Neix a Barcelona el 30 d'octubre de 1926. Novè fill del popular escriptor Josep Maria Folch i Torres, pertany a la darrera generació d'abans de la Guerra Civil que es forma sota els principis que havien fet possible un segle de renaixença cultural. És traductor, novel·lista i autor teatral.

El febrer de 1937, després del primer canoneig de Barcelona, la família Folch i Torres es trasllada a la casa d'estiueig de Plegamans, que es converteix en residència permanent fins acabada la guerra. L'any 1939, en un context de dificultats econòmiques, Folch i Camarasa es reincorpora als Escolapis del carrer Diputació i hi acaba els estudis de batxillerat, interromputs per l'esclat de la guerra civil.

L'any 1945, Folch i Camarasa comença els estudis de Dret i ho compatibilitza amb l'ajuda d'algunes feines que encarreguen al seu pare o amb la correcció de proves d'impremta per a l'editorial de Josep Janés i Olivé. Quan comença el darrer curs universitari, cau malalt de tuberculosi pulmonar i és ingressat a una residència de Barcelona. Així i tot, s'examina de les darreres assignatures de Dret i, l'any 1950, aconsegueix finalitzar la carrera. Durant la convalescència escriu El primer plet, la primera llarga sèrie de comèdies bonhomioses del seu copiós Teatre per a tothom, pensades per als grups teatrals d'afeccionats.

Tan bon punt acaba la carrera, accepta un lloc fix a l'editorial Janés, on es familiaritza amb les tasques de traducció i s'adona que es pot guanyar la vida amb l'ofici de traductor. Abandona l'editorial i es consagra a reescriure llibres d'altri i a escriure'n de propis. Una doble labor de redreçament de la llengua i la literatura malmeses per la dictadura i a favor d'una renaixença del país.

El 1954 es casa amb Montserrat Pons i Dedeu, amb qui té sis fills. És també l'any en què surt a la llum Camins de ciutat, la seva primera novel·la. Tres anys més tard, el 1957, obté el premi Joanot Martorell amb la novel·la La maroma, fet que significa l'inici d'una carrera fecunda com a narrador reconegut, que serà coronada amb els principals premis, com el Víctor Català (amb La sala d’espera), el Sant Jordi (amb La visita) o el Sant Joan (amb Testa de vell en bronze). Una carrera reconeguda per la crítica i que malda per assolir un equilibri entre compromís estètic i compromís social, alhora que s'adreça a un públic extens i divers.

L'any 1959, Folch i Camarasa s'estrena com a traductor al català, amb el Diari d'Anna Frank. A partir d'aleshores, amb el relaxament de la censura franquista, commourà molts lectors amb tota mena de ficcions i assaigs concebuts en anglès, en francès, en italià i, fins i tot, en espanyol, com són Un món feliç d'Aldous Huxley, l'Homenatge a Catalunya de George Orwell o diverses epopeies de Graham Greene. Ha combinat la reescriptura dels grans clàssics contemporanis (Daudet, Colette, Faulkner, Fitzgerald, Hemingway, Nabòkov o Mailer), amb el gènere negre (Simenon, Chandler, Agatha Christie o Highsmith), l’assaig (Marx, Engels, Sartre, Russell o Aranguren) i els productes de caràcter més popular (Blyton, Martín-Virgil o Candel).

L'any 1970, amb l'ànim de cobejar un mínim de seguretat econòmica, s'embranca a fer unes oposicions per a l'Organització Mundial de la Salut i passa tretze anys a Ginebra (1973-1986) fins a la seva jubilació. Tradueix textos mèdics i administratius de l'anglès i del francès al castellà. Al llarg d'aquells tretze anys, però, publica vint-i-dues noves traduccions al català: Temps difícils, Un adéu a les armes o Retorn a Brideshead, entre altres títols.

L'any 1981 escriu Sala de miralls, novel·la amb què guanya el premi Ramon Llull, i inicia la sèrie de còmics d'en Massagran, amb el títol d'Aventures extraordinàries d'en Massagran, adaptació de la primera part de la novel·la del mateix títol de Josep M. Folch i Torres. Fins a l'any 2002 en publica quinze àlbums.

L'any 1991, després d'un llarg silenci, guanya el premi Pere Quart d'humor i sàtira amb el Manual del perfecte escriptor mediocre.

Entre els homenatges i distincions amb què ha estat reconeguda la seva tasca ingent, destaquen la Creu de Sant Jordi, "per la popularitat de la seva obra, i per la seva extraordinària tasca com a traductor al català d'obres estrangeres", i el Doctorat honoris causa, que li ha atorgat la Universitat Autònoma de Barcelona per la seva tasca excepcional de traductor.

El 2 de gener de 2019 mor a l'edat de noranta-dos anys.