Paradisos oceanics
Un relat semi autobiogràfic de quan l'autora va anar a viure a la Polinèsia Francesa, un indret remot, perdut i exòtic.
Paradisos oceànics (1930) és un relat semi autobiogràfic que Aurora Bertrana va escriure a finals dels anys vint, quan amb 34 anys va anar a viure a la Polinèsia Francesa amb el seu marit. Ja llavors la Polinèsia era un indret remot, perdut i exòtic.
Hi va viure durant tres anys, i a través de les seves vivències descobrim els paisatges, les illes i la vida quotidiana de la gent amb els seus rituals (enterraments, casaments...); tot amb una descripció acurada, vivencial i hedonista.
“Hamuè no existeix; Hamuè no és res més sinó una immensa trena [...]. La pobra núvia està asseguda prop de la finestra voltada d’amigues i parentes que no poden arribar a pentinar-la... [...] Els meus ulls no poden separar-se d’aquesta immensa i tràgica cabellera. Si Hamuè consent i es sotmet, els cabells no; els cabells protesten, es resisteixen heroicament [...]. ”
(pg 106-107)
Especialment interessant és la mirada que va posar sobre les dones, la colonització, la sexualitat, … Bertrana planteja alguns temes polèmics d’una manera oberta, desenfadada i independent; fet gens habitual, ja que poques dones escrivien, i encara menys ho feien d’una manera tan liberal.
El llibre va ser un èxit de vendes quan es va editar i l’autora va fer-se un lloc entre els escriptors de l’època; malgrat que ella sempre es va haver de justificar i de reivindicar com a escriptora per mèrits propis i no com a filla de Prudenci Bertrana.
La reivindiquem, doncs, aprofitant la reedició del seu llibre l’any 2017, amb motiu de l’Any Bertrana. Aquesta nova edició inclou un capítol de les seves memòries i vuit narracions inèdites en català .
Recomanat per Marta Mans. Biblioteca P. Can Pedrals de Granollers