Guide detail
Guies de lectura
Frankenstein o el Prometeu modern
Amb només 18 anys, Mary Shelley va començar a escriure Frankenstein. Filla de dos intel·lectuals rebels, William Godwin i Mary Wollstonecraft, va ser també la segona esposa de Percy Bysshe Shelley, poeta líric i un altre gran rebel.
Frankenstein per a molts de nosaltres és el nom d’un monstre més que el cognom del creador d’un monstre. De fet monstre i creador són en realitat dues meitats antitètiques de la mateixa persona. Victor Frankenstein representa els sentiments i la seva criatura sense nom és l’enteniment. Aquesta imatge del doble del jo és una constant en escriptors com Blake i Shelley, i altres romàntics com Byron.
El títol complet de la novel·la és Frankenstein o el Prometeu modern. Prometeu és la figura mítica que més es presta als usos de la poesia romàntica, perquè cap altra criatura tradicional posseeix un ampli rang de sensibilitat moral i una capacitat romàntica per a la creació i la destrucció.
Fill d’un tità, Prometeu passa per haver creat els primers homes, modelant-los amb argila. Tanmateix, aquesta llegenda no apareix a la Teogonia d’Hesíode, on Prometeu només és el benefactor de la humanitat, i no el seu creador. Va ser per afavorir els homes que Prometeu va enganyar Zeus. Una primera vegada en el decurs d’un sacrifici solemne. Així, per castigar Prometeu i els mortals, Zeus va decidir no tornar-los a enviar el foc. Aleshores Prometeu els va socórrer per segon cop; va robar llavors de foc i les portà a la terra amagades dins d’una tija de fèrula. Zeus va castigar els mortals i el seu benefactor. Contra els primers, va pensar d’enviar-los una criatura fabricada expressament, Pandora. Pel que fa a Prometeu, el va encadenar amb lligams d’acer al Caucas i envià una àliga perquè li devorés el fetge, que es regenerava constantment.
Aquest Prometeu s’agafa no només com analogia del Crist crucificat, sinó també com una mena de Lucífer, un fill de la llum merescudament expulsat del cel ofès.
Oskar Kokoschka, pintor expressionista austríac, va abordar un gran cicle al·legòric a l’estil dels pintors barrocs del segle XVII amb La saga de Prometeu (1950). Amb el mite de Prometeu, Kokoschka fa un al·legat a favor de la llibertat i el progrés, a la vegada que torna la seva mirada cap a l’origen grecollatí d’aquests valors i a l’origen pictòric de la seva tradició figurativa. Tot un manifest pintat sota la base que el pintor reclama per a la reconstrucció moral d’una Europa destruïda.
A les interpretacions romàntiques de El paradís perdut de John Milton, la doble identitat de Prometeu és també un element clau. És el poema del drama del paradís, de la caiguda de l’home, de l’angoixa i la desesperació de la humanitat.
El monstre és alhora més intel·lectual i emotiu que el seu creador, i supera àmpliament Frankenstein, tant com l’Adam de Milton supera al Déu a El paradís perdut. La major paradoxa i el més astorador de la novel·la de Shelley és que el monstre acabi sent més humà que el seu creador. Aquesta criatura sense nom −un modern Adam, així com el seu creador és un modern Prometeu−, resulta més estimat i més odiat que el seu creador, i desperta més compassió i més temor.
Com a curiositat científica, l’autora d’aquesta novel·la no recorre en cap moment a fets sobrenaturals, sinó que extrapola recerques científiques del moment. A la novel·la no es diu explícitament que el monstre recobri la vida amb descàrregues elèctriques, si bé se’n pot intuir l’ús. En el pròleg a l’edició del 1831, Mary Shelley recorda converses entre el seu marit i el seu gran amic, el poeta Lord Byron, que tractaven del principi de la vida. També es refereix al galvanisme com a possible mètode per reanimar un cadàver. El metge i físic italià Luigi Galvani investigava l’electricitat quan va fer un descobriment casual. Va veure que un petit corrent podia fer contraure la pota d’una granota morta perquè n’activava un múscul.
Dos-cents anys després de la primera publicació de Frankenstein, concretament l’1 de gener de 1818, volem retre-li homenatge amb aquesta guia de lectura.
- Barcelona - Sant Martí. Biblioteca Camp de l'Arpa - Caterina Albert
Date created: 07/09/2017
Last updated: 08/01/2018
Guide sections
Cinematografia
L'Àlex, un reputat enginyer cibernètic, torna a la ciutat d'on se'n va anar per tirar endavant un encàrrec molt especial: la creació d'un nen robot. En el seu retorn, recupera la seva família: el seu germà David, la seva cunyada Lana i una neboda de la qual no sabia l'existència, Eva. Per ajudar-lo en les tasques domèstiques, l'Àlex té un assistent especial interpretat per l’estupend Lluís Homar.
Eva no és una pel·lícula de ciència-ficció tradicional. S'allunya dels tòpics, però s'inspira també en els clàssics del gènere. I és una història d'amor, també. I de mort. Kike Maíllo va dir, a propòsit d'Eva, que el que més li interessava era reflexionar sobre la relació entre humans i màquines: “És possible que els humans ens arribem a sentir tan atrets o tan propers a les màquines, per perfectes i per semblants a nosaltres, que puguem arribar a establir llaços emocionals tan poderosos com amb altres humans?".
Per realitzar el seu segon llargmetratge, Walt Disney va escollir el famós conte de Carlo Collodi, tot un tractat moralitzant sobre la conducta infantil.
En aquesta pel·lícula animada musical, Gepetto, un vell fuster, desitja que la seva última creació, Pinotxo, una bonica titella de fusta, pugui convertir-se en un xiquet de veritat. La Fada Blava li concedeix el desig, no sense abans advertir Pinotxo que per ser un xiquet de veritat, haurà de demostrar que és generós, obedient i sincer. El grill Pepet l’ajudarà en aquesta tasca, ell serà la seva consciència. Els dies següents, en compte d’anar a escola, Pinotxo es veu embolicat en una sèrie de males aventures plenes de desobediències i mentides. Però en el fons Pinotxo té un bon cor i gràcies al grill Pepet s’adonarà de tots els errors que ha comès. Al final, Gepetto aconsegueix el seu anhelat desig: que Pinotxo es converteixi en un xiquet i no torni a ser desobedient ni a portar-se malament, ni a dir mentides.
A la importància de Blade Runner sens dubte hi ha contribuït el culte que envolta l’autor Philip K. Dick i en concret la seva novel·la que la inspira, Els androides somien xais elèctrics? Escrita en ple apogeu de la guerra del Vietnam i obsessionada pels horrors de l’Alemanya nazi, segueix sent una de les reflexions més clares que existeixen sobre què significa ser una criatura pensant i racional i per tant conscient de la pròpia mortalitat.
A principis del segle XXI, la poderosa Tyrell Corporation va crear, gràcies als avenços de l’enginyeria genètica, un robot anomenat Nexus 6, un ésser virtualment idèntic a l’home però superior a ell en força i agilitat, al qual es va donar el nom de Replicant. Aquests robots treballaven com a esclaus a les colònies exteriors de la Terra. Després de la sagnant rebel·lió d’un equip de Nexus-6, els Replicants van ser desterrats de la Terra. Brigades especials de policia, els Blade Runners, tenien ordres de matar a tots els que no hagin acatat la condemna. Però això no s’anomenava execució, se li deia “retir”.
Blade Runner compta amb quatre versions: el muntatge original i l’internacional del 1982, el director’s cut del 1992 (que suggereix que Deckard potser és un replicant) i el muntatge final del 2007, que soluciona digitalment les impureses dels efectes analògics originals. Aquesta és la primera de les cinc adaptacions que Fisher va fer sobre el mite de Frankenstein en l’època en què la productora Hammer va revitalitzar tot el gènere de terror partint dels mites recreats per la Universal als anys trenta. La combinació que el director fa de tenebrositat i morbositat és magistral, alhora que aconsegueix una atmosfera insana de gran bellesa formal.
Gràcies a aquest film Christopher Lee va poder presumir de ser l'únic actor –de primera fila– a interpretar els dos mites universals del terror: el monstre de Frankenstein i Dràcula.
Un matrimoni jove i purità es perd en una nit de tempesta i arriba al castell de Frank-N-Furter, un científic transvestit que acaba d'idear una criatura, Rocky, per al plaer sexual propi. L'etiqueta de culte es va inventar per a aquesta pel·lícula transgressora, plena de cançons memorables.
De fet, es tracta d’una aproximació al mite de Frankenstein en clau de musical de rock, seguint les pautes de l’obra escrita per Richard O’Brien, amb una visió gai de la història.
L’adaptació fílmica va esdevenir –més enllà dels seus valors cinematogràfics– una autèntica pel·lícula de culte, especialment en les sessions “golfes”, gràcies a un públic entregat que corejava, a les sales, les cançons del film.
