Sofia Coppola, coneguda fins aquest moment per ser filla del director Francis Ford Coppola, va sorprendre l’any 2003 presentant una de les seves obres més personals, obtenint l’aplaudiment general de crítica i públic i acaparant un gran nombre de nominacions i premis cinematogràfics a nivell internacional.

Bob Harris, un actor nord-americà en hores baixes, es troba a Tòquio per filmar un anunci de whisky japonès. Intuïm que es tracta de la seva manera de fugir d’una situació personal i familiar complicada i assistim amb un somriure a la seva estupefacció davant una cultura i un idioma que li resulten estranys i de vegades absurds. En el seu camí es creua Charlotte, una jove que passa les hores mortes a l’hotel on s’allotgen tots dos esperant que el seu marit fotògraf torni de treballar. Malgrat tenir vides molt diferents la connexió és immediata. Al llarg del metratge els acompanyem pels sorollosos carrers de la gran ciutat, plena de personatges peculiars, llums de neó i karaokes impossibles.

La solitud és el tema central d’una pel·lícula intimista que transita entre la comicitat i la melancolia, amb moments de poesia i veritable bellesa visual, de tendresa, mirades còmplices i silencis plens de significat.

 

Més informació:

• Sofia Coppola a les Biblioteques
• Sofia Coppola a la Viquipèdia
• Lost in translation a la Viquipèdia
• Pàgina web oficial

Recomanat per Bib. Pompeu Fabra. Mataró.

En primer lloc, situem-nos, ens trobem amb un western modern que transcorre en els desèrtics paratges de l’oest de Texas. Això és l’Amèrica de Trump, que la  retrata amb precisió: empobrida, fastiguejada per un sistema abusiu i abandonada a causa de la regressió econòmica.

Aquest ambient gris i decadent simbolitza el fracàs vital dels nostres protagonistes: dos germans, un separat amb fills i l’altre delinqüent. Decideixen atracar un seguit de bancs per fer front als deutes familiars, i així no perdre la casa i les terres on s’hi ha trobat petroli.

La pel·lícula aconsegueix atrapar-nos des del primer moment. El ritme trepidant i les situacions que van en augment ens mantenen immòbils a la butaca. I és que la cinta funciona en tots els sentits: direcció, guió, banda sonora, fotografia... A més, d’un fantàstic repartiment d’actors, Chris Pine, Jeff Bridges i Ben Foster, els quals atorguen complexitat i riquesa als seus personatges.

Ja ho sabeu, si voleu gaudir de bon cinema, creiem que aquest film no us deixarà indiferents.

Més informació:

• David Mackenzie a les Biblioteques
• Comanchería a la Viquipèdia
• Comanchería: un gran Wéster social
• Filmaffinity

Recomanat per Susana Clavell. Bib. Ferrer i Guàrdia. Alella. 

El petit Saroo, de cinc anys, es perd en un tren en el qual recorrerà milers de quilòmetres per l'Índia, lluny de la seva casa i de la seva família. Saroohaurà d'aprendre a viure sol a Calcuta, abans que una parella australiana ho adopti. Vint-i-cinc anys després, i comptant tan sols amb els seus records, una determinació infrangible i les possibilitats que li proporciona l'eina de cerca Google Earth, començarà a buscar a la seva família perduda.

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals

 

Un jove desarrelat és internat en un reformatori prop de Nottingham per un petit robatori. Allí demostra la seva habilitat en les curses de cros i desvetlla l’admiració del director, que el vol fer servir per guanyar una competició. La seva relació marcarà la tensió entre obediència i rebel·lia.

A començaments dels anys 60, es va produir a la Gran Bretanya el moviment anomenat Free cinema, que presentava films realistes en els que es retratava la classe treballadora afeixugada per la crisi de l’enfonsament de l’Imperi i el desencís existencial després de la 2a Guerra Mundial. Richardson va formar part principal d´aquest moviment, juntament amb Karel Reisz, John Schlesinger i Lindsay Anderson. Van compartir idees esquerranes i formulacions estètiques amb els escriptors i dramaturgs dels Angry young men, com John Osborne, Arnold Wesker, Kingsley Amis i, en certa manera, Harold Pinter. Els cineastes van dur a la pantalla moltes obres d’aquests literats, en una quasi perfecta sintonia de combat contra les formes esclerotitzades de l´art tradicional. El novel·lista Alan Sillitoe va pertànyer a aquest col·lectiu, i un altre dels seus relats, Saturday night, Sunday morning, ja havia estat posat en imatges per Karol Reisz dos anys abans, amb l´Albert Finney de protagonista.

Mira la recomanació al Blog de les Biblioteques de Manresa.

Més informació:

• Pel·lícules d’atletisme
• Curses atlètiques
• Tràiler de pel·lícula

Recomanat per Manel Quinto, usuari. Bib. Ateneu les Bases de Manresa

En tres paraules: recomanable, imprescindible i obligatòria.

Pel·lícula sobre, i en contra, un tema brutal i polèmic: l’ablació. Això sembla que no vols veure-ho? Pensa-ho una altra vegada.
Temes tan centrals com la força de la tradició, la modernitat, el paper de la dona o de la religió en les petites comunitats del fascinant continent africà, són l’eix sobre el que gira aquest film de poques paraules i missatges senzills però grans, on es mostra la rebel·lió com sinònim d’esperança.

Una oportunitat per gaudir d’un cinema gens convencional i d’una qualitat excel·lent, d’una pel·lícula emocionant, militant i bella.

Sinopsi

Collé Ardo viu en un poblet africà. Fa set anys, no va permetre que la seva filla fos sotmesa a la pràctica de l’ablació que li sembla una barbàrie. El film ens narra com quatre nenes fugen per tal d’escapar del ritual de la purificació i demanen a Collé protecció. A partir d’aquest moment s’enfronten dues visions, dos valors: el respecte al dret d’asil (el “moolaadé”) i la tradició de l’ablació (la “salindé”). Moolaadé és virtuosa tant en explicar-nos la quotidianitat d’aquestes petites comunitats i els seus habitants, els seus drames i les seves aspiracions, que no difereixen de les de qualsevol mortal i la lluita per combatre una sèrie de normes no escrites i injustes, però també perquè la presa de posició prové de la pròpia Àfrica.

El director

Signada pel senegalès Ousmane Sembene (1923-2007), un dels grans directors de cinema africans i el primer que va ser reconegut internacionalment (Premi Jean Vigo), ja tenia més de 80 anys quan va filmar aquest excel·lent drama que batega al cor de l’Àfrica.
Rodada a Burkina-Fasso amb actors no professionals. Respecta la forma tradicional de parlar dels habitants del país, però insuflant als diàlegs un cert alè poètic.

El director vol alertar la comunitat internacional sobre un ritual que no només es practica a l’Àfrica.

“… No sé per què rodo, però tot un poble viu en el meu interior i sento que he de donar testimoni de l’època en la que visc.”

Sembene ha tractat amb especial atenció els problemes de la dona al llarg de la seva filmografia

“Crec que Àfrica es maternal. Segons la nostra tradició, l’home rep el seu honor de la seva mare. A més, ningú treballa més dur que una dona africana...”

Què han dit sobre Moolaadé

"Una obra mestra així té potencial suficient per canviar el món" Lisa Schwarzbaum: Entertainment Weekly

"Un film d’una bellesa, humor i profund afecte per la naturalesa humana” Roger Ebert: Chicago Sun-Times

"No veure “Moolaadé” seria perdre l’oportunitat d’experimentar el potencial de seduir, convèncer i canviar que té el cine humanista en la seva màxima expressió. (...) Una obra mestra" A. O. Scott: The New York Times

Premis

2004. Festival de Cannes: Millor pel·lícula ("Un certain regard")i Menció Especial del Jurat Ecumènic

2004. National Society of Film Critics: Millor pel·lícula en llengua estrangera

 

Més informació: 

• Per saber més de la protagonista

 

Recomanada per Maria Amàlia Moron Vila de la Biblioteca Jordi Rubió i Balaguer de Sant Boi de Llobregat

El primer llargmetratge de Sergi Pérez, graduat a l’ESCAC i guanyadora del Premi Gaudí del 2016 a la Millor Pel·lícula

Com és possible que un camí rutinari a la ciutat on vius, es converteixi en tota una odissea? Per entendre-ho, és necessari posar-se en les sabates de Joel (Borja Espinosa), que un matí surt de casa per portar l’Elvis, el gos de la seva dona, al que ha trobat famolenc i assedegat, al veterinari, i en deixar-se les claus dins, es veu embolicat en una fugida obsessiva de si mateix.

Comença així una odissea urbana que no té res d’èpica i sí molt de patètica. Mentre dóna desconcertants voltes, intenta desfer-se del gos i va deixant desencaixats als seus amics i coneguts, la veritat del que li ocorre va aflorant, ajustant els comptes que té amb si mateix (arran d’un trauma recent), que no li permeten veure el camí de tornada a la llar.

El camí més llarg per tornar a casa està parcialment produïda gràcies a una campanya de micromecenatge que es va fer a Verkami i alguns dels reconeixements als mecenes eren il·lustracions del mateix Sergi, que podeu veure al seu web.

La pel·lícula es va estrenar al Festival de Sevilla el 2014 i va projectar-se a altres mostres com el Festival Internacional REC de Tarragona, al Festival de Sant Sebastià, al Festival de Málaga, al Fic-cat, Festival Int’l de cinema en català (on va guanyar el premi a Millor pel·lícula i Millor actor principal) i al D’A Festival Internacional de Cinema d’Autor de Barcelona.

 

Més informació:

• Site de la pel·lícula
• Portafolio de Sergi Pérez Gómez

Recomanada per Bea Garcés de la Biblioteca Armand Cardona Torrandell de Vilanova i la Geltrú

Mademoiselle Chambon, pel·lícula francesa de 2009 dirigida per Stéphane Brizé i basada en la novel·la d’Éric Holder (que també podeu trobar, en l’original francès, a Biblioteques de Barcelona), segur que és una d’aquelles obres que pot saber-li a poc a un bon sector del públic. I és que explica quelcom que ja ha estat explicat moltes vegades: la possibilitat impossible, o la impossible possibilitat, de l’amor. Però, com sol passar en aquests casos, el que és important, el fet diferencial, és com s’explica.

Jean (interpretat per Vincent Lindon) fa de paleta a una petita localitat francesa. Home responsable, bon pare de família i bon marit, de poques paraules, coneix un dia per casualitat a la mestra del seu fill, Véronique Chambon (interpretada per Sandrine Kiberlain).

Entre Jean i Véronique sorgeix una història d’amor, però que ens és explicada en la seva totalitat a través dels gestos, les mirades i sobretot els silencis tant de Jean com de Véronique. Aquests silencis són la base que sosté la història: el silenci de Véronique mentre observa a Jean parlant als seus alumnes sobre la seva professió; el silenci de Jean observant com Véronique toca el violí; el silenci de Véronique mentre espera una improbable trucada; el silenci de Jean al volant del seu cotxe…

A una entrevista per a El País, Lindon i Kiberlain parlen sobre els silencis de la pel·lícula. Diu Lindon:

"Yo solo creo en los gestos. Lo único que me interesa de una película es cuál es la profesión de mi personaje, cómo me muevo. La psicología del personaje no me interesa, eso se lo dejo al espectador que es el que lo debe de decidir."

Aquests silencis, i les belles transicions entre escenes, funcionen com a un imant que atreu la nostra atenció: ens preguntem què estaran pensant, com s’estarà coent la seva atracció i quins dubtes pot haver-hi al seu interior.

Perquè Mademoiselle Chambon no sols tracta de l’amor entre dues persones. També tracta dels farcells que portem a sobre: de les càrregues que ens acompanyen producte de no se sap ben bé què, si de la nostra forma de ser, de la nostra criança, de la nostra classe social, del nostre estil de vida o de les nostres decisions passades. O potser producte d’aquells llaços imperceptibles que ens uneixen als altres, de les obligacions que hem triat tindre o que simplement tenim i amb les que ja no sabem què fer, a part de continuar mantenint-les.

I tot això explicat sense escarafalls, sense necessitat d’apel·lar a la llàgrima fàcil. El guió és curt en frases, però les que hi ha són prou significatives com per no necessitar-ne més. També ajuda a donar credibilitat a la història el fet que tant Lindon com Kiberlain encaixin tan bé als seus papers, i que se’ns apareguin com a persones normals, com podem ser-ho tu i jo.

Dues guindes musicals completen la pel·lícula. En primer lloc, una peça que és omnipresent a la història: Le salut d’amour, d’Edward Elgar.

En segon lloc, la història es desenvolupa en un moment de temps que podríem situar a finals de l’estiu, amb un clima suau i una llum obliqua, un moment ressaltat pel tema dels crèdits finals, Septembre(Quel joli temps) interpretat per Barbara. Una cançó sobre els adéus de final d’estiu, perfecta per a tancar la pel·lícula.

Tot plegat, una història que com deia al començament pot semblar-te poca cosa si esperes sentiments i passions exaltades, però una història bella si aprecies el silenci i les contradiccions que sempre acompanyen l’amor.

Més informació:

• Stéphane Brizé a les Biblioteques
• Stéphane Brizé a la Viquipèdia
• Mademoiselle Chambon a la Viquipèdia

Recomanat per Bibarnabloc. 

Un dels terrors comuns a l’ésser humà és el de morir ofegat. Està gravat en el nostre ADN des del principi dels temps, segurament com a mesura de precaució en un planeta que té el 98% de la superfície composta d’aigua. Amb els avenços en ciència i tecnologia, nous terrors es van afegint als primitius: morir atropellats, en un accident d’avió, electrocutats... el terror del segle XXI serà, sense dubte, morir a mans d’un robot que nosaltres mateixos haurem creat.

 

Aquesta possibilitat és tan antiga com el cinema de ciència ficció. Només cal recordar robots sortits de mare com Gort a Ultimátum a la Tierra (1951), Guslinger a Almas de metal (1973) i el T-800 de Terminator (1984) per veure que el tema ve de lluny. Properament en sentirem a parlar molt pel remake en forma de sèrie que els nois de l’HBO han batejat amb el nom de la pel·lícula original, precisament Westworld, cridada a ser la successora de l’exitosa Joc de Trons.

Ex machina ens parla d’un creador d’intel·ligència artificial que cita un dels empleats de la seva empresa per a que faci un test a Ava, una dona robot, durant una setmana. La personalitat obsessiva del creador (el camaleònic Oscar Isaac), la ingenuïtat del l’entrevistador (Dommhnall Gleeson) i el magnetisme de la robot (Alicia Vikander) portaran a un joc de dominació on tindran més importància els sentiments que la raó.

Guanyadora de l’Oscar als millors efectes visuals, i més important, nominada al millor guió original, la primera pel·lícula del director Alex Garland és més una peça de teatre que el clàssic film de ciència ficció, amb diàlegs treballats i ambientació sòbria, on destaquen més les composicions dels personatges que l’acció.

 

• Més informació:
• Prestatge virtual de cinema: Els robots al cinema
• Els robots al Catàleg Aladí 

Recomanat per Jaume Felipe. Biblioteca Maria Àngels Torrents de Sant Pere de Riudebitlles

Film molt entretingut però a l'hora amb una profunda crítica a la societat capitalista i consumista actual. El model econòmic i educatiu, es posat en dubte amb aquesta pel·lícula que dona l'oportunitat de tornar de nou a la Natura i de viure una vida sostenible i independent. A més aporta valors i proposa que l'autocrítica és el millor model per arribar a l'autoconeixement.

Més informació:

• Mat Ross a les Biblioteques
• Viggo Mortensen a les Biblioteques
• Fitxa Filmaffinity

Recomanat per Toni Pérez. Bib. Pompeu Fabra. Torrelles de Llobregat. 

El passat 2016 va fer quaranta anys de l’estrena als Estats Units la pel·lícula Taxi driver, dirigida per Martin Scorsese, escrita per Paul Schrader i protagonitzada per Robert De Niro i Jodie Foster.

Foster era una adolescent quan va interpretar el personatge d’Iris Easy Steensma, la jove prostituta del film. Era el 1976 i Robert De Niro havia acabat d’estrenar la segona part d’El padrino, però ella tot just començava una carrera que l’ha convertit en una de les actrius i, posteriorment realitzadora, més influents de Hollywood. Ja han passat 40 anys però la pel·lícula segueix sent un dels títols més recordats del cinema nord-americà dels 70.

La pel·lícula narra la història de Travis Bickle (Robert De Niro), un veterà de Vietman que pateix les conseqüències de la guerra: ansietat, depressió i rebuig social. En no poder agafar la son decideix treballar com a taxista pels barris de Nova York durant les nits. Atordit i fastiguejat per la delinqüència que veu a la nit, decideix comprar-se un arma i passar a l’acció, netejant els carrers de malfactors. Travis intenta assassinar al governador, al que considera culpable de la violència que regeix la ciutat i també que l’Iris abandoni la prostitució.

La pel·lícula va obtenir diversos premis, entre ells la Palma d’Or del Festival de Cannes, i quatre nominacions a l’Oscar. Actualment és considerada tant una pel·lícula de culte com una de les millors de la seva època; també sol ser avaluada per crítics professionals com una de les millors pel·lícules de tots els temps i una obra mestra del seu director.

Per celebrar l’aniversari, tot l’equip es va reunir al Festival de Cinema de Tribeca, a Nova York, en una projecció especial el 21 d’abril. El  Festival de Tribeca va ser impulsat per De Niro el 2001 arran dels atemptats de l’11-S amb la intenció de remuntar la vida cultural de Nova York. 

 

Més informació:

• Tribeca film festival 
• Biografia Robert de Niro 
• Biografia de Martin Scorsese 
• Biografia de la Jodie Foster
• Biografia de Paul Schrader

Document recomanat per Bea Garcés de la Biblioteca Armand Cardona Torrandell de Vilanova i la Geltrú

Terence Davies és director de cinema, guionista de totes les seves pel·lícules i puntualment escriptor i actor ocasional. Elabora cadascuna de les seves obres amb minuciositat i dedicació, revisant la memòria de la societat des de les emocions personals i rescatant la història des del punt de vista oposat als grans esdeveniments oficials, amb un discurs tan líric com contundent. Molts dels seus treballs exploren temes relacionats amb el pas del temps, la religió i les relacions familiars. En un pla més tècnic, els enquadraments, els moviments de càmera, la música minuciosament escollida i significativa i el seu inusual treball amb els actors protagonitzen i marquen la narrativa daviesiana.

Aquesta introducció al geni creador de Davies és aplicable a Historia de una pasión (2016), el seu novè llargmetratge. Protagonitzat per una Cynthia Nixon en estat de gràcia (allunyadíssima del rol a que ens tenia acostumats a Sexo en NY), la pel·lícula ens transporta a la vida i obra de la poetessa nord-americana Emily Dickinson, des de la seva joventut fins a la seva solitària i enclaustrada maduresa, a la casa dels seus pares a Amherst (Massachusetts), des d’on creà la seva immensa obra poètica.

Els moviments de càmera són formidables i espectaculars, a vegades senzills i subtils, gairebé imperceptibles, però tenen una raó de ser tan poderosa, que aporten una enorme expressivitat. L’últim pla de la pel·lícula també conté un moviment de càmera meravellós, que s’avança a la comitiva fúnebre i ens submergeix literalment al forat de terra on introduiran a la difunta Emily Dickinson...per després fondre a negre per donar pas als crèdits.

El sempre genial Richard Brody, crític cinematogràfic del New Yorker, va escriure sobre Historia de una pasión: “cap cineasta podria crear un retrat convincent d’un artista sense ser ell mateix un artista de comparable imaginació”.

 

Més informació: 

• Filmografia de Terence Davies al catàleg de biblioteques:
• Obra d’Emily Dickinson al catàleg de biblioteques:
• Per saber-ne més:

 

Recomanat per Núria Perarnau i Soler.  Biblioteca Eixample-Joan Miró

HBO, la coneguda cadena de televisió i productora de continguts televisius i creadora de series mítiques com “Los Soprano”, “The Wire”, True detective” o “Joc de trons” va produir entre 2010 i 2014 “Boardwalk Empire”. La sèrie, ambientada a l’Atlantic City (Nova Jersey) dels anys 1920, s’inicia el mateix dia en que entra en vigor la “llei seca” i està basada en l’obra de Nelson Johnson.
 
La trama de “Boardwarlk Empire” es centra en la figura d’ Enoch "Nucky" Thompson (Steve Buscemi), basada en un important personatge que va controlar la corrupció política i el món de la delinqüència de la ciutat durant els anys 20. Creada per dos pesos pesants de la ficció de gàngsters: Terence Winter (Los Soprano) i Martin Scorsese, que dirigí l’episodi pilot, recrea amb fidelitat històrica i un impecable estil visual una època especialment convulsa.

Al llarg de les seves cinc temporades, la sèrie va tenir 57 nominacions als premis Emmy i en va guanyar 20. Tot un èxit si tenim en compte que els rivals eren sèries com “Joc de trons”, “Breaking Bad”, “Downton Abbey” o “House of cards”.

Més informació:

• Boardwalk Empire a les Biblioteques
• Boardwalk Empire a la Viquipèdia
• Pàgina web oficial

Recomanat per Bib. Torelló. 

Si no us agraden els westerns us encantarà Solo ante el peligro. Una afirmació fatal com aquesta necessita explicacions, i com deia l’alcalde del Berlanga, aquesta explicació que us dec us la vaig a pagar.

Si no us agraden els westerns potser és perquè no els enteneu. El mite de la frontera, la soledat del cowboy torturat pel seu passat, la noia que l’espera recolzada a la columna del ranxo, la lluita contra la natura, i tants altres que moltes vegades s’utilitzen per definir el gènere potser us són totalment aliens. Reconeixeu que s’han fet veritables obres mestres, però sou de la generació del programa doble, i sabeu que també s’han fet pel·lícules en sèrie que repeteixen mil vegades les mateixes escenes, les mateixes baralles, els mateixos duels, les mateixes entrades al saloon, i fins i tot els mateixos indis.

No enteneu perquè els cowboys han de ser lacònics. No enteneu perquè van al poble si saben que Frank ha dit que els matarà. No enteneu perquè s’han de posar la maleïda estrella si el que volen és morir de vells veient com pastura el seu ramat. No enteneu que elles els esperin sempre, i no enteneu que caiguin sempre al seus braços només perquè són virils i forts i homes de veritat.

És per això que us encantarà Solo ante el peligro. Perquè parla de la soledat de l’home que s’ha d’enfrontar al seu passat, de la dona que li fa costat, i de la lluita contra elements que no podem controlar. Us encantarà perquè el protagonista és lacònic, perquè porta la maleïda estrella de sheriff tot i que voldria morir de vell, i perquè és viril i fort i home de veritat.

Més infromació:

• Per què ningú ajuda Gary Cooper?

• Gary Cooper al Catàleg Aladí

• Pel·lícules de l'Oest al Catàleg Aladí

Recomanat per Jaume Felipe.Biblioteca Maria Àngels Torrents de Sant Pere de Riudebitlles

Louise és una dona vídua que viu amb els seus dos fills a la Provença francesa, on intenta conservar la plantació de perals, un negoci familiar que no passa per bons moments. Un dia la seva rutina es veu alterada per un inesperat accident, en el que quasi atropella a un extrany, Pierre, amb el seu cotxe. Pierre sembla ser una persona especial, exageradament ordenat, desconcertadament sincer, amant de citar els nombres primers, que no permet que el toquin però que té una gran sensibilitat. Pierre irrumpeix a la vida de Louise, amb la sensació que ha trobat una llar, i Louise en un principi dubta d’acceptar-lo a la seva vida però descobreix que pateix el síndrome d’asperger i la fascinació que sent per ell és tan gran que no dubta que Pierre està canviant per bé la seva vida i la de la seva familia.

Aquesta comèdia romántica està escrita i dirigida pel cineasta Éric Besnard (600 kilos de oro, La sonrisa del payaso) i protagonitzada per Virginie Efira (Un hombre de altura, 20 años no importan) i Benjamin Lavernhe (El caso SK1, Radiostars) en els papers principals.

Més informació:

• Éric Besnard a les Biblioteques

Recomanat per Marta Bou. Bib. Artés.

La pel·lícula “La Habitación”, basada en la novel·la “Room” de l’autora Emma Donoghue – "La Habitació" publicada en català per l’editorial Empúries al 2010 -, es va estrenar al cinema l’any 2015, i fou dirigida per el Lenny Abrahamson. 

La força de la pel·lícula rau en la història que s’hi explica: una mare, tancada en una habitació minúscula amb el mínim imprescindible per viure, amb el seu fill. Aquesta fa tot el possible per tal que el fill, Jack, visqui amb normalitat aquest confinament: fan exercici a diari, expliquen històries, li ensenya a llegir i escriure... Crea un univers propi que tal que en Jack sigui feliç. La persona que els reté, que els té segrestats, visita sovint l’habitació, aquest és el moment que la mare amaga el seu fill a l’armari, per tal de protegir-lo.
Arriba un moment però, quan la curiositat de Jack va més enllà, i la seva mare decideix idear diferents plans desesperats per tal d’escapar del seu segrest. El que no s’esperen però, és que el retorn al món real, sigui un prova tant difícil per a ells dos.

“La habitación” va rebre diversos premis durant el 2015, com l’Òscar i el Globus d’Or a la millor actriu, o el de millor pel·lícula al Festival de Toronto.

Més informació:

• Lenny Abrahamson a les Biblioteques
• "La Habitación" a la Viquipèdia

Recomanat per Bib. Moià.

El cuento de la princesa Kaguya és el cinquè llargmetratge del director japonès Isao Takahata, un dels grans mestres de l’anime i fundador, juntament amb Hayao Miyazaki, del mític Studio Ghibli, d’on han sorgit els films més importants de la història del cinema d’animació nipó. Conegut, sobretot, per haver dirigit la magistral La tomba de les lluernes (1988), Takahata va tornar a enlluernar amb la pel·lícula que ara comentem, considerada també com una obra mestra i nominada a l’Oscar al millor film d’animació de l’any 2014. Basada en el conte tradicional japonès del segle X “El tallador de bambú”, El cuento de la princesa Kaguya ens presenta la història d’una nena d’origen sobrenatural que és adoptada per una parella d’humils camperols sense fills.
Així, el punt de partida del film, que ens pot fer pensar en el de Superman (Richard Donner, 1978), ve marcat per la màgia i la fantasia, però, ben aviat, s’imposa un registre més realista, centrat en l’evolució de la protagonista des que és una nena fins que es converteix en una noia de gran bellesa. Aquesta primera part de la pel·lícula ve marcada per un to optimista, lligat a l’exaltació de la vida rural i l’harmonia amb la natura. Però, quan l’acció es trasllada del camp a la ciutat, el film adopta un caire més melangiós, d’acord amb l’estat d’ànim de Kaguya, incòmoda en el seu nou rol de princesa i que enyora la llibertat de quan vivia al camp. Tot i que el disseny dels personatges manté els trets fonamentals de les grans obres de l’estudi Ghibli, la pel·lícula de Takahata presenta una estètica diferent, basada en uns dibuixos realitzats amb la tècnica de l’aquarel·la, de traç tradicional i colors tènues.

En aquest sentit, tal com també passa en el film brasiler El niño y el mundo (Âle Abreu, 2013), El cuento de la princesa Kaguya s’oposa al model dominant de l’animació en 3D i reivindica un estil més tradicional, sense renunciar a les possibilitats que ofereixen les noves tecnologies, a l’hora de combinar i organitzar els dibuixos per a fer-ne l’edició. El resultat final és una obra d’extraordinària bellesa, plena de poesia, que suposa una nova fita en l’assoliment de l’excel·lència per part dels estudis que han produït títols cabdals del cinema d’animació com El meu veí Totoro (1988), La princesa Mononoke (1997), El viatge de Chihiro (2001), i, més recentment, El recuerdo de Marnie (2014) o La tortuga roja (2016).

Més informació:

• Isao Takahata a les Biblioteques
• Ressenya: "Cinemarc"
• "El cuento de la princesa Kaguya" a la Viquipèdia 

Recomanat per Bib. Marc de Cardona. 

Obra del polèmic, controvertit i prolífic director Takeshi Miike (ha dirigit més de setanta produccions teatrals, pel·lícules i programes de televisió desde 1991), antic deixeble del venerable Shohei Imamura, aquesta pel·lícula de culte, romàntica i de terror, és un clar exemple de l’estil extrem i d’alguns dels temes recurrents del seu autor. Violent, radical... són qualificatius que han acompanyat les seves creacions des dels inicis; caldria afegir-hi, també, eclèctic i... còmic. Un humor insà, absurd, malaltís i molt particular, però humor, al cap i a la fi.

No seria molt el cas, però, d’Audition. Pel·lícula de drama derivat a autèntic malson (o seria a l’inrevés?), que malgrat tot mereix ser vista (i patida) almenys un cop a la vida. Un home busca l’amor en la figura d’una jove aparentment delicada i de rialla cruel, que finalment el castigarà de manera molt (molt) dolorosa. Film d’avanç i digestió lenta, fruit inclassificable d’un director inclassificable que, quan vol, pot resultar extremadament violent.

No us perdeu de Miike, a banda d’Audition, Ichi the killer o La felicidad de los Katakuris, autèntiques joies estrambòtiques i incatalogables, a veure com us quedeu. Cricricricri...[si la veieu,  sabreu a què ens referim amb aquesta onomatopeia]

 

Més informació:

• Takeshii Miike a les biblioteques
• Takashi Miike: la provocación que llegó de Oriente
• Audition a Fotogramas
• Audtion a Filmaffinity
• Asiateca: Audition, deconstruyendo a Takesi Miike

• Asiateca: Shinjuku Triad Society, deconstruyendo a Takashi Miike

Recomanat per Núria Perarnau. Bib. Joan Miró. Barcelona. 

El Ministerio del tiempo és una sèrie de ciència ficció creada pels germans Javier i Pablo Olivares i coproduïda per Onza Partners i Cliffhanger i que s’emet a TVE. La sèrie es va estrenar al febrer de 2015 i ha aconseguit molt bones audiències i molt bona acceptació entre el públic. Sobretot a destacar l’impacte que ha tingut la sèrie a Internet i a les xarxes socials, on els seus seguidors a part de seguir la sèrie en creen continguts i els fan virals. Aquest 2017 es preveu l’inici de la tercera temporada.

El Ministerio del tiempo és una institució governamental, autònoma i secreta que depèn directament de la presidència del govern. L’objectiu principal d’aquest ministeri és que la història no canviï i així protegir el present. Per aconseguir-ho es viatja en el temps a través d’unes portes secretes existents a l'interior de l'edifici on està ubicat el ministeri. Els encarregats que la història no canviï són els integrants d’una “patrulla”, uns personatges reclutats de diferents èpoques que seran els encarregats de viatjar en el temps allà on sigui necessària una intervenció. 
Isabel la Catòlica, Lope de Vega, la visita del nazis a Montserrat buscant el Sant Greal, l’arribada del Guernica a l’Estat Espanyol, Lazarillo de Tormes, Picasso o Las Meninas de Velázquez, són només alguns exemples dels pintors, escriptors, llibres, èpoques i situacions que podem trobar en aquesta producció fantàstica i d’aventures protagonitzada per actors com: Rodolfo Sancho, Aura Garrido, Nacho Fresneda, Cayetana Guillén Cuervo o Juan Gea.
 

Però com es pot explicar l’èxit del Ministerio del Tiempo si es té en compte que els viatges en el temps ha sigut un recurs força utilitzat en moltes sèries o pel·lícules al llarg de la història? Algunes de les claus per entendre aquest èxit les podríem trobar en una bona fusió entre ficció i història, en la introducció en les escenes d’ironia i d’un humor intel·ligent, en l’excel·lent interpretació dels actors i actrius protagonistes, en un ritme trepidant, en un bon guió i en la seva presència a les xarxes socials. Aquests podrien ser alguns del motius perquè aquesta sèrie hagi encaixat tant bé entre l’audiència i s’hagi convertit en un fenomen social a Internet.

Més informació:

• El Ministerio del tiempo a les biblioteques
• Pàgina oficial de la sèrie

Recomanat per Bib. Bigues i Riells. 

The Leftovers és una sèrie creada per Damon Lindelof i Tom Perrotta per al canal HBO i es va estrenar el 29 de juny de 2014 als Estats Units d'Amèrica.  A Espanya fou estrenada el 30 de juny de 2014 per Canal+ Series i a l’abril està prevista l’estrana de la tercera i darrera temporada.

La sèrie està basada en la novel·la de Perrotta del mateix títol i que és productor executiu de la sèrie. Lindelof va ser un dels creadors, productors i guionistes de la sèrie Perdidos, una de les sèries que va fer que la ficció televisiva resorgís amb més força que mai als Estats Units.

 

 

La sèrie està protagonitzada per Justin Theroux, Amy Brenneman, Christopher Eccleston, Margaret Qualley, Liv Tyler i Chris Zylka, entre d’altres.

The Leftovers explica com reacciona la població en produir-se l'enigmàtica "Marxa Sobtada" que es porta amb si a amics, familiars i coneguts. Queden així abandonats a la Terra, els denominats "Leftovers", que hauran d'acceptar la situació i continuar amb les seves vides. La història se centra en aquestes persones que s'han quedat enrere, en concret en una família que viu als afores on centenars de persones han desaparegut misteriosament.

La trama de la sèrie s’inicia tres anys després que milions de persones hagin desaparegut de la Terra de cop i volta. Alguns dels que queden hi busquen explicacions científiques, però els més fanàtics creuen que es tracta d’un esdeveniment religiós i proliferen tota mena de sectes.

Kevin Garvey (Theroux), el protagonista, és el carismàtic alcalde del Mapleton que intenta difondre esperança entre els vilatans quan en realitat la infelicitat el consumeix. La seva dona, Laurie (Brenneman), ha marxat absorbida per una secta anomenada "La Relíquia Culpable" i l’ha abandonat amb el seu fill Tom (Zylka), que ha deixat l'escola per seguir les directrius d'un profeta i la seva filla Jill (Qualley), una excel·lent estudiant que comença a obtenir males qualificacions.

A més a més Garvey comença a sentir alguna cosa per la Nora Durst (Carrie Coon), una dona que s'ha quedat sola després que "El rapte diví" es portés a tota la seva família.

Es tracta d’una historia coral que vol aprofundir més en el que senten i pensen els personatges davant aquest fenomen estrany que no pas esbrinar que és el que ha passat amb els que han desaparegut.

Més infromació:

• Sèries d'HBO al catàleg Aladí 
• HBO (Home Box Office)
• Tom Perrotta al catàleg Aladí
• Damon Lindelof al catàleg Aladí

• The Leftovers (Llibre)

Llibre molt recomanable per tots aquells que els hi agradi les produccions de l’excèntric   i imaginatiu director de cinema Tim Burton, gran creador de tot un univers propi sorgit de la seva fèrtil imaginació, així com també per a tots els amants del cinema, ja que algunes de les  seves creacions s’han convertit en autèntics clàssics.

En aquesta obra trobareu informació sobre la seva vida, els seus inicis en el món del cinema amb la productora Disney, curiositats, així com també un anàlisi en detall de tota la seva filmografia on s’inclouen anècdotes i  fotos de diferents seqüencies de films.
També parla dels seus col·laboradors incondicionals, des dels actors Johnny Deep i Helena Bonham fins al realitzador de les bandes sonores, en Danny Elfman. 

Els autors del llibre, David G. Panadero i Miguel Ángel Parra, dos experts en el món Burton, parlen de l’èxit del director, que ha aconseguit amb el seu estil personal i peculiar, fer-se un lloc dins de la indústria de Hollywood.
 

Més informació:

• David G. Panadero a les Biblioteques
• Entrevista a l'autor

Recomanat per María Cerrajero. Bib. Josep Jardí. Santa Perpètua de la Mogoda.

Spike Jonze és el director de pel·lícules tant interessants com Being John Malkovich o Where the wild things are basada en el magnífic llibre infantil de Maurice Sendak. Després d’aquests films l’any 2013 escriu i dirigeix Her que va guanyar l’òscar el 2014 a l’apartat de millor guió original. I molt i molt merescut. Ens trobem davant d’una pel·lícula de ciència ficció en un futur – potser no molt llunyà – on el protagonista principal – interpretat meravellosament per Joaquin Phoenix—s’enamora d’un sistema operatiu capaç de crear un personatge que, sota el nom de Samantha i interpretat únicament amb la veu de l’actriu Scarlett Johansson, esdevé tot allò amb el que el protagonista havia somiat.

Una història delicada que ens situa entre la realitat i la ficció i ens explica una part de l’amor, la que no es veu i només se sent. Ens trobem davant d’una pel·lícula excel·lent. Els primers plans del protagonista ens ajuden a mostrar les emocions que suscita la relació amorosa, la música i els silencis estan molt ben integrats amb les escenes i sorgeixen un munt de reflexions un cop l’hem acabat de veure. Què és real? I si la ficció, com la literatura, pot aconseguir sentiments vertaders? La tecnologia ens distancia o ens apropa? Podem enamorar-nos d’una veu? Què és l’amor? Una obra indispensable amb un guió brillant i que és molt recomanable veure-la i escoltar-la amb versió original per gaudir amb les veus dels protagonistes.  

Més informació:

• Spike Jonze a les Biblioteques
• Her a la Viquipèdia
• Pàgina web oficial

Recomanat per Bib. del Sud.

The Leftovers és una sèrie creada per Damon Lindelof i Tom Perrotta per al canal HBO i es va estrenar el 29 de juny de 2014 als Estats Units d'Amèrica.  A Espanya fou estrenada el 30 de juny de 2014 per Canal+ Series i a l’abril està prevista l’estrana de la tercera i darrera temporada.

La sèrie està basada en la novel·la de Perrotta del mateix títol i que és productor executiu de la sèrie. Lindelof va ser un dels creadors, productors i guionistes de la sèrie Perdidos, una de les sèries que va fer que la ficció televisiva resorgís amb més força que mai als Estats Units.

La sèrie està protagonitzada per Justin Theroux, Amy Brenneman, Christopher Eccleston, Margaret Qualley, Liv Tyler i Chris Zylka, entre d’altres.

The Leftovers explica com reacciona la població en produir-se l'enigmàtica "Marxa Sobtada" que es porta amb si a amics, familiars i coneguts. Queden així abandonats a la Terra, els denominats "Leftovers", que hauran d'acceptar la situació i continuar amb les seves vides. La història se centra en aquestes persones que s'han quedat enrere, en concret en una família que viu als afores on centenars de persones han desaparegut misteriosament.

La trama de la sèrie s’inicia tres anys després que milions de persones hagin desaparegut de la Terra de cop i volta. Alguns dels que queden hi busquen explicacions científiques, però els més fanàtics creuen que es tracta d’un esdeveniment religiós i proliferen tota mena de sectes.

Kevin Garvey (Theroux), el protagonista, és el carismàtic alcalde del Mapleton que intenta difondre esperança entre els vilatans quan en realitat la infelicitat el consumeix. La seva dona, Laurie (Brenneman), ha marxat absorbida per una secta anomenada "La Relíquia Culpable" i l’ha abandonat amb el seu fill Tom (Zylka), que ha deixat l'escola per seguir les directrius d'un profeta i la seva filla Jill (Qualley), una excel·lent estudiant que comença a obtenir males qualificacions.

A més a més Garvey comença a sentir alguna cosa per la Nora Durst (Carrie Coon), una dona que s'ha quedat sola després que "El rapte diví" es portés a tota la seva família.

Es tracta d’una historia coral que vol aprofundir més en el que senten i pensen els personatges davant aquest fenomen estrany que no pas esbrinar que és el que ha passat amb els que han desaparegut.

Tràiler primera temporada 

 

Més informació: 

• The Leftovers a HBO
• The Leftovers a les biblioteques (llibre)

• The Leftovers a les biblioteques (DVD)

In-Edit va néixer l'any 2003 a Barcelona amb voluntat d'enaltir el documental musical com a gènere cinematogràfic. La iniciativa d'Uri Altell i Alberto Pascual -després continuaria amb el seu treball i llegat seu germà Cristian- va arrelar amb força a la seva ciutat d'origen i amb el pas del temps s'ha expandit cap a diversos països. Aquest llibre repassa la història del documental musical, amb especial dedicació als tretze anys de vida del festival, una trobada anual ineludible per als amants del cinema, de la música i, sobretot, de les bones històries, que se celebra amb l'únic per tal d'aprendre i un objectiu comú: emocionar-se, compartir, divertir-se. Conté textos exclusius de més de cinquanta col·laboradors especialistes en el gènere, i un enorme arxiu fotogràfic amb els artistes, espectadors i participants de la història d'In-Edit: els seus veritables protagonistes. «Al segle XXI el documental és molt important, perquè és un dels últims llocs en què pots trobar certa veritat» (Don Letts)

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals

Doce hombres sin piedad és una pel·lícula de 1957 dirigida per Sidney Lumet, protagonitzada per Henry Fonda i basada en l'obra de teatre homònima de Reginald Rose. La trama és molt senzilla: dotze homes formen part del jurat popular que ha decidir la culpabilitat o innocència d'un jove acusat d'haver mort el seu pare. Tots menys un el consideren culpable sense cap mena de dubte, i l'únic membre que no hi està d'acord, provarà d'incloure en el debat, mitjançant l'ús de la raó, la figura del dubte raonable, per tal que la resta de membres reconsiderin la seva decisió.

Obra paradigma de la força del text quan aquest esdevé un mecanisme de rellotgeria, Doce hombres sin piedad és un exercici dramàtic basat fonamentalment en la paraula. I aquest exercici assoleix una execució excel·lent. L'escenari és simple, dotze homes asseguts al voltant d'una taula. No hi ha res més en l'esfera material, però al voltant de la taula hi ha dotze subjectivitats que són cada una d'elles un univers i que es projecten sobre el jove acusat.

 

  Recomanat per Montserrat Terrones. Biblioteca Gabriel Ferrater. Sant Cugat del Vallès.

Cinc germanes orfes adolescents passen l’estiu a un poble del nord de Turquia amb la seva àvia i el seu oncle. Aquest és el punt  de partida d’una història amb clares referències a Les Verges suïcides de Sofia Coppola i pinzellades de la casa de Bernarda Alba.

 Mustang és un relat intens i dramàtic basat parcialment en les experiències de la pròpia directora, Deniz Gamze Ergüven, nascuda a Ankara el 1978 i actualment resident a França; i que vol  denunciar la repressió envers les dones que existeix a la societat turca més tradicional.

A través dels ulls de la petita Laley ens submergim en una atmosfera lluminosa, sensual i alhora asfixiant i violenta. La càmera es mou orgànicament al voltant de les nenes i la música de Warren Ellis ens atrapa de manera hipnòtica.

Guanyadora el 2015 del premi Goya a la Millor Pel·lícula Europea, representant de França als Oscar i als Globus d’Or com a millor pel·lícula de parla no anglesa, Mustang es va estrenar en la secció Quinzena de Realitzadors del Festival de Canes amb notable èxit.

Més informació: 

• Deniz Gamze Ergüven
• Mustang a Filmaffinity

• Cinco cosas que te preguntarás sobre Turquía cuando veas 'Mustang' Diario.es

  
   

Aquest llibre publicat per l’editorial barcelonina Blackie Books, porta el títol de la cançó principal de la banda sonora de la pel·lícula Dirty Dancing, que té l’honor de ser protagonista del primer capítol del llibre, un assaig sobre ‘Les Pel·lícules Divertides dels Vuitanta’ com el defineix la seva autora, la nord-americana Hadley Freeman, que també afirma que la seva pel·lícula favorita és Cazafantasmas, a la que considera que està per sobre de clàssics com Ciudadano Kane o Vertigo.

El llibre analitza en clau de gènere, classe i raça un bon grapat d’aquestes pel·lícules realitzades durant la dècada dels vuitanta i que han estat considerades bastant malament pels crítics, malgrat ser molt populars entre la generació d’espectadors que ara té entre trenta i quaranta anys.

Es tracta d’una lectura fresca, intel·ligent i molt divertida que reivindica aquest cinema. Per exemple, alguna vegada ús havíeu plantejat que Dirty Dancing podía ser una pel·lícula feminista perquè el guió inclou un avortament i el desig es filma des d’una perspectiva femenina? O que Magnolias de acero aguanta insòlitament bé el test de Bechdel? O que Regreso al futuro ens diu que la classe en la qual neixes determina la teva vida i les teves amistats?

Doncs això és que podeu trobar a aquest llibre que dedica capítols a pel·lícules com La princesa prometida, La chica de rosa, Cuando Harry encontró a Sally, Cazafantasmas i Top Gun, Todo en un día o les pel·lícules de l’Eddie Murphy entre d’altres.

Però el llibre no és només un exercici de nostàlgia de l’autora sinó també una anàlisi de com Hollywood està derivant cap a un cinema cada cop menys divers, on pesa més si un film agradarà a Xina o Rússia i el seu impacte econòmic, que sí transmet valors com l’amistat, la valentia o el feminisme, que ella considera que existeixen en aquests films.

 

 

Més informació: 

• Test de Bechdel
• Biografia d'Eddy Murphy
• 80 películas de los 80 : una lectura ácida 

 

Recomanada per Bea Garcés Fernández,  Bib. Vilanova i la G. A. C. i Torrandell

Malgrat que sovint s’ha associat al cinema infantil, la tècnica de l’stop-motion ha servit per explicar històries de tota mena i per a tots els públics. En aquest sentit Anomalisa no representa una novetat, però si que ho és quan analitzem el perquè de la decisió d’emprar aquesta tècnica. Si no hi ha efectes especials que ho aconsellin, si la història que tracta no presenta cap dificultat tècnica, si res en definitiva la fa preferible, per què complicar-se la vida?

 

Doncs perquè el Charlie Kaufman és així. Lluny de transitar per camins trillats, el guionista de Olvídate de mí i director d’Adaptation vol explicar els temes que l’obsessionen (la soledat, les relacions humanes, l’amor i la pèrdua) però sense posar-nos en la posició confortable de l’espectador comú. Així que, d’entrada, ens presenta uns titelles estranys, rígids, que ens incomoden. A poc a poc els anem trobant cada vegada més humans, ens anem oblidant que són titelles, i al final som capaços de dir que hem vist unes de les millors interpretacions de l’any. D’això se’n diu la màgia del guió.

 

Anomalisa explica la història d’un coach que ha de fer una conferència en una convenció. Seductor envellit i de tornada de tot, a la soledat de la seva habitació d’hotel sentirà una veu que el portarà a pensar de nou en trobar la felicitat al costat d’una dona. Aquest argument, que ens recorda tant Lost in Translation, li serveix a Kaufman per explorar l’ànima dels personatges en la recerca d’un sentit a la vida que sovint se’ls escapa.

Anomalisa va merèixer el Gran Premi del Jurat al festival de Venècia.

 

 

 

• Més stop-motion per adults: Jan Svankmajer
• Plataforma Kickstarter
• Charlie Kaufman a les biblioteques
• Stop motion a les biblioteques
• Festival Amerikana

 

Recomanat per Jaume Felipe. Biblioteca Maria Àngels Torrents de Sant Pere de Riudebitlles

El nuvi i la núvia estan a punt de casar-se. Però entre la núvia i Leonardo, un amic inseparable del futur matrimoni, hi ha una unió especial, una cosa inexplicable que sempre ha sembrat els dubtes en la núvia.

En aquesta hipnòtica adaptació de l’obra teatral Bodas de sangre de Federico García Lorca, la directora Paula Ortiz dota a l'obra del poeta i dramaturg d’una bellesa visual sense igual. Una intensitat plàstica que parla dels sentiments ocults i foscos que són difícils de reprimir i que esclaten, de la terra a la qual aquests es troben subjectes, de la pols que es trepitja i s'empassa, i dels ineludibles llaços familiars que tan recurrents són en l'imaginari lorquià. I és així com, sent fidel a l'essència i amb una proposta més que valenta, la directora aconsegueix fer del fotograma, poesia.

Paula Ortiz també ha dirigit el llargmetratge De tu ventana a la mía (2011), i els curtmetratges El hueco de Tristán Boj (2008) i Fotos de familia (2005).

Més informació:

• Paula Ortiz a les Biblioteques
• Paula Ortiz a la Viquipèdia

Recomanat per Bib. Can Sumarro. L'Hospitalet de Llobregat.

Història de les sèries és un llibre sense precedents al nostre país, que traça l'evolució de les sèries en tota la seva complexitat. Un recorregut panoràmic extraordinari sobre el desenvolupament de la ficció televisiva tant als Estats Units i el Regne Unit com a països europeus i de tot el món.Des de les ficcions experimentals en els anys 20 i 30 a les produccions en directe dels 40; l'auge de la comèdia en la dècada dels 80 com a resposta al tatcherisme; Twin Peaks i els primers fenòmens de culte; la revolució de la HBO i la reivindicació de l'autoria del creador de les sèries, amb “Los Soprano, The Wire o Breaking Bad”; la revolució europea de les sèries nòrdiques, fins als nous rumbs que prenen les sèries amb noves formes i canals com Netflix.

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals

Moon és una petita joia de la ciència ficció, la gran triomfadora del Festival de Sitges del 2009. Duncan Jones, que fins al moment tan sols era conegut per ser el fill de David Bowie, va debutar en el cinema dirigint aquesta intel·ligent, reflexiva i claustrofòbica història. Moon planteja interessants reflexions, és una pel·lícula realitzada a l’estil de la ciència ficció d’abans, com la de “2001” de Kubrick. 

El film es basa pràcticament en el treball d’un sol actor, Sam Rockwell, que suporta tot el pes de la pel·lícula per atraure al públic i mantenir-lo interessat i entretingut durant una hora i mitja. Una pel·lícula, una història, un actor. Perquè això funcioni és imprescindible contar amb un excel·lent intèrpret i Sam Rockwell ho és i de bon tros. 

Sam Rockwell interpreta a Sam Bell, un astronauta que treballa totalment sol en una estació espacial a la lluna. En la seva tasca, va recollint heli i enviant-lo posteriorment a la terra per ser utilitzat com a font d’energia. Ja porta 3 anys en aquesta estació espacial i comença a experimentar clares mostres de deteriorament físic i mental. A més, cada dia l’empresa amb qui treballa li va prometent que aviat podrà tornar a la terra amb la seva dona i la seva filla però aquest dia no arriba mai. De cop i volta un terrible accident en la superfície lunar provoca un pertorbador descobriment que fa que encara creixi més la paranoia i la sensació d’aïllament. 

Amb molt poc pressupost, Duncan Jones va aconseguir una estètica molt poderosa, una fotografia molt minimalista. La interpretació de Sam Rockwell és simplement supèrbia, al que també hem d’afegir la banda sonora de Clint Mansell. 
En definitiva sobren les paraules per a defensar aquesta petita gran obra mestra.

Més informació:

• Duncan Jones a les Biblioteques
• Duncan Jones a la Viquipèdia

Recomanat per Rosa Ferrer. Bib. Josep Soler i Vidal. Gavà. 

Singular sèrie policíaca de la BBC One que es desenvolupa en un escenari atípic, una vall rural i treballadora de Yorkshire, on els problemes s’acumulen més ràpid que no pas podríem suposar pel que suggereix el títol. Consta actualment de dues temporades i ha renovat per una tercera, que tanmateix no veurà la llum fins el 2018. 

Aquest no és cap impediment per a gaudir de la primera temporada, on es presenten els personatges, encapçalats per l’experimentada  sergent de policia local Catherine Cawood (gran Sarah Lancashire), una dona de mitjana edat marcada per una terrible desgràcia familiar que la segueix perseguint sense donar-li mai descans. 

De fet és aquesta la trama principal de la sèrie, més enllà del “cas” que es tracta, un segrest que es complica a ritme vertiginós. Tot i així cal destacar que si Happy Valley és distingeix d’altres sèries policíaques és per la implicació directa i inevitable que tenen els protagonistes en els casos que es tracten, derivada de l’entorn tancat on viuen.

Això afavoreix un major grau de desenvolupament dels personatges, cosa que no fa sinó augmentar l’interès general. Si a més hi combinem una extensió més reduïda (només sis episodis per temporada) d’allò que és comú, ens trobem amb un còctel explosiu que de ben segur us enganxarà.

 

Més informació:

• Euros Lyn a les Biblioteques
• Euros Lyn a la Viquipèdia
• Fitxa Filmaffinity
• Notícia Happy Valley temporada 3

Recomanat per Francesc Pujol. Bib. Can Casacuberta. Badalona.

Viajo sola es una reflexió sobre l’individualisme, sobre les noves formes de relacionar-se a les que ens ha portat la societat actual, sobre la contradicció entre els valors familiars que han transmès les generacions anteriors i les expectatives d’una generació que viu solitud a mig camí entre un fet desitjable i una insatisfacció constant. 

És una pel·lícula que es podia haver fet amb l’intimisme de la mirada cinematogràfica francesa però Viaggio Sola es una comèdia italiana, amb un sentimentalisme propi del millor realisme del gènere combinat amb el millor de les comèdies romàntiques italianes. 

Més informació:

• Maria Sole Tognazzi a les Biblioteques
• Maria Sole Tognazzi a la Viquipèdia

Recomanat per Bib. Singuerlín - Salvador Cabré. Santa Coloma de Gramenet.

David Fincher (Denver, Colorado, 1962) ha dirigit films tan reconeguts com Seven (1995), El club de la lluita (1999), El curiós cas de Benjamin Button (2008) o La xarxa social (2010). A banda, ha elaborat videoclips per a artistes tan cèlebres com Madonna, Sting o George Michael. 
Les seves pel·lícules contenen una gran tensió psicològica. Es basen generalment en els malsons més recurrents i les pors més ocultes de l’ésser humà. 

Zodiac és un thriller basat en un fet real sobre el famós “Assasí del Zodíac”, un criminal en sèrie que, entre 1966 i 1978 va matar a nombroses persones al nord de Sant Francisco, alhora que enviava als mitjans de comunicació cartes amb pistes sobre els delictes. El film examina de manera intensa, mantenint en tot moment la tensió de l’espectador, dues obsessions: el desig d’un assassí per matar i el de la cerca de la veritat per part d’un periodista (Robert Downie Jr.), un policia (Mark Ruffalo) i un dibuixant de còmic (Jake Gyllenhaal). 

A banda de l’excel·lent repartiment, cal destacar també l’acurada selecció musical, tant la d’autors diversos (Santana o Marvin Gaye, entre d’altres) com l’original composada per al film per David Shire, passant per una elaboradíssima ambientació, en la que es veu clarament el canvi dels anys seixanta als setanta, i posteriorment als vuitanta.  

 

Més informació:

• David fincher a les Biblioteques
• Zodiac a la Viquipèdia
• Filmografia de David Fincher a IMBD

Recomanat per Bibliobús Montserrat. 

Després de l’èxit de ‘Barcelona, nit d’estiu’ l’any 2013, el director de cinema català Dani de la Orden torna amb la seqüela ‘Barcelona, nit d’hivern’
Entre les històries que formen ‘Barcelona, nit d’hivern’ coneixerem el primer amor del Rei Melcior, a dos grans amics barallats pel cor de la mateixa dona, a un romàntic fart de tenir el cor trencat, una dona de 81 anys que confessa estar enamorada de la seva millor amiga, i una parella en crisi que sembla que la paternitat se’ls queda gran.

Casos molt diferents però amb un nexe en comú: la cerca l’amor mitjançant una relació espontània  o no, que s’allargui en el temps o no, uns amors platònics o no però sempre carregades de comprensió, de llaços familiars, d’amics...
Totes les històries tenen tot tipus de desenllaços, però les relacions de tots ells són harmonioses, simpàtiques i divertides.
Finalment, ‘Barcelona nit d’hivern’ reuneix tots els requisits per passar una bona estona tan en parella com sol i acabar creient, de nou, en el amor.

Més informació:

• Dani de la Orden a les Biblioteques
• Pàgina web 

Recomanat per Bib.de Masquefa. 

Olive Kitteridge és una minisèrie de només quatre capítols basada en l’obra homònima d’Elisabeth Strout, amb la que va guanyar el premi Pulitzer l’any 2009. Dirigida per Lisa Chodolenko, que va guanyar quatre premis Oscar amb Los chicos están bien, i protagonitzada per Frances McDormand, Richard Jenkins i Bill Murray entre d’altres, tracta de trenta anys de la vida d’una dona en una petita població de Maine.

Olive és una professora de matemàtiques amb un caràcter fort i impulsiu que la porta a dir sempre el que pensa. Si pensa, per exemple, que el seu marit és dèbil, massa emotiu, excessivament bona persona, i amable fins a l’embafament amb els clients de la seva farmàcia, no té cap recança en dir-li. I el mateix amb el seu fill. I amb la dona del seu fill. I amb els seus antics alumnes. I amb el món en general... fins que descobrim que l’Olive és com és, que no té empatia ni pietat per res ni ningú, però que el seu caràcter agre també està profundament marcat per una pèrdua del passat.

Dient això podríem pensar que Frances McDormand compon un personatge odiós, però res més lluny de la realitat: en el fons tots hem sigut Olive Kitteridge alguna vegada, quan ens ha acabat la paciència el món i els seus habitants; així que, en certa mesura, som capaços d’empatitzar amb ella. I a la llarga aprenem que els caràcters són polièdrics, que es pot estimar i odiar a la vegada durant tota la vida, i que la depressió ens pot acompanyar fins al final.

 

Més informació: 

• Lisa Chodolenko a les Biblioteques
• Pàgina web d'Elizabeth Strout
• Olive Kitteridge a IMDb

Recomanat per Jaume Felipe. Bib. Maria Àngels Torrents. Sant Pere de Riudebitlles

Whiplash explica la historia de l'Andrew Neiman, un jove i ambiciós bateria de jazz, encegat per l'ansietat i la por a repetir el fracàs del seu pare en el mon literari, i obsesionat per ser el millor dins de l'elitista conservatori on es forma.
Terence Fletcher, per altra banda, és el responsable del millor conjunt de jazz del mateix conservatori i molt conegut tant pel seu talent com pels seus extenuants i exigents mètodes d'ensenyament.

Andrew vol convertir-se en un dels grans fins que descobreix a Fletcher, i Fletcher descobreix a l'Andrew, i el selecciona pel seu conjunt musical, la qual cosa canviarà la vida del jove per sempre qui es tornarà obsessiu, i empès pel seu despietat profesor arribarà fins al llindar de les seves habilitats i de la seva salut mental, arriscant tot per guanyar.

Whiplash explica una història de dos solitaris que decideixen entregar la seva vida sencera a l'art, una història de superació que parla del sacrifici que porta a l'èxit a través d'una lluita de salvatge competitivitat.
Va ser doblement guardonada a Sundance i nominada a cinc Óscars, inclosos el de millor pel·lícula, i millor actor secundari.

 

Més informació:

• Damien Chazelle a les Biblioteques
• Whiplash a la Viquipèdia
• Fitxa IMDb

Recomanat per Maria José Salmerón. Bibliobús Montau

Es recull més de dos centenars de pel·lícules amb històries de supervivència, amb éssers que pateixen, ploren, riuen o estimen. Finals feliços però també dramàtics; comèdies o tragèdies; documentals o ficció. El cinema sempre ha deixat testimoni del temps que vivim i del que ens queda per viure.

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals

Avui us proposem Fargo, una minisèrie de 10 capítols per temporada produïda per FX (una branca de la cadena americana Fox). Des del 2014 se n'han emès dues temporades, àmpliament guardonades, i s'està a l'espera de la tercera.

Inspirada en la pel·lícula homònima dels germans Coen però situada l'any 2006, la minisèrie ens porta a un poblet de Minnesota on viu un venedor d'assegurances bastant mediocre, Lester Nygaard (interpretat per Martin Freeman). Aquest coneixerà un personatge misteriós (Billy Bob Thornton) que li canviarà la vida. També s'acabarà l'absoluta tranquil·litat del poble al succeir-se tot un seguit d'assassinats, que casualment recorden a una altra sèrie de morts violentes que va haver-hi l'any 1979 en un poble proper. Tant la successió de fets com la pròpia investigació van a bon ritme i et mantindran atent a la pantalla.

Tot i que sigui una sèrie que tracta de morts i investigacions policials, té tocs d'humor que fan que t'ho passis realment bé veient com s'encadenen els fets. En alguns moments, no sabreu si riure o escandalitzar-vos, i això fa que t'enganxis des del primer episodi. 

 

Més informació:

• Allison Tolman a les Biblioteques
• Fitxa a Filmaffinity

Recomanat per Bib. Tirant lo Blanc. Montgat.

Quan l'any 2000 Ingmar Bergman, el cèlebre cineasta suec, filma una petita pel·lícula per a la televisió sueca anomenada "Bildmakarna" ("Creadores de imágenes") ens està fent una petició, una última voluntat.

"Creadores de imágenes" és una peça de petit format: 4 personatges i un únic escenari.

L'argument és el següent: L'anciana escriptora Selma Lagerlöf es convocada a la projecció del film que el director Victor Sjöström ha realitzat sobre una de les seves aclamades novel·les. Allí, Selma coneixerà a Tora, una jove i impetuosa actriu que ha aconseguit papers secundaris gràcies a la relació que manté amb el director. Selma i Tora es reconeixeran com més pròximes del que els seus propis prejudicis feien pensar.

Aquí cal fer tres apunts:
Primer: el personatge de Selma Lagerlöf del film, va existir. Selma Lagerlöf fou la primera escriptora guardonada amb el Premi Nobel de Literatura (1909). La "Dickens sueca" es reverenciada a la seva terra on, institucions i premis literaris, duen el seu nom. Lagerlöf és autora de contes i novel•les que han arribat fins a nosaltres: "El Viatge meravellós d'en Nils Holgersson per Suècia", "La Llegenda de la rosa de Nadal", "Jerusalén", la saga de Gösta Berling o, i aquí ens aturem: "Körkarlen".
Segon: el personatge de Victor Sjöström del film, va existir. Victor Sjöström és el primer gran cineasta suec, un pioner del mut i autor, entre altres, de pel·lícules com "El viento", "La mujer marcada", "El que recibe el bofetón" o, aquí ens aturem: "Körkarlen".
I el tercer apunt, ja l'haureu deduït, la pel•lícula de la que parlen a "Creadores de imágenes" de Bergman és "Körkalen" ("La carreta fantasma"), dirigida el 1921 per Victor Sjöström i basada en una novel·la de Selma Lagerlöf.

Quan tenia 12 o 13 anys Ingmar Bergman va quedar impactat per "La carreta fantasma". Anys més tard, 1957, el ja director Bergman convenç Sjöström d'interpretar el personatge principal de la pel·lícula "Smultronstället"("Fresas salvajes") recuperant-lo de l'oblit per a tota una generació.
I 40 anys després de dirigir a Victor Sjöstrom com actor en una pel•lícula, Ingmar Bergman utilitza a un actor per fer de Victor Sjötröm a una altra pel·lícula.

"Creadores de imágenes" no és una pel·lícula que ens parli d'una altre pel·lícula. És la filmació d'un record que Ingmar Bergman MAI va viure.
Però "Creadores de imágenes" tampoc és la radiografia d'aquell moment, és l'apropiació d'un record aliè i reconvertit a obra de titelles humanes. Bergman n'és el titellaire. I els fils que mouen els personatges son els sentiments i les relacions humanes. Com és habitual en les seves pel·lícules, la calma aparent del film oculta un món subterrani i la bonhomia entre personatges es torna, de cop, un intercanvi de crits, retrets i explosions d'odis atàvics. La catarsis dels personatges els modifica.

L'any 2000 Ingmar Bergman (que moriria el 2007) ens fa un petit testament fílmic i ens subratlla la figura de Victor Sjöström. Hagués pogut dir: Ei, mireu aquesta pel·lícula. Però no. La grandesa és que filma "Creadores de imágenes" perquè  l'espectador SENTI que HA DE VEURE Körkarlen ("La carreta fantasma") de Victor Sjöstrom.

Més informació:

• Bildmakarna  / Creadores de imágenes
• Ingmar Bergman a les Biblioteques
• Ingmar Bergman a la Viquipèdia
• La carreta fantasma
• Victor Sjöström
• Selma Langerlöf 

Cites és una sèrie de televisió creada i dirigida per Pau Freixas, que barreja comèdia romàntica i drama. El punt de partida de cada capítol és la trobada de dos desconeguts en una cita a cegues, consentida a través d'una web de contactes d'internet. Les cites, ambientades a Barcelona, hi apareixen coneguts actors que donen vida als diferents personatges, alguns puntuals, i altres amb continuïtat al llarg de la sèrie. Cadascú jugarà les seves cartes per poder donar sortida a les seves intencions.

Aquest 2016 s'ha estrenat la segona temporada, incorporant-hi nous personatges, mantenint tres parelles de la primera, i començant així, noves històries més diverses: relacions intergeneracionals, parelles de més edat, fantasies sexuals, etc.

És una sèrie innovadora, original i molt ben ambientada i cuidada, sobretot a nivell de guió. Cada capítol és una nova sorpresa, que et fa endinsar en les relacions personals i viure com cada personatge evoluciona i es desenvolupa davant les situacions, en moment còmiques, que s'hi va trobant.

 

Més informació:

·         Pau Freixas a la Viquipèdia

·         Pau Freixas a les biblioteques

Recomanat per Laura Solà. Biblioteca Singuerlín - Salvador Cabré, de Santa Coloma de Gramenet

Des de la seva res opulenta infància a Minnesota a les seves aventures a Hollywood, passant pels tumults avantguardistes de Nova York, Londres o Los Angeles, la vida de Terry Gilliam ha estat tan heterodoxa i apassionant com qualsevol de les seves pel·lícules. Aquí l'explica amb la seva característica agudesa, sense tallar-se un pèl (no hi ha presoners) i afegint un complet mostrari del seu talent creatiu: il·lustracions, muntatges delirants, fotografies inèdites i comentaris inesperats es fonen en una furiosa amalgama de cops verbals i visuals. Per aquestes memòries prepòstumes de Terry Gilliam circula un espectacular elenc d'actors secundaris: els Monty Python (com és natural), George Harrison, Robin Williams, Jeff Bridges, Robert de Niro, Brad Pitt, Uma Thurman, Johnny Depp, Heath Ledger .. .

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals

True Detective és una sèrie de televisió de 16 capítols repartits en dues temporades, creada i amb guió de Nic Pizzolatto. Centrarem la nostra recomanació a la primera temporada. Dirigida per Cary Joji Fukunaga i protagonitzada pels actors Matthew McConaughey,  Wood Harrelson i Michelle Monaghan
És una sèrie de gènere negre i policíac on els protagonistes són dos detectius, Rust Cohle i Martin Hart , els quals expliquen des del seu punt de vista i amb salts en el temps, la persecució d'un assassí en sèrie. Els detectius, ja fora de la investigació, expliquen en el moment en què es reobre l'extravagant i fosc cas, el que investigaven el 1995 a través d'interrogatoris fets en una comissaria.

La ambientació, el tractament de la imatge, els paisatges de Louisiana, la fotografia i fins i tot el to de veu dels protagonistes ens captiven i hipnotitzen, són necessaris els cinc sentits per a no perdre's cap detall de la trama.  Un altre dels punts forts de la sèrie és la seva banda sonora, el responsable de la mateixa és T. Bone Burnett . No deixeu de veure-la us captivarà.

 

Més informació:

• Cary Joji Fukunaga a les biblioteques
• Cary Joji Fukunaga a la Viquipèdia
• Nic Pizzolatto a la Viquipèdia
• Matthew cConaughey a la Viquipèdia

Recomanat per Anna Fincias. Bib. Joan Corominas. Masnou

Quan el 1999 Stephen Chbosky va publicar Las ventajas de ser un marginado, ja tenia en ment fer-ne una adaptació al cinema, i així ho va fer. El seu debut com a guionista i director ha tingut molt bons resultats: per una banda, la pel•lícula va guanyar l'Independent Spirit Awards com a millor òpera prima; i per l'altra, al nostre país van editar el llibre Alfaguara i Sembra.

Ara bé, de què tracta aquest film perquè ens vinguin ganes de llegir també la novel·la? Doncs ens trobem davant d'una comèdia dramàtica d'adolescents, amb pinzellades còmiques i romàntiques, que toca temes com l'amistat, l'amor, la família, l'homosexualitat, les drogues... És a dir, una mena de viatge iniciàtic que apropa els nostres protagonistes cap a la maduresa.

El fil de la història el relata en Charlie (Logan Lerman), un noi tímid, solitari i intel·ligent que desitja formar part d'aquest món malgrat les seves pors. Amb tot, la seva situació de marginat canvia en el moment que s'integra a un nou grup d'amics on hi ha la Sam (Emma Watson) i el seu germanastre, en Patrick (Ezra Miller).
Les experiències que viuran i els sentiments que compartiran es simbolitzen a través d'una banda sonora formidable de finals dels 80 i principis dels 90: The Smiths, The Samples, David Bowie...

 

Més informació:

• Stephen Chbosky a les biblioteques
• Fitxa: filmaffinity

Recomanat per Susana Clavell. Bib. Ferrer i Guàrdia. Alella.

La dècada dels cinquanta i la dels seixanta es consideren l'època daurada dels musicals a Hollywood. Produccions com Cantando bajo la lluvia (1952), Oklahoma  (1955) o Carousel (1956) van presentar una forma innovadora de tractar les comèdies musicals a la gran pantalla.

"Ellos y ellas", o en la seva versió original "Guys and Dolls", es va estrenar amb un rotund èxit a Broadway el 1950 amb música i lletres de Frank Loesser i llibret de Jo Swerling i Abe Burrows. Cinc anys després el director Joseph L. Mankiewicz va decidir crear la versió cinematogràfica d'aquest clàssic.

L'argument del film gira entorn la figura de Nathan Detroit, un organitzador de les partides de daus il·legals més selectes de la ciutat de Nova York. El murri aposta mil dòlars amb un dels seus jugadors a que no es capaç de convidar a sopar a la senyoreta Sarah Brown, una rígida sergent de l'Exèrcit de Salvació.

Un repartiment de luxe encapçalat per Frank Sinatra, Marlon Brando, Vivian Blaine i Jean Simmons, va aconseguir donar ritme i brillantor a la pel·lícula. A més, els acolorits escenaris i el gran treball de vestuari, van afegir el clima perfecte a la història. 

Amb la seva unió de romanticisme i comèdia a parts iguals, la pel·lícula va aconseguir quatre nominacions als Oscars, aconseguint convertir-se en un clàssic del gènere.

 

Més informació:

 

• Joseph L. Mankiewicz a les Biblioteques
• Joseph L. Mankiewicz a la Viquipèdia

Recomanat per Elisabet Vázquez. Bib. Can Rajoler. Parets.

Les novetats de la biblioteca inclouen, regularment, una selecció de pel·lícules i sèries de televisió, també documentals, bé sigui de drama, comèdia, misteri o terror, per citar-ne alguns exemples.

En aquesta ocasió us volem recomanar un títol de la secció de sèries televisives, una producció danesa que ha tingut molt bones crítiques arreu. Es tracta de Borgen, una sèrie dramàtica que retrata les interioritats del govern danès.

Borgen es el terme col·loquial amb què els danesos anomenen al Palau de Christiansborg, seu dels poders de l'estat i la oficina del Primer Ministre. La sèrie fa un retrat, a partir de partits i personatges ficticis, de la trajectòria política de Birgitte Nyborg, que esdevé la primera presidenta de Dinamarca.

Destaquen les interpretacions dels actors i la qualitat dels guions, que retraten el dia a dia del govern de la nació, el paper dels mitjans de comunicació i els clarobscurs de la política en majúscules. Mostra el funcionament de la maquinària governamental, descobrint un entramat de càrrecs i relacions polítiques que en ocasions impliquen la pràctica asfíxia de la vida privada de polítics, periodistes i ciutadans, i que els espectadors poden extrapolar fàcilment a d'altres països.

Capítol rera capítol, aquestes històries han arribat a captar totalment l'interès de milers de fans arreu d'Europa, convertint aquesta sèrie en una de les sèries polítiques més ben valorades.

Més informació:

• Fitxa a Filmaffinity
• Notícia: "Diari de Girona" (28/04/2016)
• Notícia: "El País" (05/12/2014)

Recomanat per Bib. Núria Albó. La Garriga.

Meravellosa fàbula dels animadors irlandesos que també van realitzar la pel·lícula ‘El secret del llibre de Kells’.

El jove Ben culpa a la seva germana petita, Saoirse, de la desaparició de la seva mare, de la qual recorda especialment que quan era molt petit li cantava cançons de llegendes tradicionals.

Tots dos nens viuen amb el seu pare en el far sobre un penya-segat d'una petita illa, fins que l'àvia, preocupada per la seva seguretat al costat del mar, els hi porta amb si a la gran ciutat. Quan Ben escapa per buscar al seu gos, al que han deixat enrere, Saoirse li segueix, la qual cosa suposa l'inici d'una aventura durant la qual descobriran que la noia és un selkie, fada del mar el cant del qual pot alliberar a uns éssers màgics captius d'una bruixa.

 

El disseny dels personatges és aparentment simple, però encantador, i es mouen mitjançant una animació tan senzilla com a eficaç. Els seus personatges destil·len una enorme humanitat i originalitat i a gairebé tots els dissenys es repeteixen els cercles, la qual cosa recorda constantment als símbols cèltics.

Basant-se en fascinants relats del folklore irlandès, Moore parla als espectadors de qualsevol edat de la pèrdua dels sers estimats. Aporta una moralitat intel·ligent sobre la importància de cada membre de la família, fins i tot d'aquells germans o germanes que a primeres poden provocar rebuig, o als quals es culpa moltes vegades injustament de situacions que no han provocat.

Emotiva i intensa, especialment en el seu tram final, La canción del mar, parla metafòricament del pas a l’edat adulta.

 

Recomanat per Bea Garcés. Biblioteca Joan Oliva i Milà de Vilanova i la Geltrú 

La Ruth i l'Alex (Diane Keaton i Morgan Freeman), ens presenten un drama amable amb tocs de comèdia, des del punt de vista d'una parella d'avis. En un barri que ha canviat molt i ha passat de ser una zona marginal a ser un barri de moda entre els novaiorquesos.

Aquest matrimoni multiracial de Nova York, porten més de 40 anys vivint en un meravellós àtic situat al barri de Brooklyn. Un apartament que els ha permès fins el dia d'avui viure còmodament però degut a l'edat es plantegen vendre'l, ja que no disposa d' ascensor.  A partir d'aquí, comença una cursa a contrarellotge, durant un llarg cap de setmana,  entre els possibles compradors i els seus records.
La neboda, que és agent immobiliari, el gos i el telèfon seran tres elements fonamentals dins d'aquest drama que es veurà agreujat per una acció inesperada: la presència d'un terrorista a la zona, que afectarà les condicions de venda de l'àtic i que mostra la neurosis que encara sofreix Nova York després de l'11 S.

 

Més informació:

• Richard Loncraine a les Biblioteques
• Richard Loncraine a la Viquipèdia
• Fitxa: Imdb

Recomanat per Bib. Cervelló. 

Més informació:

• Asier Altuna a les Biblioteques

Recomanat per Bib. Montserrat Roig. Sant Feliu de Llobregat.

La bicicleta verde explica la història de Wadja, una nena de 10 anys saudí, del seu amic Abdullah en un context actual, on hi ha un munt de coses que no es poden fer, ho diu la llei, ho diu el costum i l'individu també ho acaba dient.

Donem una estirada d'orelles a qui va traduir el títol, a l'original és Wadja, el nom de la nena protagonista. El film reivindica el paper de la dona a la masclista societat saudí, és de llei doncs mantenir el nom de la protagonista al capdamunt i no derivar cap el seu objecte de desig durant una part de la pel•lícula, una bicicleta amb la qual pot fer carreres amb el seu millor amic.

La pel·lícula té el mèrit ser la primera producció dirigida per una dona a l'Arabia Saudí. Aquest fet és un mèrit titànic en un país on les sales de cinema han estat prohibides durant 30 anys. Només podem aplaudir el coratge de Haifaa Al Mansour, filla del poeta Abdul Rahman Mansour.

Per descomptat, una proposta tan ben feta i d'una procedència tan extrema ha rebut un munt de premis als festivals internacionals de cinema (2012, premi CinemAvvenire a la millor pel·lícula; premi CICAE i premi Interfilm a la Mostra Internacional d'Art Cinematogràfic de Venecia; premio Muhr Arab a la millor  pel·lícula i a la millor actriu al Festival Internacional de Dubai...). Podriem ben bé, dir, que és carn de festival.

Els apunts sociològics són constants i la crítica social també, sobre tot de la mà dels sucosos diàlegs que mantenen els nens que surten a la pel·lícula: la conversa que mantenen els dos amics sobre la conveniència de ser un màrtir per guanyar-se la benedicció d'Alà i viure en el més enllà envoltats de luxes i comoditats no té preu.

La bicicleta verde resulta una pel·lícula molt recomendable tant per les seves qualitats cinematogràfiques, com per conèixer un altre món. Defuig el dramatisme tot presentant la realitat de manera alegre i esperançada, sense caure mai en l'avorriment o la reiteració. I si li donen premis que hi farem...

Més informació:

• Haifaa Al-Mansour a les Biblioteques
• Fitxa Filmaffinity

Recomanat per Franc Nieto. Bib. Aigüestoses. Sant Andreu de la Barca. 

Agnès Varda va filmar aquest documental francès al 2000 amb una càmera digital a la mà. L'anomenada "àvia de la nouvelle vague", com indica el títol, va mostrar a una sèrie de persones que  recol·lecten menjar i tot allò que es pugui tornar a aprofitar. Des dels espigoladors del camp, als drapaires i espigoladors urbans. Entre aquestes persones es troba, per exemple, un professor que compagina aquesta feina amb l'ensenyament del francès en un centre per a immigrants o artistes que fan obres d'art amb tot allò que troben. L'estil tècnic que Varda utilitza, ens ajuda a pensar que ella amb tot el que grava, amb el que ens mostra, a més a més, de fer un retrat de la nostra societat, evidencia que tothom, ella inclosa, som espigoladors.

Més informació:

• Més obres d'Agnès Varda a les biblioteques 
• Documentals en llengua francesa

Recomanat per Ilumi Ramos. Biblioteca la Bòbila de L'Hospitalet de Llob.