Primo Levi, que va néixer en una família jueva benestant, es va llicenciar en química per la Universitat de Torí l'any 1941, un any després de què Itàlia entrés a la Segona Guerra Mundial. La seva formació científica li va ajudar a sobreviure a partir de 1943, any en què fou capturat pels alemanys després d'haver escapat al nord d'Itàlia amb un grup d'amics antifeixistes que esperaven unir-se a la Resistència. El van enviar a Auschwitz, a Polònia, i allà va fer treballs forçats en una fàbrica de goma sintètica que li van evitar la mort. L'any 1945  els rusos alliberaren el camp d'extermini i, després d'uns quants mesos esperant la repatrició, Levi va tornar a Torí, on va treballar com a tècnic químic en una fàbrica de pintures i resines.

Les seves experiències a Auschwitz van inspirar el seu primer llibre: "Si això és un home". Levi va comentar que aquesta experiència li havia impulsat ineludiblement a escriure, no només per un deure moral, sinó com a necessitat psicològica. Es va descriure a si mateix com un home normal que "va caure en un remolí i va sortir d'aquest amb vida, més per sort que per virtud", i que d'ençà havia sentit la curiositat per "els remolins, grans i petits, metafòrics i reals". Les seves idees sobre la psicologia dels que governaven els camps van produir una gran impressió en els lectors. Al llarg de les decàdes dels anys 50 i 80, Levi va escriure dos llibres més basats en les seves experiències durant la guerra, sobre els horrors que havia suportat amb objectivitat i humanitat, aconseguint d'alguna manera infondre els seus  textos d'una esperança optimista. Els seus contes, novel·les, poemes i assaigs també van rebre lloances. Tanmateix, Levi no va poder superar el seu extrem pesimisme i l'abril de 1987 es va suicidar.