Ha col·laborat amb directors de renom com ara George A. Romero, Mario Bava i Lucio Fulci. Acostuma a treballar amb la seva filla Asia i té com a banda sonora de capçalera a Goblin, grup de rock progressiu que ha alimentat la tensió de pel·lícules de Profondo Rosso, Suspiria, Phenomena o Tenebrae, entre d’altres. 

Aquesta última va sonar, fins i tot, a la gala d’Eurovisió d’enguany, en un homenatge doble a la banda de rock italiana i a la història del cinema (escoltem a partir del minut 1.40):

El festival de Woodstock és l’escenari embrionari per emmarcar a Goblin, una formació de rock simfònic amb ritmes electrònics encara en actiu, amb alguns concerts esporàdics que va arribar al seu cenit als anys 1970. Fem un repàs a la filmografia que acompanyen:

Profondo Rosso, 1975. La cançó homònima de Goblin es va convertir en rècord de vendes a Itàlia i es va endur el disc de platí fins a vendre un milió de còpies el primer any.

Suspiria, 1977. Obra mestra atemporal de la banda i del cineasta, en què consoliden un estil musical innovador i suggerent. Una mixtura de rock amb instrumentació acústica; efectes vocals sorprenents; sons ambientals i una percussió obsessiva que li atorgava un caràcter tenebrós i fascinant al film.

Tenebrae, 1982. Film amb un èxit modest, però censurada a alguns països, i darrera conquesta musical de la banda amb una formació quasi original.

Goblin, i en especial l’alma mater del grup, Claudio Simonetti, qui més ha sapigut mantenir l’esperit del projecte, ha participat en nombroses bandes sonores com ara: Zombi (1978) de George A. Romero; Demons (1984) de Lamberto Bava; Primal Rage (1988) de Vittorio Rambaldi o Opera (1987) del mateix Dario Argento i Non ho sonno (2001) darrera col·laboració del cineasta amb la banda.

Dues bandes de rock, en aquest cas de rock dur, que ens sorprendran en la filmografia de Dario Argento és Iron Maiden i Motörhead a Phenomena (1985).

Flash of Blade, Iron Maiden, (Powerslave, 1984):

Locomotive, Motörhead, (No remorse, 1984):

En definitiva, si encara no has penetrat en l’imaginari hipnòtic de Dario Argento, ara és el moment de navegar entre el seu crisol alquímic aliè als imperatius convencionals del gènere, sobrevolar un món d’intensitats tàctils, de melodies visuals on partitura i cel·luloide degoteixen sang pels quatre costats.