La sèrie, amb guió de Jenji Kohan, és tot el contrari a un drama carcerari de manual. La voluntat de la guionista era introduir diversitat en les dones protagonistes de la ficció televisiva. Volia ampliar la paleta de colors del que veiem habitualment, introduir personatges d’orígens, sexualitat i experiències vitals que no acostumem a trobar a la televisió. I es va adonar que no ho podia fer sense un cavall de Troia: és a dir, sense un personatge amb el qual l’espectador se sentís còmode i que servís de vehicle per entrar en les vides d’altres personatges amb els quals l’audiència no se sent còmoda a l’hora d’identificar-s’hi perquè no pertanyen, sobre el paper, al seu món.

 

Així és com es va fixar en la novel·la autobiogràfica de Piper Kerman “Orange Is the New Black: crónica de mi año en una prisión federal de mujeres”, i la va adaptar convertint l’autora en Piper Chapman, una noia caucàsica, rossa i de classe mitjana-alta que acaba entrant en una presó de dones. Inicialment, l’espectador percep la protagonista com la seva referència en un entorn hostil amb el que en principi no té res a veure, però a poc a poc va coneixent la resta de les recluses i entrant en les seves vides, descobrint que no és tan diferent d’elles.

 

 

Aguda barreja d'humor negre i força dramàtica, és una sèrie coral amb personatges interessants i una intrigant estructura flashback, un recurs amb el que ens van revelant qui eren totes aquestes dones (també alguns dels homes) abans d’arribar al punt on estan. Però no és una sèrie complaent, els seus personatges són complexos i tots han comès errors. Les històries del passat no justifiquen a aquestes dones, algunes d’elles han crescut en situacions de privilegi.

“Orange Is the New Black” (OITNB) aborda temes relacionats amb la presó com el sistema penitenciari nord-americà, el lesbianisme, la repressió sexual, l’abús de poder o la corrupció policial. Ha rebut elogis de la crítica, particularment per humanitzar els presoners i per la seva representació de raça, sexualitat, gènere i tipus de cos.

 

5 raons per veure Orange Is the New Black:

1. La historia està basada en fets reals: Piper Kerman va complir 13 mesos de condemna en 1998 per un delicte de drogues. El seu marit , Larry Smith, igual que passa a la serie, va publicar un article en el New York Times explicant com era l'amor modern' amb la teva dona a la presó.
2. L’evolució de Piper Chapman (un mica semblant a Walter White): A mesura que se succeeixen els capítols veiem la complexitat del personatge.  OITNB és una oda a les mil facetes del gènere femení on cada dona té infinits matisos.
3. Dinamita el test de Bechdel: Les regles d’aquesta prova de sexisme a la ficció són que hi hagi dues dones en pantalla (que els personatges tinguin nom), que parlin entre elles i que la conversa no sigui sobre homes. Els pocs personatges masculins de la sèrie són secundaris. Elles manen, per bé o per mal, i dominen les converses.

    

    
    

    

4. Normalitza la reassignació de gènere: Demostra que hi ha tants tipus de dones com ens puguem imaginar. Interessant el cas de la presonera transsexual Sophia Burset. Poques vegades s’ha parlat de la transsexualitat tan oberta i naturalment en una sèrie de televisió.

5. La moda importa ben poc: Tot i ser una proposta coral femenina i que porta una referència a la moda en el mateix títol (el taronja és el nou negre fa referència al fet que és el nou color que combina amb tot), no hi ha buit per a un maquillatge, una faldilla o uns talons. La dissenyadora de vestuari té més hores lliures que el sastre d'hivern de Miley Cyrus. I tot i així, aconsegueix que vestir-se amb monos taronja butà sigui rabiosament sexy.