Els ebrencs són avesats al riu, tot i que la introducció de la indústria, el progrés, ha acabat transformant els oficis, les formes d'esbarjo i els mitjans de comunicació, girant-se-li d'esquena. El cas de la població de Mequinensa és clarificador: situada a la confluència dels rius Segre, Ebre i Cinca, la construcció del pantà de Riba-roja durant el desarrollismo franquista va fer desaparèixer el nucli antic. L'escriptor Jesús Moncada, amb els seus llibres sobre la l'antiga vila, reviu el lloc i la seva gent, retent-los homenatge.

Antigament era possible navegar pel riu Ebre fins a prop del seu naixement, a la localitat cantàbrica de Fontibre. Els fars que resten dèbilment dempeus, en són testimonis, vestigis d'un sistema de comunicació que es remunta a l'època de l'assentament del poble cartaginès. La història de la intervenció humana en el curs del riu es remunta als romans, i més endavant als musulmans, els assuts i les sínies dels quals no han perdurat, subjectes a l'abandonament, destrucció o sepultura a causa de la construcció dels pantans; tot i això, es conserva, a Xerta, l'assut que Mussa Alami construí el 1411.

L'Ebre ha estat escenari de nombrosos conflictes, els més recents la guerra del francès, les guerres carlines, i la guerra d'Espanya, on la batalla al riu anticipà el seu final. El riu és, doncs, marca, frontera, però també contacte, traspàs: com ara amb els templers, odre que lluità vers els moriscs, convertint-se al capdavall en un poder polític, el domini del qual fomentà la convivència entre les diferents comunitats assentades. No varen reeixir, doncs van ser perseguits i anihilats.

És lloc de pas, s'hi fa via, els romans l'anomenaven via Edetana, doncs uneix Saragossa amb Tortosa; és refugi d'exiliats de tota mena, com ara de literaris. És el cas de Sancho Panza que, lluny de casa, va voler establir-s'hi, a l'Ebre. El seu anhel de governar l'ínsula Barataria es converteix en realitat durant la segona part del Quixot; l'illa que Sancho governà es troba a Alcalá de Ebro, població que restava aïllada a cada crescuda del riu. No és casualitat, doncs, que Miguel de Cervantes escrivís part del Quixot a la localitat saragossana de Pedrola.

Diu la llegenda que un altre exiliat, el poeta morisc Aben Jot, va haver de fugir de València a causa de la música i el ball que professava, profà i revolucionari com era. La seva música, batejada amb el seu nom, la jota, va arrelar a tot el llevant, i fins i tot riu amunt, cap a ponent, fins a Navarra. Per això, del riu diuen que, com la jota, fa pujada.