Pocs minuts després de tocar les campanades de les nou del matí a l’església, unes dones esclataven en una cridòria, apaivagada per l’aiguat que queia sobre Aracacata, angoixades en veure com el primogènit de Gabriel Eligio García i Luisa Santiaga Márquez acabava de néixer embolicat en el cordó umbilical, cosa que les feia patir per la seva vida. Finalment, el plor del nen va eclipsar tots els sorolls. Era el 7 de març de 1927.

Aquell mateix matí va ser batejat a corre−cuita com Gabriel García Márquez i aquest any es compleixen 91 anys del seu naixement. Escriptor, guionista, editor i periodista colombià nacionalitzat mexicà va rebre el premi Nobel de literatura el 1982 i va morir el 14 d'abril del 2014, als 87 anys.

Des de la primera novel·la, La hojarasca, publicada el 1955, fins a l’última i breu novel·la, Memòria de mis putas tristes, de 2004, i fins i tot aquest llibret que va sortir el 2010 amb els seus textos escrits per llegir-los en públic: Yo no vengo a decir un discurso, García Márquez va aconseguir fer a la gent més feliç i que gaudeixi amb la música de les seves paraules.

[Cien años de soledad] Segons Carmen Balcells, la seva gran amiga i agent literària, “Gabo era un talent infinit”.  Ella, la seva agent va fer possible la primera edició de "Cien años de soledad" que pujar al ciberespai en format de llibre electrònic, i que està a les llibreries virtuals amb la portada de la primera vegada de la seva publicació: un vaixell a la selva colombiana. Una altra fantasia per als de Macondo. Recordem que a Cien años de soledad, la realitat i la fantasia es barregen perfectament. No en va García Márquez és un dels més importants representants del realisme màgic.

Carmen Balcells llegint el començament del conte Muerte constante más allá del amor, escrit el 1970, i que comença així:

“Al senador Onésimo Sánchez li faltaven sis mesos i onze dies per morir quan va trobar la dona de la seva vida…”.

Font: Biblioteques de Vilanova i la Geltrú