La computadora o jo; jo i la computadora. Quan mirem la realitat a través d’una pantalla i aquesta ens retorna un reflex extremadament sofisticat, digital i humanoide ens oblidem que existeix un món analògic, de qualitat tangible que es pot sostenir amb les mans i trencar.

La música LoFi vol dir música feta per un mateix, casolana, de baixa qualitat (‘low-fidelity’). La coneixem perquè es va popularitzar als anys 1990, però en trobem mostres anteriors. La màgia d’aquest estil, la virtut principal és que la seva captura s’ha fet en temps real, en estudis de gravació domèstics, amb equips de baixa qualitat o estàndard i tècniques barates i ràpides. El garatge rock i el punk rock dels 1970 es podria catalogar com a LoFi. Els defectes de so tenen un aura d’autenticitat, de ser sonoritats més arriscades, més genuïnes. La música LoFi es converteix, llavors, no només en una manera “low cost” de fer gravacions per necessitats econòmiques si no en una declaració d’intencions que perdura, fins i tot, quan el desenvolupament de les tecnologies millora notablement a la dècada dels 1990, ja no diguem avui en dia. Així, el so LoFi és més cru i fidedigne al so original dels instruments i de la formació musical, es una captura del moment, una instantània del fet de tocar en sí, d’activar la música.

Darrere d’aquest estil, sovint hi ha una nostàlgia per la senzillesa, una tendència estètica per allò mal gravat, fet a la primera. A partir del nostre segle, el fenomen ha evolucionat a hip-hop, jazz amb una construcció domèstica, però amb un so acceptable el que permet a molts artistes sumar-se al creixement de la cultura LoFi. Fa uns anys es va passar un documental pel festival In-Edit (https://es.in-edit.org/ca/) que ens recorda que aquesta manera de fer, elevada a gènere, no té fronteres ni edat quan volem retrobar-nos amb l’experimentalisme artístic: