Les construccions de pedra seca es troben a molts dels pobles de l’interior de la Península, uns pobles que molts visitem a l’estiu per retrobar-nos amb les nostres arrels.

“Al món rural trobem una gran quantitat de construccions bastides amb pedra que donen resposta a múltiples necessitats existents a l’època en què es van construir. És la tècnica que coneixem com "pedra seca "o" pedra en sec". Aquesta tècnica –o, més ben dit, conjunt de coneixements i tècniques- consisteix a aixecar qualsevol construcció amb pedres de l’entorn immediat sense cap material de cohesió, com ara la calç o el guix. D’aquesta manera s’han erigit una gran diversitat tipològica de construccions, en la seva major part relacionades amb l’economia tradicional agro-ramadera, l’explotació del bosc i l’abastament d’aigua: cabanes o barraques, masos, marges, aljubs, basses, escales, ponts, estructures de caça, forns de calç o d’oli de ginebre, etc. Es tracta d’una arquitectura sempre integrada en l’entorn, i que en algunes zones s’ha practicat amb tanta profusió que ha contribuït decisivament a la configuració del paisatge local.

La pedra seca es practica des de la prehistòria, sobretot a partir del neolític. A Catalunya en tenim nombrosos testimonis, que s’han produït ininterrompudament des dels íbers (segle VI aC) fins als nostres dies. L’edat d’or” de la pedra seca al nostre país, tanmateix, de quan daten la majoria de construccions que encara romanen dempeus en l’actualitat, va de finals del segle XVIII fins a finals del segle XIX.

Tradicionalment els practicants d’aquesta tècnica han estat persones que combinaven la seva feina al camp o al bosc amb tasques puntuals de d’aixecament i restauració de construccions utilitàries, per bé que també hi havia individus i grups especialitzats en les tècniques més complexes.”

Font: Coneixement i tècniques de la Pedra Seca. Departament de Cultura de la Generalitat