocomplaença de la classe obrera són descrites a la perfecció en aquesta cinta mítica del Free Cinema, moviment que va revolucionar el cinema britànic entre els anys cinquanta i seixanta, que beu directament del Neorealisme italià i la Nouvelle Vague francesa.

El film té, sense dubte, una estructura hereva dels millors melodrames, combinada amb una profunda càrrega social que posa en relleu tota la tristesa de la vida urbana i la impossibilitat de fugir de la nostra herència de classe. Els personatges estan construïts d’una manera excepcional a través d’unes interpretacions magnífiques.

Pel que fa a l’argument, Joe Lampton es presenta com un social climber que prové d’una ciutat obrera de províncies per treballar com a oficinista a l’Ajuntament de Warley. Poc temps després, coneix la Susan (Heather Sears), una jove encantadora i burgesa que es converteix, de seguida, en objecte del seu desig. La vol a ella, però, sobretot, vol la seva posició.

Simultàniament, en Joe coneix l’Alice (Simone Signoret), una dona atractiva i liberal que entra en la seva maduresa i arrossega la frustració del seu matrimoni i del pas del temps. Encara que recela de les previsibles conseqüències, s’abandona a un amor intens i clandestí amb en Joe. Compta els dies i viu amb la certesa que tots els seus moments són efímers i fugissers.

Entre aquests dos mons, Joe Lampton té clar què vol i on ha d’arribar. No se n’amaga: busca deslligar-se del seu passat obrer i de tot allò que creu que el fa inferior. L’Alice no té cabuda en la seva vida, per sincera que sigui la seva devoció.

Resulta colpidora la seqüència de la ruptura. Una il·luminació fantàstica ressalta encara més la bellesa i tristor del personatge encarnat per Simone Signoret. El treball interpretatiu és magnífic. No en va, Signoret s’endugué l’Oscar a la millor interpretació femenina l’any 1960.

La cinta, rodada el 1959, va ser la primera pel·lícula del director, productor i guionista Jack Clayton, conegut per haver-se especialitzat en l’adaptació d’obres literàries al cinema, sempre amb el vessant social com a veritable protagonista. Fou un clar referent del Free Cinema, moviment sorgit de l’inconformisme social i de la lluita de classes que tenia com a objectiu fer un cinema sense coaccions i al marge dels grans estudis. El resultat va ser un seguit de pel·lícules basades sobretot en el retrat quotidià i compromès amb la realitat social de mitjans del segle XX a la Gran Bretanya.

La cinematografia de la cinta mereix una menció a part. Com si fos el treball de carrer de Bill Brand, el retrat que es fa de la ciutat de Warnley la converteix en un personatge més del film. Els carrers empedrats, els nens bruts que juguen al carrer, les casetes obreres de totxanes i les xemeneies que fumegen ofereixen una visió realista que acompanya al protagonista de la història. El treball en blanc i negre de Freddie Francis, reconegut director de fotografia d’aquest moviment iconoclasta, resulta impecable en tots els sentits.

Un lugar en la cumbre va gaudir d’un èxit aclaparador, com no podia ser d’una altra manera. Es va endur nombrosos premis, inclosos dos Oscar (millor actriu i millor guió adaptat). Ha passat a la història del cinema com una cinta de culte del cinema independent britànic i m’atreviria a dir que ha influenciat directors moderns tan importants com Woody Allen. No semblen casuals les referències a l’obra que es poden trobar en la cèlebre Match point (Match Point, Woody Allen, 2005). Lluny de retreure-li res al famós director novaiorquès, fora just reconèixer-li l’encert de l’homenatge. El film de Clayton una obra mestra i no es mereix menys.

Crítica elaborada per Esther Garcia Prats de la Biblioteca Can Pedrals de Granollers en el marc del projecte Escriure de cinema.

La boda de mi mejor amigo (My Best Friend’s Weeding, P.J.Hogan, 1997)

Entomar el fracàs

Una exitosa crítica de cuina de Nova York rep la notícia que el seu millor amic (i antiga parella) es casa. És massa orgullosa per confessar el seu amor, així que dissenya un seguit d’estratègies per aconseguir guanyar, és a dir, recuperar el seu examant. No se’n surt, i aquesta és una cosa que li ve molt de nou, perquè no està acostumada a perdre.

La boda de mi mejor amigo (My Best Friend’s Weeding, P.J.Hogan, 1997) és una pel·lícula entretinguda i amable. Tant la música com el vestuari estan ben cuidats. El film ens ven la idea ensucrada que l’amor és una relació convencional de parella on la capacitat de sacrifici per part de tots dos és un aspecte positiu per aconseguir l’estabilitat de la parella. Aquest és l’objectiu principal de l’amor.

També podem extreure el missatge que un amic gai és un valor segur, que serveix per a tot i sempre et fa quedar bé. Sobretot si es tracta de Rupert Everett.

El que a mi m’ha agradat és veure com el personatge encarnat per l’actriu coneguda com la núvia d’Amèrica es convertia en una perdedora, tot i que al final entomi el fracàs amb molta elegància. Com li diu el seu amic: no es guanya sempre. Sembla que ens digui que hem de gaudir del que tenim.

La protagonista es mostra inicialment incapaç d’acceptar el seu fracàs. Es comporta d’una manera molt arrogant i prepotent, però posteriorment sembla més tolerant i, fins i tot, resignada. Aquest procés podria servir per obrir un cicle de conferències sobre els límits que cal posar en l’educació dels infants. Qui ho ha tingut sempre tot, qui no ha rebut mai un no, té més difícil acceptar el fracàs. Així que el missatge implícit del film podria ser: papes i mames, el primer no ha de ser als tres anys o abans.

Crítica elaborada per Maria Autonell Vilalta de la Biblioteca Dos Rius (Torelló) en el marc del projecte Escriure de cinema

La costella d'Adam (Adam’s Rib, George Cukor, 1949)

Lluita de sexes en el món de la Guerra Freda

Quan hom veu Katharine Hepburn a la pantalla gran, corre el risc de quedar tan captivat per la seva presència i pel carisma dels seus personatges que pot arribar a distreure’s per uns instants de la pel·lícula que està veient.

La costella d'Adam (Adam’s Rib, George Cukor, 1949) és un film rodat tot just als inicis de la Guerra Freda, en el moment en què Roosevelt va batejar el famós teló d'acer que va dividir el món en dos blocs. Hollywood, que va quedar al costat dels bons, havia de marcar les pautes de conducta i el savoire faire de les parelles joves del moment.

Tot i la distància evident entre un espectador desentrenat a escala fílmica i la pel·lícula (és impossible establir cap mena de diàleg o sentir-s'hi interpel·lat, si has nascut durant la Transició democràtica), les converses que ens mostra són d'una delicadesa exquisida. Les paraules llisquen per una superfície amable i serena, però creen el pòsit àcid on finalment es veuen arrossegats els personatges.

Aquest és un punt sense retorn que marca un moment d'inflexió desitjat per un espectador que ha crescut en la cultura del Gran Germà, i que no s'acaba de sentir identificat en una opereta de titelles estereotipats que exemplifiquen l'estàndard matrimonial de tota una generació.

La pel·lícula entreté. A l'època, va suscitar un gran interès pel glamur que desprenien els seus dos protagonistes, la Katharine Hepburn i l'Spencer Tracy, possibles amants a la vida real. Van arribar a rodar sis pel·lícules més, on es feia evident la màgia i la complicitat de la seva relació.

I encara pren més valor el paper preponderant de la dona en una època marcada pel biaix típic d'una societat patriarcal.

Així que el valor històric i reivindicatiu del film és incalculable, però requereix que l’espectador estigui motivat i informat. Si no és així, pot caure en l'error de no acabar de veure l’atractiu d’aquesta meravellosa lluita de sexes.

Función de noche (Josefina Molina, 1981)

Autòpsia d’una separació

Entre la pel·lícula i el documental, Función de noche (Josefina Molina, 1981) ens mostra una conversa entre Lola Herrera i Manuel Dicenta, un matrimoni separat que s’interpreta a si mateix. La separació es va produir després d’una convivència de set anys, entre el 1960 i 1967, i de dos fills. Catorze anys més tard, la parella es retroba al camerino entre la sessió de tarda i la sessió de nit de l’obra Cinco Horas con Mario, de Delibes, que interpreta l’actriu. Herrera se sent identificada amb la vídua protagonista del monòleg, tant per l’abandonament de la parella amb fills petits que queden totalment a càrrec seu, com per la baixa formació intel·lectual que comparteix amb el seu personatge.

El camerino constitueix pràcticament l’únic decorat del film. S’intercalen imatges d’Herrera als carrers de Madrid i escenes de la representació del monòleg.

La trobada repassa de forma crítica els anys de convivència. La pel·lícula adquireix un caràcter de censura a una societat tancada i conservadora, a un paper de la dona sotmesa i poc formada. La directora del film, Josefina Molina, va mantenir una actitud feminista activa en la seva trajectòria professional i personal. Aquest activisme traspua en l’obra, tot i que actualment queda molt difuminat a causa dels canvis socials que hi ha hagut als últims quaranta anys. Josefina Molina va començar com a directora de teatre amb Casa de muñecas d’Ibsen, es va introduir en el món de la ràdio i va començar a dirigir teatre i sèries per televisió als anys setanta. Entre elles, va signar una adaptació d’El camino, del mateix Delibes, que va suposar la porta d’entrada per dirigir al teatre Cinco horas con Mario, on va entrar en contacte amb Lola Herrera. Molina va iniciar-se com a directora de cinema l’any 1973.

Función de noche va rebre el premi de millor fotografia del Círculo de Escritores Cinematogràficos.

Tot i que tant els actors com la directora van buscar que el film desprengués una aparença d’espontaneïtat, crec que les taules teatrals dels actors fan que aquest toc quedi força desdibuixat. En alguns moments, tens la sensació de veure una obra de teatre gravada dins del teatre.

En general, crec que la pel·lícula ha perdut amb el pas del temps. Els canvis socials han distorsionat el discurs inicial. Ella té el paper de víctima i ell és l’egoista inconscient que reconeix els errors comesos, però la incomunicació sexual i afectiva de la parella es manifesta com el motiu principal de la separació.

Tot i això, cal reconèixer que tant la forma com el tema tractats van representar una aposta innovadora en el seu moment.

En un poble petit a Polònia que ha viscut aïllat del món les darreres dècades, una dona fuig cap a Varsòvia, deixant enrere un divorci difícil. Els rabins decideixen enviar un emissari avisant a les autoritats poloneses, malgrat saber que el secret de l’existència del poble serà descobert. 
Mentrestant coneixem els habitants del poble, les seves històries i seguim com la  Pesha Lindauer, la dona fugitiva descobreix Varsòvia i el xoc que li suposa. Aquest conflicte cultural també el viuran la resta d’habitants del poble, quan les autoritats poloneses arribin al poble. 
Aquesta és una novel·la que comprèn diverses històries, la del xoc cultural, la trajectòria vital d’alguns del seus personatges. 

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

Carl Newport és professor de ciències informàtiques i també autor de Céntrate y Minimalismo digital. Proposa un nou plantejament de la feina que es basa en un treball més organitzat amb l’establiment de criteris clars que permetin poder aprofundir en els temes i concentrar-se. Dóna consells per ser més productius en cada moment, introduir canvis i aprofitar les eines idònies que el correu electrònic.   

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals

Els entusiastes del cafè saben que poder tastar un bon cafè és un tema complex en el que intervenen molts elements. Aquest llibre explica de manera visual i gràfica: les varietats de cafè, les dades del conreu, els mètodes de torrat,  les diferents possibilitats d'elaboració, els consells per comprar per finalment poder-lo degustar. tranquil·lament. 

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals

Cuinar amb flors és molt més que afegir sabor a les receptes. Les flors aporten nutrients que proporcionen benestar. 
Al llibre trobaràs les flors de cada mes, per poder fer plats de verdura, pasta, arròs, carn, peix i postres, segons les flors de cada temporada, L’autora també descriu aspectes científics sobre els plantes, consells de conreu, recol·lecta i conservació de les flors. 

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 
 

Aquest és un dels llibres clàssics de la rebosteria, que ara estat renovat i actualitzat. Ensenya, de manera minuciosa, les tècniques bàsiques per elaborar les bases de postres al forn, mousses, bavaroises i sorbets i compotes.  També ofereix propostes per ser deixar anar la creativitat.

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

Cuinar no és obeir unes instruccions, ni sotmetre’ns a una llista d’ingredients, ni planificar minuciosament la compra del supermercat. Ben al contrari, cuinar és tot allò que passa als marges d’una recepta: és improvisar, arriscar, decidir. Cuinar és, en definitiva, atrevir-nos a ser lliures. Contra l’extinció d’aquest atreviment, contra el síndrome del no-tinc-temps i la barbàrie d’una societat que menja però no cuina, aquest llibre ens urgeix a recuperar el sentit de l’acte més primigeni de la vida: alimentar-nos.
Entusiasta, inconformista i hilarant, Maria Nicolau ens obre les portes a una cuina rica, sostenible, apassionada i, sobretot, coherent. Una cuina explicada a través de la història i la ciència, la natura i la tecnologia, els episodis col·lectius i la vivència íntima. Per què l’olla és l’invent primordial de la civilització? Què ho fa que els pastissos s’inflin al forn? Com és que només comprem salmó i lluç, tenint el Mediterrani ple d’altres varietats de peix? En aquest llibre, molt més que receptes, trobareu una cuina que respon a la necessitat de subsistir, però també al goig de compartir i que ens recorda que nosaltres som els últims responsables de la manera com vivim.

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals
 

Francesc Bellart construeix la seva primera novel·la en català. Una novel·la de misteri situada al barri del Poblenou, que combina intriga i humor a parts iguals. Set generacions marcades per assassinats, violacions, amors impossibles i d’altres ben reals, venjances, històries de bandolers i també d’altres més contemporànies. De tot això està format el llibre, que és un còctel de sensacions en què “el lector no s’ha d’esperar al final per divertir-se; s’ho passarà bé des del primer moment”, afirma l’autor.

Extret d'Anna Huertas Grifell a www.nuvol.com
 

Aquest llibre descobreix 101 llocs mítics del rock, amb moltes curiositats, i històries de grans estrelles, però incidint en els racons que van servir d’inspiració o que tenen algun record especial per la musica del segle XX i XXI. 
Dividit en cinc capítols que suposen un recorregut en la història del rock i els seus principals intèrprets.  

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 
 

Les foradades, els ponts naturals i les finestres han estat motiu d’interès de l’excursionisme des dels seus orígens. En aquesta guia hi trobaràs una selecció d’aquest patrimoni geològic repartit per Catalunya. 
Presenten 30 excursions no únicament cenyides a les foradades, sinó que aquestes, més aviat han servit de pretext per dur a terme una excursió i conèixer també l’entorn on estan situades, com per exemple, assolir cims, descobrir balmes, conèixer la vegetació i altres elements d’interès excursionista.

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 
 

Llibre per iniciar-se en la cal·ligrafia, en el disseny de lletres i en la retolació que ofereix consells per convertir-se fins i tot en un professional. Ofereix 40 receptes explicades pas a pas per aprendre les principals tècniques. 

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

Històries emotives de la relació entre humans i animals; relacions d’amor, poder , por i comprensió. Històries profundes que la Susan Orlean ha vist i descriu d’una manera emotiva. 

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

Aquest llibre proposa 150 propostes d’aventures a l’aire lliure diferents tipologies: escalada, natació en aigües obertes, senderisme, ciclisme, esqui, parapent, vela, observació estrelles A més explica a quines zones d’Europa és més adient , què es pot veure, què cal portar i quina època és més convenient. Un llibre inspirador per descobrir la natura. 

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

L’autora ens convida a entendre l’amor en tota la seva complexitat. No hi ha raons equivocades, sinó la voluntat d’estimar millor als nostres i a nosaltres mateixos. 

Des de l’esperança, la vulnerabilitat, la tendresa l’autora combina els seu propi testimoni amb experts i autors reconeguts, i mantenen converses profundes sobre la soledat, l’amistat el dol i el desig. 

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 
 

Amb aquest títol provocador l'autora, Sara Desiree Ruiz, experta en adolescència, pretén ajudar-te a entendre adolescència dels teus fills i filles. Entre altres temes, fer que confiïn en tu, i que la vostra comunicació sigui fluida per estimular la seva motivació, prevenir les conductes de risc, i acompanyar-los en la seva orientació laboral i acadèmica. 
Es una guia pràctica que pretén revisar l’enfocament que tenim sobre l’adolescència, conèixer la seva evolució i donar-te recomanacions pràctica, per poder acompanyar els teus fills i filles en aquesta etapa que és única. 

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

Tots hem sentit avorriment en algun moment, però, què significa, què en podem aprendre? Josefa Ros  Velasco, doctora de filosofia i experta en el tema, ens ensenya a buscar els motius i l’ analitza des d’un plantejament interdisciplinar: filosòfic, antropològic, mèdic, social, històric...Ens anima a encarrilar els nostres actes amb els recursos possibles per aconseguir l’estat òptim de satisfacció. L’avorriment ha estat al llarg de la història una motor pel desenvolupament humà i evitar l’estancament. Això no treu que hi pot haver avorriment patològic, com el que es dona a les residencies de gent gran. 

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

Como si el desamor fuera inevitable

Rojo y verde. Flores. Callejuelas desiertas. Paredes desconchadas. Pasillos interminables. Elegantes qipaos. Música hipnótica. Un cigarrillo tras otro. Té y fideos. Miradas penetrantes e implorantes. Omisiones deliberadas. Silencios que lo dicen todo. Secretos que se nos ocultan. Espejos y planos desde atrás. Primeros planos. Cámaras que atraviesan paredes y el alma. Autocontrol y sensualidad. Contención desbordante. Lluvia incesante. No ocurre nada y ocurre todo. Lirismo puro. Deseando saber. Deseando amar. Historia de amor triste. Triste historia de amor. Encuentros y desencuentros. Tan cerca y tan lejos. Vecinos y desconocidos. “Nosotros no somos como ellos”. ¿Llegan a ser amantes? Quizás, quizás, quizás.

Hace ya veintidós años del estreno de Deseando amar (Fa yeung nin wa, Wong Kar-wai, 2000), película muy galardonada que está considerada como la obra maestra de Wong Kar-Wai. Mediante una estética de videoclip y una atmósfera muy poética, nos introduce en la cotidianidad de dos personas que viven una al lado de la otra y comparten una poco agradable experiencia común. Se enamoran y se desean gracias a la proximidad (o a pesar de ella). No obstante, la inercia, la autocensura y la rutina serán los grandes vencedores en esta película donde el amor no triunfa. La tristeza lo impregna todo, como si el desamor fuera inevitable. El desamor lo impregna todo, como si la infelicidad fuera inevitable. Aquí hay que remarcar el excelente trabajo y la química de los actores Maggie Cheung y Tony Leung Chiu Wai, cuyos cuerpos sufren y hablan por sí solos. Wong Kar-Wai logra noquearnos con este argumento sencillo, lleno de deliberadas omisiones y elipsis, pues crea una historia que rezuma verdad. Sin embargo, lo más destacable no es la historia en sí, sino la excelente fotografía y la original puesta en escena (preferencia del plano corto, juegos de espejos, planos desde atrás, colores estridentes, cámara que se mueve entre puertas, rejas y ventanas...). Todo ello está adornado con una tremenda banda sonora con la música de Shigeru Umebayashi y boleros de Nat King Cole. Violines y letras de amor que desgarran el alma. Emoción pura que traspasa la pantalla y nos golpea sin piedad. Es una obra que no hay que perderse, por la autenticidad de los sentimientos que explora y el disfrute de los sentidos que ofrece.

Crítica elaborada per Mònica Llagostera de la Biblioteca Can Pedrals de Granollers en el marc del projecte Escriure de cinema.