Amb aquest llibre entenem la meditació com una pràctica que permet (1) regular l’atenció i l’energia, (2) afavorir la qualitat de la nostra experiència de relaxació, (3) ajudar a la realització personal aprofundint en tots els aspectes de la condició humana i (4) millorar la relació amb un mateix, la resta de les persones i el món.

Jon Kabat-Zinn és el creador d’un mètode de reducció de l’estrès basat en l’atenció plena que va començar a aplicar-se amb èxit a nivell mèdic als Estats Units i es va expandir a Amèrica Llatina i Espanya. Si bé aquest llibre va néixer a partir d’un programa de ràdio on s’oferien meditacions guiades, s’ha convertit en un breu manual que estableix les bases, facilita el manteniment, l’aprofundiment i la maduració de la pràctica del mindfulness. Inclou també una secció merament pràctica amb textos i cinc meditacions guiades en format àudio accessibles a través d’aquest enllaç.

Té una estructura de capítols molt àgil, són breus i faciliten l’assimilació de continguts. Conviden a la introspecció, a l’enfocament intern de les reflexions aportades i al treball personal del mindfulness com una filosofia de vida. L’autor deixa ben clar els beneficis de fer créixer la consciència, focalitzar l’atenció en la respiració i en un present continu on allò important és el que s’està esdevenint ara i aquí. Alerta dels perills d’identificar-nos amb les emocions i els pensaments i articular la vida i les relacions humanes a partir dels impulsos i la reactivitat que genera si són el motor que ens guia. La proposta de l’autor és la de recordar-nos a nosaltres mateixos que som complets, que mereixem ser comprensius i amorosos amb nosaltres mateixos i que l’atenció i la consciència són habilitats que podem exercitar, que ens faran créixer la paciència, la confiança i  l’acceptació.

Jon Kabat-Zinn (New York, 1944) és biòleg, escriptor i professor universitari emèrit de medicina. S’ha format i ha practicat zen, ioga i meditació i ha estudiat a la vora de mestres budistes. Tot plegat el va conduir els anys 70 a investigar com el seu programa (Mindfulness Based Stress Reduction o MBSR) millorava l’estat de salut de pacients que patien de dolor crònic i estrès. Podem afirmar que el mindfulness és una eina útil per a la reducció del sofriment, el dolor i el malestar físic i emocional.​​​​​​​

A les Biblioteques trobaràs:

• Atenció plena.
• Consciència (Psicologia).
• Meditació.
• Respiració.

Més informació:

• REBAP internacional.

Recomanat per la Biblioteca Les Voltes de Sant Vicenç dels Horts.

La resposta a Lost in Translation

Pel·lícula estrenada el 2013, Her està escrita i dirigida per Spike Jonze, actor i guionista dels EUA que abans de dedicar-se al cinema va treballar com a fotògraf i com a autor de videoclips musicals per a grups com R.E.M., Björk, Daft Punk, The Chemical Brothers i Beastie Boys. Algunes de les seves altres pel·lícules són: Cómo ser John Malkovich (Being John Malkovich, 1999), Adaptation: el lladre d’orquídies (Adaptation, 2002) i Allà on viuen els monstres (Where the Wild Things Are, 2009). També va ser productor de la sèrie Jackass, del canal MTV. Her és el seu quart i últim treball, el seu debut com a guionista en solitari, on mescla el gènere romàntic i la ciència-ficció. El resultat va guanyar un Globus d’Or i un Oscar al millor guió original.

La pel·lícula està filmada parcialment a Xangai i a Los Angeles, ciutats grans on  aconseguir un efecte de soledat i d’aïllament entre les persones. La immensitat de la ciutat ens fa veure les persones com formigues. És un espai gran on et sents perdut i on la gent fa el seu dia a dia en solitari, sense comunicar-se amb els altres.

Joaquin Phoenix interpreta Theodore Twombly, un home solitari que està a punt de divorciar-se, però que encara està enamorat i no es veu preparat per firmar el divorci. En aquest llarg procés de separació, descobreix de nou l’amor amb un sistema operatiu d’intel·ligència artificial anomenat Samantha. La pel·lícula ens planteja un món futurista, en el qual les relacions entre les persones són més distants del que és habitual. Els individus com el protagonista no són capaços de resoldre les seves dificultats i manifestar els seus sentiments als altres, i per això recorren a uns sistemes operatius que encarnen un ideal inexistent.

La veu en off del sistema operatiu està interpretada per Scarlett Johansson. El director va impedir que ella i Joaquin Phoenix es veiessin durant tot el rodatge per aconseguir que l’efecte que li causava la veu fos més intens. Durant la trama, Theodore i Samantha inicien una relació profunda d’amor en la qual comparteixen el seu dia a dia, les seves preocupacions i es donen suport.

La pel·lícula explora la complexitat de les relacions humanes i la soledat en un futur on les màquines cada vegada estan més humanitzades. També aborda la soledat i l’aïllament en un temps en què hi ha una hiperconnexió gràcies a unes tecnologies que absorbeixen les persones, les aïllen i, en el fons, les fan sentir més soles que mai. Fins i tot se’ns mostra una escena de sexe entre el protagonista i el sistema operatiu. No es veu cap imatge, l’únic que ens guia són les seves veus en la foscor. Trobo extraordinari com es pots aconseguir tant a través de la veu, a través de les intensitats i els matisos que aporta cada actor.

El protagonista té diversos flashbacks on es veu amb la seva antiga parella, Catherine, ja que encara no l’ha oblidat del tot . Estan en procés de separació. Com bé diu el personatge en un moment del film: «Estoy esperando a dejar de quererla».

També resulta curiosa la connexió establerta entre Her i Lost in Translation (2003), de Sofia Coppola. Els seus respectius directors van mantenir una relació amorosa que va durar onze anys. Gràcies a aquestes dues pel·lícules, tenim la sort de conèixer la història d’amor i de separació entre tots dos. Quantes vegades a la història de l’art s’ha donat la situació de disposar de dues obres que ens expliquin el mateix succés des de dos punts de vista diferents? Ens ho mostren a través de dues maneres diferents de fer servir el llenguatge audiovisual. Va ser la seva manera d’expressar-se i una manera d’explicar-nos artísticament quelcom tan íntim.

Si Sofia Coppola va aconseguir reflectir tan bé el sentiment d’estar perduda i de distància emocional tan gran entre les parelles a Lost in Translation és perquè la va rodar mentre s’estava separant d’Spike Jonze. Anys més tard, Jonze li contestaria amb la pel·lícula Her. Així doncs, podem veure Her com la resposta en forma de carta d’amor cap a Sofia Coppola.

De fet, la pel·lícula acaba amb una carta d’acomiadament cap a Samantha on Theodore expressa els seus sentiments envers ella: «Siempre te querré porque crecimos juntos y tú me ayudaste a ser quién soy. Solo quiero que sepas que siempre habrá un pedazo de ti en mí, y estoy agradecido por eso. No importa en quién te conviertas ni dónde estés en el mundo: te mando amor. Siempre seré tu amigo».

La banda sonora de la pel·lícula va a càrrec d’Arcade Fire i Owen Pallett. Inclou cançons com “When you know you’re gonna die”, que sona a l’escena on Theodore està a un ascensor envoltat de gent. Cal assenyalar també la utilització del color. Destaca el vestuari de Theodore que normalment porta camises més cridaneres i més acolorides que les dels altres personatges. Aquí és on veiem la importància de la utilització del color, ja que ens parla de la personalitat, les inquietuds i les emocions dels personatges.

A escala personal, la pel·lícula m’ha agradat perquè ha fet que em qüestioni la possibilitat de poder sentir amor cap a un sistema operatiu. És una cosa que no creia possible, però que ara sí que em plantejo. També he de dir que la narració se m’ha fet una mica pesada, ja que se centra quasi tota l’estona en el protagonista.

Crítica elaborada per Ariadna Casas de la Biblioteca Marc de Cardona en el marc del projecte Escriure de cinema

Estirar més el braç que la màniga

La novel·la Madame Bovary, de Gustave Flaubert, publicada el 1857, és considerada com una de les grans fites de la literatura universal. Inspirada en personatges reals i redactada al llarg d'un període de quatre anys, l'obra va generar un notable escàndol en el moment de la seva publicació i va ser acusada d'immoral per un sector de la societat francesa de l'època. Més enllà d'aquesta polèmica, que va provocar una causa judicial contra l'escriptor, el llibre es va convertir en un gran èxit popular que va consolidar Flaubert com un dels autors fonamentals de la narrativa francesa del segle XIX, a l'alçada d'altres grans literats gals del mateix període, com Stendhal, Honoré de Balzac o Victor Hugo.

Madame Bovary (Sophie Barthes, 2014) és l'adaptació cinematogràfica més recent d'aquest clàssic que ja havien portat a la pantalla gran alguns cineastes tan rellevants com Jean Renoir, Vincente Minnelli o Aleksandr Sokúrov. Atès el bon nivell d'aquestes versions, rodades al llarg del segle XX i signades per directors de prestigi, podríem esperar que aquesta relectura feta al nou mil·lenni estaria clarament per sota de les precedents. Per sort, no va ser així, i podem afirmar que la Madame Bovary de 2014 és una pel·lícula força reeixida, tan bona o millor que la versió massa acadèmica dirigida per Claude Chabrol i interpretada per Isabelle Huppert l’any 1991.

L’obra dirigida per Sophie Barthes s'inicia amb la seqüència de la mort de la protagonista, Emma, després d'ingerir un verí, i es construeix com un llarg flashback que omple tot el metratge i que es tanca amb la revisió de l'escena inicial. Amb aquesta opció narrativa, completament oposada a l’estructura de la novel·la i de les anteriors versions cinematogràfiques, es deixa clar que el que interessa a la directora no és quin serà el final de la senyora Bovary sinó com ha arribat al punt de desesperació que la porta al suïcidi. Si comparem aquesta cloenda amb la descrita per Flaubert, també ens trobem amb dues diferències prou destacades. D’una banda, Emma no aconsegueix la substància letal robant-la de casa de l'apotecari Homais interpretat per Paul Giamatti (que havia protagonitzat l'anterior llargmetratge de Sophie Barthes, l'original Cold Souls –2009–), sinó que la troba a la seva pròpia llar. D'altra banda, la protagonista no mor al llit després d'una llarga agonia, sinó a l'exterior, en el camí que feia per a visitar al marquès d'Andervillers, un dels seus amants.

Més enllà d'aquest canvi radical en l'estructura narrativa i les accions que porten al desenllaç, Madame Bovary segueix amb força fidelitat l'argument de l'obra de Flaubert. Se centra en l'evolució del personatge central, una noia educada en un convent que es casa amb el metge rural Charles Bovary i viu la consegüent decepció que troba en la seva vida matrimonial. Emma mira de compensar-ho a força d'adquirir tota mena de vestits i objectes de luxe, estira més el braç que la màniga i manté relacions sexuals amb altres homes (un aristòcrata faldiller i un jove estudiant de dret) que tampoc la fan feliç.

Per tal de donar vida a la somiadora i insatisfeta Emma Bovary es va triar l'actriu Mia Wasikowska, coneguda per haver encarnat dos dels grans personatges de la literatura britànica del segle XIX: Alicia en el país de las maravillas (Alice in Wonderland, Tim Burton, 2010) i Jane Eyre (Cary Joji Fukunaga, 2011). Com passava en aquestes adaptacions de les obres de Lewis Carrol i Charlotte Brontë, la seva interpretació és correcta, però de vegades ens resulta un punt freda, com també succeeix amb els treballs actorals d’Ezra Miller (Léon) i Logan Marshall-Green (Marquis d'Andervillers). Cal remarcar l'afany de Barthes per donar una visió actualitzada i empoderada de la protagonista, molt més rebel i insubmisa que a la novel·la. Això s'observa especialment en la seqüència situada al convent, abans del seu casament, o en la seva relació amb el marquès (és ella i no ell qui el sedueix!).

També és curiós com la directora omet un dels aspectes importants de la novel·la: la condició de mare de la protagonista (al film, Emma no té descendència i, per tant, tampoc mostra el sentiment de culpa derivat de l'abandonament de la filla quan se'n va de casa per ser infidel al marit). Segurament l'aspecte més destacat en l’àmbit argumental és la relació entre Emma i el cobdiciós Lheureux, el comerciant que l'enreda perquè adquireixi tota mena d'objectes innecessaris que no pot pagar, la compra dels quals l’aboca a la ruïna. En la part final del film, aquest darrer personatge (interpretat per Rhys Ifans) acaba tenint més importància que Charles Bovary (Henry Lloyd-Hughes) o els dos amants de la protagonista. I és que com diu prou bé Josep Mundó en el pròleg a la traducció catalana de la novel·la, editada per Proa, actualment l'Emma Bovary «seria una consumidora compulsiva de béns materials, per calmar la seva buidor interior».

Si bé són qüestionables determinades solucions de guió o la tria d'alguns dels intèrprets, podem afirmar que Madame Bovary és força fidel a l'esperit de la novel·la i, sobretot, és un film d'una extraordinària bellesa gràcies a l'excel·lent treball del director de fotografia Andrij Parekh, parella de Sophie Barthes a la vida real. Tant en les seqüències rodades en exteriors (l'esplèndida escena de la cacera) com, molt especialment, en les d'interiors (il·luminades amb espelmes, a l'estil emprat per John Alcott a Barry Lyndon –Stanley Kubrick, 1975–), s'aconsegueixen imatges precioses que ens recorden les composicions d’artistes com Vermeer o Hammershoi. També és impecable la direcció artística i disseny de vestuari, així com l'ambientació musical, amb una banda sonora composta pels germans Evgueni i Sacha Galperine. El resultat final és una pel·lícula del tot recomanable, per bé que no arriba a l'excel·lència d'altres adaptacions,  com la de Jean Renoir o, sobretot, la de Vincente Minnelli, que inclou, en la mateixa pel·lícula, la història de Madame Bovary (interpretada per la sensacional Jennifer Jones) i la del judici que va patir Flaubert per la publicació de la seva novel·la més important. Aquest tema també va ser tractat per Sophie Barthes en el documental Le procès d'Emma Bovary (Audrey Gordon, 2021).

Crítica elaborada per Joan Caus de la Biblioteca Marc de Cardona en el marc del projecte Escriure de cinema

Amor i mort a Verona

Des de l'època dels germans Lumière, les obres de William Shakespeare han estat adaptades a la pantalla gran en innombrables ocasions, a més de servir d'inspiració de tota mena de relats cinematogràfics, tal com expliquen Jordi Balló i Xavier Pérez en el llibre El món, un escenari. Un dels textos més famosos del dramaturg britànic és, sens dubte, Romeo i Julieta, la història dels amants de Verona, que ja va ser portada al cinema, per primer cop, el 1900. De la vintena de versions cinematogràfiques d'aquest clàssic que segueixen el text original del geni de Stratford-upon-Avon, deixant de banda films també inspirats en la mateixa tragèdia de Shakespeare com West Side Story (Robert Wise i Jerome Robbins, 1961) o Los Tarantos (Francesc Rovira Beleta, 1963), potser la més coneguda i millor és la realitzada pel director Franco Zeffirelli el 1968. Romeo y Julieta va obtenir quatre nominacions als premis Oscar, guanyant els guardons a la millor fotografia i millor vestuari. Va ser la segona de les tres adaptacions de Shakespeare rodades pel cineasta italià (les altres dues són L'amansiment de la fúria (The taming of the shrew, 1967) i Hamlet, l'honor de la venjança (Hamlet, 1990).

A diferència de versions anteriors de Romeo i Julieta, com les rodades per George Cukor, el 1936, o Renato Castellani, el 1954, prou correctes, però amb uns decorats massa artificiosos que ens provoquen la sensació de veure una mena de teatre filmat, la principal novetat del film de Zeffirelli és la seva voluntat de desteatralitzar l'obra: fer-nos creure que realment ens trobem a la ciutat de Verona on se situa l'acció, amb el bullici dels seus carrers i places o la sumptuositat dels seus palaus i cases senyorials (tot i que la major part del rodatge es va fer als estudis de Cinecittà!). L'enfrontament inicial entre els criats de les dues famílies enemigues, els Montagut i els Capulet, està rodat de forma tan realista i dinàmica com la magistral seqüència d’obertura de West Side Story, canviant els carrers de Nova York en ple segle XX pels espais de l’urbs italiana del segle XIV.

A banda de l'encertada plasmació fílmica d'aquestes escenes de lluita, que retrobarem a la segona part del film, Romeo y Julieta té el seu punt fort en els fragments que ens narren les trobades entre els dos amants. A la magnífica seqüència de la festa a casa dels Capulet  se'ns presenta l'amor a primera vista entre els joves, després d'uns balls perfectament coreografiats (amb la particularitat que Julieta s'enamora totalment de Romeo, abans de veure-li la cara, que porta amagada amb una màscara!). Tota l'evolució posterior de la seva efímera relació estarà marcada per la fatalitat: el romanticisme de l'escena del balcó, la sensualitat del moment en què els dos amants passen la nit junts abans de veure's forçats a separar-se en sentir el cant de l'alosa, o tot el tram final, situat en el mausoleu d'un cementiri.

Per donar vida als protagonistes, Zeffirelli va escollir dos joves desconeguts d’una edat molt semblant a la dels personatges de l'obra de teatre de Shakespeare. L'actor britànic Leonard Whiting, plenament creïble en el seu rol del melangiós Romeu, encarnaria un any després, també amb força convicció, un jove Casanova (o sigui, l'antítesi del retratat per Fellini) a Infantesa, vocació i primeres experiències d'en Giacomo Casanova (Infanzia, vocazione e prime esperienze di Giacomo Casanova, Luigi Comencini, 1969). D'altra banda, la bella actriu també anglesa (de pare argentí) Olivia Hussey tornaria a treballar anyes després amb Zeffirelli, fent de verge Maria, a Jesús de Nazaret (Jesus of Nazareth, 1977). Aquests dos intèrprets es troben ben recolzats per un magnífic repartiment en el qual destaquen especialment Pat Heywood, que interpreta la nodrissa de Julieta, i Milo O'Shea, que encarna a fra Llorenç, el frare franciscà que casa en secrets als dos amants i els dona la solució perquè es retrobin després de l'exili de Romeu.

Els tres guionistes de Romeo y Julieta (Franco Brusati, Maestro d'Amico i el mateix Zeffirelli) es mantenen totalment fidels a l'estructura i desenllaç de l'obra original, però cerquen una plasmació en pantalla que defugi la posada en escena de caire més teatral d'adaptacions anteriors. Això s'aconsegueix amb un gran treball d'ambientació (inspirat en les pintures d'alguns artistes destacats del Renaixement), una esplèndida fotografia de Pasqualino de Santis i un impecable disseny de vestuari, a càrrec de Danilo Donati, un dels col·laboradors habituals de Fellini. Posats a parlar de noms que associem inevitablement amb el director de films com La dolce vita o Amarcord, és obligat fer referència a l'autor de la banda sonora de Romeo y Julieta: el mestre Nino Rota. No solament s’ha de destacar el famós tema d'amor del film, que acompanya de fons les trobades dels amants, però que inicialment és una cançó interpretada per un cantaire a l'escena de la festa. La partitura creada pel compositor italià també excel·leix en les peces de caràcter religiós, basades en el cant litúrgic "Salve Regina", que acompanya la primera aparició de fra Llorenç i que s'arriba a utilitzar en la seqüència eròtica del film, com si es volgués subratllar la sacralitat de l'amor incondicional entre la parella d'enamorats. De fet,  aquest interès per la música al servei del drama és perfectament coherent amb la trajectòria professional de Zeffirelli, que també és conegut com a director i productor de diversos muntatges operístics. Alguns d’ells els ha filmat ell mateix, com La Traviata (1982) o Otello (1986), un altre apropament al teatre de Shakespeare que parteix de l'òpera de Verdi.

En resum, podem incloure Romeo y Julieta de Franco Zeffirelli en el conjunt de grans adaptacions fílmiques de les tragèdies shakespearianes, sense arribar a l'excel·lència dels treballs dels d'Orson Welles, Akira Kurosawa i Kenneth Branagh, els tres grans especialistes a portar a la pantalla les peces dramàtiques del geni britànic. Pel que fa a les lectures més contemporànies sobre la passió amorosa dels amants de Verona, cal no oblidar la versió actualitzada, però fidel al text original, Romeo + Julieta de William Shakespeare (William Shakespeare's Romeo and Juliet, Baz Luhrmann, 1997), amb Leonardo DiCaprio i Claire Danes mirant-se a través d'una peixera i prometent-se un amor etern i sòlid en temps d'amors líquids.

Crítica elaborada per Joan Caus de la Biblioteca Marc de Cardona en el marc del projecte Escriure de cinema

A Badalona durant els anys 90, van aparèixer un nou tipus de negoci, anomenat "banys" que oferia servei de restaurant i de piscina, tot a peu de costa. 

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

Els Guardians de la Galàxia han tornat a l'espai i la seva aventura més gran i més estranya està a punt de començar. El Cos Nova segueix el rastre de Starlord i els seus amics, que aviat es veuran al mig de la guerra entre El Col·leccionista i l'Amo del Joc. 

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

"L'atemptat del 7 de gener del 2015 es repeteix en bucle a la meva ment. Tot s'ensorra, només em queda el dibuix...".

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

En un antic hotel del sud d'Itàlia, un home (que no estava convidat) i una dona (que no volia assistir-hi) es coneixen per casualitat durant un casament. Aliens a una celebració que no els concerneix, tots dos intentaran aprofitar la vetllada per conèixer-se i donar sentit a les seves respectives vides, que naveguen a la deriva sense punts de referència.

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

Les situacions de supervivència requereixen coneixements, capacitat, voluntat de superació i , no cal oblidar-ho, una part de sort. L’autor del llibre, Colin Towel, és un expert instructor de supervivència dels exercits dels Estats Units i del Regne Unit i en aquest llibre explica les tècniques per sobreviure en activitats extremes a la natura. Detalla que cal entrenament, tenir un bon to físic, disposar del material adient i preveure els possibles problemes que ens podem trobar. 

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

Irlanda té una mica de tot: cultura, llengua pròpia, una gran producció literària, balls, música, esports, tradicions, artesania, festes, i uns paisatges variats i espectaculars que treuen l'alè. Aquest llibre pretén oferir experiències i sorpreses locals per descobrir l’essència dels irlandesos. 

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

La magia de la conversación

El amor cambia, cambia en nosotros, en nuestro entorno y más allá de nuestro entorno. Piqué ha traicionado a Shakira. A veces resulta confuso, ¿no? Porque cada persona lo siente de forma completamente distinta.

Miguel piensa: “Si quieres gustar a una persona, has de vestirte por los pies”.

Ian piensa: “El amor es presumir, es tener a mil chicas a los pies de tu cama”.

Joana piensa: “Si quieres enamorarme, has de ser fuerte, tener coche y tatuajes”.

Tania piensa: “El amor es egoísta, los demás han de cumplir mis necesidades”.

Alejandro piensa: “Quiero un amor como el que veo en las películas”.

Y Richard... Lo único que hace es mostrarnos su película, una película que cambiaría su forma de sentir el amor para siempre.

Dos personas que se acaban de conocer, he was a boy and she was a girl, charlan, charlan y pasean a lo largo de diferentes planos secuencia que representan un paseo simplemente natural que cualquiera de nosotros podría tener o haber tenido con un@ amig@, un familiar o tu pareja.

Ellos, fluyen y se dejan llevar, sentimos su conexión, el respeto, su comprensión, su entendimiento, sus desacuerdos, sus espacios y su libertad. Ambos, repito, hablan, comparten sus sentimientos y pensamientos... Hablan sobre arte, filosofía, literatura, cultura… Hablan sobre sus familias, sus creencias, sus miedos… Hablan sobre la muerte.

Nosotros quedamos inmersos en la conversación y ellos se preguntan si se volverán a ver. No quieren despedirse, realmente han sentido su verdadero amor. Seguro que se vuelven a ver, o eso querríamos.

Miguel ha descubierto, que más allá de como vista, lo importante son sus actos de cariño, su comprensión con los demás.

Ian ha descubierto que de lo que más presume es de lo que más carece, y que tal vez deba quererse un poquito más a sí mismo para poder amar y que le amen de verdad.

Joana tenía a su chico perfecto, pero, a pesar de su fuerza, sus tatuajes y su coche, ha descubierto que al hablar con él se siente vacía. Tal vez necesite una buena conversación, un entendimiento.

Tania ha descubierto que su egoísmo la llevará a la soledad, que los sentimientos de los demás también son importantes.

Alejandro ha descubierto que algún día conectará y compartirá sus pensamientos con otra persona de la misma forma que ocurre en esta película, mediante una conexión verdadera y sincera.

Y Richard, que ya descubrió su forma de amar hace mucho tiempo, nos dice al acabar la película: “A veces he sentido que el amor era idealizado y materialista por como lo vemos en las redes, en la publicidad, en los estereotipos e incluso en el cine. Pero al final descubres que el amor es muchas cosas, por cada persona hay un inmenso amor, igual y diferente a la vez. Tal vez solo necesitemos una conversación, sincera, respetuosa y comprensiva para encontrar nuestra verdadera forma de amar”.

Crítica elaborada per Alec Ross de la Biblioteca Can Pedrals de Granollers en el marc del projecte Escriure de cinema.

Una novel·la sobre les heroïnes anònimes que van lluitar per Girona en el setge napoleònic. La novel·la parteix del tractat de Fontainebleau, en què Espanya i França van pactar que s’unirien per conquerir Portugal, i un cop fet, se la repartirien. Però pensar que Napoleó passaria per la península sense intentar conquerir-la va ser una ingenuïtat. La ciutat dels quatre rius va ser víctima d’una gran tragèdia que va provocar milers de morts i la destrucció d’una gran part de la ciutat. La novel·la parla del paper desconegut però decisiu que les dones van tenir en la defensa i la recuperació de la ciutat i com es van organitzar totes soles i de manera heroica en uns comandos autoanomenats Les Bàrbares, que es reconeixien perquè portaven lligat al braç un llaç vermell, tan vermell com la sang, i perquè, ferotges, lluitaven amb dents i ungles per defensar casa seva.

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

Les aparences enganyen

Duelo al sol (Duel in the Sun, King Vidor, 1946) és fruit de la voluntat del productor David O. Selznick de repetir l’èxit d’Allò que el vent s’endugué (Gone with the Wind, Victor Fleming, 1939), rodada sis anys abans. El resultat potser no és tan rodó. Si hem de fer cas d’algunes crítiques despietades contra el maniqueisme dels personatges, o contra el maquillatge i la sobreactuació de la protagonista, la pel·lícula no hauria passat a la història del cinema. Tot i això, setanta-sis anys després de la seva producció, molts espectadors ens sentim atrets per aquesta història exagerada de passions desenfrenades fins a la mort cada vegada que la veiem. I la considerem un visionament imprescindible.

El marc de Duelo al sol no és la historia dels Estats Units. Hi ha poques escenes èpiques i la pel·lícula se centra sobretot en el trasbals intern dels personatges. A primera vista, sembla un drama de bons i dolents. Si ens hi endinsem, però, hi descobrim una gran riquesa de detalls a l’hora d’explicar els diferents caràcters. Com a prova, repassaré alguns elements que fan referència a l’àmbit argumental.

No hi ha cap dubte que la lluita entre el bé i el mal és l’eix central del film. Aquesta lluita que es reflecteix en les contradiccions del personatge principal: Perla Chávez (Jenniffer Jones). Perla diu que vol «ser una bona noia» des del principi de la pel·lícula. Aquesta insistència ens fa sospitar que trobarà molts entrebancs i que acabarà per no ser-ho. Efectivament, el que li fa prendre la decisió que desemboca en la tragèdia final és adonar-se que no serà mai «una senyora». En el fons, sap que el seu destí està marcat per ser filla d’una prostituta índia i d’un home blanc condemnat a la forca per haver-la assassinat. Intenta lluitar contra el destí, amb més o menys convenciment, al llarg de la pel·lícula, però el racisme exacerbat de molts dels personatges que l’envolten i l’atracció irreprimible que sent cap al personatge més malvat de la història, Lewt (Gregory Peck), propicien malentesos i decisions equivocades. Col·locats estratègicament al llarg de la cinta, aquests errors donen sentit a la gran contradicció final: els amants es maten l’un a l’altre, però es declaren el seu amor.

L’antagonisme intern de Perla està envoltat de molts altres antagonismes que enriqueixen el personatge i el film. La protagonista lluita entre la seva atracció cap al violent, egoista i indolent Lewt, que l’ha forçat, i el respecte, l’educació i la generositat del seu germà gran (Joseph Cotten), l’home que ella sap que la farà una bona noia. Per altra banda, la mare dels dos germans (Lillian Gish) ofereix protecció i amor a Perla després de la mort dels pares, tot el contrari que el marit, el senador McCanles (Lionel Barrymore), un home racista i autoritari que la insulta i menysprea. No cal dir que el fill preferit de la bona tutora de la protagonista és el gran, que és expulsat de casa pel pare malvat perquè no l’obeeix en tot el que diu. En canvi, el germà petit malvat és el preferit del pare, que l’ha malcriat i li ha consentit tot, mentre la mare pateix per la mala influència que pot tenir sobre Perla.

No s’ha de passar per alt tampoc l’oposició entre la dignitat del pare de Perla i el comportament immoral de la seva mare, un bo i una dolenta dels quals va néixer la protagonista insegura i contradictòria. Tampoc no s’ha d’oblidar la malaguanyada història d’amor de joventut entre el bon pare de la Perla i la bona mare dels dos germans, que els porta a ser infeliços en matrimonis on seran víctimes de dos dolents: la prostituta índia i el senador autoritari.

Al costat dels personatges, veiem elements simbòlics que reforcen la seva posició. Per exemple, el ferrocarril. El ferrocarril és un element que clarament es col·loca de la banda dels bons. Per què? Perquè el senador hi va en contra. Segons ell, el tren destrueix les terres que tanta suor li han costat i portarà gent del nord que vol votar i posar impostos. No cal dir que l’esposa del senador i el bon fill gran estan a favor del ferrocarril i del progrés que comporta, i que el malvat fill petit no hi està d’acord: fa estimbar un comboi amb explosius per tenir el pare encara més del seu costat. Al fill gran això li costa l’expulsió de la casa paterna i l’allunyament de la seva bona influència damunt Perla, que queda a la mercè del germà petit.

Aquesta disposició gairebé geomètrica dels personatges i els elements es trenca unes quantes vegades. És aquest trencament el que acaba de dotar la pel·lícula de la modernitat que l’apropa a nosaltres. La bona tutora és, per una banda, la causant que el seu marit vagi amb cadira de rodes i, per l’altra, qui porta a casa un capellà fanàtic, que, en lloc d’allunyar Perla de la influència del mal, se n’aprofita hipòcritament i confon encara més la noia. Un altre exemple de la superació de l’hipotètic maniqueisme del film és l’actitud final de senador: reconeix davant la seva dona (primer) i d’un amic (després) que s’ha equivocat i que ell és el responsable de moltes de les desgràcies que han succeït. També s’ha de posar a la balança de les debilitats del senador el fet que mana als seus homes que es retirin quan veu que l’exèrcit defensa les obres del ferrocarril amb la bandera americana perquè “una vegada vaig lluitar per aquesta bandera, ara no hi dispararé en contra”. Amb el personatge de Lewt és amb qui, com més avança la pel·lícula, més ens adonem que les aparences enganyen. Al final veiem un pobre desgraciat que amaga darrere la fatxenderia el desig de ser com el pare i d’obeir-lo en tot. Sap que és la nineta dels seus ulls i no vol decebre’l. La seva actitud de menyspreu cap a Perla s’acaba de definir quan el pare li diu que no vol que casa seva es converteixi en un poblat indi. Només confessa el seu amor a la noia quan, ferit de mort, deixa que aflorin els seus veritables sentiments.

Així doncs, Duelo al sol ens arriba al fons per què és molt més que una història banal enmig de paisatges espectaculars, com alguns crítics han dit. Transcendeix la seva aparent superficialitat comercial per transmetre una visió molt particular del món. A la pel·lícula de Vidor, la vida és un lloc inhòspit simbolitzat per un desert cremat pel sol i ple de perills, sota un cel amenaçador, vermell de sang. Ens hem de batre en un duel amb les forces malignes que, gràcies a les seves trampes i a les nostres debilitats, ens poden arrossegar. Els personatges de Duelo al sol són víctimes d’aquesta lluita i la majoria sucumbeixen. El film deixa l’esperança, això sí, que la generositat i el progrés ajuden a tirar endavant.

Crítica elaborada per Núria Dalmau i Homs de la Biblioteca Can Pedrals de Granollers en el marc del projecte Escriure de cinema.

En Benson i en Mike viuen junts a Houston. En Mike és xef, especialitzat en cuina nipona-americana, i treballa en un restaurant mexicà; en Benson és negre i fa de professor. Fa anys que són parella però es troben en un punt d’impàs. S’entenen molt bé al llit; en Mike cuina delícies per a en Benson i s’estimen, però ara en Mike ha sabut que el seu pare, a qui fa molts anys que no veu, s’està morint a Osaka i decideix marxar a l’altra punta del món per acomiadar-se’n, justament quan la seva mare, Mitsuko, arriba a Texas per instal·lar-se a casa d’ells unes setmanes. 
Al Japó, en Mike descobreix la veritat sobre la seva família i el seu passat i comença una transformació personal extraordinària, mentre que, a casa, amb la mare d’en Mike i sense la seva empenta vital, en Benson comença a sortir de la seva closca i s’adona que potser sí que sap què vol, a la vida. 

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 
 

Als seus quaranta-quatre anys, la dona que protagonitza aquesta novel·la s'ha convertit en un autèntic «home» de negocis: guanya dos-cents mil euros a l'any i ha modelat el seu cos, el seu temps, el seu llenguatge i fins a les seves relacions sexuals per a aconseguir tenir tant poder com un home, ser acceptada en els seus cercles, guanyar-se la seva total confiança i convertir-se, per fi, en un d'ells. En el cim de la seva carrera professional, quan porta anys vivint, pensant i guanyant exactament el mateix que els seus col·legues masculins, mira enrere i observa la seva metamorfosi, des de la primera vegada que va pensar que havia nascut en el bàndol equivocat fins al moment en què comprèn que el seu èxit professional és també el resultat d'una monstruosa transformació personal.

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

Un escriptor d'èxit retirat és víctima d'un petit accident de trànsit sense transcendència, però, com que s'ha fet mal al canell, li donen la baixa i li recepten una temporada de repòs. Desvagat per obligació, aprofita aquesta pausa per recordar com va conèixer per casualitat la Maria... quan ell era considerat el nou prodigi de les lletres catalanes, estava força pagat de si mateix i prou perdut a la vida.

Una petita joia oblidada de la literatura catalana.

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 
 

El capitalisme occidental ha anat virant de direcció, des de l'últim terç del segle XX, cap a un nou plantejament econòmic basat en la desindustrialització. Aquest llibre visionari aborda amb claredat i rigor una transformació d'envergadura que afecta la macroeconomia, però també a la butxaca de cadascun de nosaltres. 

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals

El consum ha sofert un canvi de canals de distribució durant i després de la la pandèmia. Aquest llibre analitza els hàbits de consum a Espanya dels darrers anys, a partir de les dades de Google i The Cocktail Analysis. Identifica les grans tendències en el consum  que dominarà la propera dècada i el perfil del nou consumidor  i la seva relació amb les marques i productes. 

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

Per què hi ha històries o personatges literaris que t’atrapen? Com és que hi ha cançons, pel·lícules, còmics, podcasts que t’enganxen? Aquest llibre explica des de la neurociència com les triem les bones històries i aporta una selecció d’obres per demostrar-ho. 

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

Guia per a joves i adolescents per acompanyar-los en les seves pors i ansietats. Explica estratègies fàcils per a entendre i controlar l’ansietat, els atacs de pànics i l’estrès dels joves. Pretén ser un espai per a reflexionar sobre la salut, l’equilibri mental i ser una eina per comprendre les reaccions del cos a l’ansietat i l’estrès.

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals