¿Puede el cuarto poder evitar una distopía? ¿Puede el periodismo provocar la caída de un gobierno al destapar un grave caso de corrupción? Todos los hombres del presidente (All the President’s Men; Alan J. Pakula, 1976) es la respuesta.

En 1972, cinco hombres son detenidos en la sede del Comité Nacional del Partido Demócrata, un edificio conocido como Watergate Office Building. Los responsables del diario Washington Post encargan cubrir la noticia a un joven reportero llamado Bob Woodward (interpretado por Robert Redford). En el juicio preliminar, uno de los detenidos declara que ha sido miembro de la CIA hasta hace poco tiempo. Por este motivo, Woodward comienza a sospechar que se trata de un asunto más complicado de lo que puede parecer. Junto con Carl Bernstein (al que da vida Dustin Hoffman), veterano periodista del mismo periódico, Woodward inicia una investigación periodística realizada de manera casi policial que acabará con la dimisión de Richard Nixon en agosto de 1974, tras destaparse su participación activa en el robo de documentos, la intervención de teléfonos y la instalación de sistemas de escuchas en las oficinas del Partido Demócrata para poder ganar las elecciones.

Todos los hombres del presidente está inspirada en el libro homónimo premiado con el prestigioso premio Pulitzer y escrito por los propios protagonistas. La película se ciñe única y exclusivamente a la primera parte del relato (la investigación periodística), sin entrar en la batalla legal posterior. Explica hechos reales y forma parte de la historia de EE.UU. y del periodismo mundial, de ahí que me haya atrevido a revelaros su final sin miedo a hacer un spoiler.

Rodada casi como un documental, la película adquiere todo su carácter gracias a las interpretaciones de Redford y Hoffman que, junto con la dirección de Alan J. Pakula, muestran como el cine puede recrear una auténtica clase magistral de lo que debería ser el periodismo. Es obligado hacer referencia en este punto, a cómo se recrea el tratamiento de la noticia desde el principio, con las graves implicaciones que para los propios protagonistas y para el medio de comunicación implicaba descubrir una verdad incómoda para el establishment. La información es poder y es también un derecho del individuo y de la colectividad frente al Estado. Decía Albert Camus que “una prensa libre puede ser buena o mala, pero, sin libertad, la prensa nunca será otra cosa que mala”. De esto va la película, y por ello recoge de manera magistral una historia que va más allá del periodismo. Es igual de importante lo que cuenta y cómo lo cuenta.

Un recurso que merece la pena destacar, y que os invito a descubrir en el visionado, es cómo se convierte la máquina de escribir, el instrumento profesional por antonomasia de un periodista de aquella época, en un tercer protagonista para poder hablar sin que nadie los oiga y para poder desvelar el final de la historia mediante notas mecanografiadas en las escenas finales.

Es también especialmente destacable el apodo con el que se conoce a la fuente secreta de Bob Woodward, Garganta Profunda, que hace referencia a la película pornográfica que sirvió de impulso a dicha industria. Realmente es un motor importante en la investigación, el que permite llegar hasta el presidente Nixon. El nombre de dicha fuente no fue revelado por los periodistas hasta la muerte de esta.

Tras revisarla una vez más, Todos los hombres del presidente se ve como una utopía, algo a lo que debería dirigirse el periodismo actual. En lugar de eso, vivimos en un presente donde el periodismo es mayoritariamente un negocio que nos inunda diariamente de fake news. Quizás por este motivo, no puedes acabar de ver la película sin preguntarte: ¿un periódico, una noticia, el conocimiento de un escándalo de corrupción, podría provocar hoy en día la caída de un gobierno? Los hechos más recientes de nuestro país nos muestran lo contrario. Y, desgraciadamente, podemos llegar a pensar que la verdadera utopía, en lugar del futuro, es el pasado.

Crítica elaborada per Albert Verdú de la Biblioteca el Molí (Molins de Rei) en el marc del projecte Escriure de Cinema.

La cadena televisiva HBO te la fama merescuda d’haver creat moltes de les sèries que avui dia es consideren imprescindibles. Chernobyl és una de les seves darreres creacions, i per no desmerèixer el tòpic, també és excel·lent.

En aquest cas és una minisèrie de 5 capítols que explica l’accident que el 1986 va fer volar pels aires el reactor número 4 de la central nuclear propera a la població de Prypiat. Explicada des del punt de vista de l’enginyer Valéri Legásov, el responsable enviat per Moscou per fer-se càrrec del desastre, ens mostra l’increïble esforç humà i material per aturar la fuga radioactiva massiva que s’estava produint des de les restes de la central.

Sense estalviar crítiques a la gestió de les autoritats polítiques i dels responsables de la central, la sèrie se centra més en les vicissituds dels personatges que actuen en cadascuna de les fases de l’explosió: començant pels bombers que han d’anar a apagar l’incendi , les reaccions dels tècnics, els netejadors de la teulada, els científics que busquen una explicació, fins als miners que han de cavar un túnel sota el reactor.

El director Johan Renck aconsegueix traspassar amb ofici l’angoixa dels treballadors i l’aclaparament del desastre per als responsables, ajudat per una tripleta d’actors que de manera continguda broden els seus respectius papers. Jared Harris és Valeri Legásov, un home convençut de la seva missió, sempre a mig camí entre dir la veritat i no fer emprenyar massa els seus superiors; Stellan Skargard és Boris Shcherbina, el viceprimer ministre del Consell de Ministres de l’URSS, l’home que ha de posar els recursos humans i materials a disposició de Legásov, i que experimenta la revelació de la magnitud de la tragèdia al seu costat; Emily Watson és la científica Uliana Jomyuk, un personatge que no va existir a la vida real, sinó que és un símbol de l’ajut que els científics van donar per solucionar el desastre.

Tots tres són herois a la seva manera, però no més que els centenars de treballadors anònims que des de submergir-se en aigües contaminades fins a netejar els boscos dels voltants de qualsevol fauna viva van contribuir a controlar l’accident. La sèrie repassa moltes d’aquestes aportacions posant l’èmfasi en les petites tragèdies personals, i fent que el protagonisme recaigui també en el col•lectiu.

Chernobyl va rebre 19 nominacions als Emmy del 2019 i es va alçar amb tres de les més importants, millor sèrie limitada, millor direcció i millor guió, reconeixent així la qualitat de factura i el bon treball d’adaptació del llibre Voces de Chernobyl d’Svetlana Aleksiévich en què està parcialment basada, i que al seu torn ja havia estat adaptat en el documental del mateix títol (Paul Crutchen, 2016).

 

 

Més informació:

• Chernobyl a les Biblioteques
• Chernobyl a la Viquipèdia
• Pàgina web oficial

Recomanat per Jaume Felipe. Bib. Maria Àngels Torrents. Sant Pere de Riudebitlles. 

Dirigida por el cineasta francés Michel Gondry, La ciencia del sueño (La Science des rêves, 2006) relata la aventura de ilusiones y desamores que le suceden al joven Stéphan tras regresar al piso donde se crió. Stéphan, medio engañado por su madre a cambio de un buen trabajo, vuelve a Francia para comenzar una nueva vida después de abandonar México a consecuencia de la muerte de su padre. Interpretado por el mejicano Gael García Bernal, Stéphan es un niño en el cuerpo de un adulto que no sabe discernir entre los sueños y la realidad. Esta confusión le causará muchos problemas, tanto en sus relaciones laborales como en las afectivas, errores que en muchas ocasiones no hubieran tenido lugar para una persona centrada en la vida real.

Gondry nos muestra una película sencilla en guion, con la típica historia romántica a la par que algo dramática, en la que dos jóvenes vecinos con intereses mutuos se acaban gustando, o al menos, eso parece creer Stéphan. Sin embargo, esta sencillez en el guion la corrige de una manera realmente creativa.

Ya desde un principio nos encontramos una ciudad de París oscura y triste. Unos planos poco coloridos, junto a algunos personajes de vidas aburridas, Gondry nos plantea la idea de que nuestro ilusionado protagonista no gozará de experiencias gratificantes. Vemos una París de suburbios, de barrio, nublada y alejada del escaparate turístico que podemos encontrar en otras películas, como por ejemplo la oscarizada cinta de Woody Allen Medianoche en París (Midnight in Paris, 2011).

Como decía anteriormente, Gondry hace que esa vida sosa y desilusionada cambie totalmente en el cerebro de Stéphan. Formado en arte y música, Stéphan nos enseña su realidad representada por pequeñas historias a través de sus sueños. En estos sueños, Gondry nos deleita con una ambientación súper creativa creada con cartones, plásticos, espumas y otros materiales de manualidades, donde vemos la vida que realmente quiere tener Stéphan.

La historia es fácil de seguir y no da pie a confusión, por eso reafirmo que se trata de un guion sencillo y llano. La magia de la película recae en todo momento es los aspectos visuales que consiguen recrear un mundo de fantasía, capaz de cautivar al espectador sin que este llegue a pensar que la historia es bastante llana. Supongo que, en este punto, entra la calidad del realizador, es decir, cautivar el interés del público con herramientas artísticas.

Un aspecto que me resulta atractivo en el filme de Gondry es la correlación que se crea en la mente de Stéphan para recrear una realidad positiva y otra negativa. En los primeros minutos de la película, vemos a nuestro protagonista llegar a su nuevo y odiado puesto de trabajo, donde trabajan los personajes aburridos que antes mencionaba. Pues bien, en sus sueños, o en su realidad paralela, Stéphan dibuja situaciones perturbadoras y caóticas relacionadas con su trabajo, que plasman el malestar que está sufriendo en algún momento concreto. Por el contrario, en las situaciones en las que aparece él con su vecina Stéphanie, interpretada por la francesa Charlotte Gainsburg, Stéphan recrea en su mente un pequeño mundo de felicidad y placer. En este punto, el director juega al despiste con el espectador, es decir, podemos llegar a confundirnos porque usa los materiales de manualidades sin que Stéphan esté soñando (sí, para hacer más épico el posible romance entre ambos, Gondry decide llamarlos con el mismo nombre, en sus versiones masculina y femenina).

Durante todo el metraje abundan los primeros planos y los planos medios rodados con la cámara al hombro, haciendo que la imagen tenga un ligero movimiento que consigue adentrarnos en los personajes con la intención de encontrar esa intimidad entre espectador y actor. En cambio, el tambaleo constante que tiene la imagen grabada con esa técnica puede llegar a causarme cierta inquietud, o incluso molestia, tal y como me ocurrió con el film Vuelo 93 (United 93, 2006), en el que literalmente abandoné la sala a mitad de proyección.

Sobre las piezas musicales que acompañan la película, creadas por el pianista Jean-Michel Bernard, me gustaría destacar la canción If you rescue me, que suena en el único momento en el que he podido disfrutar la música con su respectiva escena. El resto de las composiciones, todas ellas muy correctas, están bien conectadas con sus respectivas escenas, pero no consiguen impactar para después recordarlas y canturrearlas mientras hacemos cola en la caja del supermercado.

En definitiva, La ciencia del sueño es una película simpática, con puntos cómicos y dramáticos, que consigue trasladarte a un mundo creativo y diferente, a través de la mente de un joven que no es capaz de afrontar la vida tal y como es, y que nos la modifica gracias a su capacidad imaginativa de cambiar la percepción que él tiene de la realidad. Y tú, ¿estás dispuesto a que Gondry juegue con tu mente?

 

Crítica elaborada per Sergio Madrid de la Biblioteca Maria Àngels Torrents de Sant Pere de Riudebitlles en el marc del projecte Escriure de Cinema.

Obligat a fugir del seu Bangladesh natal, el jove Fahim i el seu pare deixen a la resta de la família per a anar a París. A la seva arribada, comencen una veritable carrera d'obstacles per a obtenir asil polític, amb l'amenaça de ser expulsats en qualsevol moment. Gràcies al seu do per als escacs, Fahim coneix a Sylvain, un dels millors entrenadors d'escacs de França. Entre desconfiança i afecte, es coneixeran i es convertiran en amics.

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals

Sèrie de superherois ambientada en un univers alternatiu en el qual els vigilants emmascarats són tractats com a criminals, la sèrie 'Watchmen' utilitza l'univers del còmic original creat per Alan Moore per a crear un contingut completament nou.

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals

La tercera temporada se centra de nou en la vida de la reina Isabel II però aquesta vegada en el període de temps comprès entre 1964 i 1976, narrant al seu torn els esdeveniments històrics més important del segle XX (el procés de descolonització d'Àfrica i el Carib, la victòria del país en el Mundial de Futbol de 1966 o la investidura del Príncep Carles i l'arribada de l'home a la Lluna en 1969).

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals

Leo és un jove boxejador que passa per una mala ratxa. Durant el transcurs d'una nit a la ciutat de Tòquio (Japó) es troba amb el primer gran amor de la seva vida, Mònica, una prostituta addicta a la droga que malgrat les seves circumstàncies personals continua sent una jove innocent. Encara que Leo no ho sap, la noia es troba immersa en una complexa trama relacionada amb el tràfic de droga que la converteix en l'objectiu de diverses persones: un yakuza, un policia corrupte i una assassina enviada per la tríades xineses
*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 
 

Sami és una jove mestra que arriba a una escola de complicada reputació en un suburbi de París per a ser la directora. Aquí haurà de bregar amb els problemes recurrents de la disciplina, la realitat social que pesa sobre l'escola i el veïnat, però també amb la increïble vitalitat i humor dels estudiants i els altres professors

Thriller policíac basat en el treball d'una unitat d'elit de la Policia Nacional especialitzada en terrorisme gihadista. La detenció a Espanya del líder terrorista més buscat del món converteix al país en el principal objectiu terrorista per part dels seus seguidors. Ha començat un compte enrere sense que la ciutadania ho sàpiga, i els membres de la Unitat, liderats per la comissària Carla Torres, s'enfronten a la missió secreta d'intentar desarticular una cèl·lula gihadista a contrarellotge, mentre intenten resoldre els conflictes d'unes vides personals que el seu ofici, en part, els ha arrabassat

* Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

Jojo "Rabbit" Betzler és un solitari nen alemany pertanyent a les Joventuts Hitlerianes que veu el seu món posat potes enlaire quan descobreix que la seva jove mare Rosie amaga en el seu àtic a una nena jueva. Amb l'única ajuda del seu millor amic imaginari, el mateix Adolf Hitler, Jojo haurà d'afrontar el seu cec nacionalisme amb les contradiccions d'una guerra absurda.

* Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

Reinterpretació afilada i contemporània en clau activista de la cèlebre obra de Victor Hugo, la pel·lícula de Ladj Ly ens acosta a les peripècies de d’Stéphane, qui entra a formar part de la Brigada contra la Delinqüència de Montfermeil, un suburbi de l’est de París, el mateix on l’escriptor francès situà el decorat de la seva obra el 1862. Allí coneixerà els seus companys Chris i Gwada, bregats agents encarregats de controlar la crispació i la violència latent al barri.

Les Misérables, el primer llarg de gènere no documental de Ladj Ly, està basat en la seva pròpia experiència viscuda (va créixer al mateix “banlieue” de Montfermeil), ja plasmat en el seu homònim curt anterior, guanyador d’un premi Cèsar l’any 2018.

Retrat tens d’un ecosistema multicultural fràgil i a punt d’ebullició, inspirat en els disturbis reals del 2005 a París, ens mostra les (malauradament) increïbles similituds entre els joves encaputxats d’avui i els Gavroches d’ahir.

Les Misérables va guanyar el premi del Jurat al Festival de Cinema de Cannes el 2019. La pel·lícula també va ser nominada per França als premis Òscar de l'Acadèmia com a millor pel·lícula estrangera.

 

Retorn a casa d’un home finat en un accident, sota un llençol i convertit en fantasma, per consolar i observar la dona i la casa que ha deixat enrere. O també un retrat devastador de l’amor, la soledat i el dol, en una melancòlica reflexió sobre la mort i l’inexorable pas del temps.

David Lowery es va sentir atret en un inici pel cinema perquè li permetia jugar amb el temps; el podia conservar, estendre, tornar enrere o fins i tot endinsar-se en el futur, que és el que fa amb A ghost story. A més, “ha sigut l’oportunitat de fer una pel·lícula sobre el que significa romandre a l’espai que ens envolta, existir en aquest espai”.

El cineasta va concebre A ghost story el desembre del 2015, després de discutir-se amb la seva dona sobre si s’havien de traslladar a Los Angeles per poder dirigir més pel·lícules comercials com Peter y el dragón, o bé quedar-se a Texas, on el seu potent paisatge va inspirar les seves primeres pel·lícules, St. Nick i En un lugar sin ley. “Va ser una de les desavinences més grans que hem tingut. Pel seu dramatisme, semblava l’escena d’una pel·lícula”.

Com diu la crítica Maria Adell: “Mai menjar-se un pastís va expressar tanta desolació. Mai un actor cobert per un llençol va compondre un heroi tràgic de tal transcendència.” Perquè A ghost story és, bàsicament, una història d’amor.

 

Recomanat per Núria Perarnau. Biblioteca Joan Miró Barcelona - Eixample.

Matthew Warchus, va ser el director d’aquesta pel·lícula creada a Gran Bretanya el 2014 i basada en fets reals. 

Ubicada en els temps de la ministra Margaret Thatcher,1984, el Sindicat Nacional de Miners ha convocat una vaga per la clausura de les mines. Durant la manifestació de l'Orgull Gai a Londres, un grapat de lesbianes i gais recapten diners per ajudar als familiars dels miners. Tanmateix, es troben que el sindicat no admet els fons reunits. Els agitadors no es descoratgen, ignoren el sindicat i es dirigeixen als miners. 

Així arrenca aquesta pel·lícula amb la qual l’espectador podrà gaudir d’una història emocionant i singular alhora, amb molts tocs d’humor del més autèntic estil anglès, i amb íntim rerefons que mostra la lluita per defendre la dignitat de cada un i les pròpies creences, malgrat la intolerància i el refús social. 

Un film molt aconsellable per passar una bona estona.

Més informació:

• Matthew Warchus a les Biblioteques
• Matthew Warchus a la Viquipèdia
• Pride a la Viquipèdia

Recomanat per Bib. Ilturo. Cabrera de Mar. 

“El Cocinero de los últimos deseos” és una pel·lícula japonesa estrenada l’any 2017 i dirigida pel cineasta Yôjirô Takita, molt reconegut des que el seu film “Okuribito” va guanyar l’Òscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa l’any 2008. Tamio Hayashi va ser el responsable d’adaptar la novel·la de Keiichi Tanaka “Kirin no Shita wo Motsu Otoko”, traduïda com “The Last Recipe”, al cinema. 

El protagonista de la història és Mitsuru Sasaki, un prestigiós cuiner amb una sensibilitat insòlita per recrear amb detall qualsevol recepta amb un únic tast. Però aquest virtuosisme va acompanyat d’un nivell d’exigència i perfeccionisme tan incommensurable, que acaba amb la seva carrera i amb el seu gran somni: el seu restaurant. Aquest final d’etapa submergeix al protagonista en una fase d’introspecció i, al mateix temps, en un mar de deutes del qual intenta sortir-ne cuinant per encàrrec per a persones que es troben en el moment final de la seva vida i volen rememorar un moment essencial mitjançant els records continguts en una recepta. I aquesta nova faceta portarà a Mitsuru a un recorregut vital en rebre una sol·licitud molt especial, una petició per recrear el llegendari gran banquet imperial Manchú-Han, dissenyat pel famós chef Naotaro Yamagata en la Manchuria ocupada de 1933. A partir d’aquest moment la pel·lícula es desenvolupa en dos tempos, intercalant el viatge d’en Mitsuru i els contínus esforços de Naotaro per aconseguir crear les cent receptes més insòlites per al gran festí. 

Takita filma una pel·lícula brillant, amb escenes de gran bellesa sobre el món gastronòmic, les quals les integra de manera coherent en la trama, i unes interpretacions excel·lents per part dels actors. El moment històric descrit durant bona part del film també és molt interessant, la Manchuria ocupada dels anys 30, tot i que el paper nipó queda força edulcorat. En resum, una molt bona pel·lícula, plena de sensibilitat i bellesa.

Més informació:

• Yojiro Takita a les Biblioteques
• Yojiro Takita a la Viquipèdia
• Filmaffinity

Recomanat per Bib. Can Llaurador. Teià. 

2020 havia de ser l’any del retrobament cinematogràfic amb Léos Carax, però ja-sabeu-per-què l’estrena del seu esperat nou film, “Annette”, es va posposar al 2021. L’expectativa davant el proper treball del cineasta francés no només ve de lluny (“Los amantes del Pont-Neuf”; “Mala sangre”; “Chico conoce chica”), sinó també pel record del seu darrer i formidable film: “Holy motors”.

Del musical romàntic a la ciencia ficció eròtica, passant pel drama familiar, la comèdia surrealista, la sátira social, el policíac, o l’experimental, per mencionar uns quants. Tots els gèneres (i tons: de l’exquisidesa poética de les escenes inicials a les grolleries del ben anomenat Senyor Merda) troben el seu racó en aquest atrevit i imaginatiu homenatge al cinema, que té com a fil conductor un misterios i camaleònic personatge interpretat pel més misteriós i camaleònic dels actors gals: Denis Lavant. 

Junt amb l’actor fetitxe de Carax, noms tan populars com els d’Eva Mendes i Kylie Minogue i mites (llavors encara) vivents del cinema francés com Edith Scob i Michel Piccoli. 

A més de ser un títol fix a les llistes de millors pel·lícules de la passada dècada el·laborades pels mitjans especialitzats, al seu moment “Holy Motors” va arrasar al festival de Sitges (va ser guardonada com a Millor Film, Millor Director, Premi de la Crítica i Millor Pel·lícula Europea). I les males llengües asseguren que no va ser premiada al festival de Cannes perquè el director italià Nanni Moretti, president del Jurat d’aquella edició, s’hi va negar en rotund.

Trobareu aquesta joia del cinema contemporani tant en DVD a un munt de Biblioteques (i bibliobusos) com en ‘streaming’ a eBiblio.

Per cert, “Annette”, de la qual us hem parlat a l’inici, és un musical sense diàlegs, només cançons, i amb Marion Cotillard i Adam Driver al capdavant. El millor és discutible, però el més sorprenent, amb Carax, sempre pot estar per arribar.

 

 

Més informació:

• Leos Carax a les Biblioteques
• Leos Carax a la Viquipèdia
• Holy motors a la Viquipèdia

Recomanat per Arnau Espinach. Bib. Jaume Perich i Escala. Premià de Dalt. 

Dilili a París ens presenta a la petita Dilili, una nena de Nova Caledònia, que investiga una sèrie de misterioses desaparicions de noies joves en companyia d’Orel, un jove repartidor que recorre els carrers de la ciutat amb una bicicleta. La Dilili i el seu nom amic aniran d'aventura en aventura recorrent els llocs i monuments més emblemàtics de la ciutat de Paris de la Belle Époque, i coneixent a homes i dones extraordinàries (artistes, intèrprets, músics, científics, etc.) que els ajudaran a confrontar a les forces del mal que habiten en les ombres.

Després de Kirikú y la bruja (Kirikou et la sorcière, 1998), Príncipes y princesas (Princes et Princesses, 2000), Azur y Asmar (Azur et Asmar, 2006) o Los cuentos de la noche (Les contes de la nuit, 2011), el mestre de l’animació francès, Michel Ocelot, torna amb una bellíssima història per a tota la família sobre una valenta heroïna que s’enfronta a grans aventures.

Dilili en París (Dilili à Paris, 2018), és una pel·lícula d’animació plena de màgia per a tota la família, que va guanyar el Premi Cesar com a Millor Pel·lícula d’Animació 2018.

• Què n’ha dit la crítica?

“Cada plano de la película se convierte en un peculiar entramado de fantasía y realidad, de colores primarios sin apenas matices (...) que sin embargo adquiere formas artísticas conforme sus numerosos personajes van haciendo acto de aparición.” Javier Ocaña (El País)

• Més informació:
• Pel·lícules de Michel Ocelot a les Biblioteques
• Paris en el cinema a les Biblioteques
• Michel Ocelot a IMDB

Recomanat per Glòria Massana Figueras. Biblioteca el Molí de Molins de Rei.

Mario és un infermer que treballa en un geriàtric de la costa gallega, on tothom se l’aprecia molt. Quan el narcotraficant més conegut de la zona, Antonio Padín, acabat de sortir de la presó, ingressa en la residència, Mario tracta que Antonio se senti com a casa.

Ara, els dos fills de Padín, Kike i Toño, estan al capdavant del negoci familiar. Però una fallada en una operació portarà a Kike a la presó i els generarà un gran deute amb un proveïdor colombià. Toño recorrerà a l'infermer per a convèncer al seu pare que assumeixi el deute. Però Mario té els seus propis plans.

Una jove (Esther Garrel) torna a casa després d’una ruptura sentimental per descobrir que el seu pare (Éric Caravaca), un professor universitari, té una relació amb una jove de la mateixa edat (Louise Chevillotte). Les dues noies establiran una relació de complicitat i viuran diferents processos i estadis en les seves respectives relacions amoroses. Filmada en un exquisit blanc i negre, la pel·lícula presenta la exploració poètica del director francès Philippe Garrel, amb la col·laboració de Jean-Claude Carrière pel guió, per l’univers de les relacions personals, l’amor, la fidelitat i el desig.

Amante por un día (L'amant d'un jour, 2017) és la tercera de part de l’anomenada “Trilogia de la gelosia”, formada per Los celos (La Jalousie, 2013) i La sombra de las mujeres (L'ombre des femmes, 2015). Aquesta pel·lícula manté les constants comuns de la trilogia, això és la temàtica al voltant de les relacions personals, filmada en vint-i-un dies, en la que cada escena està rodada en una única presa, i amb una durada de menys de 80 minuts.

 Què n’ha dit la crítica?

"Todo el universo de Garrel, cineasta del que se pueden discutir cosas, pero que es único en el cine contemporáneo, está presente en esta película preciosa. (...) es en el fondo muy lúcida y, sobre todo, esperançada.” Javier Ocaña (El País)

 Més informació:

• Pel·lícules de Philippe Garrel a les Biblioteques
• Philippe Garrel a IMDB

 

Recomanat per Glòria Massana. Biblioteca El Molí de Molins de Rei.  

Documental dirigit i produït per la nord-americana Arwen Curry amb la participació d’Ursula K. Le Guin. Una immersió al procés creatiu, vida  i pensament de l’autora. Una celebració  humana, moral i literària a la que podem assistir a través de l’Ebiblio.

Worlds of Ursula K. Le Guin és fruit d’una dècada de treball al costat de l’escriptora. Un viatge íntim pels mons, reals i fantàstics de Le Guin que s’articula a través de fascinants animacions  d’Em Cooper i Molly Schwartz i de reflexions de figures literàries com Neil Gaiman, Margaret Atwood, David Mitchell o Michael Chabon.  

Arwen Curry va ser editora cap de la influent revista punk Maximum Rocknroll i ha escrit per a revistes, ràdio i cinema. Com a productora associada, els seus projectes més recents són  American Jerusalem: Jews and the Making of San Francisco (2013), Regarding Susan Sontag (2014) i cinc documentals sobre ciència i tecnologia creats per la cadena pública KQUED entre 2012 i 2014. Aquest és el seu primer llargmetratge.

A Worlds of Ursula K. Le Guin  serem testimonis del treball creatiu d’Ursula K. Le Guin, des dels seus inicis com a refugiada a l’aleshores desprestigiat i molt masculí món de la ciència-ficció i fantasia, fins a les seves darreres creacions, la seva influència i llegat a la literatura nord-americana i universal. No és fins a finals dels anys 70 que se la situa, a ella i a uns pocs autors de ficció especulativa més, dins el món acadèmic i literari. Un dels aspectes més fascinants del film és el treball temerari i delicat de cinema d’animació. Les animacions dels mons imaginaris de Terramar, de La mà esquerra de la foscor, del conte “The Ones Who Wlak away from Omelas” o Els desposseïts il·lustren les reflexions sobre el procés creatiu de les seves principals obres.

   

Recomanat per Agnès Peiró. Bib. Central. Terrassa.

“El insulto” és una pel·lícula libanesa del 2017 dirigida per Ziad Doueiri. Va rebre diferents premis, destaquen la nominació a l’Òscar com a millor pel·lícula de parla no anglesa i millor actor a Kamel El Basha, en el paper de Yasse, el veí palestí, al Festival de Venècia del 2017.

Toni, un cristià libanès rega les plantes del seu balcó. Accidentalment li cau aigua a sobre del palestí Yasser. A partir d'aquest fet es produeix una forta baralla entre els dos. El cas acaba a la justícia i pren una dimensió nacional enfrontant palestins i cristians libanesos.

La trama está situada en el Beirut actual. A partir d’una simple discussió entre dos veïns, anem entrant poc a poc en una situació descontrolada a molts nivells.  Aquesta pel·lícula té com a rerafons la guerra del Líban (1970-1995). Encara que la guerra feia temps que s’havia acabat, és evident que continua present en els dos protagonistes, els dos veïns, el cristià i el palestí. Les ferides de la guerra están presents en ells i la dificultat de convivència entre aquestes dues comunitats. Aquests són els punts clau en el desenvolupament del film.

Cal destacar el ritme trepidant  d’aquesta història, que va in crescendo en una història que cada vegada es va complicant més.

A més del tema central del film, la disputa entre els dos veïns, fantàsticament interpretats pels dos actors, hi ha molts temes que van sortint i que li sumen interés al film: el paper de la justícia, els mitjans de comunicació, el paper de les dones, etc…

Sense adonar-nos en anem entrant a conèixer una mica més la història complexa d’aquest país, el Líban.  

Podeu tastar una miqueta de la pel·lícula aquí

 

Recomanació feta per Glòria Soler. Biblioteca Central de Terrassa

Cinema honest i profund que reflexiona sobre la proximitat de la mort.

Comèdia existèncialista interpretada per un magnífic Harry Dean Stanton.

Ebiblio

Tràiler de la pel·lícula

Sàtira política sobre la lluita pel poder durant els dies posteriors a la mort de Stalin.

Pel·lícula dirigida per Armando Iannucci, un dels creadors de la sèrie “Veep”, amb guió basat en el còmic de Fabien Nury i Thierry Robin. La pel·lícula ha estat prohibida a Rússia

 

Ebiblio 

Una bona manera de passar el confinament és mirar pel·lícules. I, si a més, plou, encara millor.

Us imagineu poder-vos transportar al futur? I descobrir, per exemple, com serieu vosaltres i els vostres veïns? I si haguéssiu estat espectadors d’un crim que va passar fa 25 anys per algun d’ells? Ho explicaríeu, o no?

Doncs bé, ”Durante la tormenta”,  és la vostra pel·li per fer-vos passar més de 2 hores entretingudes, en tensió, intentant posar-vos en la pell de Vera, la protagonista.

Està clar que això no ens pot passar… però, a veure, qui es pensava a principis de març que no podríem sortir de casa i ens hauríem de tancar confinats?

Així que desenganyeu-vos: res, és impossible.

 

 

Recomanació feta per Elisabet Torrell. Biblioteca Central de Terrassa.

 

Els realitzadors francesos semblen especialment predisposats per descriure entorns laborals de tota mena, pensem a Philippe Le Guay, Laurent Cantet, Nicolas Klotz o Erick Zonca.

Per la seva banda, Robert Guédiguian tria a "las Nieves del Kikimanjaro" un sindicalista i la seva dona per personificar la lluita per a la millora social des de una integritat personal profunda i una consciencia de classe generosa i humanista, gairebé poètica.

Guanyadora del Premi de Cinema Europeu del Parlament Europeu és una obra que crida a la responsabilitat individual de tots per construir una societat més justa. Com a curiositat, la pel·lícula pren el títol d'una cançó molt popular a França anys enrere, com la cinta canadenca també realitzada al 2011 per Jean-Marc Vallée "Café de flore".

La pel·lícula libanesa Caramel, filmada l'any 2006, trenca els esquemes occidentals sobre el món àrab oferint-nos una visió moderna i cosmopolita de la la ciutat de Beirut. La directora defugeix del conflicte del país i exposa els dilemes socials als que s'enfronten les dones libaneses, la imatge del cartell del film és una clara carta de presentació.

Caramel és el primer llargmetratge de la directora Nadine Labaki (Líban, 1974), una mostra de les contradiccions amb que viu la societat libanesa. De la mà de cinc dones que es reuneixen en un saló de bellesa veurem que les seves converses són les mateixes que tenen la resta de dones del món; homes, matrimoni, família, sexe... Labaki aconsegueix tractar temes habitualment tabús al cinema àrab i ho fa d'una forma subtil i alhora delicadament sensual.

Gran part de l'èxit d'aquesta pel•lícula rau en el treball dels actors. Totes les intèrprets, sense excepció, estan fantàstiques i recreen a la perfecció les diferents personalitats d'un grup d'amigues. Destaquem el treball de la pròpia directora interpretant una de les protagonistes.

El títol de la pel·lícula, Caramel, fa referència a un mètode de depilació emprat a Orient Mitjà que utilitza una barreja calenta de sucre, aigua i suc de llimona.

La pel·lícula va ser estrenada a la quinzena de realitzadors del Festival de Cannes 2007 i va rebre el premi de públic i premi de la joventut al Festival de San Sebastián. 

Més informació:

• Pàgina web oficial de la pel·lícula
• Trailer 
• Caramel a la Viquipèdia
• Nadine Labaki a la Viquipèdia

Recomanat per Sílvia Lanau. Bib. Valentí Almirall. El Papiol.

Chris McCandless, és un jove nord-americà de 24 anys, amb estudis universitaris i amb un alt coeficient intel·lectual, d’una família adinerada  que decideix trencar amb la societat que l’envolta. Aquest jove idealista gran admirador de la filosofia de Tolstoi i de les novel·les de Jack London, s’allibera de tots els seus bens materials donant els seus estalvis a una ONG, trencant la seva documentació, abandonant el seu cotxe i cremant el pocs diners en efectiu que disposa per endinsar-se en una nova vida espiritual, de nòmada i de vagabund plena d’aventures  viatjant per l’oest dels Estats Units durant un periple de dos anys per acabar morint d’inanició als boscos salvatges d’Alaska.

Aquesta història és totalment real, i va succeir a començaments de la dècada dels 90. Jon Krakauer, periodista i experimentat alpinista, és l’autor d’aquesta obra on reconstrueix les aventures d’aquest jove idealista d’una forma molt minuciosa i precisa. Segueix la pista de McCandless viatjant pels mateixos llocs on va viure el protagonista, entrevistant-se amb les persones que el van conèixer fins arribar al dramàtic final dels boscos d’Alaska, en Fairbanks.

 

Més informació:

• Jon Krakauer a les Biblioteques
• Jon Krakauer a la Viquipèdia
• Pàgina web oficial

Recomanat per Carlos Vázquez. Bib. Viladecans.

És una pel·lícula francesa estrenada l’any 2008.

 

Perquè la vull aconsellar sinó es cap novetat?

 

Perquè tracta sobre la família. Una família formada per la parella amb tres fills: dos nens i una nena.

Mitjançant cinc dies, ells ens explicaran les vivències que han viscut durant dotze anys. «El síndrome del niu buit», el patiment dels pares perquè els seus fills siguin feliços, l’alegria dels germans al veure feliços als seus pares, la

relació amb l’avi... Cada un dels dies correspon a un membre de la família.

 

El primer dia tracta del germà gran quan aquest deixa la casa familiar per independitzar-se. Nosaltres veurem com els personatges del voltant es belluguen, pensen, quins sentiments tenen per aquesta nova situació.  Destacar que «el síndrome del niu buit» no només ho pateix la mare sinó també el pare i els germans.

 

El segon dia, veurem la vida de la noia, la més jove, una adolescent a punt de perdre la virginitat, que es baralla sovint amb la seva mare, a punt de patir aquesta la crisi dels 50.

 

Tercer dia, la mirada del fill mitjà, immers en les seves fantasies amoroses, i, per cert, el què està més unit al seu avi que li ensenya el treball de vinicultor.

 

El quart i cinquè dia el de la mare i el pare, amb les seves pors, les seves discussions, i les seves reconciliacions. A pesar de tot, al final veiem una sèrie de valors que penso que s’estan perdent avui en dia com per exemple: la forta estimació que es tenen entre ells, així, com un reconeixement important al paper dels avis.

 

Per saber-ne més podeu llegir la crítica a la revista sobre cinema Fotogramas

També disponible per préstec a ebiblio

 

Recomanació feta per Carme Sanuy. Biblioteca Central de Terrassa

 

 

Descarrega't la novel·la a eFim: Castellà 

“El dia más feliz en la vida de Olli Mäki” és una pel·lícula finlandesa dirigida per Juho Kuosmanen. Ens apropem a la Finlàndia dels anys 60, amb una història real, la història d’un boxejador, un dels millors de tota la història del país, anomenat el forner de Kokkola.
 
A l’estiu de 1962, Olli Mäki aspira al títol de campió del món de pes ploma de boxa. Tothom li prediu un futur ple d’èxit. Només ha de perdre pes i concentrar-se. Però pasa un fet que ho canvia tot, l’Olli s’ha enamorat de la Raija.
És un film realitzat al 2016, però el director ha decidit voluntàriament rodar en blanc i negre. Aquest fet caracteritza el film, li dóna una atmosfera i una sensibilitat especial. No és un cas únic, molts directors actuals fan aquesta aposta pel blanc i negre. Per exemple La lista de Schindler de Steven Spielberg, La cinta blanca de Michael Haneke o Bona nit i bona sort de George Clonney, entre moltes d’altres.
 
Destaca d’aquest film que s’allunya de l’esquema narratiu clàssic propi de pel•lícules d’aquest gènere pugilístic, com per exemple “Rocky”. El nostre protagonista és l’anti-heroi total, no té aspecte d’esportista, és tímid i es veu sobrepassat pel món mediàtic que envolta aquesta història.
I també m’agrada el final, no sé si estareu d’acord amb mi….

  Més informació:

• Juho Kuosmanen a les Biblioteques

Recomanat per Glòria Soler. Bib. Central de Terrassa.

Una parella tradicional, elegant de tota la vida, veu com el matrimoni de les seves filles no és com esperaven.. Encara falta casar la filla petita i tenen l'eperança que ho faci de forma tradicional com ells. Però veiem què passa... És una comèdia que et farà riure i passar una bona estona.

Més informació:

• Philippe deChauveron a les Biblioteques
• Dios mío, ¿pero qué te hemos hecho?
• Filmaffinity

Recomanació feta per Manuela Gragea. Bib. Central de Terrassa.

Sempre m’han agradat les biografies. Saber com és o ha sigut  la vida d’una persona o d’un conegut m’ha encuriosit. Ben és cert, que no podem anar per la nostra vida preguntat a tothom com viu, com pensa, quin sentiments té, de qui s’ha enamorat, quina és la seva professió, quants fills té... més que res perquè ens poden etiquetar de ser «tafaners». Una cosa que era molt normal de saber entre els nostres avant-passats, tothom sabia com es comportava i vivia el del costat,  precisament per això per a fer-li costat.

Malgrat que la societat actual és la que és, de tant en tant, encara mato la meva cuca d’humà curiós i em conformo quan cau en les meves mans un llibre que explica alguna cosa d’aquesta naturalesa vivencial, així, també, com mirant una pel·lícula biogràfica o escoltant un audiollibre sobre la vida d’una persona coneguda o certament una mica cèlebre (com és la pel·lícula que comentarem) o molt cèlebre, i, d’aquesta manera és quan puc endinsar-me frenèticament per la vida que ha tingut i ser coneixedora dels seus problemes, inquietuds, èxits, enyors ... d’ell o ella.

La pel·lícula està basada en la vida de la actriu Glòria Grahame (representada per l’actriu Annette Bening). Qui era Glòria Grahame? Va ser una actriu estatunidenca, nascuda l’any 1923 a Los Ángeles i morta en 1981 a Nova York a causa d’un càncer. Va ser una actriu en la cinematografia de blanc i negre molt cotitzada en els anys 50, sobretot, pels seus papers de «dona dolenta». A finals dels anys 70 Glòria comença a tenir menys feina i els seus treballs són més distanciats en el temps.

Aquí es quan comença la pel·lícula feta en el 2017, quan Glòria coneix al futur actor Peter Turner (interpretat per Jamie Bell). Som en l’any 1981 i l’actor Peter Turner rep una trucada de la seva ex-amant. Ell comença a recordar tot el que va viure amb ella.  Peter es va enamorar d’ella la primera vegada que la va veure. Era la seva veïna, una diva de Hollywood. Li va captivar la seva alegria, que estava plena d’energia i que era molt divertida. L’espectador queda impregnat  d’aquestes ganes de viure en el ball que fan tots dos als pocs minuts de començar el film. Una historia d’amor verdader a pesar de la gran diferència d’edat entre ells. Aquest amor apassionat va ser molt comentat en la seva època. La pel·lícula es basa en les memòries de l’actor Peter Turner.

Per saber-ne més:

Entrevista a Peter Turner l’any 2018

Qui era Gloria Grahame

 

Recomanació feta Carme Sanuy per Biblioteca Central de Terrassa

Lee Jong-su  es retroba amb Haemi, una noia que vivia en el mateix veïnat, la qual li demana que cuidi al seu gat mentre està de viatge a Àfrica. Quan torna, li presenta a Ben, un misteriós i adinerat jove que va conèixer allí. Entre ells s’establirà una complexa relació.

Després de vuit anys d'inactivitat, el mestre sud-coreà Lee Chang-Dong s'allunya del seu estil més melodramàtic per a abraçar el thriller incendiari. La història està basada en el relat breu "Barn Burning" de Haruki Murakami i està protagonitzada por Yoo Ah-in, Steven Yeun, y Jeon Jong-seo.

Burning (Beoning) és el sisè llargmetratge del cineasta sudcoreà, Lee Chang-dong (Poesía, 2010; Secret Sunshine, 2007; Oasis, 2002; Peppermint Candy, 1999; Chorok mulkogi, 1997), el qual va guanyar la Palma d’Or de la Crítica a la 71a edició del Festival de Cannes (2018).

Què n’ha dit la crítica?

“El espectador que espere respuestas y trama, algo que tampoco hay en Murakami, solo encontrará frustración. El que se disponga con pasión ante un relato incierto y turbio, entrará en el fuego recóndito de una gran película sobre la perdición”. (Javier Ocaña, El País)

Més informació: 

• Pel·lícules de Lee Chang-Dong a les Biblioteques 
• Lee Chang-Dong a IMDB
• 10 pel·lícules essencials de la nova onada del cinema coreà a Indiewire

 

Recomanat per Glòria Massana Figueras. Biblioteca el Molí de Molins de Rei.

“La decisión del rey” és una pel·lícula dirigida pel noruec Erik Poppe, conegut també per la direcció de “Mil veces buenas noches”. Es tracta d’una coproducció entre Noruega i Irlanda que s’estrenà l’any 2016. “Kongens nei”, el títol original en noruec, narra la vida del rei Haakon VII i de la família reial noruega just abans de la invasió de Noruega per part de l’Alemanya nazi l’any 1940. El guió fou a càrrec de Harald Rosenløw-Eeg i Jan Trygve Røyneland i està basat en el llibre de l’escriptor i periodista Alf Reidar Jacobsen també titulat “Kongens nei”.
 
Noruega s’havia caracteritzat per la seva neutralitat durant la Primera Guerra Mundial i volia mantenir aquest pacifisme tot i l’aparició del feixisme europeu i el rearmament de l’Alemanya nazi. La pel•lícula ens transporta al 8 d’abril de 1940, quan el príncep Olav trasllada al seu pare, el rei Haakon, la seva preocupació per una imminent invasió alemanya. Tot i la demanda nazi de permetre l’entrada de tropes amb el pretext de defensar Noruega d’una invasió britànica, el govern noruec dona una negativa a l’ambaixada alemanya a Oslo. Mentrestant, el vaixell alemany Blücher entra en territori noruec i sota l’amenaça imminent serà bombardejat i enfonsat. Serà llavors quan el Primer ministre noruec aconsella al rei Haakon marxar de la capital i anar a lloc segur. El Parlament noruec vol continuar amb les negociacions diplomàtiques però mentre sembla que Alemanya vol negociar, les tropes d’ocupació no paren d’avançar. Aconseguiran els nazis que el rei Haakon es doblegui a la seva voluntat?

Aquesta esdevé una magnifica recreació d’un moment crucial en la història recent del poble noruec . Un relat d’un moment concret de la Segona Guerra Mundial des del punt de vista noruec, sobretot del de la família reial, de poc més de tres dies, on es combinen de forma harmoniosa i amb bon ritme escenes de tenses converses i diàlegs polítics amb l’acció d’atacs aeris i combats a terra. Una gran interpretació per part del danès Jesper Christensen en el seu paper de rei Haakon, que permetrà al director transmetre a l’espectador la transcendència del moment i la magnificència de les conseqüències que portaran per al seu poble de la decisió que prengui com a monarca. També cal destacar les interpretacions d’Anders Baasmo Christiansen en el seu paper d’un jove i enèrgic príncep Olav i de Karl Markovics en la seva tasca incansable de diplomàtic per intentar mantenir la pau entre els dos països.
 
No és estrany que es convertís en una de les pel·lícules més taquilleres del país nòrdic i que fos l’escollida per representar-los en la 89ena edició dels Premis de l’Acadèmia.  Aconseguí durant l’any 2017 un gran reconeixement en els premis Amanda i en el festival Kosmorama de Noruega, així com premis i nominacions a diversos festivals internacionals.

Si us agraden pel·lícules i sèries com “The Crown” o “El discurso del rey”, de ben segur que us agradarà descobrir “La decisión del rey”.  Entremig de trames polítiques i esdeveniments bèl·lics amb gran precisió històrica, trobarem el drama personal que viurà la família reial enmig del conflicte per tal de garantir la supervivència de la monarquia noruega i la seguretat del poble noruec. Una pel•lícula que exalta el sentiment nacional i que anima a descobrir molt més de la història del país i del cinema noruec.

   

Més informació:

• Erik Poppe a les Biblioteques
• Erik Poppe a la Viquipèdia
• "La decisión del Rey" a la Viquipèdia
• IMDb
• Descarrega't la novel·la a eBiblio: Català

Recomanat per Bib. Les Voltes. Sant Vicenç dels Horts.

Considerada una obra mestra absoluta del cinema mundial.

Quan es parla de l'anomenat "Cinema de Arte y Ensayo" dels anys seixanta, un dels primers noms que ve al cap és indiscutiblement "El séptimo sello" (Ingmar bergman, 1957).

La pel·lícula transcorre a la Suècia del segle XIV, assolada per la Pesta Negra. Però, tal com diu el mateix director, "no pretén donar una visió realista de la vida a Suècia durant l'Edat Mitjana. És una al·legoria d'un tema atemporal, que ara encara segueix sent vigent: l'home, la seva recerca de Déu, amb la mort com a única resposta".

A recordar: L'escena més icònica de totes, la partida d'escacs entre la Mort (Bengt Ekerot), una excel·lent jugadora d'escacs, i el cavaller (un magnífic Max Von Sydow) que busca un nou sentit a la vida en tornar de les Croades, on ha vist de prop l'Horror.

 

Amb una fotografia en blanc i negre excepcional, Ingmar Bergman ens parla mitjançant el simbolisme i una gran força visual, sobre la Mort i l'existència de Déu, amb el tema de l'Apocalipsi com a rerefons.

"El séptimo sello" parteix, de fet, de l'obertura del setè dels segells de l'Apocalipsi, símbol de la victòria de l'home sobre la mort. El metratge arrenca amb tot un símbol necròfil, la imatge d'un ocell negre sobrevolant un cel ennuvolat, i després d'una música greu, se sent la veu en off: "I quan l'Anyell obrí El setè segell, es va fer un silenci al cel d'una mitja hora, vaig veure set àngels dempeus davant de Déu a qui se'ls va donar set trompetes. I els set àngels que tenien les set trompetes es disposaren a tocar-les". 

Recomanat per la Biblioteca Ca l'Oliveres de Lliçà d'Amunt. 

Salvador Mallo, un director de cinema madur incapaç d’escriure i dirigir de nou pels seus dolors físics, rememora la seva infantesa i els seus amors.

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals

Candela, una jutgessa amb caràcter i poc convencional, és enviada a la destinació més remota possible, l’ illa del Hierro, on ella no acaba d'encaixar. Res més arribar, ha d'enfrontar-se a un cas d'assassinat.

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals

Nacho Carretero, reporter del País, ha fet una investigació on ens introdueix al cas de Pablo Ibar, condemnat a mort en una presó dels Estats Units. Les proves que s'han presentat en diversos judicis, són si més no, molt qüestionables, però tot i així, la condemna continua ferma pels tribunals dels EEUU. Actualment, la plataforma Movistar ha recreat aquesta injusta història, basada en un cas real.

 

Més informació:

• Nacho Carretero a les Biblioteques
• Nacho Carretero a la Viquipèdia
• Descarrega't la novel·la a eBiblio: Castellà

Recomanat per Bib. Pompeu Fabra. Torrelles de Llobregat. 

En aquesta ocasió, l’actor Tom Hanks es posa a la pell del capità Chesley Sullenberg “Sully” , un expert pilot d’avió que el gener de l’any 2009 es veu obligat a prendre una dura decisió quan l’avió s’avaria durant el vol: arriscar-se a arribar a l’aeroport o bé aterrar a les fredes aigües del riu Hudson de Nova York, una maniobra que només un pilot amb el bagatge de Sully podria ser capaç de realitzar. Decidint planejar el riu, Sully és capaç de salvar als més de 150 passatgers que van a bord de l’avió. Després, però, comencen les investigacions: realment ha estat un acte massa temerari? Haurien sobreviscut els passatgers si hagués decidit intentar arribar fins a l’aeroport? La seva reputació està en joc. Què passarà ara amb la carrera d’aquest pilot d’habilitats inqüestionables? 

Sens dubte, una història que transmet altruisme i sentit de la responsabilitat miris per on la miris. A més a més, fuig una mica del dramatisme que l’espectador es podria esperar d’una situació com aquesta, i se centra principalment en les investigacions posteriors a l’accident. Això fa que l’empatia pel personatge de Sully vagi en augment, ja que es reflecteix clarament la situació compromesa en la qual es veu arrossegat l’expert pilot.

Aquesta pel·lícula dirigida per Clint Eastwood ha rebut nombrosos reconeixements. Entre d’altres, va ser nominada a millors efectes sonors als premis Òscar 2016, va ser inclosa dins les 10 millors pel·lícules de l’any 2016 per la National Board of Review i per l’American Film Institute i va ser nominada també a millor pel•lícula, actor, guió adaptat i muntatge als Critics Choice Awards del 2016.
   

Més informació:

• Clint Eastwood a les Biblioteques
• Clint Eastwood a la Viquipèdia
• "Sully" a la Viquipèdia
• Pàgina web oficial

Recomanat per Bibliobús Tagamanent.

Zain, un nen de 12 anys, denuncia als seus pares davant d’un tribunal per haver-li donat la vida.

Nadine Labaki remou consciències en aquesta brutal pel·lícula sobre la infància més desprotegida del Líban.

Cafarnaúm va ser nominada als Oscar de 2019 en la categoria de millor pel·lícula de parla no anglesa.  

Tràiler de la pel·lícula: https://dai.ly/x70t67s

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals

Anys 60, Tony Lip, un rude italoamericà del Bronx, és contractat com a xofer del virtuós pianista de color Don Shirley, durant una gira de concerts pel sud dels Estats Units, haurà de confiar en "El llibre verd", una guia dels pocs establiments segurs pels afroamericans, per a trobar allotjament. Dues persones que hauràn de fer front al racisme i als prejudicis, però als qui la bondat i el sentit de l'humor unirán.

Fantàstica pel·lícula amb un gran repartiment i que ha rebut molts premis, entre ells, els Òscars, BAFTA o els Globus d'Or!!  

Més informació:

• Peter Farrelly a les Biblioteques
• Peter Farrelly a la Viquipèdia
• Green Book a la Viquipèdia
• Pàgina web oficial

Recomanat per Lluïsa Huerta. Bib. El Pont de Vilomara i Rocafort. 

"Fariña" és una sèrie de televisió de 10 capítols que es va emetre per Antena 3 durant l’any 2018, està basada en fets reals i en el llibre del mateix nom, "Fariña" escrit per el periodista Nacho Carretero.

La sèrie està ambientada als anys 80 i emmarcada amb la reconversió pesquera que va patir Galícia, per tal d’ajustar-la a les demandes de la C.E. En aquest context de crisi econòmica, unes poques famílies es concentra el negoci de contraban de tabac, fet que es conegut per les autoritats municipals i provincials, i també pels mateixos guàrdies civils, qui majoritàriament fan la vista grossa, ja que reben quantiosos suborns; així com dels convilatans, ja que es beneficien en gran part del trasllat del i comercialització del tabac. Entra en escena però, en Sito Miñanco, qui introduirà, a través dels càrtels colombians, la cocaïna a les costes gallegues, fet que provocarà que les famílies que es dedicaven al contraban del tabac, passin a ser narcotraficants. Aquest fet, també farà obrir els ulls a un jove Baltasar Garzón, qui posarà els mitjans per intentar jutjar i tancar a presó als delinqüents.

Cal destacar el paper de l’actor Tristán Ulloa, un incorrupte i perseverant sergent de la guàrdia civil, així com de les “mares coratge”, que van lluitar per tal de posar al descobert l’estigma de la droga, i aquells que l’encobrien i se’n beneficiaven.

 

Més informació:

• Carlos Sedes a les Biblioteques
• Nacho Carretero a les Biblioteques

Recomanat per Bib. Municipal 1 d'octubre. Moià.  

Daniel Brühl, és l’alienista, un metge especialista en malalties mentals, que haurà d’investigar els crims d’un assassí en sèrie que mata nois que es prostitueixen.

Aquesta minisèrie, no apta per a estómacs sensibles, està ambientada al Nova York de finals del S.XIX i es basa en la novel·la de Caleb Carr del mateix títol.

Altres sèries semblants: “The Frankenstein Chronicles” i “Alias Grace”.

Tràiler promocional: https://youtu.be/YtzgFRBvRy8

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals

Any 1973. l'Uruguai està sota el poder de la dictadura militar. Una nit de tardor, nou presos Tupamaros són trets de les seves cel·les en una operació militar secreta. L'ordre és precisa: "com no vam poder matar-los, els tornarem bojos". Els tres homes romandran aïllats durant 12 anys. Durant més d'una dècada, els presos romandran aïllats en diminutes cel·les on passaran la majoria del temps encaputxats, lligats, en silenci, privats de les seves necessitats bàsiques, a penes alimentats, i veient reduïts al mínim els seus sentits. Entre ells estava Pepe Mujica, qui més tard va arribar a convertir-se en president de l'Uruguai.

 

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals

Mini sèrie de vuit episodis de HBO dels guionistes Richard Price i Steve Zaillian (La llista de Schindler) i adaptació de la sèrie britànica de la BBC Criminal Justice (2008), de Peter Moffat.
 
Nasir Khan és un bon noi, un estudiant universitari d’origen pakistanès que veu com la seva vida fa un gir de 180 graus quan és acusat de l’assassinat d’una noia en un exclusiu barri de Nova York. A partir d’aquest moment és víctima d'unes investigacions policials tendencioses i es veu atrapat en un sistema judicial artificiós i corrupte, ple d’errors.

John Turturro interpreta magistralment a l’advocat del protagonista, un home trist i solitari que haurà de fer front a un cas complicat i mediàtic, amb l’ajuda d’una jove advocada.

Es tracta d’un thriller de ritme trepidant amb una trama complexa que, amb gran intel·ligència, condueix a l’espectador per un laberint de personatges (plens d’arestes i contradiccions) i de petites històries: la transformació de Nasir a la presó, l’aïllament social i l'infern particular que viu la família de l’acusat, la manca d’escrúpols de la fiscalia, les investigacions de l’advocat defensor i el judici. Un apassionant thriller que t'atraparà fins el final.  Més informació:

• Steven Zaillian a les Biblioteques
• "The night of" a la Viquipèdia
• Fitxa: Filmaffinity

Recomanat per Bib. Can Puiggener. Sabadell.

Qui no recorda la memorable pel·lícula “El viaje de Chihiro”, guanyadora d’un Oscar el 2002 com a millor pel·lícula d’animació? El seu autor, Hayao Miyazaki, va tornar a estar nominat novament per “El Castillo ambulante”, el 2005 tot i que aquesta vegada no va guanyar.
 
Miyazaki és cofundador de la productora d’animació japonesa Studio Ghibli i director de les seves obres més famoses, com “Mi vecino Totoro” o “La princesa Mononoke”.

La pel·lícula ens explica com Sophie, una jove de 18 anys, és víctima de l’embruix de la Bruixa de l’Erm que la converteix en una àvia per la seva fugaç trobada amb el mag Howl. A partir d’aquest moment emprendrà un viatge que la portarà a buscar l’encanteri que li retorni la joventut. 
La pel·lícula es basa en la novel·la del mateix nom de l’autora Diana Wynne Jones, però Miyazaki la transforma donant-li el seu toc personal.
Tot i ser una pel·lícula d’animació, no està pensada per a un públic infantil. Com la resta dels seus llargmetratges amaga missatges de gran profunditat: el pacifisme, la vellesa, el feminisme... I com totes les obres de Miyazaki és una obra d’art, tant per la seva estètica i ambientació cuidada com per la seva bella banda sonora i els seu món imaginari tan personal. No us la perdeu.

 

Més informació:

• Hayao Miyazaki a les Biblioteques
• Hayao Miyazaki a la Viquipèdia
• Hayao Miyazaki a Biblioteca virtual

Recomanat per Bib. Ripollet. 

Lazzaro, un jove pagès d'excepcional bondat, viu en La Inviolata, un llogaret que ha romàs allunyada del món i és controlada per la marquesa Alfonsina de Lluna. Allí, la vida dels pagesos no ha canviat mai; són explotats, i ells, al seu torn, abusen de la bondat de Lazzaro. Un estiu, es fa amic de Tancredi, el fill de la Marquesa. Entre ells sorgeix una amistat tan preciosa que farà viatjar a Lazzaro a través del temps i li portarà a conèixer el món modern.

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals

Aquesta ambiciosa superproducció gira entorn de la història del palau de Versalles des de la seva construcció en 1667. Després de passar per una infància conflictiva i humiliant, el monarca Lluís XIV  es revela als seus 28 anys com un estratega polític. Amb la finalitat de sotmetre a la noblesa i imposar definitivament el seu poder absolut, el dèspota rei ordena la construcció de Versalles i ho concep com una gàbia d'or per a mantenir als nobles sota el seu control, distanciant-se d'ells al mateix temps que els entreté amb capritxos i distraccions. Mentrestant, manté una relació amb la seva cunyada Ana, esposa del seu germà Felip I.

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals

Fusi (Gunnar Jónsson), un home solter de 43 anys, encara viu amb la seva mare. La seva vida quotidiana es caracteritza per una rutina monòtona. L'aparició a  la seva vida de la vibrant Sjöfn (Ilmur Kristjánsdóttir) i la jove veïna Hera (Franziska Una Dagsdóttir) faran trontollar tots els seus antics hàbits. Una història sobre el poder de l’amor i la generositat, les segones oportunitats, i el poder de viure que ens reconcilia amb la vida; i amb una inoblidable interpretació de Gunnar Jónsson (Rams: El valle de los carneros, 2015 i Heartstone: Corazones de hierro, 2016).

Corazón gigante (Fúsi, 2015), la cinquena pel·lícula del director islandès Dagur Kári (Un buen corazón, 2009), ha estat produïda pel director Baltasar Kormákur. Guanyadora dels Premis a Millor Pel·lícula, Millor Actor i Millor Guió del Festival de Tribeca (2015) i el Premi a Millor Actor a la Seminci de Valladolid (2015).

Més informació:

 

 

• Dagur Kári a les Biblioteques
• Dagur Kári a la Viquipèdia
• Dagur Kári a IMBD

 

Recomanat per Glòria Massana Figueras. Biblioteca el Molí de Molins de Rei.

"El silencio de otros" és un documental que parla d'un tema que alguns consideraran massa tractat en la filmografia espanyola: la guerra civil. Però nosaltres som dels que creiem, com també els directors del film, que encara hi ha molt a dir. Aquest documental parla no només de la guerra, sinó també de com es va fer la transició espanyola.

Filmat al llarg de sis anys, la pel·lícula segueix a les víctimes del règim del general Franco i els supervivents del règim franquista a mesura que organitzen l'anomenada "querella argentina" i confronten un "pacte de l'oblit" sobre els crims que van patir.
Veiem una sèrie de personatges anònims que ens arriben a l'ànima. Des dels que busquen els ossos dels familiars enterrats en fosses comuns, a les víctimes de la tortura en els temps de major repressió policial o la veu ronca o quasi sense veu de Maria Martín, una senyora molt gran que busca els ossos de la seva mare, assassinada a l'inici de la guerra.

Un documental que remou, que funciona com a lliçó d'història i com a obra contemporània d'activisme.

 

Més informació:

• Almudena Carracedo a les Biblioteques
• Almudena Carracedo a la Viquipèdia
• Pàgina web oficial "El silencio de los otros"

Recomanat per Glòria Soler. Bib. Central. Terrassa.