Paul Newman
Les bandes sonores de Paul Newman
Un dels darrers actors del Hollywood daurat més icònics va ser Paul Newman; l’home dels ulls blaus luminescents i de somriure immaculat que va captivar el cor i la retina dels espectadors d’arreu del món.
Dividit entre l’esport i l’actuació, es va decantar per les arts escèniques als ser ferit al Pacífic a la II Guerra Mundial. Amb 9 nominacions als Oscars, etern aspirant al guardó, en va obtenir un honorífic per tota la seva carrera el 1986 i, finalment, ho va aconseguir pel seu paper de veterà del billar a El color dels diners amb 61 anys i una carrera cinematogràfica de monumental.
Discret i al·lèrgic a la fama, a través de la seva marca de salses havia donat dotzenes de milions de dòlars a tot tipus de causes benèfiques: el seu llegat, més enllà de l'actuació es troba en algun lloc entre la grandesa i la humilitat. Havia estat un mal estudiant, un notable operador de ràdio, un galant, un cràpula, un actor fabulós i, com a pilot automobilístic, va guanyar un bon nombre de campionats nacionals.
Malgrat el seu aspecte físic, que segurament li hauria garantit un bon èxit en pel·lícules romàntiques, Newman va escollir tota mena de papers, la qual cosa li va permetre fer una bona transició entre el cinema dels anys 1950 i el de les dècades posteriors; el seu caràcter rebel va agradar a la generació següent, essent sovint citat pels actors novells com una referència.
Éxodo, Otto Preminger (1960)
El film és recordat, principalment, per la seva banda sonora, composada per Ernest Gold i guanyadora del premi Oscar a la millor banda sonora original. El tema central mereix una atenció especial, versionat per diversos artistes i un dels més recordats en tota la història de la música per a cinema.
Paris Blues, Martin Ritt (1961)
‘Paris Blues’, film dirigit per Martin Ritt i basat en la novel·la homònima de Harold Flender, narra l’arribada del jazz americà a la capital francesa, un París mític en blanc i negre. Newman interpreta el trombonista Ram Bowen. La música és l’ànima d'aquesta cinta, obra del prolífic Duke Ellington, un dels màxims exponents del jazz, que va ser nominat a l'Oscar per aquest treball. Al film, a més, també apareix el llegendari trompetista i vocalista Louis Armstrong. Veiem una cèlebre escena amb el tema “Wild Man Moore”.
La llegenda de l'indomable, Stuart Rosenberg (1967)
Lalo Schifrin, amb més de 80 anys en activitat, tot i que el seu nom no ens resulti familiar, és el compositor de peces tan conegudes com les de ‘La llegenda de l’indomable’, ‘Harry en brut’ o el ‘El retorn del Riu Kwai’. El seu pare no li deixava jugar a futbol per no fer-se mal, com a pianista professional. La pel·lícula és famosa pels 50 ous que es va menjar d’un cop a escena, tot i que, en realitat se’n va menjar 8.
Butch Cassidy and the Sundance Kid -Dos homes i un destí-, George Roy Hill (1969)
Guanyadora de l’Oscar, el pop va arribar al western de la mà de Burt Bacharach, un score editat el 1969 que va revolucionar la música del gènere amb les seves melodies lleugeres i anacròniques. Als anys 60 del segle XX el pop, el twist, el jazz blanc i altres ritmes moderns van fer la seva entrada a les bandes sonores. La música de cinema perdia la força dramàtica del simfonisme orquestral, tanmateix guanyava acceptació popular. ‘Dos homes i un destí’ és un film que surt de les pautes del gènere i la seva banda sonora també.
El cop, George Roy Hill (1973)
Newman tornaria a treballar en equip al costat de Redford i Roy Hill al film ‘El cop’, on interpreta un estafador. La cinta s'enduria 7 premis Oscar, inclòs el de Millor Pel·lícula. La banda sonora va ser inspirada per les composicions de finals del segle XIX i començaments del XX de Scott Joplin, a l'estil ragtime, música que va donar origen al jazz. Joplin, Tot i ser una figura pionera, va morir en la misèria, sense reconeixement i amb la sensació de fracàs absolut.
El colós en flames, John Guillermin (1974)
La banda sonora que, segurament, va posar al compositor John Williams camí de l’èxit, músic de referència d’Steven Spielberg amb 52 nominacions als Oscar, és la segona persona més nominada, després de Walt Disney. Sovint és considerat com l'artífex del retorn de les grans bandes sonores simfòniques. ‘El colós’ és un film de catàstrofe sobre el salvament d'una multitud de persones atrapades a un gratacel en flames.
Slap shot, George Roy Hill (1977)
‘Slap shot’, aquí anomenada, ‘El castañazo’ és una portentosa canallada. Elmer Bernstein signa la partitura, que va acompanyada d'alguns clàssics del pop de l'època com ‘You make me feel like dancing’, de Leo Sayer, una cançó força retro, tocant el friquisme, per les sensibilitats actuals.
El color dels diners, Martin Scorsese (1986)
Paul Newman dona vida a un geni del billar que descobreix una jove promesa (Tom Cruise), un noi vanitós que presumeix no haver trobat cap rival de la seva talla. Martin Scorsese, resucita, així, l’aclamada pel·lícula de ‘El buscavides’ de Robert Rossen i on també surt Paul Newman. Eric Clapton, Mark Knopfler i Robert Palmer, entre d’altres, configuren la banda sonora, molt marcada pel so dels 1980 i pel lluïment guitarrístic.
Camí a la perdició, Sam Mendes (2002)
Aquí Paul, cap de la màfia irlandesa al Chicago dels anys 1930, es debat entre la defensa del seu fill biològic i l'amor per Michael Sullivan (Tom Hanks), orfe que va criar i va tractar com a propi. La banda sonora és obra de Thomas Newman, part de la dinastia de compositors de cinema de Hollywood de la que formen part un munt de generacions. Entre els seus crèdits més valorats tenim ‘Cadena perpètua’, ‘La milla verda’ o ‘Buscant a Dori’.
