Segons el conegut refrany, “el nom no fa la cosa”. Així passa sovint en la cultura popular, ja que cadascú acostuma a anomenar de maneres diferents un mateix fet cultural. També, però, un nom serveix per a designar fets diversos. D’això n’és un exemple “el ball de gitanes”. Sota aquest apel·latiu podem trobar des de balls de cintes (per exemple, el de Vilafranca del Penedès, que era ballat per una família de gitanos autèntics), passant per balls de bastons, balls parlats o el Ball de Gitanes del Vallès. En aquest darrer cas es fa necessari l’epítet “del Vallès” per diferenciar-los dels altres. Cal dir que, tot i l’esmentat epítet, a més del Vallès (l’Occidental i Oriental), on és un senyal d’identitat, trobem el Ball de Gitanes també al Maresme.

És llarga la llista de pobles vallesans que conserven o han recuperat els darrers anys el Ball de Gitanes, però hem d’esmentar el Ball de Gitanes de Sant Celoni(el Vallès Oriental), que és un dels més antics del país i està documentat ja el 1767. Per tant com a dansa viva, ha anat variant al llarg del temps. Així passa en general en les diferents poblacions, ja que han evolucionat amb la incorporació de nous balls i avui dia hi trobem una barreja d’estils, amb la incorporació de músiques contemporànies i peces de moda. Tot i així, podem dir que a les diferents Gitanes hi ha uns balls comuns: la contradansa, el xotis, la catxutxa, la jota i la masurca.

A més cal dir que l’actual estandardització visual i musical del Ball de Gitanes es deu en part a la difusió del recull de Joan Rigall i Casajoana (1885-1960), que forma part encara d’alguns esbarts dansaires. Malgrat tot hi ha moltes colles de Gitanes del Vallès i esbarts que interpreten la dansa a la seva manera. Així cada poble fa el seu Ball de Gitanes, que s’ha d’entendre com una festa i no com una dansa concreta.

El Ball de Gitanes és propi de les celebracions carnavalesques a la plana vallesana, però a certes poblacions se’n ballen fora del temps de Carnaval. En aquest grup cal destacar Rubí, on se’n ballen en la seva festa major, per Sant Pere.

Les colles es formen mesos abans de les ballades per assajar-les i a final de temporada es desfan fins a la temporada següent, però hi ha alguns pobles en què les colles s’apleguen als esbarts i pràcticament les ballen durant tot l’any.

La dansa normalment es desenvolupa en formació de colles de parelles en fila, amb castanyoles a les mans i picarols als peus, que salten i ballen al ritme de la música, sovint interpretada per una cobla. Són vistoses i airoses perquè la música i les coreografies són molt dinàmiques i el vestuari molt acolorit.

Segons la població, trobem diferents personatges, que interactuen amb els balladors, com ara: el capità, els diablots, els vells, etc. Per exemple, els diablots s'encarreguen d'esvalotar el públic durant la cercavila i de mantenir l'ordre a la plaça, on també fan befa d'algun esdeveniment que hagi passat durant l'any.

Amb aquest monogràfic volem donar a conèixer uns balls que mantenen una gran vitalitat i reforcen el sentit de pertinença de poble.