Molts i ningú
Quan tot el bagatge acumulat a la vida porta un mateix a qualificar d’errònia l’actitud de l’equip humà amb el qual treballa, i veu que no es fa res per assolir els objectius que suposadament tothom comparteix, cal molta serenitat i molt autocontrol per modificar la dinàmica del grup. Clara Ponsatí Obiols (Barcelona, 1957 - ), consellera d’Ensenyament al darrer govern del president de la Generalitat de Catalunya Carles Puigdemont Casamajor (Amer, 1962 - ), veia com el temps s’escolava i ningú al govern parlava del que aparentment s’havia de fer. El president es reunia amb un gabinet restringit compost pels consellers de més pes polític, els caps dels grups parlamentaris i alguns diputats dels dos partits que li donaven suport. La Clara no sap què es deia en aquell petit comitè, només ho pot intuir. Encabat, a les reunions formals del govern, un conseller del partit del president deia que calia deixar-ho estar, els altres del mateix partit “el que tu diguis, president” i els de l’altre partit callaven com morts, igual que el president i el vice-president, tot sigui dit. La Clara preguntava: “Si no havíem de tirar endavant, per què hem arribat fins aquí, doncs?”. I amb desesper va deixar escrit: “Estava convençuda que els relliscaria qualsevol cosa que els pogués dir jo”. Com ella reconeix, “era evident que jo no comptava amb l’atenció ni el respecte d’aquell grup [...] el seu plantejament era: aquesta no té experiència”. Ras i curt, ja era al peu del carrer: “Els que sabem de política som nosaltres, que n’hem fet tota la vida”.
Molts i ningú : embastat de memòries i d’altres històries (La Campana, 2022) es presenta al lector amb una estructura molt cinematogràfica. Comença amb la decisió d’anar a l’exili després de la nonada independència de Catalunya, l’octubre de l’any 2017 i, just després del detonant d’aquest trasbals, un salt temporal reprèn la narració tres mesos enrere, quan la Clara s’uneix al govern català.
Un cop superada l’etapa que ha donat atractiu públic a la figura de la Clara, Molts i ningú enceta la part de memòries pròpiament dita: els antecedent familiars i la biografia personal. Els lectors notaran la voluntat de donar dades precises dels avantpassats quant a l’origen geogràfic, l’ocupació professional, els vincles de parentiu i la descendència, així com els espais de relació que permeteren la unió dels llinatges, des de cinc generacions enrere fins a la coneixença quasi casual dels pares, Josep Maria i Montserrat. El món descrit a les memòries de la Clara s’allunya dels prejudicis interessats sobre la burgesia catalana i les motivacions inconfessables de la causa independentista. Hi veiem unes famílies treballadores que gestionen uns negocis de manera autònoma. Primer transportistes i pagesos, després forners. La següent generació ja se centra en el forn de pa. I la quarta, gràcies als estudis universitaris, l’art o la dedicació a l’esport, obté una major respectabilitat social, sense perdre el contacte amb l’entorn que els ha vist créixer. És un món ple de laboriositat, pluriocupació, responsabilitat i capacitat d’espavilar-se per compte propi, si bé amb un defecte compartit per quasi totes les famílies d’aleshores: tots els recursos es destinaven a millorar l’educació dels fills mascles i, per a les xiquetes, només hi havia el camí d’aprendre a portar una casa i fer un bon casament.
La Clara i les seves germanes van ser de les primeres a rebre una educació encaminada a fer-se valer en igualtat de condicions amb els homes, no pas en igualtat de drets —això s’hauria vist com un victimisme i una queixa inútil—, sinó en determinació i esforç. Educada a l’Escola Talitha, de titularitat privada i només per a noies, es va avesar de seguida a l’aprenentatge actiu, l’autonomia i la responsabilitat. Aquestes actituds, així com el sentiment de pertinença a Catalunya, les vivia igual a casa que a l’escola. En canvi, la fe transmesa en l’ambient familiar no va trobar un entorn social per fer-la arrelar. La sortida de la infantesa va suposar per a la Clara la substitució de les creences religioses per la militància comunista, ja des dels primers anys de Batxiller, en fer amistat amb la filla del filòsof Manuel Sacristán, i després també a la UAB mentre feia la carrera d’Economia. Va participar activament al PSUC i l’Assemblea de Catalunya, per bé que se n’allunyà després de l’escissió als inicis dels anys 80 del segle XX, poc abans d’anar als Estats Units de Nord-Amèrica per fer el doctorat. Els records transcrits no es limiten a una enumeració de fets, ans van plens de les emocions sentides i les relacions que s’hi associen, com l’aventura de fundar una família amb un altre doctorand català a Amèrica del Nord i la decisió de tornar per integrar-se al cos docent de la UAB després d’acabar la tesi. És possible que la malaltia i la mort del fill gran, acompanyada de la ruptura amb el marit i algun altre decés familiar, hagin estat els fragments més durs d’escriure. Certament, la decisió d’escampar la boira i tornar a Amèrica del Nord per exercir la docència a Georgetown demostren la força del sotrac.
De mica en mica, la història personal retorna al punt d’inici de les memòries. Clara Ponsatí no tenia una trajectòria independentista, però el tall fulminant de la nova etapa a Washington li va fer entendre que una simple queixa contra la decisió d’escapçar l’Estatut d’Autonomia de 2006 —ja votat pel poble català— li podia ensorrar la carrera. És a dir, arribà a la conclusió que sense independència política no hi hauria seguretat personal. A cavall entre la militància a favor d’una causa nova i una feliç etapa universitària a Escòcia, va rebre l’oferta del president Puigdemont i va ser engolida per tot l’enrenou posterior. Un cop passat el tràngol i, amb la vida professional refeta un altre cop a Escòcia, l’ingrés al Parlament Europeu li ha obert una altra etapa de gran projecció púbica, que li permet d’acabar el relat amb esperança . Atès que la llibertat és possible fora de les fronteres espanyoles, la Clara ha rebut una bona dosi d’energia positiva per empènyer la frontera espanyola cap a gregal, a fi que els catalans de la part espanyola del Principat també puguin ser lliures.
Les memòries de la Clara no escapen al defecte més comú d’aquest gènere literari. Igual de brillants són les impressions vives i espontànies, com es fan pesades de llegir, per poc versemblants i massa postisses, les racionalitzacions de les respostes emocionals als conflictes, és a dir, les autojustificacions. La decisió de romandre al govern el mes d’octubre del 2017, quan ella ja sabia que el govern no faria la independència, fou una resposta emocional. Pot disfressar-la de lleialtat —“El president estava molt sol”—, però també ha deixat escrit que en aquells dies d’octubre es va tancar al despatx per no haver d’encarar-se amb els col·legues de gabinet ni el comú de la gent.
Més informació:
Recomanat per Bib. Pública Municipal Josep Mateu i Miró. Castellbisbal.
