Festival Amerikana
Festival Amerikana: Traca i mocador
El 4ªFestival Amerikana baixa la persiana recollint els fruits d'una acurada selecció de títols, que ha provocat que es pengés el cartell de "No hi ha entrades" en alguns passis.
La qualitat de la collita indie ha superat les expectatives i títols com Wiener-Dog han arrencat rialles descarnades i aplaudiments, altres títols com Life animated han aconseguit rius d'emocionades llàgrimes que rajaven pel carrer Girona. Sarcasme, emoció continguda, metacinema, enamoraments virtuals, freakisme, zombies, amor fraternal, identitats sexuals variades, suïcidis i moltes ganes de gaudir de pel·lícules que difícilment veuran la llum a les pantalles comercials.
Wiener-dog (2016), Todd Solondz
Todd Solondz ha tornat. El director de Wellcome to the Dollhouse (1995) i Happiness (1998) ha reaparegut per fer-nos feliços de nou. Feliços? Cinematogràficament parlant sí, el trobàvem a faltar, després de (massa) anys orfes del seu humor enverinat i punyent.
A Wiener-dog (2016) el repartiment coral és de primera divisió (Julie Delpy, Danny DeVito, Greta Gerwig, Ellen Burstyn,...) i la història més fragmentada que mai: l’element que uneix cada una de les 4 històries del film és només (aparentment) un gos salsitxa que conviu amb cadascun dels protagonistes. És justament aquesta modalitat narrativa escollida (amb salts i ruptures brusques incloses) un dels punts més singulars de la pel·lícula: com a nexe entre els episodis el wiener-dog només funciona en les dues primeres històries; les dues darreres, tot hi aparèixer-hi el gos igualment, estan (aparentment) deslligades de les anteriors (separades per una falca publicitària fake, res més).
Ara bé, els diàlegs (aparentment) naturals, calmats i espontanis que amaguen una mala llet digna de menció, els escenaris i situacions més perniciosos dins una (aparent) normalitat quotidiana i una obsessió gairebé malaltissa per parlar de sexualitat en cada context, marques de la casa inequívoques de Todd Solondz, li serveixen al director per fer un retrat coral d’una societat nord-americana molt allunyada de la imatge (aparença, sempre aparença!) a què ens volen tenir acostumats. I a darrera, aquesta Amèrica també existeix. I és terrible(ment) còmica.
Podia haver-hi una millor pel·lícula per exhibir-se a l’Americana?
Certain Women (2016) , Kelly Reichardt
Mostrar, no explicar. La màxima s’aplica a l’escriptura, però en el cas de Certain Women sembla un plantejament seguit al peu de la lletra. Les protagonistes de les tres històries que explica la pel·lícula no fan monòlegs ni tenen diàlegs on expliquin el que els passa, i no els cal: ho veiem. Veiem tres fragments de les seves vides, i amb això en tenim prou per fer-nos un retrat de les seves personalitats. A través de l’acció esdevenim còmplices del seu dia a dia, espectadors atents del que passen i de com ho passen.
Molt sovint són els petits detalls els que mostren més, i aquí la directora Kelly Reichardt es mou en el seu terreny; silencis i mirades conformen un tot subtil en el que, amb molta delicadesa, descobrim les febleses i fortaleses de les protagonistes. El paisatge, fred i agrest, acaba d’emmarcar la quotidianitat d’uns esdeveniments que podríem viure tràgicament, si no fos perquè les grans tragèdies al final no ho acaben sent tant.
Cal destacar el bon fer de les actrius Michelle Williams, Kristen Stewart, Laura Dern i Lily Gladstone, un veritable luxe per una producció senzilla, que acompanyades de secundaris de renom com Jared Harris, executen a la perfecció uns papers continguts però emocionants.
Life animated (2016), Roger Ross Williams
Dissabte el Festival va començar emocionant a la (poca) audiència que es va reunir per veure Life animated, un documental que gira entorn de l’autisme i la capacitat terapèutica del cinema.
Una parella amb feines ben remunerades, una casa meravellosa, un entorn idíl·lic i dos fills que culminen el somni americà. Tot sembla perfecte, fins que a l’Owen, el fill petit i entremaliat de tres anys, desconnecta de la realitat quotidiana i s’endinsa a les profunditats de l’autisme, fins que la seva gran passió, el cinema de Disney el rescata de la foscor. La seva família s’adona que hi ha esperança i s'aferra a la possibilitat de tornar a comunicar-se amb el petit Owen.
El documental traça amb una exquisida sensibilitat el problema de la família Suskind amb l’autisme i la seva capacitat de superació per tornar a establir llaços amb l’Owen i dotar-lo d’autonomia. El cinema actua com a cataliitzador de les emocions de la família i els personatges de Disney s'apropien del dia a dia de la família.
El film mostra una narració és àgil i entretinguda, no cau en els paranys de l'excessiva emotivitat i et convida a empatitzar amb tots els personatges, entregats i sincers davant d'una càmara que està present en la quotidianitat però que no molesta, ni fa sentir incòmodes als protagonistes i als espectadors. A més, el director té l'habilitat de combinar les imatges reals amb fragments de les pel·lícules favorites de l’Owen i amb animacions plenes de delicadesa i sensibilitat que acompanyen els pensaments, pors i somnis de l’Owen Suskind.
L'única pregunta sense resposta és que passarà quan l'Owen es plantegi emocions o situacions que Disney mai s'ha atrevit a plantejar...?
