Nascut a París el 1871, Proust va créixer en una família benestant, fet que li va permetre portar una vida còmoda, però també va sofrir, al llarg de tota la vida, d’una salut feble, marcada per l’asma. Després de la mort dels seus pares (Proust tenia una estreta relació amb la seva mare), la seva salut va començar a empitjorar ràpidament, i va ser llavors quan va decidir tancar-se a casa seva i dedicar-se en cos i ànima a l’escriptura de l’obra per la qual seria recordat: A la recerca del temps perdut (À la recherche du temps perdu). Abans d’aquesta obra monumental, havia escrit Els plaers i els dies (1896), un recull de textos d’estil decadentista amb el qual va conrear poc èxit, i una novel·la autobiogràfica, Jean Santeuil (escrita cap al 1895 i publicada pòstumament el 1952), on ja s’hi detecten elements que recuperaria À la Recherche. Caldria destacar també l’assaig Contra Sainte-Beuve, escrit entre 1908 i 1909, i publicat pòstumament el 1954. Proust va morir el 1922, quan ja havia acabat d’escriure À la recherche, però abans que pogués finalitzar la revisió dels tres últims volums, que van ser publicats pòstumament.

Gràcies a l’escriptura d’A la recerca del temps perdut, Proust va convertir-se en un autor que definí el segle XX literari (juntament amb Joyce, Kafka i Freud, segons el teòric literari Harold Bloom), i que revolucionà i modernitzà la novel·la, un gènere que durant el segle XIX havia conreat un gran èxit gràcies a autors com Balzac i Flaubert. Proust sentia admiració per aquests autors realistes, però va evitar-ne la seva influència. D’aquesta manera, superà els principis de la novel·la decimonònica, i introduí noves formes que prefiguraren el modernisme literari (Proust, per exemple, influencià profundament els membres del Grup de Bloomsbury, del qual formava part Virginia Woolf).

A la recerca del temps perdut és una obra semi-autobiogràfica, dividida i publicada en set parts (Pel cantó de Swann, A l’ombra de les noies en flor, El cantó de Guermantes, Sodoma i Gomorra, La presonera, Albertine desapareguda, i El temps retrobat), en la qual el narrador rememora tota la seva vida. Amb aquesta obra, i a pesar del seu element autobiogràfic, Proust no buscava recuperar el seu passat (en les seves pròpies paraules: «si es tractés simplement de recordar (...) no em prendria, malalt com estic, la molèstia d’escriure»), sinó utilitzar la vida com a matèria primera per estudiar les lleis generals del temps i de la memòria (sobretot aquella memòria involuntària que s’activa per un element extern, com una magdalena). L’interès de la novel·la, doncs, no recau tant en el que s’explica, sinó en la seva exploració d’aquestes problemàtiques del temps i de la memòria, sobre les quals van tenir una influència decisiva els cursos de filosofia de Bergson, que Proust havia seguit en la seva etapa d’estudiant. L’estil de Proust és un reflex d’aquesta exploració, o potser seria millor dir que el propi estil constitueix l’exploració mateixa: l’única eina de Proust és, en definitiva, el llenguatge. Així, en la seva escriptura ens trobem amb una preponderància de la metàfora (apresa de Ruskin, autor a qui Proust havia traduït), i de les ja característiques llarguíssimes frases proustianes, que ressegueixen els també laberíntics camins de la memòria i que retrobem en autors com Joyce o Woolf amb la tècnica del “flux de consciència”.

Sabies que...

• El poble francès d’Illiers-Combray es denomina així en homenatge a l’obra de Proust? El poble fictici de Combray, que té un gran pes en la part inicial d’A la recerca del temps perdut, està basat en Illiers, on vivien la tia i l’oncle de l’escriptor, uns familiars amb qui Proust passà alguns estius durant la seva infància. El poble d’Illiers va decidir canviar el nom a Illiers-Combray el 1971, coincidint amb el centenari del naixement de Proust. En el poble també hi trobem un museu dedicat a Proust, en l’edifici que antigament fou la casa de la tia i l’oncle de l’escriptor.


• El 2017, un investigador canadenc va identificar, en un breu vídeo que data de l’any 1904, un home que es diu que podria ser Proust? Si vertaderament és ell qui apareix en el vídeo, aquests segons de gravació constituirien les úniques imatges en moviment conservades de l’escriptor. Tot i que mai podrem saber del cert si era ell o no, sí que està confirmat que el vídeo es va gravar durant la boda d’Elaine Greffulhe i que Proust hi va assistir.


• A la realitat, la tia de Proust no li va donar aquella famosa magdalena que ara relacionem immediatament amb l’autor? Basant-nos en el que Proust va escriure en un esborrany de la seva obra Contre Sainte-Beuve, la seva tia li solia donar una torrada de pa. És més, la magdalena, en realitat, constitueix un anacronisme, ja que és un menjar propi d’un temps posterior al dels fets de la novel·la. Aquesta anècdota ens pot servir per entendre que A la recerca del temps perdut no són unes memòries: per a Proust, la vida només era un punt de partida, la matèria primera que l’obra literària transcendia.


• A més del d’escriptor, l’únic ofici que va exercir Proust va ser el de bibliotecari? Per pressió paterna, va acceptar ser ajudant de biblioteca a la Mazarina, la biblioteca de l’Institut de França. En realitat, però, mai va arribar a exercir de bibliotecari: com que patia de problemes de salut, va estar sempre de baixa per malaltia, i només acudia a la biblioteca un cop a l’any per renovar la seva plaça.


• Proust, Joyce, Picasso, Stravinski i Diaghilev van sopar junts, sis mesos abans de la mort de Proust? Hi ha diferents versions sobre el sopar i sobre la conversa que van mantenir els implicats, però tot sembla apuntar que, a pesar del que hom podria esperar, la trobada no va resultar en una conversa massa animada o fructífera. Es diu que tant Proust com Joyce es van queixar dels seus respectius problemes de salut.


• Proust també és conegut per l’anomenat qüestionari de Proust, que es segueix utilitzant en l’actualitat, per exemple, a l’hora de fer entrevistes? El qüestionari no el va inventar Proust, sinó que era un popular joc de saló de l’època. Rep el nom de l’autor perquè el va contestar en dues ocasions: quan tenia 14 anys i quan en tenia 20.