La resposta a Lost in Translation

Pel·lícula estrenada el 2013, Her està escrita i dirigida per Spike Jonze, actor i guionista dels EUA que abans de dedicar-se al cinema va treballar com a fotògraf i com a autor de videoclips musicals per a grups com R.E.M., Björk, Daft Punk, The Chemical Brothers i Beastie Boys. Algunes de les seves altres pel·lícules són: Cómo ser John Malkovich (Being John Malkovich, 1999), Adaptation: el lladre d’orquídies (Adaptation, 2002) i Allà on viuen els monstres (Where the Wild Things Are, 2009). També va ser productor de la sèrie Jackass, del canal MTV. Her és el seu quart i últim treball, el seu debut com a guionista en solitari, on mescla el gènere romàntic i la ciència-ficció. El resultat va guanyar un Globus d’Or i un Oscar al millor guió original.

La pel·lícula està filmada parcialment a Xangai i a Los Angeles, ciutats grans on  aconseguir un efecte de soledat i d’aïllament entre les persones. La immensitat de la ciutat ens fa veure les persones com formigues. És un espai gran on et sents perdut i on la gent fa el seu dia a dia en solitari, sense comunicar-se amb els altres.

Joaquin Phoenix interpreta Theodore Twombly, un home solitari que està a punt de divorciar-se, però que encara està enamorat i no es veu preparat per firmar el divorci. En aquest llarg procés de separació, descobreix de nou l’amor amb un sistema operatiu d’intel·ligència artificial anomenat Samantha. La pel·lícula ens planteja un món futurista, en el qual les relacions entre les persones són més distants del que és habitual. Els individus com el protagonista no són capaços de resoldre les seves dificultats i manifestar els seus sentiments als altres, i per això recorren a uns sistemes operatius que encarnen un ideal inexistent.

La veu en off del sistema operatiu està interpretada per Scarlett Johansson. El director va impedir que ella i Joaquin Phoenix es veiessin durant tot el rodatge per aconseguir que l’efecte que li causava la veu fos més intens. Durant la trama, Theodore i Samantha inicien una relació profunda d’amor en la qual comparteixen el seu dia a dia, les seves preocupacions i es donen suport.

La pel·lícula explora la complexitat de les relacions humanes i la soledat en un futur on les màquines cada vegada estan més humanitzades. També aborda la soledat i l’aïllament en un temps en què hi ha una hiperconnexió gràcies a unes tecnologies que absorbeixen les persones, les aïllen i, en el fons, les fan sentir més soles que mai. Fins i tot se’ns mostra una escena de sexe entre el protagonista i el sistema operatiu. No es veu cap imatge, l’únic que ens guia són les seves veus en la foscor. Trobo extraordinari com es pots aconseguir tant a través de la veu, a través de les intensitats i els matisos que aporta cada actor.

El protagonista té diversos flashbacks on es veu amb la seva antiga parella, Catherine, ja que encara no l’ha oblidat del tot . Estan en procés de separació. Com bé diu el personatge en un moment del film: «Estoy esperando a dejar de quererla».

També resulta curiosa la connexió establerta entre Her i Lost in Translation (2003), de Sofia Coppola. Els seus respectius directors van mantenir una relació amorosa que va durar onze anys. Gràcies a aquestes dues pel·lícules, tenim la sort de conèixer la història d’amor i de separació entre tots dos. Quantes vegades a la història de l’art s’ha donat la situació de disposar de dues obres que ens expliquin el mateix succés des de dos punts de vista diferents? Ens ho mostren a través de dues maneres diferents de fer servir el llenguatge audiovisual. Va ser la seva manera d’expressar-se i una manera d’explicar-nos artísticament quelcom tan íntim.

Si Sofia Coppola va aconseguir reflectir tan bé el sentiment d’estar perduda i de distància emocional tan gran entre les parelles a Lost in Translation és perquè la va rodar mentre s’estava separant d’Spike Jonze. Anys més tard, Jonze li contestaria amb la pel·lícula Her. Així doncs, podem veure Her com la resposta en forma de carta d’amor cap a Sofia Coppola.

De fet, la pel·lícula acaba amb una carta d’acomiadament cap a Samantha on Theodore expressa els seus sentiments envers ella: «Siempre te querré porque crecimos juntos y tú me ayudaste a ser quién soy. Solo quiero que sepas que siempre habrá un pedazo de ti en mí, y estoy agradecido por eso. No importa en quién te conviertas ni dónde estés en el mundo: te mando amor. Siempre seré tu amigo».

La banda sonora de la pel·lícula va a càrrec d’Arcade Fire i Owen Pallett. Inclou cançons com “When you know you’re gonna die”, que sona a l’escena on Theodore està a un ascensor envoltat de gent. Cal assenyalar també la utilització del color. Destaca el vestuari de Theodore que normalment porta camises més cridaneres i més acolorides que les dels altres personatges. Aquí és on veiem la importància de la utilització del color, ja que ens parla de la personalitat, les inquietuds i les emocions dels personatges.

A escala personal, la pel·lícula m’ha agradat perquè ha fet que em qüestioni la possibilitat de poder sentir amor cap a un sistema operatiu. És una cosa que no creia possible, però que ara sí que em plantejo. També he de dir que la narració se m’ha fet una mica pesada, ja que se centra quasi tota l’estona en el protagonista.

Crítica elaborada per Ariadna Casas de la Biblioteca Marc de Cardona en el marc del projecte Escriure de cinema