Cuando el destino nos alcance (Soylent Green, Richard Fleischer, 1973)

Escriure una crítica sobre una pel·lícula futurista ambientada només un any després del que vivim ara, amb algunes similituds amb l’actualitat real no deixa de ser inquietant i revelador del poder del cinema en les nostres vides.

Les persones amb mascaretes o els tocs de queda a la nit, l’escalfament del planeta i la manca de recursos, són realitats que hem normalitzat i que es presenten fins a les seves darreres conseqüències a Cuando el destino nos alcance (Soylent Green, Richard Fleischer, 1973), considerada una obra de culte dins del cinema distòpic de ciència-ficció.

Soylent Green, estrenada a l’Estat espanyol com Cuando el destino nos alcance, està basada en la novel·la Make Room! Make Room!, de Harry Harrison. El guionista Stanley R. Greenberg va adaptar-la al cinema incloent-hi un element nou, un macguffin en forma de menjar processat: el soylent verd que dona títol a la pel·lícula i la converteix en un thriller futurista.

El film va ser dirigit per Richard Fleischer, considerat un cineasta eclèctic i artesanal que als anys setanta ja havia rodat pel·lícules amb un cert èxit: 20.000 leguas de viaje submarino (20,000 Leagues Under the Sea, 1953), Sábado Trágico (Violent Saturday, 1955), Los Vikingos (The Vikings, 1958), Impulso criminal (Compulsion, 1959), Viaje alucinante (Fantastic Voyage, 1966) o El estrangulador de Boston (The Boston Strangler, 1968). La productora va ser la Metro Golden Meyer i el repartiment va incloure actors com Charlton Heston, que ja havia protagonitzat El último hombre vivo (The Omega Man; Boris Sagal, 1971) o El planeta de los simios (The Planet of the Apes; Franklin J. Schaffner, 1968). L’acompanyen un enorme Edward G. Robinson, en la que seria la seva darrera pel·lícula, i Leigh Taylor-Young.

L’acció se situa en l’any 2020, on la contaminació del planeta ha acabat amb la major part dels recursos naturals. La població de la ciutat de Nova York és de quaranta milions de persones que subsisteixen gràcies a un aliment sintètic fabricat per la multinacional Soylent.

No obstant això, una petita elit que manté el control polític i econòmic pot accedir a certs luxes com fruites, verdures i carn.

En aquesta societat ja no es produeixen llibres i s’han destruït totes les bases de dades electròniques. No s’ensenya a llegir i solament algunes persones tenen accés a alguns llibres, que es guarden en secret.

Thorn (Charlton Heston), un policia de Nova York, s'encarrega d'investigar la mort d'un dels seus executius amb l’ajuda de Sol Roth (Edward G. Robinson), un ancià capaç de recordar el món com era abans i d’investigar en els seus llibres els casos que li porta Thorn.

La pel·lícula gira al voltant de dos punts de partida: la destrucció dels recursos naturals i una superpoblació que provoca l’escassetat d'aliments a escala mundial i una degradació social marcada pel totalitarisme de les elits. Aquestes idees ressonaven en la societat nord-americana d’aquella època, sotmesa a un context de guerra freda, de crisi econòmica, de conflictes bèl·lics com els del Vietnam o Cambodja i de desafecció política. El cinema de ciència-ficció començava a tractar aquests temes, a través d’obres com Naves misteriosas (Silent Running; Douglas Trumbull, 1972).

Cuando el destino nos alcance té un inici visualment espectacular. Ens mostra algunes imatges històriques d’arxiu de la ciutat de Nova York des dels seus orígens fins al catastròfic any 2022 on comença la trama. En l’àmbit fotogràfic, destaca l’ambientació tan diferenciada entre el món dels pobres (tothom sua, tot és brut i angoixant, predominen els tons verdosos) i el món de les elits (dominat pel blanc i els colors pastels, amb cases de disseny i amb aparells electrònics).

Sense dubte, la pel·lícula transmet una mirada pessimista sobre el futur, una absoluta decepció vers la ciència i el progrés tecnològic i una evident crítica social a les classes polítiques i empresarials dominants, a les relacions de poder vers unes dones que són tractades com a mobles. Ens planteja debats ètics com l’eutanàsia i la mort digna en un món indigne, i, fins i tot, ens parla a cau d’orella de la possibilitat de l’antropofàgia com a mecanisme de supervivència.

Tanmateix, la pel·lícula també ha estat capaç de donar-nos una de les escenes més emotives i tristes de la història del cinema. L’actor Edward G. Robinson, a punt de morir en la pel·lícula i a la vida real, immers en les imatges d’una terra que encara no estava devastada, amb una simfonia de fons, confessa al seu amic Thorn quin és l’ingredient de Soylent Green.

Crítica elaborada per Aurora Igual de la Biblioteca Josep Soler i Vidal (Gavà) en el marc del projecte Escriure de cinema.