Els aparells mèdics i les proves complementàries permeten obtenir amb detall informació de l’interior del cos humà en general, i més concretament del cervell. Un fenomen que s’ha anat estenent no només a nivell anatòmic i/o fisiològic, sinó també pel que fa als nostres hàbits, costums, preferències i manera de relacionar-nos amb el món que ens envolta. I tot gràcies als grans avenços aconseguits en tecnologies mèdiques però també gràcies a la irrupció de la informàtica i les comunicacions.

Guanyador del 32è Premi d’Assaig Josep Vallverdú, 2015, aquest assaig rigorós i àmpliament documentat proposa reflexionar sobre com en poc més d’un segle ens hem convertit en el que l’autor anomena “individus transparents”.

L’autor vertebra el seu assaig al voltant de tres grans eixos: l’individu, el cervell i la societat. A cada part i a cada capítol l’autor introdueix una ràpida perspectiva històrica seguida d’una descripció de l’estat de la qüestió pel que fa als avenços científics i tecnològics més significatius assolits en l’actualitat. Finalment, fa una reflexió ètica i sociològica del significat d’aquests canvis científics i tecnològics en una societat complexa i globalitzada com l’actual.

Una reflexió sobre els beneficis que comporten els avenços i, al mateix temps, una crítica sobre el perill que puguin tenir per a la nostra intimitat, per promoure situacions de discriminació social, o d’alguna manera pel perill que atemptin contra la nostra llibertat.

Més informació:

• Xavier Duran a les Biblioteques
• "L'Individu transparent". Bibarnabloc

 Recomanat per Bibarnabloc, l'aparador cultural de Biblioteques de Barcelona

És simpàtic, amè i divertit aprendre l'estadística amb vinyetes de còmic que ens estimulen i ens fan riure. Per als estudiants de batxillerat resulta una eina eficaç per a l'aprenentatge d'una matèria matemàtica i pràctica de primer ordre, però en alguns aspectes feixuga. Tot comença amb la definició d'estadística, una matèria de recerca que sovint tenim present en les ciències econòmiques, en biologia i en enginyeria. Òbviament, direu que l'estadística troba sempre el que és simplificador però important d'un conjunt de dades: en l'estadística descriptiva sovint parlem de mitjana, mediana i moda. No sempre ens fixem en la dada resum d'un concepte –a partir d'ara «variable»–, sinó que també destaquem aquests outliers o dades extremes que conviuen amb dades més homogènies. De fet parlem de variància i de rang.

L'estadística vol trobar prediccions i –mitjançant anàlisis quantitatius–, lleis o teories empíriques útils per a molts fenòmens. L'anàlisi quantitativa té dos elements importants: els dissenys experimentals i el mostreig. En tot cas, normalment es pressuposa que aquestes variables es comporten segons ladistribució normal. Aquesta distribució de forma de campana permet fer inferència, és a dir, generalitzacions. Les inferències es fan mitjançant contrastos d'hipòtesi. Els contrastos d'hipòtesi més comuns són la trobada de mitjanes poblacionals o bé de proporcions. També són comunes les equivalències de proporcions. Una manera molt utilitzada de mostrar si estem errats en una predicció, s'aconsegueix a través de l'interval de confiança que se situa a un 95% o bé a un 99%. Altrament, una anàlisi com l'ANOVA estudia l'equivalència de variància entre grups.

L'estadística té l'eix central en la probabilitat. Les lleis de probabilitat són conegudes pels estudiants: la probabilitat d'un fenomen en una població total és valor 1 o bé la probabilitat d'un valor d'una variable és més gran que 0. Hi ha la probabilitat bayesiana, que ha ocupat tota una secció important de l'estadística, que estudia els fenòmens condicionats a d'altres. No tota l'estadística es basa en la inferència a partir de distribucions normals. L'estadística no paramètrica avui dia és rellevant i permet fer anàlisis sense aquesta hipòtesi.

El model més conegut de l'estadística predictiva és la regressió. Permet conèixer l'evolució d'una variable a partir d'una altra. És una relació causa-efecte. Cal no confondre la correlació amb la causalitat. En la correlació se sap que dues variables estan relacionades, però no afirmem que l'una és causa de l'altra. En la regressió sí que hi ha relació causa-efecte. La regressió pot ser lineal –en representació gràfica– o bé no lineal (més complexa de treballar).

Animo totes aquelles persones que els agradi la teoria bàsica de l'estadística a donar una ullada a aquest llibre per animar altres estudiants a endinsar-se en aquest camp. És una manera de treure-li el dramatisme d'assignatura difícil d'aprendre i de fer més propera a tots una pràctica necessària per als estudis universitaris.

Més informació:

• Larry Gonick a les Biblioteques
• Vídeo: "Desarrolla tu pensamiento creativo"

Recomanat per Bibarnabloc. Biblioteques de Barcelona. 

Entre la crònica personal, el relat de viatges i la literatura especulativa, les històries que componen Terrestre són pur moviment: el trajecte a peu, en autobús, en tren o en camió de joves que es desplacen per la superfície terrestre. Viatjar pot ser gosadia, fugida, exploració, el desig de perdre’s o l’aventura de tornar, i una màquina del temps que barreja present, un passat fet de realitat i imaginació i un futur incert, potser esperançador.

Aquest darrer llibre de Rivera Garza es pot definir com una obra de cròniques especulatives, de literatura de viatges o de paraules en completa llibertat. És obra imaginativa sobre l’amistat, la joventut i el poder de la transformació.

Més informació:

• Cristina Rivera Garza a les Biblioteques
• Recomanat al Bibarnabloc, "Terrestre" l'aparador cultural de Biblioteques de Barcelona  

Recomanat per Bibarnabloc. Biblioteques de Barcelona. 

Aquest 2025 se celebra el centenari del naixament de Paco Candel. 'Els altres catalans', assaig periodístic i estudi sociològic en què Paco Candel (Casas Altas, Racó d’Ademús, 1925 – Barcelona, 2007) analitzava el fenomen migratori dels barris marginals de la Barcelona dels anys seixanta. A la contraportada de la primera edició hi deia:

“Als barris extrems de Barcelona, als suburbis, a Verdum, a la Trinitat, a Can Tunis, quants catalans hi ha? Hi ha una barriada, com la de les Cases Barates, on pràcticament no hi ha cap català de soca-rel, i això passa també a tots els nuclis industrials del país. ¿Segueixen essent Catalunya, aquests llocs? ¿Són catalans, llurs habitants? Això, tots ens ho hem preguntat més d’una vegada. Només Paco Candel hi ha donat l’única resposta vàlida, duent-nos el testimoni directe de la gent, dels ambients, dels problemes i de les inquietuds d’aquesta Catalunya suburbial de la qual ell mateix forma part: un món en què es perfila una decisió de futur encara incerta. En resum: el clar plantejament d’un gran problema col·lectiu que exigeix l’atenció de tothom.”

El barri on va viure Candel, el barri de La Marina de Port, ha canviat molt, en part gràcies als esforços per dignificar-lo de persones com ell. Però els problemes socials hi subsisteixen. Ara també n’hi ha, de catalans nouvinguts, i la lectura d’'Els altres catalans' no deixa de ser una font de coneixement extraordinària sobre convivència.

Més informació:

• Francisco Candel a les Biblioteques
• Recomanat al Bibarnabloc, "Els Altres catalans", l'aparador cultural de Biblioteques de Barcelona  

Recomanat per Bibarnabloc. Biblioteques de Barcelona. 

'Mala olor' és una història de violència i d’assetjament laboral en què l’autora s’atreveix a furgar en l’esquerda d’una gran corporació i el seu suposat engranatge perfecte, metàfora de la societat en què vivim. Una societat aparentment diversa que promou l’heterogeneïtat, però segueix sent racista de forma sistèmica.

Més informació:

• Nadia Hafid a les Biblioteques

Recomanat per Bibarnabloc. Biblioteques de Barcelona. 

L’Aitana, filla, neta, besnéta de dones sàvies, s’esglaia amb el nou regnat de Pere Joan IV: el rei només vol talar els boscos i capturar les feres per fer créixer més i més el regne. I l’Aitana s’esglaia encara més en saber que la Dentaruda, la fera més ferotge del bosc, corre lliure pel poble sembrant el pànic!

Recomanat per Bibarnabloc. Biblioteques de Barcelona. 

Si crides “barracuda!”, tothom respon “què?”. Però si crides “tauró!”…
Algunes pel·lícules perduren en la cultura popular de formes insospitades. 'Tauró' és una d’aquestes per diverses raons. La frase que comença aquest paràgraf, extreta de la seva primera part, il·lustra molt bé el perquè.

Es va estrenar aquí com a 'Tiburón ('Jaws' n’és el títol original, que podríem traduir com mandíbules o maxil·lars). Ho va fer el desembre de l’any 1975, pràcticament mig any després de la seva estrena als Estats Units. La data no és trivial perquè coincidir amb el començament de l’estiu és el millor moment per llançar una pel·lícula per terroritzar banyistes de platja. I aquest és un dels primers punts remarcables. L’efecte psicològic de la pel·lícula va fer que, a més de la mala fama que adquiriren els taurons, per a molts espectadors d’aquell any -i posteriors- banyar-se a la platja ja no fos mai més igual.

La tensió que aconsegueix més d’una escena simplement suggerint una amenaça sota l’aigua determinarà que sovint es catalogui la pel·lícula dins del gènere de terror. Bé hi pot ser; des del primer tràveling submarí quan apareixen els títols de crèdit d’inici es construeix un clima d’incertesa i perill. La música hi ajuda.
Aquest és un altre tret remarcable de la pel·lícula, la banda sonora de John Williams en general i el tema principal en particular, construït a partir d’un ostinato de dues notes, incrementarà el desassossec i l’aprensió de manera perfecta en les escenes de perill. Un tema musical que és comparable al que Bernard Hermann va crear per a l’escena de la dutxa a Psicosis (Alfred Hitchcock, 1960). De fet, moltes escenes es construeixen sobre la música com a substituta de l’aparició del tauró; l’anuncia, però no el veiem. I això fa encara més terrorífic el moment, perquè aquest perill mortal ens resulta invisible.
La decisió de mostrar ben poc el tauró és fruit de la necessitat, ja que els taurons mecànics no funcionaven bé les primeres setmanes i, a més, l’efecte de l’aigua del mar deteriorava ràpidament la seva aparença i mecanismes. Van sorgir més dificultats durant el rodatge que van encarir molt el pressupost i van allargar fins a sis mesos la previsió inicial de dos, com l’enfonsament de l’embarcació Orca o les complicacions de filmar al mar. Per aquest motiu no veiem el tauró fins quasi a mitja pel·lícula. La música de John Williams, el muntatge de Verna Fields i els plans de Steven Spielberg mantenen la tensió, el ritme i el suspens sense veure el tauró.

Més informació:

• Steven Spielberg a les Biblioteques
• Hi ha un taurò a l'aigua!

Recomanat per Bibarnabloc. Biblioteques de Barcelona.