En un indret d’Àfrica, una nena de catorze anys, Komana, li explica al seu fill, que encara ha de néixer, la historia de la seva vida a partir del moment  és segrestada per l’exercit.  El seu únic amic serà Mago, un noi albí que es vol casar amb ella.

Una pel·lícula commovedora que retrata la dura infància dels nens soldats; i a la vegada una història d’amor entre dos adolescents que intenten sobreviure al terror de la guerra.  Nominada als Oscars a la Millor Pel·lícula de parla no anglesa 2013, i guanyadora del Premi a la Millor Pel·lícula al Tribeca Film Festival 2012.

Rebelde (Rebelle, 2013) és una pel·lícula del director quebequès Kim Nguyen, autor de Dos amantes y un oso (Two Lovers and a Bear, 2016).

 

• Algunes crítiques:

«Extraordinaria. Narrada desde el corazón.» The Hollywood Reporter

«De un lirismo desgarrador.» El País

«Fascinante.» The New York Times

 

• Més informació:

Pel·lícules de Kim Nguyen a les Biblioteques

Novel·les sobre infants soldats a les Biblioteques

 

Aquesta pel·lícula protagonitzada per Richard Gere i Joan Allen és una nova versió de la pel•lícula japonesa "Hachiko Monogatari" de 1987 basada en una història real que va passar al Japó l'any 1924 i que narra la relació de lleialtat entre un gos de la raça japonesa Akita i el seu amo.
En una estació de tren, el protagonista es troba un cadell de gos que per arribar fins a Estats Units ha fet un llarg viatge. El gos ve del Japó i porta una placa al coll que indica que és el vuitè de la camada, aquest és el senyal de que és un gos molt especial.
El gos es va fent gran, la relació amb el seu amo es va reforçant i arriba un moment que sembla que siguin inseparables. Un matí el gos acompanya l’amo a l’estació del tren a l’hora d’anar cap a la feina i l’espera fins a les 17 h. que és l’hora que torna. Aquest fet es convertirà en habitual fins que passa un fet que ho canviarà tot.
Una pel•lícula que no et deixa indiferent i et fa recordar la importància del respecte cap als gossos i allò que de vegades es diu “no els hi cal parlar, amb la mirada es fan entendre”.
A banda de la pel•lícula també podem llegir el conte infantil “Hachiko: el gost que esperava”, de Lluís Prats, publicat per l’Editorial la Galera l’any 2015 que va rebre el Premi Josep M. Folch i Torres l’any 2014.

Més informació:

• Lasse Hallström a la Vikipèdia

Recomanat per Bib. de Tordera

Un documental realitzat en motiu del cinquantè aniversari de la  publicació del llibre, "El cinema segons Hitchcock", de François Truffaut, a partir d’una sèrie d’entrevistes entre ambdós cineastes. Per aquesta ocasió, alguns dels directors més reconeguts del cinema actual (Martin Scorsese,  Wes Anderson, Richard Linklater, David Fincher, Peter Bogdanovich, Olivier Assayas, Paul Schreader, etc.) comparteixen els seus pensaments i reflexions sobre el mestre del suspens, Alfred Hitchcock.

Hitchcock, Truffaut  (2015), dirigida per Kent Jones, amb guió de Serge Toubiana i Kent  Jones, és una declaració d’amor al cinema i un homenatge a la irrepetible trobada entre dos grans creadors, que va donar origen al llibre considerat  pels cinèfils com “la Bíblia del cine”.

 

La crítica ha dit:

• «La gènesis de la verdadera bíblia para cinéfilos». La Vanguardia
• «El nirvana para los amantes del cine». Rolling Stone
• «Un acto de admiración de un gran director joven hacia su maestro». El País
• «Un tributo a la cinefília». The Guardian
• «Cine puro. Accesible pero inteligente. Un documental que todo el mundo debería ver». Variety

 

Glòria Massana Figueras. Biblioteca Pau Vila de Molins de Rei

En un claustrofòbic pis d’una (nombrosa) família de classe mitjana de Bucarest, assistim a l’intent de celebració d’un àpat en commemoració al traspàs del patriarca, enmig de retalls de converses, corredisses, plors i cops de porta. La visió de tot un món tragicòmic des del rebedor de casa.

Representant il·lustre de l’anomenada “Nova onada romanesa”, Cristi Puiu compta, fins al moment, amb més premis i reconeixements que no pel·lícules rodades. Amb Sieranevada, presenta la tercera etapa del seu projecte sobre els suburbis de Bucarest, després de La muerte del señor Lazarescu (Moartea domnului Lăzărescu) (2005) i Aurora (2010).

Durant gairebé tres hores de pel·lícula, Sieranevada deixa estabornit, meravellat, exhaust i extasiat, tot a la vegada, mentre revela les singularitats i excentricitats de la família reunida, en una mena d’homenatge extravagant a la cabina dels Germans Marx.

Amb paraules del crític Manu Yáñez: “l'implacable Puiu dissecciona hostilitats amb la precisió de Haneke, juga amb les portes que s'obren i tanquen amb la clarividència de Lubitsch, i és capaç de desvelar secrets d'un matrimoni amb la intel·ligència i emotivitat de Bergman. D'això se'n diu una obra mestra”.

Casablanca evoca el cafè de Rick, la Marsellesa cantada pels expatriats, el canalla capità Renaud llençant l'ampolla de Vichy, el trau al front de Victor Lazslo, el pobre Sam abocat a tocar i tocar una i altre vegada, però sobretot sobretot la lluminosa Ingrid Bergman i el pobre Humphrey sol, sota la pluja, arrugant la carta que li destrossa el cor en aquella estació de París.

Però també és la pel·lícula dels diàlegs impossibles (" No sé si ha sido un cañonazo o un latido de mi corazón") i de les frases mítiques; "Sempre ens quedarà París" o "Aquest és l'inici d'una gran amistat" són ja referents del cinema de tots els temps, així com la fotografia en blanc i negre d'un aeroport ple de boira i dos homes amb gavardina que s'allunyen.
Rick regenta el Cafè Americain a Casablanca, la ciutat ocupada pels nazis que s'ha convertit en porta d'escapament dels que volen marxar de la guerra a Europa. Amb el seu vol nocturn a Lisboa i d'allà, al somni dels Estats Units, la ciutat aplega una fauna variada amb l'únic objectiu de trobar la seva oportunitat. Quan dos salconduits siguin robats i apareguin en escena el cap de la resistència i la seva dona, Rick haurà de triar entre el seu cor i les seves conviccions.
 

Aquí pots veure el moment en que interpreten "La Marsellesa"

Un treballador del ferrocarril, Tsanko Petrov, troba un milió de levs a les vies del tren. El treballador decideix tornar tots els diners a les autoritats. Com a mostra d’agraïment, el Ministeri de Transport organitza un acte per obsequiar-li un rellotge. Durant la celebració, la cap de relacions públiques, Julia Staikova, perd el vell rellotge de Tsanko. A partir d’aquest incident, comença la desesperada lluita del treballador per recuperar el seu rellotge, i la seva dignitat.

Una sàtira amb una forta crítica social i una mirada irònica als herois anònims enfrontats al sistema.  Ha guanyat els premis a la Millor Pel·lícula, al Millor Guió i el Premi de la Crítica al Festival Internacional de Cine de Gijón 2016; i el premi al Millor Film Internacional al Edinburgh International Film Festival (EIFF) 2017.

Un drama social amb unes grans interpretacions dels actors principals, Stefan Denolyubov i Margita Gosheva, i un final sorprenent i sobrecollidor. Un minuto de gloria (Slava, 2016) és la segona pel·lícula dels directors búlgars Kristina Grozeva i Petar Valchanov, responsables de La lección (Urok, 2014).

Recomanat per Glòria Massana de la Biblioteca Pau Vila de Molins de Rei 

"La pel·lícula ens mostra uns personatges que anhelen ser lliures. Lliures de matrimonis sense afecte o de feines que els esclavitzen:
"-Qualsevol cosa és millor que un sou."
Els vaquers representen aquesta llibertat: no tenen horaris, ni obligacions.
"-¿No té llar vostè?" -pregunta Roslyn.
"-Mai no n'hi ha hagut una de millor" -respon ell abastant amb la mirada l'erm muntanyós.

Roslyn (Marilyn Monroe) acaba de divorciar-se. Coneix Guido i el seu amic Gay Langland (Clark Gable), un vell vaquer, que la conviden a passar uns dies a una casa a la muntanya. A la pau del camp sembla que la felicitat i la llibertat són possibles. Gay, Guido i un vaquer de "rodeos", decideixen anar a les muntanyes a caçar cavalls salvatges. En els erms de les muntanyes de Reno, la realitat es tornarà dramàtica.

El títol original és The misfits (Els inadaptats), i aquest sentit d'impossibilitat ja s'albira en els crèdits inicials: mentre apareixen els noms dels protagonistes, peces de trencaclosques es creuen intentant, inútilment, encaixar.

"-Jo faig el mateix que he fet sempre, però ara el món ha canviat." -diu el personatge de Clark Gable en una dramàtica sentència que ens recorda que la vida no espera i que canvia al nostre pesar. Com li ha passat a Perce (Montgomery Clifft), un patètic personatge amb l'ànima gairebé tan masegada com el cos després d'anys de pujar, i caure, de cavalls i bous.
O Guido, el mecànic-pilot d'avió, que gairebé va tocar la felicitat amb la seva dona i la caseta al camp que construïen:
"- Ella l'ajudava a pastar el ciment amb les mans."
Una felicitat que es va trencar una nit perquè Guido no tenia un pneumàtic i no va poder socórrer la seva dona quan es va posar de part. I la seva vida des de llavors va quedar com la casa: a mig construir.

Aquesta aclaparadora solitud fa que els tres homes de la història posin les seves esperances de canvi en Roslyn, la bellesa, lluminositat i l'escalfor de la qual no són sinó l'aspecte exterior d'un ésser profundament ferit i sol.
Una façana, en definitiva, com ho va ser Marilyn Monroe per a una noia anomenada Norma Jean que sempre es va sentir sola i abandonada. Molt lluny del tòpic de la rossa ximple, Marilyn és aquí, potser per exigència tirànica d'un guió escrit per algú que la coneixia massa bé (el seu marit, l'escriptor Arthur Miller), un ésser devastat.
La llum i la tristesa de Marilyn poques vegades són tan contrastades com en el paisatge lunar del desert de Reno, la fotografia en blanc i negre va ser responsabilitat de Rusell Metty (Sed de Mal, Espartaco). El prestigiós Alex North (2001: una odisea del espacio) va compondre la banda sonora.
La riquesa de The Misfits també està en el text, és una obra plena de diàlegs i cites memorables.
"-Quan et quedes sense somnis, l'únic que pots fer és buscar una feina."
El responsable va ser el dramaturg Arthur Miller (Mort d'un viatjant, Les bruixes de Salem) demiürg expert en posar en escena dramàtiques relacions personals i familiars.
Al guió també hi va aportar la seva visió ""westerniana"" i crepuscular el director de la pel·lícula, John Huston (El Halcón maltés, La Reina de África, La jungla de asfalto, El tresor de Sierra Madre).

En el seu moment, el 1961, The Misfits va ser un fracàs. Tres dies després d'acabar el rodatge va morir Clark Gable (males llengües diuen que a causa de l'obstinació per rodar les escenes de caça del cavall ell mateix ). I uns mesos més tard, Marilyn Monroe va ser trobada morta.

La nit abans de la cacera de cavalls, els protagonistes són lliures sota les estrelles del desert:
"- Aquesta estrella estan tan lluny de nosaltres que quan la seva llum ens arriba aquí, a la Terra, és possible que faci temps que no existeixi."
"- Caram, si que sabeu coses els pilots."
"- Els llibres d'astronomia estan a qualsevol biblioteca. Només has de llegir-los.""

Més informació:

• John Huston a les Biblioteques
• Marilyn Monroe a les Biblioteques
• The Misfits a la Viquipèdia
• John Huston a la Viquipèdia
• Vídeo de la pel·lícula

Recomanat per Bib. Can Salvador de la Plaça. Calella. 

Quan a mitjans dels anys noranta li preguntaves a qualsevol napolità per Massimo Troisi, la resposta sempre era la mateixa: “Bravo attore!”. És cert que la seva carrera l’havia portat a treballar fins a tres vegades a les ordres d’Ettore Scola, i encara que se’l recordi sobretot per la magistral interpretació del carter que li porta el correu a Pablo Neruda, Troisi també va  adaptar el guió de la pel·lícula a partir de la novel·la “Ardiente paciència” d’Antonio Skármeta, i havia estat director d’altres films, algun d’ells en col·laboració amb Roberto Begnini.

"El cartero de Pablo Neruda" (1994) és una història, tan senzilla com commovedora, és la que aplega el poeta xilè Pablo Neruda, a l’exili a Itàlia per motius polítics, i el carter del poble que el té com a únic usuari. Entre els dos personatges naixerà una amistat en benefici mutu quan el carter li demani al poeta que li presti la seva veu per enamorar Beatrice, a canvi de la seva admiració incondicional. En el moment de l'estrena va aconseguir l’entusiasme unànime de crítica i públic.

Dirigida per Michael Radford, completava el repartiment el gran Phillipe Noiret en el paper de Neruda i Maria Grazia Cuccinotta, la núvia del professor Cavan a “El día de la bestia”, en el paper de Beatrice. Però si bé no cal treure mèrit a la resta de l’equip, tota la pel·lícula és Troisi en la seva composició d’un home senzill i apassionat disposat a fer el que calgui per aconseguir el que més desitja.

L’actor va morir d’una malaltia del cor que arrossegava feia temps només un dia després d’acabar el rodatge, amb 41 anys. No va poder veure, doncs, com la pel·lícula guanyava gran quantitat de premis internacionals i ell mateix era nominat als oscar en les categories de millor actor i guionista d’adaptació. Però segur que, com a bon napolità, des d’on fos s’ho devia mirar tot amb un mig somriure sorneguer.

• Neruda li explica la metàfora al carter
• Begnini i Troisi fent de les seves al Renaixement

Deu fer molt de fred, a l’hivern, al Canadà. Sí, sembla un començament per iniciar conversa en un ascensor, però és que deu fer fred de veritat. Ara imagineu-vos que, a més del fred, el lloc del Canadà del que parlem és un petit poble. I ara, afegiu que en aquell petit poble hi ha un accident d’un autobús escolar que acaba amb la vida de gairebé tots els nens de la localitat. A que us heu quedat glaçats?

Doncs això és el que pretén el director d’origen armeni Atom Egoyan en “El dulce porvenir”: que ens quedem glaçats. Tant com els pares que van perdre els seus fills, congelats en el temps i amb la resta de la seva vida buida per davant; tant com la única supervivent, convertida en una flautista d’Hamelin; tant com l’advocat que intenta canalitzar la ira del poble i que té prou motius personals perquè se li glaci el cor; tant, en definitiva, com els que faran veure que han passat pàgina.

Jugant amb els flaixbacs i composant un puzle minuciós, Egoyan ens trasllada al mig de la tragèdia, exposant de forma continguda, serena i quieta, els abans i després del gran esdeveniment. Utilitzant la fredor com a fil conductor, ens va mostrant l’anvers i el revers de les històries, començant per la del protagonista a qui dona vida Ian Holm, i seguint per la de la supervivent, interpretada per una molt jove Sarah Polley. En la catarsi final trobarem el sentit de tot plegat, que no és altre que potser tot plegat no té cap sentit.

Gran premi del Jurat al Festival de Cannes, “El dulce porvenir” va fer conegut el seu director i el va llençar a una carrera que ha anat perdent intensitat amb els anys, malgrat que darrerament sembla haver recuperat una mica el pols amb “Cautivos” (2014).

 

• Una conversa en avió que us glaçarà la sang
• Tràiler de The captive
• Entrevista a Atom Egoyan

 

Recomenat per Jaume Felip de la Biblioteca Pública Marìa Àngels Torrents

Any 1940, en plena 2ª Guerra Mundial. A les platges de Dunkerque, centenars de milers de soldats de les tropes britàniques i franceses es troben envoltats per l'avanç de l'exèrcit alemany, que ha envaït França. Atrapats a la platja, amb el mar tallant-los el pas, les tropes s'enfronten a una situació angoixant que empitjora a mesura que l'enemic s'acosta.

3 Premis Oscar: Millor  muntatge, so i efectes sonors.

https://youtu.be/DsRcqwGOmUU

 *Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals

Carla rep una trucada de la seva germana: el seu pare, amb el qual fa temps que no es parla, està malalt. Aquest mateix dia, agafa un vol a Almeria, a la casa de la seva infància. Allí, els metges li donen al seu pare pocs mesos de vida. Però Carla es nega a acceptar-ho i contra l'opinió de tots, decideix portar el seu pare a Barcelona per tal que el tractin allà. Tots dos emprenen un viatge per escapar d'una realitat que cap s'atreveix a afrontar.

Nathalie Poza va rebre el  goya a la millor actriu pel seu paper de Carla en aquesta pel·lícula del director Lino Escalera.

 

Obra cabdal de l'escriptor Stephen King i una de les millors novel·les de terror mai escrites. Lectura indispensable pels amants del gènere, tot i que les seves 1500 pàgines poden tirar enrere. Però en acabar de llegir-la la sensació és la contrària: tant de bo en tingués més. Stephen King analitza profundament cadascun dels seus (normalment desgraciats) personatges, fins i tot els més secundaris i (en principi) intranscendents, aconseguint que el lector senti una gran empatia amb tot el que els hi succeeix.

Durant l'any 1985 a Derry, un petit poble de l'Estat de Maine als Estats Units, un grup de nens s'hauran d'enfrontar al pitjor monstre que pot existir. La seva aparença és la d'un pallasso, però aquesta no és la realitat: Eso pot convertir-se en allò que més por li fa a cadascú, alimentant-se del terror (i de la carn) de les seves víctimes.

Els nens hauran de lluitar per la seva vida i semblarà que ho aconsegueixen. Però 27 anys més tard Eso torna a despertar. Tots han seguit camins d'èxit fora de Derry i han oblidat la majoria de la seva infantesa, menys Mike, l'únic que es va quedar al poble per convertir-se en el bibliotecari. Per aquest motiu no ha perdut la memòria i pot veure els indicis de què Eso ha tornat.

Sèries actuals de gran èxit com "Stranger things" beuen d'aquesta història. El 1990 es va fer una pel·lícula, dividida en dues parts, i el 2017 s'ha estrenat la nova adaptació. La primera pel·lícula intercala la història dels nens i dels adults, com a la novel·la, mentre que la de 2017 només explica la història infantil (i sembla que funciona millor). Molt recomanables, sobretot aquesta segona adaptació que ha aconseguit convertir-se en la pel·lícula de terror més taquillera de la història i de la que s'estrenarà la segona part l'any 2019.
   

Més informació:

• Stephen King a les Biblioteques
• It a la Viquipèdia
• Stephen King a la Viquipèdia
• Pàgina web oficial
• Descarrega't la novel·la a eBiblio: Castellà

Recomanat per Anaïs Bravo. Bib. Can Baró. Corbera de Llobregat. 

Takeshi Kitano, autor polifacètic molt famós al seu país, el  Japó, va  començar a ser conegut a Espanya entre altres coses  per ser el presentador del programa d’humor Takeshi's Castle, traduït com Humor amarillo, un programa molt popular a la televisió dels noranta. Actor, director, guionista, productor, muntador, humorista, presentador, pintor i escriptor, Kitano ens presenta a El Verano de Kikujiro  una obra plena de sentit de l’humor, tendresa i emotivitat.
Amb l’ajuda d’una foto i una adreça, Masao, un nen de 9 anys que viu amb la seva àvia, decideix aprofitar les vacances d’estiu per anar  a buscar la seva mare, a la que no coneix. En la recerca l’acompanyarà un amic i veí de la seva àvia, Kikujiro, un antic yakuza (mafiós) interpretat per Kitano, que no sembla la companyia més recomanable per a un nen.

Realitzada a l’any 1999, El verano de Kikujiro s’allunya de la violència i podríem dir que parcialment, encara que no del tot, de les històries centrades en el món dels yakuza (màfia japonesa) que tan bé reflecteix en films anteriors com Sonatine  o  Hana-bi (flores de fuego)  i posteriors com Zatoichi. Amb un argument senzill, elements de road movie, un bon grapat de personatges peculiars que es van creuant amb la parella protagonista  i una banda sonora magnífica, a càrrec de Joe Hisaishi, amb el tema Summer com a leitmotiv; Kitano realitza un film extraordinari on el món yakuza i la infantesa s’hi relacionen donant com a resultat una obra  singular, tendra, salpicada per moments d’humor i instants onírics, de gran complicitat amb l’espectador.

 

Més informació:

• Takeshi Kitano a les Biblioteques
• Takeshi Kitano a la Viquipèdia
• Pàgina web oficial

Recomanat per Bib. Pilarin Bayés. Santa Coloma de Cervelló. 

Aquesta pel·lícula localitzada a França és un magnífic exemple d’obra de suspens alhora que una corrosiva comèdia de costums.
Quan portem pocs minuts d’inici de la cinta, la imatge de la protagonista, relaxada  a la banyera després que l’hagi violat un intrús a casa seva, ens pertorba i també ens provoca. La Michelle no ho denúncia, no plora, no demostra por i es manté silenciosa, sempre segura de si mateixa seguint el seu propi instint de supervivència. Així, comencem a conèixer a una dona forta, independent, amb èxit professional, que manté econòmicament al seu fill i a la seva mare, però que no se sent víctima en cap moment. És un apassionant retrat femení en clau amoral.

Falta d'afectes , freda i distant amb els altres, capaç de prendre la venjança per les seves pròpies mans i, sobretot, de seguir els impulsos del desig, mantenint activa la seva sexualitat, la Isabel Huppert triomfa com a actriu en tot el film. Poques actrius assumirien un paper com aquest i més sabent que el purità Hollywood no va tirar endavant aquest projecte que retrata la hipocresia de la burgesia dels nostres dies  i les seves costums.
 
Un magistral treball d’intriga i humor negre del consagrat Paul Verhoeven que no deixa indiferent a la seva audiència.

Més informació:

• Paul Verhoeven a les Biblioteques
• Paul Verhoeven a la Viquipèdia
• Elle a la Viquipèdia
• Pàgina web oficial

• Elle en FilmAffinity

Recomanat per Sílvia Lanau. Bib. Valentí Almirall. El Papiol. 

Dirigida, coescrita i protagonitzada per Elena Martín, que interpreta el paper de Júlia, una jove Erasmus que marxa a estudiar arquitectura a Berlín, on se sentirà desubicada. Júlia ist parla d’una generació sencera marcada per la inestabilitat econòmica, geogràfica, laboral i sentimental.

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals

Multipremiada pel·lícula de la debutant Carla Simó, que narra amb bellesa, subtilesa i tendresa l’autobiogràfica història d’una nena que perd als seus pares per culpa de la sida.

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals

No és cap novetat dir que les coses que mai hem dit són, normalment, les més importants.

Per això, quan algú surt de les nostres vides, el primer en què pensem és en les paraules que hauríem d'haver-los dit quan vam tenir la oportunitat. Coses que de vegades semblen estúpides però que per a nosaltres van ser essencials i que semblen tan fàcils quan les penses ...però que s'embussen a la gola quan tractes d'expressar-les.

Això és que li passa a l’Ann (Lili Taylor) en aquesta pel·lícula d’Isabel Coixet, la segona de la seva filmografia.

 

L’Ann treballa a una botiga d'articles de fotografia i vídeos i l’acaba de deixar el seu xicot. Per intentar recuperar-lo, ella grava una cinta de vídeo on li explica coses que mai li va dir.

La majoria d’aquestes coses són tonteries, acudits dolents, comentaris sobre gent a la qual coneixien, autocompassió, ironia, moments de ràbia...que sumades volen expressar tot el que ella l’estimava i no va ser capaç de transmetre-li perquè continués amb ella.

Don és un venedor de cases que en el seu temps lliure presta servei voluntari al Telèfon de l'Esperança. Un dia, en Don atén una trucada de l’Ann i les seves vides ja no tornaran a ser les mateixes.

Recomanat per Bea Garcés. Biblioteca Joan Oliva i Milà de Vilanova i la Geltrú 

“El llibre que tens a les mans neix de l’admiració cap a l’obra de François Truffaut, cap a la seva manera de veure i reflectir el món i tot allò que l’angoixava o el sobresaltava i que va saber transformar en art.

Aquest llibre és un homenatge il·lustrat a un breu fragment de la seva filmografia i també al realitzador mateix, aquell que considerava que els adversaris que calia vèncer o convèncer no eren els productors o la crítica, sinó el públic, a qui es dirigia com una puta professional: donant-li la il·lusió de l’amor, satisfent-lo, alleujant-lo, però negant-li la boca”

“Tota la filmografia de François Truffaut respira una infantesa i una adolescència estigmatitzades per la manca d’afecte. El cinema va ser la catarsi que buscava cicatritzar les ferides mai tancades de l’afecte inconegut. La vida i l’obra de Truffaut s’entremesclen, s’abracen, s’acaronen i es fonen en un tot indestriable, en el qual Paula Bonet s’ha immergit per descobrir si el cineasta va trobar mai allò que molts reben gratuïtament (i tantes vegades ignoren): l’amor. Si el director francès va usar l’objectiu de la càmera per dibuixar sobre un cel·luloide, Paula Bonet ha emprat el pinzell i la tinta. Nosaltres hi hem afegit un embolcall en forma de quadern, imprès sobre un paper ivori Oria de cent cinquanta grams i una mica de màgia. 813. Amor. Un llibre”

Fragments extrets del propi llibre

Recomanat per Núria Perarnau. Biblioteca Joan Miró de Barcelona

Deu anys després de guanyar la Palma d’Or amb la pel·lícula El viento que agita la cebada (2006), el cineasta britànic Ken Loach (Nuneaton, 1936) va tornar a aconseguir el premi més important del Festival de Cannes amb Jo, Daniel Blake; una fita que només havien aconseguit els directors Francis Ford Coppola, Shohei Imamura, Emir Kusturica, Bille August, Michael Haneke i els germans Dardenne. Per bé que la decisió del jurat no va comptar amb el vist-i-plau d’un sector important de la premsa especialitzada, que defensava d’altres films, com Elle (Paul Verhoeven) o Paterson (Jim Jarmusch), el cert és que el darrer llargmetratge de Loach és una obra notable i del tot coherent amb la resta de la seva filmografia, molt centrada en denunciar els grans problemes de la societat britànica de finals del segle XX i començaments del XXI.

En la línia d’altres pel·lícules de Ken Loach que ja havien abordat el tema de la precarietat laboral, com Riff-Raff (1991), Lloviendo piedras (1993) o Mi nombre es Joe (1998), Jo, Daniel Blake ens presenta la història d’un home de prop de seixanta anys que es veu obligat a deixar la seva feina de fuster, després de patir un infart, però al qual l’Estat li nega la pensió d’invalidesa. La part inicial ens presenta les tribulacions del protagonista, enfrontat a tota mena de tràmits burocràtics per tal d’aconseguir que li sigui acceptada la seva demanda de rebre una pensió. Però, ben aviat, al drama d’aquest fuster s’hi sumarà el de Katie i els seus dos fills, Daisy i Dylan, de pares diferents. Així, mentre que  Daniel Blake representa el model dels aturats de més de quaranta anys, com els personatges de Los lunes al sol (Fernando León de Aranoa, 2002), les penalitats de Katie ens fan pensar en la Rocío de Techo y comida (Juan Miguel del Castillo, 2015), o sigui, una mare soltera amb pocs estudis que no aconsegueix trobar una feina que li permeti alimentar i allotjar correctament els seus fills. D’altra banda, l’emotiva relació que s’estableix entre Daniel Blake, un vidu sense fills que havia estat casat amb una dona amb problemes mentals, i la jove Katie, també ens pot fer recordar a la dels personatges interpretats per Carlos Álvarez-Novoa i Ana Fernández a l’excel·lent Solas (Benito Zambrano, 1999).

Més informació:

• Ken Loach a les Biblioteques
• Ken Loach a la Viquipèdia
• Blog de cinema de la biblioteca Marc Cardona

Recomanat per Bib. Marc Cardona. 

Hi ha qui pensa que als que fan un spoiler de qualsevol pel·lícula se’ls hauria d’aplicar el càstig més sever del codi penal. Després hi ha qui diu que s’ha de diferenciar entre les pel·lícules, que no és el mateix fer un spoiler de Titànic que de Los otros o Seven, per exemple, i demanen la pena de mort per als segons. I després hi ha els que diuen que a qui us faci un spoiler de la pel·lícula que avui ens ocupa se li hauria d’aplicar la mort més lenta i agònica possible.

No en va Neil Jordan va sorprendre propis i estranys amb un gir argumental que no desvetllarem, però que transforma una història que transita del thriller al romàntic, tot incorporant bones dosis de comèdia negra. I encara que la sorpresa no és al final, si no ben bé a la meitat del metratge, aconsegueix deixar tothom descol·locat, començant pel mateix protagonista.

Juego de lágrimas explica la història de Fergus (Stephen Rea), un voluntari de l’IRA que segresta amb un escamot un soldat britànic, Jody (Forrest Whitaker). L’IRA amenaça amb executar Jody si diversos membres de la banda no són excarcerats, i dona un termini de tres dies per l’acompliment. Davant la negativa del govern britànic, i a mesura que vagin passant les hores, Jody demanarà a Fergus que en cas que l’executin vagi a visitar la seva nòvia Dil (Jaye Davidson) a Londres.

La pel·lícula va ser nominada a sis categories dels premis Oscar, incloent-hi la millor pel·lícula i millor director, tot i que al final el va guanyar al millor guió original.

 

Recomanat per Jaume Felipe.Biblioteca Maria Àngels Torrents de Sant Pere de Riudebitlles

Que les quasi tres hores de metratge no us treguin les ganes de trobar-vos o retrobar-vos amb aquesta obra mestra del cinema dels noranta i del seu director, Robert  Altman.

Vibrant, divertida, sarcàstica, ferotge  i tràgica alhora, Short Cuts és un fresc coral de  petites i grans històries quotidianes de vint-i-dos personatges amb les seves misèries, frustracions, alegries i fracassos, què de vegades es creuen sota el teló de fons d’una ciutat com Los Ángeles als anys vuitanta.

 

 

Sembla que Altman va descobrir en un vol a Itàlia l’obra de Raymond Carver i va quedar fascinat. Arran d’aquelles lectures i de l’adaptació d’alguns  relats  junt al guionista Frank Barhydt, va néixer la pel·lícula.

La combinació de la mirada realista i bruta d’aquesta altra Amèrica de Carver  i la modernitat d’Altman, representant de la generació de cineastes del Nou Cinema Americà, fan de Short Cuts una pel·lícula inoblidable, que va guanyar el Lleó d’Or a Venècia el 1993.

Short Cuts compta també amb un potent repartiment d’actors: Julianne Moore, Tim Robbins, Tom Waits, Lily Tomlin, Jack Lemmon, Frances McDormand, Matthew Modine, Madeleine Stowe, Fred Ward, Chris Penn, Lyle Lovett, Bruce Davison, Jennifer Jason Leigh, entre d’altres.

Val la pena destacar també la fotografia  de Walt Lloyd (‘Sexo, mentiras y cintas de video’) i la música de Mark Isham (‘Crash’).

 

Recomanat per Aurora Igual Cabrero. Biblioteca Josep Soler Vidal de Gavà

La cineasta Sarah Gavron juntament amb la guionista Abi Morgan ens submergeixen en la història d’una lluita violenta d’un grup de dones britàniques per reivindicar el vot femení a principis del segle XX. En un món d’homes, aquesta batalla es tradueix en manifestacions de carrer, arrestos, protestes, més dones immerses en el moviment sufragista, intents de diàleg amb les autoritats del govern, problemes familiars i desgràcies, violència i una mort. Aquesta pel·lícula ens mostra un dels moviments menys coneguts de la història, explicada amb sinceritat, sense gaires sentimentalismes i amb molt rigor. És una pel·lícula dura, on se sent misèria i humiliació. La condició nefasta de la dona d’aquesta època és present en gairebé cada escena. Però també apareix la valentia, la constància i la força de defensar aferrissadament la seva llibertat, els seus drets i la seva dignitat i la lluita en contra de les injustícies envers a elles en un món masculí.

Més informació:

• Sarah Gavron a les Biblioteques
• Sarah Gavron a la Viquipèdia
• Fitxa: IMDb

Recomanat per Bib. Pare Ignasi Casanovas. Santpedor. 

Seguint el seu recorregut de disseccions de figures mítiques de la història i la literatura a través del cinema (el Quixot, els Reis d'Orient o Casanova), a les quals situa davant del mirall del temps, l’il·lustre cineasta banyolí Albert Serra relata, a La mort de Louis XIV, l’agonia, l’agost de 1715, del rei de França Lluís XIV, el Rei Sol, postrat al llit i envoltat de metges i fidels.

“És una reflexió sobre com s'enfronta a l'ocàs de la seva existència un personatge que ha arribat a la cúspide del poder. La mirada vol expressar la dualitat entre el vessant públic del declivi i el sentir més íntim. També hi ha una certa ironia, un punt gairebé divertit en l'actitud d'aquest home totpoderós que no vol morir” (Albert Serra)

La pel·lícula, fascinant autòpsia o rèquiem fílmic sobre un rei que agonitza, es va estrenar a França amb 52 còpies i va aconseguir 30.000 espectadors en quinze dies. El film transcorre durant la major part del metratge a la cambra mortuòria del protagonista, interpretat magistralment per un mite vivent de l’era mítica del cinema francès: Jean-Pierre Léaud. En aquesta ocasió, Serra usa un actor professional que dota al personatge d’una complexitat psicològica molt més notòria que en la seva filmografia precedent; Léaud és capaç de desfilar per una àmplia gamma de registres emocionals amb tan sols un gest o una mirada: arrogant o altiu quan mira a càmera o ingenu i impotent davant la imminència de la fi.

La Mort de Louis XIV acaba amb una frase del metge de confiança del rei: “La pròxima vegada ho farem millor”. Està per veure.

 

 

Més informació:

• Entrevista  Albert Serra al "El Cultural"
• Crítica al Núvol
• Catalan films & TV: La mort de Lluís XIV
• Prestatge de Cinema

 

Recomanat per Núria Perarnau. Biblioteca Joan Miró de Barcelona

“Nova Orleans, Louisana. Tres mesos després”.

Així comença Treme (2010-2013), una sèrie d'HBO de David Simon i Eric Ellis Overmyer, creadors de l’aclamada “The Wire”, que mostra la situació de la ciutat de Nova Orleans, en concret del barri del Tremé, després de patir les desastroses conseqüències de l’huracà Katrina l’agost de 2005.

La ciutat va quedar pràcticament inundada en el que es considera la més gran catàstrofe natural dels Estats Units i que va fer minvar la població gairebé a la meitat dels seus habitants. La sèrie mostra, durant les seves 4 temporades, la repoblació i reconstrucció d’aquest barri a través d’una sèrie de personatges vinculats amb la cultura “viva” de la ciutat. Gent commocionada (músics, periodistes, advocats, cuiners, etc.)  que lluita dia a dia per sobreviure, tornar a la seva llar i recuperar la seva estimada ciutat.  

La música, vital a “Treme” esdevé protagonista principal a cada capítol. Amb músics reals que participen fent d’ells mateixos i donant encara més realisme a la sèrie. La ciutat sobreviu i la música és un motor que la fa renéixer. Un altre esdeveniment cultural primordial a la sèrie és el Carnestoltes, el Mardi Gras, que revoluciona la vida de Nova Orleans i dels seus ciutadans. No es pot viure a Nova Orleans i no participar d’aquesta festa d’alguna manera, ja sigui com a músic, espectador, a una comparsa, etc.

Estem davant d’una sèrie coral, de ritme lent però segur, històries senzilles, drama, supervivència i bons moments, tot amanit amb bona música. 

 

 

 

 

 

 

 

 

Més informació:

• Web Oficial de Treme

Recomanat per Alea Ardanuy Bib. Montserrat Roig de Sant Feliu de Llobregat

La sèrie, amb guió de Jenji Kohan, és tot el contrari a un drama carcerari de manual. La voluntat de la guionista era introduir diversitat en les dones protagonistes de la ficció televisiva. Volia ampliar la paleta de colors del que veiem habitualment, introduir personatges d’orígens, sexualitat i experiències vitals que no acostumem a trobar a la televisió. I es va adonar que no ho podia fer sense un cavall de Troia: és a dir, sense un personatge amb el qual l’espectador se sentís còmode i que servís de vehicle per entrar en les vides d’altres personatges amb els quals l’audiència no se sent còmoda a l’hora d’identificar-s’hi perquè no pertanyen, sobre el paper, al seu món.

Així és com es va fixar en la novel·la autobiogràfica de Piper Kerman “Orange Is the New Black: crónica de mi año en una prisión federal de mujeres”, i la va adaptar convertint l’autora en Piper Chapman, una noia caucàsica, rossa i de classe mitjana-alta que acaba entrant en una presó de dones. Inicialment, l’espectador percep la protagonista com la seva referència en un entorn hostil amb el que en principi no té res a veure, però a poc a poc va coneixent la resta de les recluses i entrant en les seves vides, descobrint que no és tan diferent d’elles.

 

Aguda barreja d'humor negre i força dramàtica, és una sèrie coral amb personatges interessants i una intrigant estructura flashback, un recurs amb el que ens van revelant qui eren totes aquestes dones (també alguns dels homes) abans d’arribar al punt on estan. Però no és una sèrie complaent, els seus personatges són complexos i tots han comès errors. Les històries del passat no justifiquen a aquestes dones, algunes d’elles han crescut en situacions de privilegi.

“Orange Is the New Black” (OITNB) aborda temes relacionats amb la presó com el sistema penitenciari nord-americà, el lesbianisme, la repressió sexual, l’abús de poder o la corrupció policial. Ha rebut elogis de la crítica, particularment per humanitzar els presoners i per la seva representació de raça, sexualitat, gènere i tipus de cos.

 

5 raons per veure Orange Is the New Black:

1. La historia està basada en fets reals: Piper Kerman va complir 13 mesos de condemna en 1998 per un delicte de drogues. El seu marit , Larry Smith, igual que passa a la serie, va publicar un article en el New York Times explicant com era l'amor modern' amb la teva dona a la presó.
2. L’evolució de Piper Chapman (un mica semblant a Walter White): A mesura que se succeeixen els capítols veiem la complexitat del personatge.  OITNB és una oda a les mil facetes del gènere femení on cada dona té infinits matisos.
3. Dinamita el test de Bechdel: Les regles d’aquesta prova de sexisme a la ficció són que hi hagi dues dones en pantalla (que els personatges tinguin nom), que parlin entre elles i que la conversa no sigui sobre homes. Els pocs personatges masculins de la sèrie són secundaris. Elles manen, per bé o per mal, i dominen les converses.

    

    
    

    

4. Normalitza la reassignació de gènere: Demostra que hi ha tants tipus de dones com ens puguem imaginar. Interessant el cas de la presonera transsexual Sophia Burset. Poques vegades s’ha parlat de la transsexualitat tan oberta i naturalment en una sèrie de televisió.

5. La moda importa ben poc: Tot i ser una proposta coral femenina i que porta una referència a la moda en el mateix títol (el taronja és el nou negre fa referència al fet que és el nou color que combina amb tot), no hi ha buit per a un maquillatge, una faldilla o uns talons. La dissenyadora de vestuari té més hores lliures que el sastre d'hivern de Miley Cyrus. I tot i així, aconsegueix que vestir-se amb monos taronja butà sigui rabiosament sexy.

Música crèdits inicials: cançó "You've Got Time" de Regina Spektor
Temporades: Segona sèrie original de Netflix, estrenada l’estiu de 2013. Té cinc temporades i sabem que s’ha renovat per a una sisena i setena.
Premis destacats:

• 2017: Emmy: Nominada a actriu de repartiment (Uzo Aduba) i actriu convidada (Cox)
• 2015: Emmy: Millor actriu de repartiment (Aduba). 3 nominacions
• 2014: Emmy: Millor actriu convidada (Aduba). 12 nominacions
• 2015: Globus d’Or: Nominada a millor sèrie comèdia i actriu secundària (Aduba)
• 2014: Globus d’Or: 3 nominacions inclòs Millor sèrie de TV - Comèdia o musical
• 2014: Premis BAFTA: Nominada a Millor sèrie de TV - Internacional

 

Més informació:

• Prestatge de Cinema

 

 

Maria Amàlia Morón. Biblioteca Jordi Rubió i Balaguer de Sant Boi de Llobregat.

Sembla que portem un temps on cada any surt una comèdia popular amb gran èxit. Podem recordar “Bienvenidos al Norte” o “Intocable”... així doncs, el 2014 li va tocar el torn a “Dios mío, ¿peró qué te hemos hecho?”, dirigida per Philippe de Chauveron i que van veure més de 12 milions d’espectadors només a França.

La pel·lícula tracta sobre el xoc de cultures, un tema actual a França i a altres països d’Europa on el racisme i la xenofòbia augmenten a passos gegants. 

El matrimoni del Claude i la Marie Verneuil, pares francesos, tradicionals, catòlics, burgesos, ben educats, de velles costums, nacionalistes, veuen que tres de les seves quatre filles es casen amb un musulmà, un jueu i un xinès. Per tant, totes les esperances estan posades amb la quarta filla que es casarà amb un catòlic però els pares es trobaran amb una sorpresa final.

La pel·lícula és un cant a la multiculturalitat que ens fa riure, tot i que, és una comèdia simple i fàcil però té gags molt divertits. És una comèdia que vol entretenir al públic i divertir, no arriba ha tractar grans temes com la tolerància. Finalment, una pel·lícula amb toc d’humor per riure d’un mateix i de la societat en general. 

Més informació:

• Philippe deChauveron a les Biblioteques
• Dios mío, ¿pero qué te hemos hecho?
• Filmaffinity

Recomanat per Ingrid Plaza. Bibliobús La Mola. 

Un grup de persones absolutament heterogeni esmorza en un bar en el centre de Madrid. Un d’ells té pressa; en sortir per la porta rep un tret al cap. Ningú gosa ajudar-lo. Estan atrapats.

Tràiler oficial de la pel·lícula:

 

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals

The following has evaluated to null or missing:
==> url  [in template "10901#10934#RECOMANACIÓ_ALTRE" at line 1, column 7]

----
Tip: If the failing expression is known to legally refer to something that's sometimes null or missing, either specify a default value like myOptionalVar!myDefault, or use <#if myOptionalVar??>when-present<#else>when-missing</#if>. (These only cover the last step of the expression; to cover the whole expression, use parenthesis: (myOptionalVar.foo)!myDefault, (myOptionalVar.foo)??
----

----
FTL stack trace ("~" means nesting-related):
	- Failed at: #if (url.getData() != "")  [in template "10901#10934#RECOMANACIÓ_ALTRE" at line 1, column 1]
----

1<#if (url.getData()!='' )> 

2    <p class="titulo" id="titulo"><a href="${url.getData()}">${title.getData()}</a></p> 

3<#else> 

4    <p class="titulo">${title.getData()}</p> 

5</#if> 

Incerta glòria està basada en la novel·la de Joan Sales del mateix títol i se situa al front d’Aragó l’any 1937 en plena Guerra Civil. Lluís (Marcel Borràs), un jove oficial republicà coneix una misteriosa vídua de la qual s’enamora, la Carlana (Núria Prims) i s’ofereix ajudar-la.

Web de la pel·lícula

 

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals

El cinema de terror té ja uns quants anys, passant per la factoria Hammer fins arribar al terror de fantasmes i fets paranormals dels darrers anys. És veritat que sembla ser que en el gènere de terror ja està tot escrit i filmat, però de tant en tant hi ha pel·lícules que sorprenen per la seva nova visió del gènere, reinventant els ensurts i la manera d’entendre el terror, cinematogràficament parlant.

'Déjame salir' és tot un alenada d’aire fresc cap al gènere, quan semblava que tot era cosa de fantasmes, assassins en sèrie o bruixeria. La pel·lícula arranca d’una manera que atrapa a l’espectador des del primer moment, per després presentar-nos la trama: per en Chris, ha arribat el moment de conèixer els seus sogres. Ell i la seva xicota es traslladaran a casa d’ells durant un cap de setmana on poc a poc Chris anirà descobrint peces que no acaben d’encaixar, detalls que criden la seva atenció de manera pertorbadora. Alguna cosa sembla que passa amb la gent de color, i mica en mica s’anirà descobrint quin és el macabre secret que s’amaga darrera de tot. 

El director Jordan Peele, conegut per haver actuat en diverses sèries nord-americanes, debuta com a director amb aquest llargmetratge. Peele sap jugar amb el suspens durant tota la pel·lícula, mantenint un pols ferm en la narració i aconseguint mantenir a l’espectador nerviós per saber què està passant, amb detalls que fan agafar esgarrifances de només pensar-hi què faries tu en aquella situació. 

Un digne i innovador entreteniment pels amants del gènere.

Més informació:

• Jordan Peele a les Biblioteques
• Jordan Peele a la Viquipèdia
• Filmaffinity

Recomanat per Adrià Serra. Bib. Central. Terrassa.

Curtis Hanson dirigeix Michael Douglas, Robert Downey Jr, Frances McDormand, Katie Holmes i Tobey Maguire en aquesta pel·lícula de l'any 2000 basada en una novel·la de Michael Chabon. 

Comèdia ambientada en un campus universitari. Grady Tripp és un professor d'escriptura creativa al qual acaba d'abandonar la seva dona, és incapaç d'acabar la seva segona novel·la, força anys després de l'èxit de la primera que va publicar i ha de decidir si fer un pas endavant amb la relació amb la seva amant un cop aquesta li ha anunciat que està embarassada. Per si tot això fos poc, el seu editor ha vingut a la ciutat per pressionar-lo i acaba de descobrir que té un alumne especialment dotat per l'escriptura. És junt amb aquest darrer, James Leer, un noi d'allò més peculiar, que viurà una aventura surrealista de conseqüències imprevisibles durant un festival literari. Aquesta experiència el conduirà a replantejar-se quines són les seves prioritats vitals. Més informació:

• Curtis Hanson a les Biblioteques
• Curtis Hanson a la Viquipèdia
• filmaffinity

Recomanat per Montserrat Terrones. Bib. Gabriel Ferrater. Sant Cugat del Vallès.

Adaptació de la novel·la del mateix títol de l’escriptora Dolores Redondo.

En els marges del riu Baztán,  a la vall de Navarra, apareix el cos nu d’una adolescent en unes circumstàncies que el relacionen amb un assassinat anterior

La inspectora Amaia Salazar dirigeix la investigació que la farà tornar a la seva localitat natal on s’haurà d’enfrontar amb els seus propis fantasmes familiars.

 

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals

Ove, de 59 anys, és un home rondinaire que ha perdut la fe a tot el món, inclòs en ell mateix; fins que la seva visió negativa de l’home i la societat és posada a prova per una família que es muda a la casa del costat.

 *Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals

Qui no recorda la pel·lícula Juno, l'èxit comercial de l'anomenat cine indie de l'any 2007? Aquell any també s'estrenava una altra obra del cinema independent que va passar més desapercebuda per l'èxit de la primera, “Lars y una chica de verdad”, una comèdia romàntica poc convencional i que va guanyar un oscar al millor guió original i el globus d'or per Ryan Gosling al millor actor musical o còmic. La guionista era Nancy Oliver que havia escrit alguns capítols de l'estupenda sèrie “A dos metros bajo tierra” i el realitzador Craig Gillespie que quasi s'estrenava com a director després d'haver treballat en el món de la publicitat. Podeu mirar el tràiler de la pel·lícula clicant a enllaç.

Lars és un noi molt tímid amb problemes per relacionar-se amb altres persones. Té un germà que no li fa massa cas i una cunyada que en canvi el vigila i es preocupa veritablement pel seu benestar. Un dia sorprèn a la seva família amb la notícia que ha conegut una noia i els hi vol presentar. Però aquesta noia resulta ser una nina inflable. El germà decideix consultar amb una especialista que els aconsella que mantinguin l'engany per ajudar a Lars però en aquest joc s'involucrarà tot el poble que també s'avindrà a seguir amb la il•lusió pensant en la felicitat del noi.

Estem davant d'una pel·lícula optimista plena de bons sentiments per aquells dies en què creus que el món és un lloc massa fosc, ple de personatges tendres i de bones intencions però que amaguen profundes ferides. És una original anàlisi sobre la soledat i els estranys mecanismes que pot fer servir el cervell per obrir-se al món quan no has tingut comunicació amb el demés durant molt temps i com al final tots tenim mancances que ens permeten comprendre les dels demés amb més benevolència. 

Més informació:

• Craig Gillespie a les Biblioteques
• "Lars y una chica de verdad" a la Viquipèdia
• Fitxa filmaffinity

Recomanat per Bib. Ripollet. 

Big Little Lies és una mini-sèrie de televisió creada per David E.Kelley basada en el llibre del mateix títol de l’autora australiana Liane Moriarty. Els set capítols de la sèrie han estat realitzats pel canadenc Jean Marc Vallée, que ha dirigit pel·lícules com C.R.A.Z.Y, Cafe de Flore o Dallas Buyers Club .

Big Little Lies es va estrenar al mes de febrer a HBO i ha arrasat a la temporada de premis. Va guanyar 7 premis Emmy, inclosos el de millor mini-sèrie, actriu principal per Nicole Kidman, actriu secundària per Laura Dern i actor secundari per Alexander Skarsgård. Els mateixos premis que han guanyat als Globus d’Or i als Critic’s Choice Television Awards.

Big Little Lies parla d’un grup de dones privigiliades, que viuen vides de luxe i aparentment perfectes a Monterrey, un poble al Nord de Califòrnia, però que en realitat amaguen molts secrets.

Aquests secrets comencen a veure la llum amb l’arribada al poble i a l’escola local de la Jane i el seu fill Ziggy. Una mare soltera i sense feina, que busca una vida millor i que amaga un trauma del seu passat. Jane entra al cercle de la Celeste, una advocada que va deixar la seva exitosa carrera per criar els seus bessons, i la Madeline, casada amb un emprenedor de Silicon Valley, amb dues filles i amb una relació complicada amb el seu exmarit Nathan i l’Abigail, la filla adolescent que comparteixen. 

La sèrie comença amb una acusació d’assetjament i acaba amb un terrible assassinat i al llarg dels set episodis es va resolent el misteri, que, en aquest cas, és només una excusa per aprofundir en les personalitats d’aquests personatges, sobretot dels femenins, ja que els masculins queden una mica desdibuixats.

Les tres dones estableixen uns llaços molt forts que les converteixen en aliades dins una comunitat en la qual res és el que sembla.

Més informació:

• Big little lies a Filmaffinity
• Reese Weatherspoon al catàleg Aladí
• Nicole Kidman als Sospitosos habituals del Presatge de Cinema

 

Recomanat per Bea Garcés de la Biblioteca Armand Cardona i Torrandell de Vilanova i la Geltrú

Una galerista dels Àngels, envoltada de luxes però amb una vida buida, rep una novel·la inèdita escrita per el seu exmarit, amb el qual no mantenia cap contacte. Afectada d'insomni crònic, començarà a llegir l'obra, la història d'un matrimoni que viatja de nit amb la seva filla petita per una solitària carretera de Texas.

Animals nocturns té uns crèdits d'obertura extravagants que ens introdueixen de ple al món que envolta a la protagonista, on l'única cosa que importa és el triomf. La desídia acompanya la història d'una dona a la qual poc li queda d'allò que va somiar de si mateixa… fins que una antiga relació fa acte de presència en el seu trist present. Amb una habilitat hipnòtica, la tensió i la intriga s'obren pas a través de dues narracions paral·leles, la que ens parla de la protagonista, del seu passat i present, i la de la novel•la en la qual es troba immersa, trenant així una història intel·ligent, subtil i elegant que serveix sempre i amb total lleialtat a una idea principal que és mostrada al moment exacte, i quan ja no hi ha més remei.

Després d'un film destacable com va ser Un home solter, Tom Ford dirigeix en aquesta cinta meticulosa, basada en la novel·la d'Austin Wright, a una impecable Amy Adams, que aporta al personatge la tensió que mereix, i a Jake Gyllenhaal, que interpreta notablement a dos personatges, el de la ficció, i el de la ficció dins d'aquesta.

Com a resultat, un llargmetratge que ens enganxa des del primer moment, ens arrossega en el seu recorregut, i al final, ens deixa pensatius, molt pensatius.

 

Més informació:

• Tom Ford a les Biblioteques
• Animales nocturnos a la Viquipèdia
• "El País", Animales nocturnos
• Fitxa a Filmaffinity

Recomanat per Bib. Can Sumarro. L'Hospitalet de Llobregat. 

Damien, fill d'un soldat, viu en una caserna del sud-oest francès amb la seva mare, que és mèdic, mentre que el seu pare està en missió militar a Àfrica Central. En l'institut pateix el maltractament d'un dels seus companys, Tom, la mare adoptiva dels quals està malalta. La repulsió i la violència que mostren l'un cap a l'altre s'està tornant problemàtica; malgrat això, la mare de Damien decideix acollir a Tom sota el seu sostre.

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals

Sense els seus poders, per primera vegada, Wolverine és veritablement vulnerable. Després d'una vida de dolor i angoixa, sense rumb i perdut al món on els X-Men són llegenda, el seu mentor Charles Xavier ho convenç d'assumir una última missió: protegir a una jove que serà l'única esperança per a la raça mutant..

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals

Si ens aturéssim a valorar quines han estat les col·laboracions entre directors i actors més brillants i efectives de la història del cinema, no hi ha dubte que una de les principals seria la del John Huston i el Humphrey Bogart, amb títols en comú tan destacables com El Halcón maltés, Cayo Largo, La Reina de África, i com no, El tesoro de Sierra Madre. Pocs poden donar més.

És El tesoro de Sierra Madre una pel·lícula extraordinària, on el llenguatge cinematogràfic flueix a la perfecció. Es tracta d’una història de buscadors d’or sòlida i ben construïda, on cada escena porta a la següent amb total naturalitat i coherència, sense que decaigui el ritme ni un moment, fins arribar al clímax final, brutal i esperançador. 

Personatges interessants, ni bons ni dolents, només caracteritzats per una humanitat punyent, que interpreten actors que ho borden: el pare del John Huston, Walter, està sensacional, i el Humphrey se surt, un actoràs de primera categoria. Gotes d’humor quan cal, emoció i aventures, anàlisi de l’ànima humana... Com us ho podríem dir: Sembla fàcil, però no ho és, només està a l’abast dels millors.

Més informació:

• John Huston a les Biblioteques
• Humphrey Bogart a les Biblioteques
• John Huston a la Viquipèdia
• Humphrey Bogart a la Viquipèdia
• Fitxa Fillmaffinity

Recomanat per Francesc Pujol. Bib. Can Casacuberta. Badalona.

Més enllà de l’horror i l’absurd de la guerra, Apocalypse now és un viatge a l’interior de la part més fosca de l’ànima humana. Basada en el relat de Joseph Conrad El cor de les tenebres, que es trasllada de l’Àfrica colonial a la Guerra del Vietnam, el film relata la recerca d'un militar renegat i embogit, el coronel Kurtz (Marlon Brando), que ha establert una mena de regne propi a l'interior de la selva, per part del capità Willard (Martin Sheen), un altre oficial que sembla destinat a seguir les seves passes.

La pel·lícula pateix una gestació complicada: rodatges interromputs a les Filipines, problemes financers, dificultats amb els actors (l’atac de cor del Martin Sheen, els desequilibris del Marlon Brando), fins arribar als dos anys per poder-la finalitzar. Tanmateix el resultat ha quedat pels annals del Setè Art: Poques pel·lícules tenen tanta capacitat de suggestió. Emana un grau de toxicitat psíquica insòlit des del primer fotograma fins a l’últim, com si hagués estat rodada sota els efectes de les drogues (segurament així va ser). 

No us perdeu aquest prodigi inigualable que podeu gaudir o bé en la seva versió "reduïda" de dues hores i mitja, o en la versió Redux pels més recalcitrants, que conté quaranta nou minuts més de metratge addicional.

Més informació:

• Apocalypse now a les Biblioteques
• Apocalypse now a la Viquipèdia
• Francis Ford Coppola a les Biblioteques
• Fitxa Filmaffinity
• Guerra del Vietnam al Catàleg Aladí

Recomanat per Francesc Pujol. Bib. Can Casacuberta. Badalona. 

La sèrie “The last Kingdom” basada en les novel·les de Bernard Cornwell i que s’ha estrenat a TVE3 ens retroba  amb una saga “Saxons, Vikings i Normads” que va començar amb la novel·la titulada Northumbria, l’últim regne.

La saga es compon de 10 títols plens d’aventures, paisatges molt ben descrits, batalles que van tenir lloc en el s. IX, però també és una manera d’introduir-se en la història de la formació de la què actualment coneixem com Regne Unit, dels regnes i les tribus que habitaven aquell territori, del sistema feudal que les governava, de la cristianització dels territors, de les relíquies, de l’església dels costums i de les supersticions.

Seguint la lectura de les aventures, lluites i batalles d'Uthred, ens endinsarem en la història d’Anglaterra, des dels pobles més antics que la van habitar, passant per la invasió romana, les invasions germàniques i daneses fins arribar a la conquesta de Guillem el Conqueridor el 1066.
Són novel·les d’aventures basades en fets reals, narrats amb molta capacitat descriptiva.

Més informació:

• Bernard Cornwell a les Biblioteques
• The Saxon Stories a la Viquipèdia

Recomanat per Bib. Masquefa. 

Ens trobem als anys 80 en el petit poble de Derry, a l’Estat de Maine. En ell hi viu una colla de set nens que es fan anomenar El Club dels Perdedors. Sovint s’han d’afrontar als seus problemes quotidians amb el busca-raons de l’escola.  Però les seves vides canvien dràsticament quan, durant l’estiu, una gran amenaça plana sobre ells després que una onada d’estranyes morts provoquin el pànic i el terror entre els habitants del poble. Unint les seves forces, el grup d’amics decidirà buscar a l’assassí. És llavors que descobriran que els crims han estat comesos per una entitat maligna, un sàdic monstruós anomenat Pennywise, que llueix una terrorífica disfressa de pallasso. ¿Seran capaços de plantar cara a aquest monstre de fam insaciable que s’alimenta de la por dels nens?

It o Això, va viatjar durant molt de temps a través de l’espai fins a trobar un planeta on hibernar i alimentar-se. Durant milions d’anys, va viure sota terra, esperant l’arribada de la humanitat, un fet que d’alguna manera sabia que succeiria. Una vegada que la gent va assentar-se sobre el lloc de descans de It, es va aixecar en el poble de Derry. Allà va adoptar un patró d’hibernació de 27 anys per matar a les seves preses i delitar-se amb la carn dels nens innocents. Així, cada vegada que desperta està marcat per un acte brutal i violent, com l’assassinat o el suïcidi, ja que la criatura sent una atracció natural pel sofriment i la tragèdia.

It està narrada a dos temps, el 1957 i el 1985, alternant aquests capítols i, en conseqüència, passant de la infància a la maduresa dels seus protagonistes. Aquest recurs literari és utilitzat amb l’habilitat que caracteritza a un dels escriptors més llegits del món.

It és una de les millors novel·les del mestre del terror. També és una de les millors del gènere.

Llegir avui It, després d’haver passat més de trenta anys de la seva publicació és com tornar a l’aventura i a l’humor. Sobretot és una mirada enrere, una finestra a través de la qual poder contemplar aquells anys on la única preocupació era no arribar a casa amb la roba destrossada pels jocs que es disfrutaven amb els amics mentre construíem cabanes al costat del riu, berenàvem i ens gastàvem la paga en els recreatius.

Més informació:

• Stephen King a les Biblioteques
• It a la Viquipèdia
• Stephen King a la Viquipèdia
• Pàgina web oficial
• Descarrega't la novel·la a eBiblio: Castellà

Recomanat per Cristina Valls. Bib. Antoni Comas. Mataró. 

Solteros és una comèdia romàntica que va saber capturar l’esperit de tota una època, va ajudar a definir la imatge, el so, l’actitud i l’estil de l’anomenada Generació X amb un elenc ple de cares noves, entre ells Bridget Fonda, Campbell Scott, Kyra Sedgwick o Matt Dillon, entre d'altres.

La pel·lícula ens mostra les vides entrecreuades d’un grup de 6 joves, en la vintena, que tenen en comú el fet de ser solters i/o viure al mateix edifici d’apartaments a la ciutat de Seattle a principis dels anys noranta.

La trama es va dividint en diversos capítols on cadascun d’ells explica o viu la seva història, encara que se centra sobretot en les desventures amoroses de dues parelles, la de la Janet Livermonre, una cambrera d’un cafè acomplexada per la grandària del seu bust que vol complaure al seu xicot, en Cliff, un aspirant a músic professional egocèntric i desconsiderat, i la de la Linda Powell i l’Steve Dunne, dos joves professionals que busquen l’èxit en les seves professions i fugen del compromís.

El film va tenir una gran repercussió gràcies a la seva banda sonora, ja que inclou música composta per bandes relativament fosques en aquell moment com Pearl Jam, Alice In Chains i Soundgarden, que destacaven en l’emergent escena de la música grunge i que van arribar al públic general gràcies a la pel·lícula però també música de rockers clàssics.

Enguany es celebren 25 anys de l'estrena de la pel·lícula i per commemorar aquest aniversari s’ha llençat una edició remasteritzada i ampliada de la banda sonora original i es publiquen enregistraments inèdits de Chris Cornell, Mike McCready, Mudhoney, i Paul Westerberg a més a més de material poc conegut com l’EP Poncier, publicat per Cornell en 1992 (en el qual estrena una primera versió de ‘Spoonman’) i cançons de la pel·lícula que no apareixen en l'edició de 1992.

Més informació:

• Cameron Crowe a les Biblioteques
• Singles a la Viquipèdia
• Banda Sonora Spotify

Recomanat per Beatriz Garcés. Bib. Armand Cardona Torrandell. Vilanova i la Geltrú. 

Actualment les sèries de televisió estan vivint una edat d’or, i en alguns casos ens trobem nivells de qualitat equiparables o inclús superiors al cinema convencional. Cada cop més les cadenes privades aposten per productes més elaborats, sèries de gran qualitat amb una personalitat artística pròpia, una gran cura dels detalls i sobretot, una bona inversió. No és d’estranyar que molts actors i directors que anteriorment no s’haguessin plantejat la participació en aquests projectes ara estiguin migrant a la petita pantalla. 

La sèrie americana Penny Dreadful és un exemple d’aquest fenomen. Ambientada a Londres a l’època victoriana ens presenta una història fosca on els protagonistes són els monstres de la literatura clàssica de suspens i terror, entre ells el doctor Frankenstein i la seva criatura, Dràcula o Dorian Grey. El títol de la sèrie fa referència a uns relats de terror que es venien per fascicles a Anglaterra al segle XIX al preu d’un penic cada un, i intenta transmetre amb uns personatges ferits i un entorn decadent i alhora fascinant, tota la força de la literatura d’aquella època plena de transformacions.

El repartiment d’aquest drama terrorífic està encapçalat per l’actriu francesa Eva Green (Somiadors, El regne dels cels, Casino Royale), meravellosa en el seu paper de Vanessa Ives, i Timothy Dalton (Cims borrascosos, 007 Llicència per matar) , com a Sir Malcolm Murray, un reconegut explorador de l’Àfrica. Junts contractaran al pistoler americà Ethan Chandler  (Josh Harnett) i al doctor Frankenstein (Harry Treadaway) per trobar la Mina Murray, filla de Sir Malcolm.
Com moltes altres sèries del moment, els directors de cada capítol van canviant. Curiosament ens trobem que en aquest cas, el primer capítol i el darrer de la sèrie van ser dirigits per directors espanyols. La història va començar al 2014 sota la direcció de  Juan Antonio Bayona (El orfanato) i va acabar al 2016 amb Paco Cabezas (Carne de neón, Into de Badlands).

Més informació:

• Reeve Carney a les Biblioteques
• Reeve Carney a la Viquipèdia

Recomanat per Bib. Josep Roig i Raventós. Sitges. 

No podem fugir del que som. Segur que la sentència l’heu sentida abans, una altra cosa és que la tinguem interioritzada. Però ja sigui pronunciada per un turista japonès, llegida en un llibre d’autoajuda, o oferta amablement per un amic, és una d’aquelles lliçons de vida de les que caldria fer cas com abans millor. Més que res perquè ens estalviarà temps, malsdecap i alguna que altra frustració, a més de proporcionar-nos una pau espiritual desconeguda fins llavors.

"Paterson", la pel·lícula de Jim Jarmusch protagonitzada per Adam Driver i Golshifteh Farahani, el que intenta dir-nos és precisament això: que malgrat les circumstàncies, la feina que fem, el lloc on vivim, qui tenim al costat, o el que ens passa durant la vida, hi ha un alè (dieu-li desig) indestructible al que tornarem una vegada i altra, passi el que passi, malgrat tot.

En el cas del protagonista és la poesia, en un clar homenatge al poeta William Carlos Williams i la ciutat on va viure. Poesia íntima i senzilla, que no vol dir fàcil ni intranscendent, feta de petits moments i detalls minúsculs, en un cant a la vida quotidiana en els seus aspectes més comuns i més extraordinaris. Com en aquest poema:

M’he menjat
les prunes
que hi havia
a la nevera

i que
tu probablement
guardaves
per esmorzar.

Perdona’m
eren delicioses
tan dolces
i tan fresques.

William Carlos Williams, “Això és només per dir”

Més informació:

• Jim Jarmusch a les Biblioteques
• "Paterson" a la Viquipèdia
• Jim Jarmusch a la Viquipèdia
• Fitxa Fillmaffinity

Recomanat per Jaume Felipe Villa. Bib. Maria Àngels Torrents. Sant Pere de Riudebitlles. 

Davant el perill d'ensorrament de l'edifici en el qual viuen de lloguer, Emad i Rana es veuen obligats a mudar-se a un altre lloc. Un incident relacionat amb la inquilina anterior canviarà dramàticament la vida de la jove parella.

 

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals

Manchester frente al mar mostra la història de Lee Chandler que es veu obligat a tornar al seu poble natal després de la mort sobtada del seu germà, havent de fer-se càrrec del seu nebot de 16 anys. De sobte, Lee es veurà obligat a enfrontar-se a un passat tràgic que li va portar a separar-se de la seva esposa i la comunitat on va néixer i va créixer.

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals

Diu Lluís Homar en el seu llibre que “l'important no és tant l’art del teatre, sinó l’art de viure”. Unes paraules que són tota una declaració d’intencions, doncs la biografia no només té la clara voluntat de transmetre les seves vivències professionals, sinó també la cara més fosca de l'èxit, com la vulnerabilitat i les pors davant dels reptes viscuts.

Escrita pel periodista Jordi Portals, "Ara comença tot", fa un recorregut íntim i valent per la trajectòria interpretativa de l'actor després de més de quaranta anys en la professió. Des de la seva primera interpretació amateur al Teatre Lluïsos d'Horta fent "Els Pastorets", passant per la professionalitat de la mà del Teatre Lliure, on va ser fundador, actor i director, les diverses col·laboracions amb Pedro Almodóvar o TVE, fins a la direcció sota Xavier Albertí, director artístic del TNC d'enguany.

Conegut per representar papers emblemàtics com el Manelic de "Terra Baixa" o en Quimet de "La plaça del diamant" al cine, l'actor d'Horta, narra de forma seqüencial el seu recorregut sobre els escenaris i tanmateix el seu afany d'aprenentatge i passió per superar-se dia a dia per arribar a ser tan bo com en Marlo Brando, el seu actor fetitxe.

Un viatge en forma de llibre on també hi ha lloc pels temors o les inseguretats que li han acompanyat en el seu trajecte, com el sentiment d'abandonament quan era petit per un episodi familiar, la tristesa per la mort del seu mentor teatral, Fabià Puigserver, les desavinences amb Pedro Almodóvar en el seu darrer treball o la gelosia vers companys d'escenes o directors, com Lluís Pasqual, el qual va rebre de part de l'actor un cop de puny desafortunat en un dels assajos de l'obra "El vostre gust".

En definitiva, un llibre que és com un "bildungsroman", una narració de la trajectòria o l'evolució de l'artista, que representa tota una lliçó de vida o aprenentatge. El rerefons no és tant la fama o l'èxit aconseguit pel mateix Lluís Homar, si no la lluita per una vida plena i conscient on el dolor igual que les alegries formen part de l'escenari vital del mateix protagonista.

 

"Jo volia ser el millor actor del món. Jo volia però no sentia. Ara el que sento és que evolucionar com a ésser humà m'ha fet evolucionar també com a actor".

 

Més informació:

• Lluís Homar al Catàleg de les Biblioteques.
• El Teatre Lliure al Catàleg de les Biblioteques.

Recomanat per Marta Aliberch Sànchez. Bib. Esteve Paluzie. Barberà del Vallès

Pel·lícula britànica del 2009 dirigida per Richard Curtis, autor de les celebrades Notting Hill o Love actually. Es tracta d’una comèdia que narra les aventures i desventures de Rock Radio, una ràdio pirata que va existir els anys 60 a Anglaterra quan no hi havia cap emissora oficial que retransmetés 24 hores de música. Rock Radio emetia des d’un vaixell de pesca al Mar del Nord capitanejat per una tripulació esbojarrada i variada que punxava els grans èxits del rock and roll del moment, fent que els oients trobessin un oasi de llibertat en la música dels Kinks, els Beach Boys, the Who, Jimi Hendrix, Cat Stevens... Protagonitzada per Tom Sturridge, Philip Seymour Hoffman, Bill Nighy, Nick Frost i Rhys Ifans. Aquesta emissora comptava amb gran suport popular però fou perseguida intensivament pel govern. 

Radio encubierta tracta de l’amor per la música però també de la descoberta del sexe, de les contradiccions humanes i de l’amistat sempre des d’un punt de vista nostàlgic a través de la mirada innocent del jove Carl (Tom Sturridge).

Més informació:

• Richard Curtis a les Biblioteques
• Richard Curtis a la Viquipèdia
• Richard Curtis a IMDb
• Pàgina web oficial

Recomanat per Glòria Bricollé. Bib. Ramon Bosch de Noya. Sant Sadurní d Anoia. 

En Fúsi té 43 anys, viu amb la seva mare en un apartament, és molt introvertit, una mica infantil i té sobrepès. Passa els dies treballant en un aeroport i quan té temps lliure, munta maquetes per després recrear batalles de la Segona Guerra Mundial. La seva vida segueix una rutina molt marcada: esmorzar els mateixos cereals cada dia, treballar carregant maletes, sopar els divendres en un restaurant tailandès i trucar cada nit a una emissora de ràdio per demanar una cançó de heavy metal. Però aquesta rutina canvia de cop i volta quan el dia del seu aniversari, la seva mare li regala un val per a anar a una escola de ball country. Allà coneix a la Sjöfn, una noia molt vitalista que amaga una profunda solitud. 

Corazón gigante és sensibilitat i tendresa en estat pur, una història on la idea de “fer coses a canvi de res” preval al llarg de tota la pel·lícula. A més, la interpretació de Gunnar Jónsson és senzillament magnífica, plena d’humanitat i bondat. 
No espereu una comèdia romàntica perquè el cert és que no ho és. Corazón gigante és una pel·lícula màgica que abraça l’esperança fins al final.

Dagur Kári és director de cinema, realitzador i membre de la banda de música Slowblow. Nascut a París i de pares islandesos, amb 17 anys va quedar influenciat per les pel·lícules de Jim Jarmusch i Aki Kaurismäki. Al 1999 Dagur es va donar a conèixer amb el curt Lost Weekend, amb el que va guanyar un total d’11 premis. Això li va donar popularitat en els diferents festivals de cinema europeus. Fins ara ja són quatre les pel·lícules que porten el seu nom: Noi Albinoi (2003), Dark Horse (2005), Un buen corazón (2009) i Corazón gigante. Un tret característic de les seves pel·lícules, és que al darrera de les seves històries, els personatges acostumen a tenir una gran quantitat de problemes personals i socials.

 

Més informació:

• Dagur Kári a les Biblioteques
• Dagur Kári a la Viquipèdia
• Corazón gigante a la Wikipedia

Recomanat per Marina Llobet. Bibliobús El Castellot. 

És una pel·lícula estatunidenca de drama i ciència ficció dirigida pel canadenc Denis Villeneuve, escrita per Eric Heisserer i estrenada l'any 2016. Està basada en el premiat relat "La història de tu vida" de l'escriptor Ted Chiang.

Sobtadament, apareixen dotze naus extraterrestres a la Terra situant-se en diversos punts del planeta. Els estranys alienígenes, que posseeixen un llenguatge propi, intenten comunicar-se amb l'espècie humana. Per aquest motiu, els alts comandaments militars requereixen l'ajuda d'una experta lingüística (Amy Adams) per tal d'esbrinar la finalitat de la seva visita.

Es tracta d'una obra fascinant, amb una interioritzada interpretació d'Amy Adams i gran profunditat emocional com a eix en què la por i la tensió es manifesten alhora que es tracten temes com l'amor, el respecte i la pèrdua. Una completa cinematografia que va més enllà de gèneres i convencions per reflexionar sobre el que ens fa ser humans.

Més informació:

• La llegada a les Biblioteques
• La llegada a la Viquipèdia
• Fitxa filmaffinity

Recomanat per Bib. Ilturo. Cabrera de Mar.