El dulce porvenir recomanació pv cinema
Deu fer molt de fred, a l’hivern, al Canadà. Sí, sembla un començament per iniciar conversa en un ascensor, però és que deu fer fred de veritat. Ara imagineu-vos que, a més del fred, el lloc del Canadà del que parlem és un petit poble. I ara, afegiu que en aquell petit poble hi ha un accident d’un autobús escolar que acaba amb la vida de gairebé tots els nens de la localitat. A que us heu quedat glaçats?
Doncs això és el que pretén el director d’origen armeni Atom Egoyan en “El dulce porvenir”: que ens quedem glaçats. Tant com els pares que van perdre els seus fills, congelats en el temps i amb la resta de la seva vida buida per davant; tant com la única supervivent, convertida en una flautista d’Hamelin; tant com l’advocat que intenta canalitzar la ira del poble i que té prou motius personals perquè se li glaci el cor; tant, en definitiva, com els que faran veure que han passat pàgina.
Jugant amb els flaixbacs i composant un puzle minuciós, Egoyan ens trasllada al mig de la tragèdia, exposant de forma continguda, serena i quieta, els abans i després del gran esdeveniment. Utilitzant la fredor com a fil conductor, ens va mostrant l’anvers i el revers de les històries, començant per la del protagonista a qui dona vida Ian Holm, i seguint per la de la supervivent, interpretada per una molt jove Sarah Polley. En la catarsi final trobarem el sentit de tot plegat, que no és altre que potser tot plegat no té cap sentit.
Gran premi del Jurat al Festival de Cannes, “El dulce porvenir” va fer conegut el seu director i el va llençar a una carrera que ha anat perdent intensitat amb els anys, malgrat que darrerament sembla haver recuperat una mica el pols amb “Cautivos” (2014).
Recomenat per Jaume Felip de la Biblioteca Pública Marìa Àngels Torrents
