Tota exhibició freak passa per mostrar les implicacions culturals de l’expressió de la monstruositat. Les veus de l’avern, guturals, agudes i esfereïdores com agulles que es claven als tímpans són un exemple colossal per desgranar la dimensió simbòlica de l’ésser freak. Quan parlem de freakisme, parlem d’irreverència i transgressió. Diamanda ens va com un guant de seda o, millor dit, com un guant de làtex desinfectat d’oficialisme i vanalitat moderna. ‘Monstre’ deriva del mot llatí monstrum, és a dir, quelcom prodigiós o meravellós, però també, segons Ciceró, de monstro, del fet de mostrar, traslladar al terreny visual, assenyalar un fet que excedeix les dimensions de la naturalesa, que ostenta quelcom esglaiador i perniciós. Un concepte molt proper al sublim romàntic: idea que explora el plaer que genera el poder destructiu. Els monstres, abordats des de diferents escenaris: la mitologia, la zoologia, les belles arts o la música, són un exemple crucial de tot allò marginal que no acompleix les lleis del cosmos, que es replica amb la dissemblança i la fugida del cànon.

Diamanda Galás és una figura emblemàtica d’aquesta corrent d’origen romàntic on ironia, fantasia i decadència es fusionen a la contra de la raó i el bon gust, a través d’una veu monstruosa i una posada en escena visceral.

Us presentem la cara més amable, més “soft”, per començar la deglució: la seva col·laboració amb el baixista de Led Zeppelin, John Paul Jones, a l’LP “The sporting Life” del 1994.

 

 

Ara que ja hem traspassat la zona liminar de la cantant amb una primera escolta, degustem un plat més fort. L’artista californiana, d’arrels gregues, va debutar amb ‘The Litanies of Satan’, (1982). Un disc abrupte, enervant i abjecte. Com a bona amant de la poesia, les lletres de les cançons es basen en Les flors del mal de Baudelaire. La descoberta de nous poemes són com l’oxigen que respira, són raons contundents per viure, cada paraula és una porta a una realitat fascinant.

 

 

Diamanda, l’Hècate, la deessa lunar, filla de Titans, Diamanda l’eloqüent d’embruixos i bellesa sòrdida. La seva música es mastega com els cristalls d’un got trencat. Amb una carrera controvertida, no aspira a vendre milers de discos, potser ni tan sols centenars, no contempla sonar a les emissores de ràdio, als aeroports o centres comercials. L’oportunisme no és la seva bandera, explora la música com si fos una massa informe, un Gòlem per donar vida amb l’esperit de formes ancestrals. Inspirada en el flamenc i el bolero, amb Camarón o La Lupe, busca expressar sentiments des de les entranyes –massa calcinats per la indústria del pop–, els cants d’animals ferits, melodies afectades per la fragilitat humana. La catarsi emana quan t’enfrontes cada dia a la mort. És la cura, la sanació amb dolor. Ho hem vist aquests dies de pandèmia.

D’epidèmies també ens ha parlat. Al seu àlbum ‘Plague mass’, del 1991, arremet amb ferocitat en contra de la indiferència que es va mostrar a l’època amb els malalts de la Sida. Durant el transcurs d’aquesta gravació, com a part d’una trilogia, es va tatuar a les mans “We are all VIH+”. No només va quedar en un mera obra visual i auditiva, va lluitar per millorar la salut i els drets de les persones amb aquesta enfermetat silenciosa i silenciada.

 

 

L’embruix de Diamanda traspunta amb la més que versionada “I put a spell on you”.

 

 

Aquesta cançó, ens ha arribat a través d’Annie Lennox, la Creedence, Nina Simone, Joe Cocker, Nick Cave… i tants altres músics que ens l’han fet cantar, bramar, desentonar fins a eclipsar el brogit original al 1956 de Jay Hawkins, un altre freak que mereixeria borbolls de tinta.

 

 

Per als que hagin arribat a les darreres línies d’aquesta entrada, una anècdota ideal per als temps vírics que corren, fatal per la volubilitat de les terrassetes d’estiu. Bé, una curiositat sense més, els darrers udols que posarem, els lladrucs nocturns de vampiresses a la mítica pel·lícula de “Dràcula” de Francis Ford Coppola, un segell de la fúria penetrant de Diamanda.