Esperonat per l’èxit de Blancaneus, la casa Disney es va llençar a fer més llargmetratges. Mai més, però, s’invertiria la quantitat d’hores, talent i diners que es van invertir en la primera pel·lícula. A partir de llavors es buscaria la innovació tècnica, sí, però mirant de fer quadrar els resultats. En paraules planeres: Disney es va començar a convertir en una màquina de fer diners.

D’aquesta època són Pinotxo (1940), Fantasía (1940), Dumbo (1941), Bambi (1942)...

I aquí va començar també la preocupació per no perdre un públic que es podia fidelitzar de generació en generació. Com fer que ningú, ni els fills ni els pares, quedés mai descontent amb una pel·lícula de la casa? La fórmula de l'èxit absolut no la van trobar (espòiler: encara es busca), però sí que van saber acostar-se el màxim possible. I per aconseguir-ho, van dulcificar totes les històries que els passaven per les mans, fossin de la literatura infantil més clàssica, fossin contemporànies.

Per exemle, el Pinotxo de Collodi és un nen malparlat, deshonest i esquerp. Molt lluny del nen tímid, innocent i bon jan que veiem al film de Disney. I si a això afegim que en una de les primeres escenes de la novel·la Pinotxo assassina el grill aixafant-lo amb una sabata perquè li retreu el seu comportament, ja ens podem fer una idea de fins a quin punt es va adaptar la història original.

Hi ha qui pensa que Disney va inventar el marxandatge, però és fals (un altre mite que cau). La venda d'objectes i joguines relacionats amb pel·lícules infantils existia des dels anys 20, des dels curtmetratges muts i en blanc i negre. El que Disney va fer va ser perfeccionar l'art de què els teus fills vagin a veure la pel·lícula i després et demanin la tovallola, el barnús, el raspall de dents, i el joc de llit.

Encara que associem marxandatge amb les Disney Stores, les primeres botigues íntegrament Disney daten de 1987. Els productes relacionats amb les pel·lícules són molt anteriors, com prova que des de l'any 1928 existeixi la divisió Disney Merchandising dins la companyia, únicament dedicada a llicenciar objectes del seu univers.

Clar que això pot tenir el seu perill...

En la recerca incansable de nous nínxols de mercat, o potser pensant en Disney com la primera multinacional amb diversos tentacles, només faltava un resort perquè les famílies poguessin passar les vacances. Anar a un parc Disney era l'experiència completa: els nens podien veure els seus personatges favorits en persona, els pares gaudien veient fruir els seus fills amb la màgia, i el resultat era més diners per a l'empresa.

El primer parc Disney va ser Disneyland, que es va inaugurar a Anaheim, Califòrnia l'any 1955. Després vindrien Walt Disney World Resort, el més gran de tots a prop d'Orlando, Florida (1971), Tokyo Disney Resort, al Japó (1983), Disneyland Paris (1992), Hong Kong Disneyland (2005), i Shanghai Disney (2016).

Fruit del mite del castell de la Ventafocs, els personatges en viu, l'espectacular cavalcada de llum, i la presència per arreu de la màgia, anar a un parc Disney s'ha convertit en l'experiència iniciàtica infantil per excel·lència. Quin nen no vol anar almenys un cop a la vida? I quin progenitor no voldrà oferir-ho als seus fills? El ritu es perpetua de família en família i de generació en generació.

Perquè, a ulls d’un infant, Disneyland sempre serà un refugi.

Ara podríem dir la cosa tan maca de "No morirà mai dels nostres cors ni del nostre pensament..." però no ens referim a Walt Disney, sinó a Disney com a empresa i marca. També podríem dir que va estar a punt... però no seria veritat. Va travessar un petit daltabaix als anys 2000, quan semblava que la seva fórmula estava esgotada, just després de renéixer gràcies a La Sireneta, La Bella y la Bestia, El rei lleó, i tants títols dels 90 que van tornar a ser un èxit.

Disney es va trobar amb competència per primera vegada. Però no competència de la qual havia tingut fins llavors, no, competència seriosa.

Per un costat, Dreamworks dona la campanada amb la història d'un ogre malparlat i desvergonyit; de l'altra, Pixar comença a comercialitzar històries intel·ligents; i, fins i tot més enllà dels mars, uns escocesos se'n foten de les pel·lícules bèl·liques amb una colla de gallines.

En comparació, les històries Disney comencen a semblar nyonyes, toves i antiquades. Les noves produccions dels altres estudis, a més, atrauen també al públic adolescent i jove, perdut des de feia temps entre La dama y el vagabundo 2: la separación i Mary Poppins 4: la niñera se va de marcha.

I que fa Disney en veure que el públic li marxa? Doncs treu la cartera i compra el que li cau més a prop... i segurament el que li podia fer més mal en el futur. A Pixar. Primer la mareja una mica fent-li fer Brave, però després s'adona que està matant la gallina dels ous d'or, i la deixa fer... i fins avui.

Home!... a qui se li acut?