El que ens fem a nosaltres, ho fem als altres

De la pel·lícula Cigne negre (Black swan, Darren Aronofsky, 2010).

Una ballarina que treballa en un grup de ballet reconegut, té una vida estable i cuidada. Atesa i compresa per sa mare que també havia estat ballarina, la noia ho tenia tot menys el paper principal de les obres que es representaven. Es respira la competència entre companyes, hi han molts interessos. L'ambició les fa patir.

El seu somni, que també es el de la mare, es aconseguir el primer paper en l'obra

El llac dels signes. Per aconseguir-ho, haurà de fer sacrificis: la prova, demanar-ho expressament al director (un negociant que pensa en els seus propis interessos), ser perfecta. Però el problema està en el doble paper que d’aquesta versió de l'obra. El cigne blanc és la puresa i l'amor. El cigne negre és el disgustat, enrabiat i enfadat amb la humanitat.

Ella es una noia de caràcter suau, obedient. És pulcra i perfeccionista,... No li va el paper de signe negre. «Es una bona nota.» Però el director li ha vist una beta negra. Com explotar-la?

Totes tenim un cantó blanc i un cantó fosc. Com deixar aflorar el cantó que tenim inhibit? Si no l’inhibíssim, seríem com la nova ballarina que ha entrat al grup . Còmoda en la seva amabilitat i còmoda fent entremaliadures. Més amable que les ballarines perfeccionistes. Al director li agrada aquesta frescor, però ella no balla prou bé.

Mia, el cigne blanc, es tan pulcra que no entén a sa companya. Se sent contrariada quant el director li demana que sigui com ella. Ho intenta i es perd en el seu subconscient, la imaginació se li rebel·la , la relació amb la mare empitjora i també la relació amb ella mateixa. Es torna autodestructiva, no vol acceptar el seu cantó fosc.

Se sent traïda per la companya amable i el director. Els amants conspiren contra ella?

Sa crueltat s'escapa quan menysprea la mare per no haver arribat a ser protagonista en cap obra de ballet. La mare tampoc afluixa, domina sa filla perquè no fracassi, perquè aconsegueixi el que ella no va poder. Es l’únic que importa. Transmet a sa filla la disciplina, molta disciplina, massa disciplina. Aquesta educació se li torna en contra.

Mia es trenca per dintre. La bona ballarina obedient i la crueltat psíquica de sentir-se superior, la fa destructiva ver a ella i a tothom, perquè tot el que ens fem a nosaltres, ho fem als altres. El que som sempre surt cap a fora.

El comiat de la protagonista del passat es dramàtic i cruel. En el món dels negocis no hi ha justícia? Mia ho veu, però l'ambició pot més que la compassió, ara ella té aquest lloc, que ningú no li prengui. Utilitza el seu camerí, el seu pintallavis...

Quan està trencada per la pressió del paper, recorda sa rival derrotada i va a veure-la a l'hospital. Ara es més conscient del que està passant. Ha de ser perfecta ballant el cigne blanc, i, per tant, també ho ha de ser en sa foscor de cigne negre. Tant es així que la mort del cigne també es perfecta.

M'agrada molt el personatge de la companya desenfadada. Ella viu, fa servir el que se li presenta, blanc o negre. No competeix, te una frescor que encisa al director, ella ho gaudeix i, de passada, troba avantatges. No veu a Mia com una enemiga, no sent que li fa ombra. Admet la seva condició de segona ballarina, així te menys pressions i pot viure tranquil·la. No te intenció de competir, el director la posa com a substituta del cigne per la frescor amb què balla.

Escenes

La casa on viu es de persones benestants, còmoda i lluminosa, plena de objectes quotidians. Un ambient d’herència.

Al principi de la pel·lícula hi ha la formidable presentació del fantasma a l'ombra, del jo subjugat al subconscient, aquest que ens fa fer coses que no volem, aquest que costa de conèixer.

En una escena, apareix ella plena de contradiccions davant el director. Es pinta els llavis, però es presenta decorosa per demanar el paper principal. El director no ho entén, interpreta el que vol i Mia reacciona mossegant. Aquest vessant fosca acaba de decidir el seu futur.

El director tria Mia de protagonista. La presenta des de dalt d'unes escales als senyors promotors, inversors, que la veuen alçada.

 

Crítica feta per Isabel Mas Trepat, de la Biblioteca El Molí de Molins de Rei, en el marc del projecte Escriure de cinema.