Vivien Leigh
Cinema
Avui fa...
Torna al prestatge ►
Efemèrides anteriors ►
"... mai més tornaré a passar gana"
Una dona remena el terra buscant alguna cosa de menjar. Finalment troba unes quantes pastanagues, que engoleix àvidament. Una mica saciada la desesperant gana, s'alça a poc a poc, a contrallum d'una impressionant posta de sol, i empunyant una d'aquestes humils verdures, alça el braç mentre declama una de les frases més conegudes de la història del cinema: "A Déu poso per testimoni que mai més tornaré a passar gana". La pel·lícula és, per descomptat, "Allò que el vent s'endugué", i l'actriu que dóna vida a Scarlett O'Hara, la gran Vivien Leigh.
Actriu de teatre, britànica
Vivian Mary Hartley va néixer el 5 de novembre de 1913 a Darjeeling, llavors la Índia britànica, filla única d'un oficial anglès de la cavalleria hindú i una catòlica descendent d'irlandesos i armenis. Als tres anys ja apareixia recitant textos a les obres de teatre amateur on participava la seva mare, que es va preocupar de fer-li conèixer Hans Christian Andersen, Lewis Carroll, Rudyard Kipling i les mitologies grega i hindú.
Als sis anys va entrar en un internat anglès, d'on la va treure el seu pare per acompanyar-lo en diferents destins europeus, fins que el 1931 van tornar a Anglaterra i els va confessar la seva ambició de ser una gran actriu. Aquell any la van matricular a la Reial Acadèmia d'Art Dramàtic de Londres, i només un any més tard es va casar amb Herbert Leigh Holman, un procurador tretze anys més gran. El 1933 van tenir una filla, Suzanne, que seria l'única que tindria en la seva vida.
El debut en cinema va ser a la pel·lícula Things are looking up, i posteriorment el seu canvi de nom artístic, substituint la darrera lletra del seu nom, l'a per una e i prenent prestat el cognom del seu marit. El 1935 va obtenir el primer èxit amb l'obra de teatre La màscara de la virtut, que la va convertir alhora en popular i valorada per la crítica. Fins i tot el director Alexander Korda, que poc abans l'havia rebutjat, va rectificar el seu error oferint-li un paper.
Vivien i Laurence
Un dels espectadors de La màscara de la virtut era el reputat actor Laurence Olivier, que va felicitar l'actriu pel seu paper. Aquí començaria una amistat que, al principi, no passaria a més, ja que Olivier era casat encara, però que el 1937 es va convertir en una relació sentimental, quan els dos actors van coincidir a l'obra de teatre Fire over England.
En aquesta mateixa època, Vivien Leigh va llegir la novel·la de Margaret Mitchell Allò que el vent s'endugué i va donar instruccions al seu agent americà per a què l'oferís a David O. Selznick, que planejava l'adaptació cinematogràfica. Anys després va confessar que, en llegir el llibre, es va veure immediatament en el paper d'Scarlett O' Hara, tot i que "Laurence no faria mai de Rhett Butler".
Olivier li va donar el paper d'Ofèlia al Hamlet que el 1938 va posar en escena amb l'Old Vic Teathre. En aquells moments ja havien començat a viure junts, després d'arribar a un acord amb les seves respectives parelles per formalitzar el divorci, tot i que de portes enfora, la moral del moment els impedia deixar-se veure junts.
Posteriorment va participar en dues pel·lícules, A yank at Oxford (amb Robert Taylor, Lionel Barrymore i la seva companya d'internat, Maureen O' Sullivan) i St. Martin's Lane (amb el gran Charles Laughton), que van començar a cridar l'atenció al Estats Units. En aquests dos rodatges es va començar a forjar la seva fama d'actriu difícil, amb canvis d'humor i actitud difícils d'explicar pels seus companys, segurament motivats pel trastorn bipolar que va patir durant tota la seva vida.
Des que David Selznick havia anunciat la cerca d'una actriu capaç de fer el paper d'Scarlett O'Hara, desenes de noms omplien totes les travesses, però en quasi cap d'elles apareixia el nom de Vivien Leigh. El germà de Selznick, Myron, que era l'agent de Leigh als Estats Units, havia deixat caure el seu nom en diverses ocasions, però David, que va veure el seu treball al teatre, pensava que tot i ser una actriu excel·lent, era "massa britànica".
La llegenda diu que finalment Myron va prendre Laurence Olivier i Vivien al rodatge, just quan s'estava rodant l'escena de l'incendi d'Atlanta, i la va presentar al seu germà dient-li "Mira, geni, et presento l'Scarlett O'Hara". L'endemà va fer una lectura per Selznick, i poc després una prova de càmera amb el director, George Cukor, que sembla ser qui va acabar de convèncer el productor.
El rodatge va ser de tot menys plàcid; Vivien Leigh l'odiava fins al punt de sentir-li dir que mai més tornaria a filmar una pel·lícula. George Cukor va ser despatxat i substituït per Victor Fleming, però Leigh i Olivia de Havilland es continuaven trobant amb ell els caps de setmana per saber com havien d'interpretar els seus papers. Això va fer que la feina es convertís en contínua, set dies a la setmana, el que va acabant passant factura a l'actriu. Per altra banda, Laurence Olivier va haver de marxar a Nova York, i encara que es va fer amiga de Clark Gable i Olivia de Havilland, va topar frontalment amb Leslie Howard, amb qui tenia moltes escenes emotives.
Amb tot, de les deu estatuetes que "Allò que el vent s'endugué" va aconseguir als Oscars, la de Millor actriu va ser per Vivien Leigh. Ella sempre va dir que n'estava orgullosa per la feina feta, però el reconeixement i la fama que li van comportar li eren indiferents: "Sóc una actriu, no una estrella de cine. Ser una estrella de cine, només una estrella de cine, és portar una vida falsa, viure per falsos valors i per la publicitat. Les actrius van més enllà, durant més temps, i sempre tenen papers meravellosos per a interpretar".
Una vida junts
A principis de 1940, les parelles respectives d'Olivier i Leigh va acordar el divorci, cadascun d'ells fent-se càrrec dels fills haguts del matrimoni. D'aquesta manera, en una cerimònia molt íntima, els dos artistes van contraure matrimoni als Estats Units. La seva unió duraria vint anys, durant els quals van treballar plegats en moltes obres de teatre i pel·lícules, des de clàssics shakesperians a tragèdies gregues i drames històrics.
Malgrat això, el segon èxit més important de la carrera de Leigh va ser el seu paper de Blanche DuBois a "Un tramvia anomenat desig", amb l'acompanyament de Marlon Brando, que a l'obra de teatre havia estat interpretat per Olivier. Vivien s'enduria el segon Oscar de la seva carrera com a millor intèrpret femenina, a més del BAFTA i el premi de la Crítica de Nova York.
La malaltia, la mental, en forma de trastorn bipolar i depressió, i la física, amb diversos episodis de tuberculosi- va acompanyar el seu matrimoni al llarg dels anys de vida en comú. Els freqüents episodis de baralles, els canvis d'humor, la relació de dependència (i d'admiració mútua), els èxits i els fracassos, i les crítiques d'estar un al servei de l'altre professionalment, van convertir la seva convivència en un treball a temps complet que cada vegada exigia més esforç i menys satisfacció. Quan finalment es van separar, i tot i que de seguida van tenir noves parelles, tant l'un com l'altre van haver d'acceptar que eren els amors de la seva vida.
Mort i llegat
Els darrers anys va continuar treballant en cinema i teatre, guanyant fins i tot un premi Tony el 1963 com a millor actriu en un musical pel seu paper a Tovarich. El 1967 va patir un altre episodi de tuberculosi que seria el que finalment acabaria amb la seva vida.
Considerada una de les actrius més belles de la seva època, tots els directors i companys de professió amb qui va treballar van opinar que, en realitat, això li suposava un handicap que deixava en segon terme el seu potencial interpretatiu. Elia Kazan, a les ordres de qui va actuar a "Un tramvia anomenat desig", va confessar que la seva relació en principi no va ser bona, però que va caure rendit d'admiració en constatar que "hauria caminat damunt vidres trencats si això hagués estat necessari per al seu paper".
Enllaços al catàleg Aladí
Enllaços externs
- Vivien Leigh a IMBD
- Vivien Leigh a la Viquipèdia
- Relació epistolar amb Miss Bonet
