És impossible parlar de jazz i cinema sense remuntar-nos als orígens: aquesta és, oficialment, la primera pel·lícula sonora de la història del cinema. Al Jolson interpreta el fill d'un rabí ortodox que s'enfronta a la seva família per complir el seu somni de ser cantant de jazz. Un melodrama musical que, malgrat l'ús anacrònic i avui polèmic del blackface, és una peça històrica fundacional que va lligar per sempre el destí de la indústria del cinema amb la música sincopada.

Una obra monumental de l'era Pre-Code i una de les revistes musicals més ambicioses i espectaculars del Hollywood primerenc. Rodat en un fascinant Technicolor, el film és un aparador del cèlebre director d'orquestra Paul Whiteman. Guanyadora d'un premi Oscar a la millor direcció artística, inclou la primera aparició a la pantalla d'un jove Bing Crosby (amb els The Rhythm Boys) i una interpretació icònica de la Rhapsody in Blue de George Gershwin. Una joia imprescindible per entendre com el jazz simfònic va conquerir el gran públic de l'època.

Archie Mayo dirigia aquesta emblemàtica comèdia musical que retrata les peripècies de les dones dels músics d'una big band durant les seves gires. Protagonitzada per George Montgomery i Ann Rutherford, la pel·lícula va aconseguir una nominació a l'Oscar a la millor cançó original per la mítica «I've Got a Gal in Kalamazoo», interpretada en pantalla per la mateixa Glenn Miller Orchestra en ple apogeu del swing.

El debut en la direcció de Minnelli va ser aquesta joia musical de la Metro-Goldwyn-Mayer, que destaca per tenir un repartiment completament afroamericà, un fet insòlit a l'època. La història segueix «Little Joe», un jugador impulsiu que mor en un tiroteig però rep una segona oportunitat per tornar a la Terra i redreçar la seva vida. El film desborda ritme gràcies a les interpretacions de la gran Ethel Waters, la magnètica Lena Horne i, sobretot, l'aparició estel·lar i inoblidable de la trompeta i la veu de Louis Armstrong.

Una festa visual en Technicolor i una de les comèdies musicals més extravagants de la història de Hollywood, dissenyada per l'enginyós coreògraf Busby Berkeley. La trama narra l'idil·li entre una jove artista del Club New Yorker i un soldat que és enviat al front del Pacífic. El gran reclam del film és el seu valor musical: compta amb la presència mítica de la cantant Carmen Miranda i els seus números tropicals i, sobretot, amb la banda sonora i les actuacions en directe de la big band de Benny Goodman, que inunda la pantalla del millor swing de l'era daurada.

Una producció clàssica que retrata el naixement i l'èxode de la música sincopada des de la seva bressol fins a la seva expansió comercial. Tot i la senzillesa del seu guió, la cinta és una fita històrica indispensable: suposa una de les poquíssimes aparicions al cinema de la mítica Billie Holiday i compta amb actuacions musicals memorables de Louis Armstrong i Woody Herman interpretant-se a si mateixos, deixant clar que la música és el reflex artístic de tota una realitat social.

Michael Curtiz (Casablanca) dirigeix Kirk Douglas en el paper del trompetista Rick Martin, un personatge inspirat en el pioner Bix Beiderbecke. Ric i talentós, Martin lluita per salvar el seu matrimoni (amb Lauren Bacall) i per superar l'alcoholisme. El gran trompetista Harry James va ser l'encarregat d'executar els solos que Douglas fingia tocar.

Una autèntica joia d'Otto Preminger en què Frank Sinatra encarna Frankie Machine, un drogoaddicte que a la presó aprèn a tocar la bateria i, en sortir, intenta guanyar-se la vida com a músic de jazz mentre lluita per allunyar-se de l'heroïna. Una obra dura i poderosa, coprotagonitzada per Kim Novak i amb una música original excepcional d'Elmer Bernstein. Tant ell com Sinatra van ser nominats a l'Oscar.

Aquesta és, probablement, una de les cintes del Hollywood clàssic que tracten amb més respecte l'entorn i la dignitat del món del jazz. Edward Dmytryk dirigia l'any 1947 aquest aclamat i fosc thriller dramàtic sobre la intolerància que va rebre cinc nominacions als premis Oscar, i on la música sincopada s'integra de manera orgànica i realista com a teló de fons de la nit americana.

Alexander Mackendrick explora el costat més fosc i despietat de la nit de Nova York en aquesta obra mestra del cinema negre. La trama segueix el poderós i tòxic columnista d'un important diari (Burt Lancaster), que farà servir tota la seva influència per destruir la relació de la seva germana amb un jove i honest guitarrista de jazz (Tony Curtis). Una pel·lícula mítica, acompanyada d'una brillant i icònica banda sonora de jazz urbà a càrrec d'Elmer Bernstein i el Chico Hamilton Quintet.

Aquest brillant thriller de Louis Malle, protagonitzat per Jeanne Moreau, va fer història tant en el cinema negre com en el món del jazz. La pel·lícula és mundialment cèlebre per la seva banda sonora, improvisada completament de nit per Miles Davis mentre mirava les escenes projectades en bucle en una sala fosca de París. Les notes melancòliques i tenses de la seva trompeta es converteixen en la veu interior dels personatges i en una lliçó magistral de com fusionar música i cinema.

Otto Preminger signa una de les obres mestres absolutes del cinema judicial amb aquest duel interpretatiu entre James Stewart i Ben Gazzara. Més enllà del seu impecable guió, la pel·lícula ha passat a la història per tenir una de les millors bandes sonores de jazz de tots els temps, composta expressament pel genial Duke Ellington (que fins i tot hi fa un petit cameo al piano). Les notes sincopades subratllen de manera perfecta l'ambigüitat moral i el ritme d'aquest clàssic imprescindible.

Un clàssic imprescindible que reuneix en pantalla Paul Newman i Sidney Poitier com a dos músics de jazz americans que viuen exiliats a la bohèmia de París. Més enllà de les històries d'amor (amb Joanne Woodward i Diahann Carroll), el veritable cor de la pel·lícula és el retrat de la vida nocturna del jazz i, sobre tot, una banda sonora i una aparició estel·lar de Louis Armstrong absolutament memorables, nominada a l'Oscar i composta pel gran Duke Ellington.

Una joia estètica que transporta l'Otel·lo de Shakespeare a l'ambient nocturn d'una festa londinenca dels anys seixanta. La trama serveix d'excusa per a una jam session de somni. És imprescindible per als amants del gènere, no sols pel seu guió, sinó per les aparicions estel·lars de gegants com Dave Brubeck i Charles Mingus. Un exercici de bon gust que transita del bop als ritmes brasilers, capturant un moment de canvi social amb una integració racial inusual i sorprenent per a l'època.

Un thriller psicològic magistral a càrrec d'un dels grans directors del segle XX, el gust del qual pel jazz es cola per tots els racons de la pantalla. Gene Hackman interpreta un hermètic i paranoic detectiu privat que, com a únic refugi emocional, és saxofonista aficionat de jazz. El film ens regala uns frasejos de saxo memorables a l'inici i al final, i es complementa amb una rica selecció d'estàndards que fan servir el llenguatge del jazz amb una elegància aclaparadora.

Denzel Washington interpreta un investigador privat al Los Angeles dels anys quaranta en aquest magnètic thriller dirigit per Carl Franklin. La trama el porta a intentar localitzar una misteriosa dona desapareguda que sol freqüentar els tèrbols clubs nocturns de jazz de la ciutat, convertint la música i el fum d'aquests locals en l'ambientació perfecta per a una clàssica història de detectius i intrigues.

Martin Scorsese signa aquest apassionat i agredolç homenatge a l'època daurada de les big bands de jazz i els grans musicals clàssics de Hollywood. Robert De Niro interpreta un egocèntric saxofonista de jazz i Liza Minnelli una cantant pop en ascens; dos músics que, malgrat les seves tempestuoses diferències personals, junts aconsegueixen fer meravelles a sobre de l'escenari a ritme de swing.

Bob Fosse signa una obra mestra, molt autobiogràfica, en una època on el cinema musical es debatia entre el rock-and-roll juvenil i els vells codis de Broadway. Guanyadora de la Palma d'Or a Canes, la pel·lícula segueix Joe Gideon (Roy Scheider), un coreògraf i director teatral addicte a la feina, les amfetamines i les dones, que esprem la vida al límit mentre prepara un nou espectacle. Amb una estètica fascinant i unes coreografies que porten el llenguatge del jazz dance a la seva màxima expressió, el film és un magnífic i dolorós retrat de la passió artística i la mortalitat.

Tot i que va fracassar estrepitosament a la taquilla, aquesta pel·lícula retrata de manera enlluernadora l'ambient, els personatges i les disputes del mític club de Harlem. Però, sobretot, destaca la seva música, amb el compositor John Barry recreant clàssics immortals com «Minnie the Moocher», «Mood Indigo» o «Creole Love Call». Es tracta d'una pel·lícula coral protagonitzada per Richard Gere, Gregory Hines, Diane Lane o Nicolas Cage, plena d'interludis musicals memorables.

Bertrand Tavernier va contractar un saxofonista real, el gran Dexter Gordon, perquè interpretés un músic de ficció (Dale Turner), la vida del qual es basava en la de Francis Paudras, un fanàtic del jazz, escriptor i amic de molts músics. Herbie Hancock va produir l'espectacular banda sonora original que va guanyar un Oscar, interpretada per ell mateix i per Dexter Gordon, amb col·laboracions de luxe com les de Chet Baker (dos anys abans de morir), Ron Carter, Wayne Shorter o Bobby McFerrin, entre molts d'altres.

Un elegant neo-noir britànic que fa del jazz el seu autèntic refugi moral. Ambientada a Newcastle, la trama segueix Cosmo (Tommy Lee Jones), un perillós gàngster americà que intenta apropiar-se d'un club de jazz local per convertir-lo en la base de les seves operacions criminals a Europa. Però el propietari del local, interpretat per un magnètic Sting, es nega a cedir el seu espai. Tant la banda sonora com la direcció són del músic Mike Figgis.

Aquesta joia dels vuitanta segueix la història de dos germans pianistes (interpretats pels germans a la vida real Jeff i Beau Bridges) que es guanyen la vida tocant jazz i clàssics de saló en decadents sales d'hotels. Decidits a renovar el seu espectacle, contracten la cantant Susie Diamond, una magnètica Michelle Pfeiffer que va hipnotitzar el món cantant «Makin' Whoopee» a sobre d'un piano de cua. Un retrat fantàstic de la cara menys glamurosa dels músics de club, amb una banda sonora de Dave Grusin que va guanyar el Grammy.

Spike Lee també va dedicar una de les seves produccions al món del jazz, just després de Do the Right Thing. Denzel Washington hi interpreta el trompetista de ficció Bleek Gilliam, enfrontat tant professionalment com personalment al saxofonista del seu propi quartet, interpretat per Wesley Snipes. Completen el repartiment el mateix Spike Lee, John Turturro, Samuel L. Jackson i, fins i tot, uns episòdics Rubén Blades i Branford Marsalis. Aquest últim, juntament amb Terence Blanchard, va ser el responsable de la banda sonora.

Adaptació cinematogràfica de la novel·la d'Antonio Muñoz Molina, un autèntic homenatge al cinema negre clàssic i a la nostàlgia de les lletres de jazz. La història segueix Jim Biralbo, un pianista que toca en un club de Sant Sebastià acompanyant el prestigiós i veterà intèrpret Billy Swann. El film és una joia per als aficionats del gènere gràcies a la presència mítica de la trompeta de Dizzy Gillespie, qui no només és coprotagonista, sinó que signa una banda sonora que evoca a la perfecció la melancolia dels clubs de jazz.

Un experiment coral de Robert Altman ambientat principalment al fictici Hey Hey Club de Kansas City als anys trenta, entre intrigues de músics, gàngsters i policies. Protagonitzada per Jennifer Jason Leigh, Miranda Richardson i Harry Belafonte, la música es va enregistrar en directe durant el rodatge sota la producció de Hal Willner i Steven Bernstein. Músics reals de l'escena contemporània hi van recrear el so i les figures de Coleman Hawkins (Craig Handy), Lester Young (Joshua Redman) o Ben Webster (James Carter).

Thomas Carter barreja drama i musical en aquesta pel·lícula que narra la resistència passiva d'uns joves a l'Alemanya nazi, els quals utilitzen la música swing prohibida pel règim com a refugi i símbol de llibertat. Robert Sean Leonard i un jove Christian Bale encapçalen un repartiment on el ball i la síncope es converteixen en un acte de rebel·lia política absoluta.

Una de les «marques de la casa» del cinema de Woody Allen és el jazz com a aliment de les seves bandes sonores, per no parlar de la seva pròpia trajectòria com a clarinetista. Allen, un enamorat del jazz dels anys vint, trenta i quaranta, va convertir aquesta passió en l'argument principal d'aquesta comèdia dramàtica. Sean Penn interpreta Emmet Ray, un guitarrista fictici que, suposadament, és el millor guitarrista del món, obsessionat amb Django Reinhardt. La banda sonora, interpretada per Howard Alden i el Dick Hyman Group, és una autèntica meravella.

Basat en l'aclamat musical de Broadway de Bob Fosse, Fred Ebb i John Kander, aquest film és una sàtira sobre la corrupció judicial i la fama efímera. Ambientada en els bojos anys vint i la Gran Depressió, la trama segueix Roxie Hart (Renée Zellweger) i Velma Kelly (Catherine Zeta-Jones), dues dones tancades a la presó per crims passionals i de l’astut advocat (Richard Gere). Una producció on el jazz de l'antiga escola és el motor de cançons i coreografies tan memorables com la mítica «All That Jazz».

Un peculiar film musical que va néixer com un projecte personal dels components de l'aclamat grup de hip-hop OutKast (André 3000 i Big Boi). Un drama criminal i romàntic ambientat en un club clandestí de Geòrgia l'any 1935, durant l'època de la Llei Seca. El seu gran atractiu és la seva banda sonora: una vibrant fusió que agafa les arrels del jazz, el swing i el blues dels anys trenta i les fa esclatar amb el ritme contemporani del rap i el funk. Una delícia visual i sonora per als qui busquen una mirada diferent sobre el gènere.

Aquesta magnífica pel·lícula d'animació és un homenatge apassionat al latin jazz que ens transporta a l'Havana, París i Nova York. A través de la història d’amor entre el pianista Chico Valdés i la cantant Rita La Belle, Trueba i Mariscal capturen l'època daurada del gènere amb una estètica visual i musical enlluernadora.

Aquest aclamat i frenètic drama psicològic ens presenta Andrew Neiman (Miles Teller), un jove i ambiciós bateria de jazz d'un dels conservatoris més exigents del país, i Terence Fletcher (J.K. Simmons, guanyador de l'Oscar per aquest paper), un director d'orquestra despietat que empeny els seus alumnes fins al límit del col·lapse físic i mental. El muntatge rítmic i el duel final a la bateria ja són història del cinema.

Una carta d'amor nostàlgica al musical clàssic de Hollywood gravada en un acolorit Cinemascope. A través de les quatre estacions de l'any, Damien Chazelle narra la història d'amor entre una aspirant a actriu (Emma Stone) i un pianista de jazz purista i frustrat (Ryan Gosling). Una obra visualment enlluernadora amb una banda sonora de Justin Hurwitz que ja ha passat a la història.

Woody Allen ens trasllada als daurats anys trenta en aquesta brillant comèdia romàntica impregnada de jazz clàssic. La història segueix Bobby Dorfman (Jesse Eisenberg), un jove jueu neoyorquí que viatja a Hollywood per fugir de la seva peculiar família i buscar fortuna treballant amb el seu oncle, un poderós agent d'estrelles (Steve Carell). Envoltada de la preciosa fotografia de Vittorio Storaro, la pel·lícula esdevé un bonic homenatge a l'era del swing on la música defineix perfectament el contrast entre les dues costes nord-americanes.

Paweł Pawlikowski firma una obra inspirada lliurement en la història d'amor dels seus propis pares. La pel·lícula utilitza la música i la dansa com a fil conductor per narrar la tragèdia d'una parella —un pianista i arranjador de jazz i una cantant— separada pel Teló d'Acer. Per a Wiktor, el jazz esdevindrà el vehicle perfecte per a una existència lliure i bohèmia en el seu exili a París.

Basat en l'aclamat manga de Shinichi Ishizuka, aquest film d'animació japonès és una descàrrega d'adrenalina pura dedicada a la passió pel jazz. La història segueix Dai Miyamoto, un jove de 18 anys que ho deixa tot per marxar a Tòquio amb l'únic objectiu de convertir-se en el millor saxofonista del món. Amb una banda sonora impressionant a càrrec de la pianista Hiromi Uehara, la pel·lícula capta l'esforç, la suor i l'emoció que s'amaguen darrere de cada nota en una jam session.

En un viatge artístic, el músic i productor Ry Cooder va redescobrir un grup de músics cubans que havien caigut en l'oblit. Després d’escoltar les melodies d'aquests mestres, va decidir enregistrar un disc, i el director Wim Wenders va filmar les vivències d'aquests músics sexagenaris i octogenaris tant a l'estudi com en el seu dia a dia a l'Havana, culminant amb el seu triomf a Nova York.

Aquest documental ret homenatge als principals exponents del latin jazz (Gato Barbieri, Chano Domínguez, Michel Camilo, entre d’altres). L'espectador s'endinsa directament a l'estudi, entre tambors, timbals, pianos i saxos. Trueba va ser extremadament exigent amb la qualitat del so, gravat als Sony Music Studios, fet que va permetre a la pel·lícula guanyar el premi Goya al millor so l'any 2000.

Un retrat documental vibrant i emotiu de John Coltrane. Explora el poder de la seva música per transformar vides i la seva recerca espiritual a través del saxo.

Dirigit per Stanley Nelson per a la plataforma PBS, mostra imatges inèdites i entrevistes que expliquen com un sol home va redefinir el jazz i la cultura pop una vegada i una altra.

Dirigit pel reconegut fotògraf Bruce Weber. Filmada en un elegant blanc i negre, és una obra d'art cinematogràfica que retrata els últims i decadents anys del trompetista Chet Baker.

Tot i ser una història d'aventures, el personatge del Rei Louie (el rei dels simis) està directament inspirat en el jazz clàssic i el swing de Louis Armstrong. El tema "Vull ser com tu" ("I Wan'na Be Like You") és una lliçó magistral d’scat i ritme sincopat.

A través d'una sèrie de petits contes visuals plens de sensibilitat, el film explora la vida animal, el valor de l'amistat i la complicitat quotidiana. El gran encert de la pel·lícula és la seva banda sonora: una meravellosa partitura de jazz que marca el batec de les imatges per connectar amb la imaginació infantil.

Un clàssic de la factoria Disney ideal per encomanar l'amor per la música als més petits de la casa. Ambientada al París de 1910, aquesta pel·lícula narra les aventures d'uns gats de l'alta societat que es perden i han de col·laborar amb "Gat Jazz" (Scat Cat) i la seva banda de gats del carrer. L'escena musical de “Tothom vol ser un gat de jazz” (Ev'rybody Wants to Be a Cat) és una autèntica lliçó d'animació i swing.

Una meravellosa comèdia musical d'animació distribuïda per Pack Màgic. La protagonista és una ratolineta que toca l'ukulele i, al llarg de la seva aventura, la banda sonora es converteix en un viatge ple de ritmes de jazz, ska i swing pensat especialment per a la primera infància.

Ambientada a la Nova Orleans dels anys 20, el bressol del jazz. Tota la banda sonora respira jazz, blues i zydeco. A més, compta amb el personatge del caimà Louis, un amant del jazz que toca la trompeta i que somia convertir-se en un músic humà.

Aquesta obra mestra de Pixar té com a protagonista en Joe Gardner, un professor de música d'institut que somia a tocar en un club de jazz. La pel·lícula explica visualment què significa "entrar en la zona" quan s'improvisa. Les composicions i les interpretacions al piano són del reconegut músic de jazz Jon Batiste.

Aquesta sèrie està situada a Nova Orleans immediatament després de l'hecatombe de l'huracà Katrina. Mostra com la ciutadania, des de músics i cuiners fins a integrants de les tribus de Mardi Gras Indians, intenta reconstruir la seva vida. A Nova Orleans la música és, literalment, una forma de resistència i de supervivència. Al llarg de quatre temporades, la sèrie ens descobreix personatges entranyables i compta amb actuacions en directe de músics reals de l'escena de la ciutat, i es converteix en una de les cartes d'amor més honestes que s'han fet mai al jazz i a les seves arrels.

Aquesta sèrie retrata la cara més fosca i crua del Times Square de Nova York durant les dècades dels 70 i 80. Mostra com mafiosos, prostitutes, pinxos i emprenedors viuen la transició des de la prostitució de carrer fins a la creació de la multimilionària indústria del porno. En un Manhattan degradat, el jazz es transforma i evoluciona cap al jazz-funk, el soul llatí i els ritmes elèctrics que retrunyen als altaveus dels clubs de striptease i bars de copes. Al llarg de tres temporades, la ficció utilitza aquesta música urbana i salvatge com el reflex perfecte de la revolució sexual i cultural d'una ciutat en permanent transformació.

Aquesta sèrie ens trasllada a l'Atlantic City dels anys 20, en ple auge de la Llei Seca i el naixement del contraban de licor. Mostra com els gànsters, polítics corruptes i empresaris de la nit aixequen un imperi basat en el crim. En aquesta ficció, el jazz clàssic, el ragtime i el blues són el gran motor econòmic i d'oci dels bars clandestins, servint de reclam per a l'alta societat. Al llarg de cinc temporades, la producció destaca per una recreació històrica i musical impecable, on les big bands i la música afroamericana comencen a trencar les barreres de la segregació racial a través de la nit.