Grandma és d’aquestes pel·lícules que no es poden concebre sense l’actriu que interpreta el paper principal. El director Paul Weitz va reconèixer que mai no hagués existit Grandma si no hagués conegut la Lily Tomlin, que dóna vida al personatge protagonista. El film és una Road-Movie que es desenvolupa als carrers de Los Angeles, també és una historia sobre l’avortament, sobre la màgica complicitat entre àvies i netes, sobre prejudicis socials,  però principalment és una historia de dones, de dones que van per la vida sense demanar permís, sense disculpar-se per prendre allò que és seu.

Més informació:

• Especial LGTBI
• Pel·lícules que surten de l'armari

Recomanada pel Prestatge de Cinema

Un llarg i calorós estiu en Thamesmead, al sud de Londres. Jamie Gangel falta sovint a l'escola i es passa el dia veient la televisió de l'apartament, on viu amb la seva mare. En el pis del costat viu Leah que, després d'haver estat expulsada de l'institut, es passa el dia escoltant els discos de Mama Cass.

Amb un plantejament senzill, la pel·lícula, que va rebre molt bones crítiques als festivals de Canes i Donosti; s’acosta des d’una mirada tendra al descobriment del primer amor.

Més informació:

• Especial LGTBI
• Pel·lícules que surten de l'armari

Recomanada pel Prestatge de Cinema

Belle de Jour (Luis Buñuel, 1967) és una pel·lícula icònica, dirigida pel director de cinema espanyol més internacional i l’únic que va rebre un Lleó d’or, premi rebut a la Mostra de Venecia del 1967 amb ocasió d’aquesta obra sobre fantasies obscures que continua sent un referent en la història del cinema. El film està protagonitzat per una jove Catherine Denevue, amb la qual el realitzador va acabar congeniant encara que no estava del tot convençut de la seva elecció per un paper que broda: el d’una dona rossa, gèlida i volcànica al mateix temps. Del film se'n podria fer un resum molt ràpid si l'has vista fa anys. Si no l’has vista i parles d’oïdes, Sévérine és una dona bellíssima, aparentment freda, insatisfeta, amb un marit guapo i comprensiu, metge acabalat, que li proporciona una vida plàcida i una mica avorrida, sense al·licients, amb el que no és capaç de mantenir relacions plenes… Alhora, ella té fantasies sexuals recurrents amb altres homes, somnis sadomasoquistes que la fan malviure fins al dia que decideix saltar la barrera i fer-los realitat en una casa de cites, prostituint-se, en una hora poc habitual: de 14.00 a 17.00 hores. Per aquest motiu, la madame del bordell li tria l’escaient nom de guerra de Belle de Jour.

La pel·lícula comença i acaba de la mateixa manera, amb un cotxe de cavalls amb picarols que fan un soroll enigmàtic (el sentit del qual no entens inicialment). Està conduït per dos lacais, abillats a l’antiga com la calessa que porten. Quan la veus per primer cop, et penses que és una pel·lícula que comença pel final on el marit assabentat de la traïció de la seva dolça esposa la vol castigar d’una manera esgarrifosa i permet que els lacais la fuetegin i la violin. No és pas així: és un somni que la protagonista somia desperta molt sovint, perquè somia que el seu marit la castiga per una cosa que encara no ha fet. Quan surt del capteniment, amb el marit al costat a l’habitació que comparteixen amb dos castos llits individuals, comences a veure la curiosa relació que mantenen tots dos.

La pel·lícula et descol·loca sovint. No saps quan ella somnia o quan ella imagina, no saps quins són els seus anhels ni quin passat arrossega. Hi ha dos moments que ens mostren una Sévérine nena: veiem un home gran amb una granota de treball bruta que la petoneja (ella, mig paralitzada, es deixa fer) i també el dia de la seva comunió, quan ella es nega a combregar. Mitjançant aquests dos moments fugaços, ens podem imaginar un possible passat d’abusos que l’han portada on és ara i que la fan ser una dona que no pot tenir relacions amoroses amb normalitat, que necessita la humiliació, que la dominin, que li facin mal.

Arran de la conversa que Severine té amb una amiga sobre una coneguda que es prostitueix per diners, a ella li comença a picar la curiositat. Li demana al seu marit si ha anat mai amb prostitutes. Ell li deixa anar una frase en llatí sobre la necessitat sexual dels homes («semen retentum venenum est») que a ella l’ofèn molt. El que l’acaba de decidir és la conversa amb el senyor Husson, l’amic ric i desvagat que intenta seduir-la sense èxit… Ella és una dona virtuosa, però pren nota de l’adreça que ell li menciona i hi compareix.
I comença la desfilada de puters de les catorze a les disset hores. Comença malament, vol i dol, intenta marxar. A la primera bufetada que rep, però, veu que ha trobat el que estava buscant. Li agrada la submissió, que li facin mal, que la forcin. La primera vegada que la veuen riure de veritat, amb ganes, és després d’estar amb un client gros i asiàtic sinistre, de gustos sexuals salvatges. Totes aquestes experiències la faran ser més feliç a casa, estarà més predisposada a satisfer al seu marit, amb més ganes de tot. Aquesta doble vida, sorprenentment, li portarà estabilització i benestar amb el seu marit.

Aquesta establitat trontolla quan apareixen pel bordell dos quinquis, delinqüents de poca volada. Un d’ells és un murcià, interpretat per Francisco Rabal, amb un francès macarrònic i un posat fatxenda i prepotent, que fins i tot es marca un cante jondo. Aquests dos personatges faran que la història derivi cap al melodrama. El més jove, amb una dentadura de ferro com un malvat de James Bond, amb el seu bastó gitano i uns mitjons liles foradats, contrasta amb la bellesa i pulcritud de la Belle de Jour. Perdrà el cap per ella, i, com que no és correspost totalment, acabarà provocant una tragèdia.
Buñuel desplega en aquesta pel·lícula, en la qual va disposar de molts mitjans, les mateixes dèries que en films seus més modestos. Treballa tot el seu imaginari de somnis i de símbols, alguns molt evidents i altres més subtils. Apareixen els traumes, la psicologia, l’erotisme i la hipocresia de la societat burgesa, tot sota la seva mirada de surrealista.

El vestuari de Catherine Denevue, dissenyat expressament per un jove i ja triomfador Yves Saint Laurent, és extraordinari i molt necessari per explicar el personatge. Els colors i dissenys dels vestits que du l’actriu depenen de què li passa: vesteix de vermell quan s’imagina violada i maltractada, de blanc virginal quan la volen seduir, amb una bata fàcil de treure (però glamurosa) quan exerceix de prostituta… Al final, ja condemnada a una vida com a cuidadora del seu impedit marit, apareix com una col·legiala abnegada de vestit negre amb coll blanc, o com una monja. 
Els símbols premonitoris, els gatets que miolen, els cascavells dels cavalls cada vegada que la protagonista somnia, els duels, els espiells per espiar, la cadira de rodes, la caixa del client xinès que el director mai va voler revelar que contenia, però que a ella no li fa por... Després de cinquanta-cinc anys, Belle de Jour continua sent considerada una de les millors pel·lícules de la història del cinema. En cada visionament, hi veus alguna cosa nova que t’ha passat per alt. Per exemple, que als títols dels crèdits la ñ de Buñuel no hi és i apareix com a Bunuel. Curiós.

Crítica elaborada per Montserrat Cutrina. Bib. Salvador Vives Casajuana. Sant Vicenç de Castellet. Projecte Escriure de Cinema.

Las consecuencias de la muerte del amor

Lunas de Hiel (Bitter Moon, Roman Polanski, 1992) es un rocambolesco thriller psicológico, con un fondo dramático rebosante de pasión, amor, desamor y, ¿por qué no?, una historia de venganza.
Roman Polanski nos invita a adentrarnos poco a poco en esta aventura, que te coge de la mano y te arrastra con ella sin soltarla, haciéndote partícipe y dejándote eclipsado. El realizador nos muestra a unos personajes que tienen un universo interior propio. Alguno de ellos quizá no ha proyectado su lado más oscuro, con lo cual todas esas emociones aflorarán.
Conocemos poco de nuestra primera protagonista, Mimí (Emmanuelle Seigner, una de las musas de Polanski y su mujer en la vida real). Solo sabemos que es bailarina, así que nos dejaremos llevar por lo que vemos: a priori, una bella jovencita rebosante de aire fresco y de mirada muy sensual. Su tono de niña ingenua la convierte en alguien aún más inquietante.
Nuestro principal protagonista, Oscar (Peter Coyote) es un hombre mayor que Mimí. De clase alta, educado, escritor, vive solo en un apartamento donde vemos muchos libros y una mesa de trabajo donde escribe sus novelas.
Por otro lado, nos encontramos a bordo de un barco a una pareja de británicos remilgados que hacen un viaje. Nigel (Hugh Grant) y Fiona (Kristin Scott-Thomas) se muestran aparentemente felices y contentos.  
En ese mismo crucero se cruzan las vidas de nuestros cuatro protagonistas: la pareja de tortolitos británicos y Mimí y Oscar, que aparece en una silla de ruedas a partir de ese momento. Oscar invita a Nigel a acompañarle a su camarote para explicarle la historia de su vida desde que conoció a Mimí. A partir de ese momento, Oscar se convertiría en el narrador del film.
Nigel, un chico políticamente correcto y con saber estar, va a entrar en un mundo sórdido a través de las vivencias que Oscar le relata sin censura, ni filtros, ni tabúes. Tanta intimidad intimida a Nigel. Aun así, este se verá sumergido y atrapado por la historia, hasta el punto de sentirse sediento por la curiosidad.
Dicen que la curiosidad mató a un gato. Esta narración es un claro ejemplo de dicho refrán.
Oscar relata a Nigel sus fantasías sexuales más tórridas y perturbadoras: actos de seducción lascivos y perversos, juegos de dominación y sumisión. Son temas que el polaco abordaría posteriormente en otra de sus películas, La venus de las Pieles (La Vénus à la fourrure, Roman Polanski, 2013), una de mis películas preferidas de Polanski.
La pareja no cesa de experimentar cualquier tipo de creación sexual, vive durante un periodo un intenso ritmo de vida. Hasta que, poco a poco, esa atracción de Oscar hacia Mimí se disipa hasta llegar a desaparecer. La enfermiza depravación hasta el traspaso de los límites más perversos y perturbadores emerge como consecuencia de la muerte del amor.
En este instante, la historia da un giro. En ocasiones, cruzar el umbral de lo correcto a lo prohibido solo está separado una línea muy delgada. Nuestro Nigel no la rompe, sino que la destroza: deja aflorar su lado más salvaje para saciar el animal que lleva dentro dando rugidos.
Entre Oscar y Mimí comienza una relación de humillación y sometimiento, algo que a Oscar le da un tremendo placer y ella le complace. No sé hasta qué punto este pacto forma parte todo del mismo rol, como forma de vida que más tarde es a la inversa: Mimí pasa a ser dominio de Oscar. Si rascamos un poquito y analizamos esta relación de amor y odio, nos puede parecer una notable radiografía al amor de pareja, desde sus tiernos e idealistas orígenes hasta la destrucción más total del amor y su desviación a los caminos más perversos de la venganza. Una persona puede estar casi obligada a cambiar su forma de ser por la conducta que han tenido hacia ella. Lo que a priori nos puede resultar una Mimi joven, ingenua y frágil, acaba convirtiéndose, después de que su interior haya quedado brutalmente machacado y herido, en una femme fatale llena de ira.
Como nota curiosa, en este segundo revisionado de la película he tenido tiempo de fijarme en pequeños detalles. Cuando Oscar conoce a Mimí en el autobús, este tiene un gran letrero detrás con un eslogan que dice: “Deshonrado sea el que mal piensa”. Esta frase sale en repetidas ocasiones, como si de un mensaje subliminal se tratara. Dudo que sea algo gratuito.
Me gustó el guiño de Erase una vez en América (Once Upon a Time in America, Sergio Leone, 1984), mientras el personaje de Oscar veía la televisión.
El trío actoral funciona a la perfección, bajo mi punto de vista. Hugh Grant es un actor que nunca me ha gustado, pero considero que es ideal para encarnar el personaje de Nigel por su semblante de chico que nunca ha roto un plato, pero que despierta al lado oscuro.
Emmanuelle Seigner está simplemente sublime, es toda fuerza. Se sumerge en un personaje cautivador e hipnótico cuyo carisma te atrapa. Se convierte en una auténtica encantadora de serpientes que rebosa sensualidad por los poros de su piel. Peter Coyote, metido de lleno en su personaje, nos ofrece momentos tan adorables como detestables. Y no he hecho mucha mención al personaje de Fiona (Kristin Scott-Thomas), mujer de Nigel, que tiene su parte participativa y al final adquiere un poco de más presencia. También veo muy integrada a la actriz en el personaje: tiene un perfil muy acorde.
El apartado técnico es correcto: buenos planos buscados. Me gusta que no quede en el olvido ese continuo movimiento de cámara simulando el balanceo del barco. En general hay una buena fotografía, con pequeños primeros planos de momentos íntimos, comunicativos en el uso de un lenguaje muy visual.
Y para concluir, me hago una pregunta: ¿será cierto todo lo que cuenta Oscar? ¿O, como buen escritor de novelas, simplemente ideó un juego de distracción para la pareja?

Crítica elaborada per Silvia Gómez de la Biblioteca Salvador Vives Casajuana (Sant Vicenç de Castellet) en el marc del projecte Escriure de cinema.
 

La persecució macartista no va impedir que Joseph Losey continués amb la seva carrera cinematogràfica, ja que va emigrar a Anglaterra i des d'allà va realitzar grans obres, com El sirviente. En aquesta pel·lícula senzilla, de decorats sobris que recorden el plató d'un teatre, un londinenc de classe alta contracta un majordom que sembla l'empleat ideal, però que de mica en mica esdevindrà un gran manipulador, capaç d'extorsionar el senyor de la casa per aprofitar-se al màxim de la seva vulnerabilitat.

Més informació:

• Especial LGTBI
• Pel·lícules que surten de l'armari

Recomanada pel Prestatge de Cinema

Som a París l’any 1971. La Delphine coneix a la Carole. La primera, filla de camperols, es muda a la capital per aconseguir la independència econòmica i ser propietària de la seva pròpia vida.

La segona té parella i viu feliçment els començaments del moviment feminista. A Delphine, misteriosa i reservada, li agraden les dones. Carole ni es planteja aquesta possibilitat. De la seva trobada sorgeix una història d'amor que desequilibrarà les seves vides en ensopegar amb la realitat.

Més informació:

• Especial LGTBI
• Pel·lícules que surten de l'armari

Recomanada pel Prestatge de Cinema.

Nic (Annette Bening) i Jules (Julianne Moore) són un matrimoni de lesbianes que viuen a Califòrnia. Cadascuna ha donat a llum a un nen amb el mateix donant d'esperma. Nic és ginecòloga, la principal font d’ingressos de la família i ha adoptat el rol de mare estricta, mentre que la Jules, una mestressa de casa que està intentant muntar un negoci de disseny de paisatge, és més relaxada i oberta.

El fill menor de la parella, en Laser vol trobar al seu donant d'esperma, però ha de tenir 18 anys per fer-ho i, per això demana a la seva germana gran, la Joni que es posi en contacte amb el banc d'esperma que determina que en Paul (Mark Ruffalo) és el donant.

Els tres es troben. Joni està impressionada pel seu estil de vida bohèmia, i Paul s'entusiasma per estar en les seves vides. Joni i Laser juren guardar el secret per no molestar a les seves mares però la Jules i la Nic ho esbrinen i conviden a Paul a sopar. Quan Jules revela que ella té un negoci de disseny de paisatges, Paul sol·licita els seus serveis per arreglar el seu jardí. Jules està d'acord, però a Nic no li agrada la idea que en Paul es fiqui a les seves vides.

Més informació:

• Especial LGTBI
• Pel·lícules que surten de l'armari

Recomanada pel Prestatge de Cinema.

Comèdia dirigida per William Wyler l’any 1966 i protagonitzada per Audrey Hepburn, Peter O'Toole, Eli Wallach i Hugh Griffith. 

Situada a Paris, el col·leccionista d’art Charles Bonnet (Hugh Griffith) és en realitat un falsificador de quadres que viu amb la seva filla Nicole (Audrey Hepburn) i està organitzant el préstec de l’estatueta Venus de Cellini, valorada en un milió de dòlars, a un museu molt important de la ciutat.

Però la Venus no és autèntica, és una còpia que va fer l’avi de Nicole fa molts anys. Per això abans que els tècnics del museu ho puguin descobrir contractarà a Simon Demott (Peter O’Toole) un refinat lladre per robar-la del museu on s’exposa.
Una pel·lícula entretinguda, molt elegant i amb magnífics actors. 
Amb música de John Williams i vestuari de Givenchy.

No és una de les pel·lícules més conegudes d’Audrey Hepburn, però la volem destacar pel gran encert en la tria dels actors principals i els secundaris com Moustache, Jacques Marin i Charles Boyer i per les situacions còmiques durant tota la pel·lícula, sobretot a les escenes de la preparació i robatori al museu.

Més informació:

• William Wyler a les Biblioteques
• William Wyler a la Viquipèdia
• Como robar un millón

Recomanat per Núria Munt. Bib. Àngel Guimerà. Matadepera.

Al desastrós Brian Cohen el confonen amb Jesucrist un munt de vegades; va néixer a l’estable veí del de Jesús el mateix dia i el seu destí queda lligat per sempre al destí del fill de Déu. A partir d’aquí assistim a tota una sèrie de confusions delirants i divertidíssimes; una sàtira amb gags memorables i subversius que et faran petar de riure. Estem davant de la millor cinta d’humor de tots els temps, i ho diem sense exagerar, i això segons el parer de diverses revistes especialitzades i cadenes de televisió i de qualsevol que hagi tingut la sort de poder-la gaudir. Obra del grup britànic d’humoristes Monty Python, va ser dirigida per Terry Jones l’any 1979 i escrita pels Monty Python (Terry Jones, Terry Gilliam, Eric Idle, John Cleese, Michael Palin i Graham Chapman). La pel·lícula va ser el tercer llargmetratge que van filmar els Monty Python juntament amb Els cavallers de la taula quadrada i El sentit de la vida. Les escenes més divertides de la història del cinema les trobem a La vida de Brian i podem dir sense equivocar-nos gens ni mica que són 93 minuts de riure assegurat; una veritable obra mestra de la comèdia britànica i internacional. La cinta va ser acusada de blasfèmia i prohibida en alguns països, però l’escàndol va tenir un efecte de rebot que la va convertir en un veritable èxit de taquilla.

Més informació:

• Terry Jones a les Biblioteques
• Monty Python a les Biblioteques
• Trailer de la Vida de Brian

Recomanat per Begoña González Saavedra. Bib. Mestre Martí tauler. Rubí.

Sabíeu que l’escriptor Philippe Claudel també és director i guionista de cinema? Després de guanyar els prestigiosos premis Goncourt i Renaudot amb les seves obres literàries va dirigir aquesta pel·lícula guanyadora de dos Césars i un BAFTA.

La pel·lícula ens explica com Juliette surt de la presó després de passar 15 anys tancada per un crim terrible. La seva germana petita Léa la convida a quedar-se a casa seva. Les germanes es retroben com dues estranyes. Léa era petita quan Juliette va marxar. Però poc a poc els records i la convivència van refent la relació i Juliette va tornant a viure de nou.

Una història que ens mostra com reconstruir una relació des de la desconfiança i a un mateix des de la buidor més absoluta i on tot rutlla perfectament gràcies a la commovedora interpretació de les actrius protagonistes, Kristin Scott Thomas i Elsa Zylberstein.

Més informació:

• Philippe Claudel a les Biblioteques
• Philippe Claudel a la Viquipèdia
• Hace mucho que te quiero. Filmaffinity

Recomanat per Bib. Ripollet. 

Daniel Lefebvre (Philippe Torreton) és el director de l'escola d'un barri marginal d'un poble miner del nord de França, més del trenta per cent de la població  del qual es troba en una situació vulnerable a causa de la crisis de la industria minera. Un dia es troba en una situació difícil quan la mare d'una alumna arriba beguda a l'escola i deixa el seu nadó i la seva filla de cinc anys.

Una pel·lícula, entre la ficció i el documental, meravellosa per la seva sensibilitat i duresa sobre el poder de l’educació i la funció social dels mestres per tal de reduir la bretxa social i la marginalitat. També és una critica ferotge a la impassibilitat i inacció del sistema administratiu i polític davant de situacions de crisi social i econòmica. Quan s’estrenà va ser criticada per pessimista i, fins i tot, per apropar-se al miserabilisme. No obstant això, la tenacitat del director per lluitar contra les injustícies, malgrat no sempre trobar-ne solucions és un crit a l’esperança i a la possibilitat de crear un món millor.

Hoy empieza todo (Ça commence aujourd'hui, 1999) és una pel·lícula del director, guionista, actor, productor i crític de cinema francès Bertrand Tavernier (Lyon, 1942 – Sainte-Maxime, 2021). Guanyadora del Premi Internacional de la Crítica FIPRESCI, Menció d’Honor al Festival de Berlín (1999), i del Premi del públic al Festival Internacional de Cinema de Sant Sebastià (1999).

> Què n’ha dit la crítica?

"Una de las películas más emotivas de uno de los mejores directores del mundo." Carlos Boyero (Diario El Mundo)

"Hermosa, bellísima, prodigiosa... una obra maestra del cine moderno." Ángel Fernández Santos (Diario El País)

Recomanada per Glòria Massana. Biblioteca El Molí de Molins de Rei. 

Paul Atreides, un jove brillant que ha nascut amb un destí més gran que ell mateix, haurà de viatjar al planeta més perillós de l'univers per a assegurar el futur de la seva família i de la seva gent. Mentre les forces del mal s'enfronten per a fer-se amb un dels recursos més excepcionals del planeta, que té el poder de desbloquejar tot el potencial de la humanitat, només els que aconsegueixin dominar les seves pors podran sobreviure.
*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 
 

El jove doctor Yasuoto torna al seu poble després d'estudiar a Nagasaki, però, quan arriba, pateix una gran desil·lusió: en lloc de ser nomenat mèdic del shogun l’envien a una clínica que compta amb molt pocs recursos i està dirigida per un metge dit "Barbarroja".

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 
 

Quatre amigues inseparables en l’adolescència es tornen a trobar en la ciutat de l’extrarradi que les ha vist créixer per reviure una autèntica i tragicòmica amistat. 
Premi Goya 2021 a la millor direcció novell (Carol Rodríguez Colás).
*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 
 

Charu (Madhabi Mukherjee), una esposa a de l’alta societat bengalí, viu una vida solitària i ociosa a l'Índia de la dècada de 1870. El seu marit Bhupati Dutta (Shailen Mukherjee), que dedica més temps al seu diari polític que al seu matrimoni, veu la seva soledat i demana a uns familiars que li facin companyia. Al mateix temps, el cosí de Bhupati, Amal (Soumitra Chatterjee), un aspirant a escriptor arriba a casa acabant els seus estudis universitaris. Després d’uns mesos, els sentiments de Charu i Amal aniran més enllà de l'amistat. Una història melodramàtica de passions profundes basada en el relat Nastanirh de Rabindranath Tagore i ambientada a finals del segle XIX, quan la Índia encara era una colònia anglesa.

Charulata: la esposa solitaria (Charulata, 1964) és una pel·lícula dirigida pel cèlebre director indi Satyajit Ray (Calcuta, 1921-1992), creador d’obres cabdals de la història del cinema com: Pather Panchali (1955), Aparajito (1956), Apur Sansar (1959) -també coneguda Trilogia d’Apu- El salón de música (1958) o La diosa (1960). El director francès Jean-Luc Godard va confessar que Charulata era la seva pel·lícula preferida de tots els temps. Així mateix, el propi director la considerava com la millor de la seva filmografia. Amb ella va aconseguir l’Os de Plata a la millor direcció al Festival de Berlin de 1965.

> Què n’ha dit la crítica?

"Magistral (...) despliega su magia a través de una superficie plácida, formada por sinuosos trávelin, que revela un fondo tempestuoso, que se manifiesta mediante violentos zooms." Manu Yáñez (Fotogramas)

Recomanada per Glòria Massana. Biblioteca El Molí de Molins de Rei. 

A ningú amb dos dits de front se li acudiria abordar aquesta adaptació, per això agraïm infinitament a la gent de Libros del zorro rojo haver-se atrevit a fer-ho. I qui millor col·laboracionista que un altre artista amb una empremta tan personal com l’alacantí Pablo Auladell.

Tots sabem que el Cuirassat Potemkin (1925) es una de les més grans fites de la història del cinema, amb una inoblidable escena a les escales del port d’Odessa, a Ucraïna. El letó Sergei Eisenstein (1898–1948) dirigeix aquesta mostra de l’expressionisme i de la propaganda soviètica, i ho fa de manera magistral, però això ja ho posa als llibres d’història.

Auladell aconsegueix l’impossible, amb un dibuix brut però apassionat, en blanc i negre però amb alguna taca vermella carregada de sentit. Té la capacitat de parar el metratge del film i posar-lo al servei a la narració gràfica, construint en vinyetes la seva pròpia adaptació, d’intenció clarament literalista.

No és condició imprescindible conèixer la pel·lícula, el còmic es gaudeix igual tant si es vincula a l’original com si no. De totes maneres una contextualització sempre ajuda, i això ho trobem a l’epíleg.

Potemkin és, amb tota la seva fúria, una bonica mentida que parla de la dignitat i de la noblesa.

Recomanat per Jaume Vilarrubí. Bib. Josep Soler Vidal de Gavà

Braquo (2009-2016) és una sèrie contundent fins i tot abans de començar, en prendre el seu nom del terme francès “braquage”, que fa referència als atracaments armats de bancs. Va ser creada per l’expolicia Olivier Marchal, que va inspirar-se en les vivències personals per idear la història:

Eddy Caplan, Walter Morlighen, Théo Vachewski i Roxanne Delago són agents d’un grup especial d’intervenció de la policia judicial a l’extraradi de Paris. La dinàmica del seu grup salta pels aires quan el seu cap, Max Rossi, és acusat falsament de mala praxi en un cas i acaba suïcidant-se. Aquest fet marca un punt d’inflexió en el grup, que, amb l’objectiu de venjar el seu cap, ideen un pla per restablir-ne la seva reputació.

L’activitat de Caplan i la resta de l’equip no passa desapercebuda a l’Àrea de Recursos Interns on l’agent Vogel, enemic declarat de Caplan, sotmetrà les actuacions del grup a un escrutini constant tot buscant proves que vinguin a demostrar la davallada del grup a pràctiques il·lícites fora de l’ètica policial.  

Més informació:

• Olivier Marchal a les Biblioteques
• Fitxa
• Braquo. La fuerza bruta debe ser controlada siempre

Recomanat per Sílvia Vilarrasa. Bib. Núria Albó. La Garriga.

La desdicha de los amantes con mala estrella

Los Tarantos (Francisco Rovira-Beleta, 1963) surgió como una nueva propuesta de cine comercial y entretenimiento, sin ánimo de trascendencia. Pasado el tiempo se ha convertido en un documento social y antropológico de una Barcelona (Bajarí) desaparecida y olvidada donde se refleja el mundo y costumbres gitanas como nunca antes se habia tratado en el cine español. 

El director Rovira-Beleta hizo una cuidadosa recreación, según las directrices de Paco Revés, un erudito sobre el uso y costumbres de los romaníes (con los que había convivido largo tiempo). 

Los Tarantos está inspirada en Romeo y Julieta, de William Shakespeare, y especialmente en Bodas de sangre, de Federico García Lorca (hasta ese momento prohibido por la dictadura desde su asesinato en 1936).

La película sobresale por la utilización dramática del flamenco como expresión de la alegría, el dolor, el consuelo o el grito desgarrado.

La trama argumental gira en torno a dos familias, Tarantos y Zorongos (nombre de dos palos del flamenco), enemistadas desde la muerte del patriarca de los Tarantos por un asunto de amores no correspondidos. No hay esperanzas de reconciliación. 

La familia de los Tarantos sobrelleva, con la ayuda de su afición al cante y al baile, su vida en el Somorrostro. El Somorrostro era un asentamiento miserable de barracas que estuvo situado en lo que hoy es el Puerto Olímpico de Barcelona, fue un lugar donde no se cubrían necesidades básicas de agua, luz, sanidad e higiene. Fue derruido poco tiempo después del rodaje. 

Angustias (Carmen Amaya) es la madre viuda del clan, mujer enérgica y de carácter, con grandes dotes de mando y respeto, capaz de todo para proteger a su familia.

Los Zorongos, gitanos apayados, ricos acomodados, son tratantes de ganado. Viven en la zona burguesa del barrio de Sants, cerca de la Plaza de toros de Las Arenas y el matadero municipal, actualmente Parc de l’Escorxador.

Rosendo (Antonio Prieto) es el patriarca y protector de la familia. Es un hombre resentido, mediocre y pendenciero, que reniega de su origen étnico hasta el punto de prohibir a los suyos el cante y el baile. Llega a decirle a uno de sus hijos: “deja ya de bailar que pareces un gitano”.

Rovira-Beleta recrea un casamiento, fiesta importante en la tradición gitana, en la que se practica el rito del pañuelo para probar la virginidad de la novia y demostrar con ello la honra de su familia. A continuación se rocía el cuerpo desnudo de la muchacha con pétalos de rosas. Y la boda continúa con el alzamiento y baile nupcial, el rompimiento de las camisas de los varones y el baño de arroz y peladillas.

El primer número musical que presenciamos en el filme sucede durante la boda, cuando los enamorados se encuentran por primera vez. Sin mediar palabra entre ellos, a través del baile y por medio de sugerentes pasos, miradas y contoneos, Juana Zorongo (Sara Lezana) ronea con Rafael (Daniel Martín).

Máximo Dallamano consigue una preciosa fotografía en exteriores durante el atardecer con luz menguante en la playa del Somorrostro, mientras la pareja decide sumergirse en el mar para besarse, ajena a todo.

Los jóvenes se comprometen con un juramento de sangre antes de conocer sus orígenes familiares. Acto seguido, comprenden los problemas que se avecinan.

Rafael presenta a Juana a su madre. Es un momento estelar de la película: la gran Carmen Amaya y Sara Lezana ejecutan unos bailes antológicos, de gran fuerza y plasticidad, que invitan a compartir la fiesta.

La Taranta acaba aceptando a la chica a pesar de un rechazo inicial, confiando en que la unión de los muchachos podrá reconciliar a las familias.

En el momento en que Angustias se dirige con su familia a pedirle la hija a Rosendo, éste le dice que Juana está comprometida con su sobrino Curro ‘el Picao’ (Manuel Martín), un gitano maltratador y cobarde que años atrás asesinó al patriarca de los Tarantos por orden de su tío (fenomenales escenas de gran intensidad dramática entre Carmen Amaya y Antonio Prieto).

Tanto a Rafael como a Juana la situación les llevará a tomar una decisión desesperada, seguida de acontecimientos trágicos y dolorosos.

Los bares tienen protagonismo en varios momentos de la película como testigos de la vida social del barrio.

El bailaor y coreógrafo Antonio Gades, en el papel de Moji, hizo su debut cinematográfico en esta película. Encarna a un jóven simpático, descarado, seductor de chicas extranjeras y fiel amigo de Rafael Taranto. Ambos ejecutan un maravilloso baile en las Ramblas barcelonesas durante la noche, con las mangueras de riego creando unos preciosos arcos luminosos mientras suena la guitarra de Peret.

Durante la Navidad de 1962 se produjo la que es conocida como la nevada del siglo en Barcelona. El director adelantó el rodaje y aprovechó para rodar a la pareja de novios en lugares destacados de la ciudad.

Cabe mencionar también el papel interpretado por dos chiquillos, Sole Taranto (Antoñita ‘la Singla’) y Jero Zorongo (Aurelio Galán ‘el Estampío’), cómplices de los amantes y esperanza de futuro para las familias (inolvidable escena cuando van a comprar brillantina, la dependienta les pide el envase y ellos dicen: “no hace falta, pónganosla en la cabeza”).

Los Tarantos es una película sobre gitanos, pero está interpretada por actores que no lo eran (excepto Carmen Amaya y los dos niños). Los personajes payos son anecdóticos y no tienen relevancia en la trama. El papel de Juana estuvo asignado en un principio a Micaela Flores Amaya ‘la Chunga’, pero ella lo rechazó porque consideraba que una gitana no besa a un hombre que no sea su marido. El film respira autenticidad con la presencia de figurantes gitanos interpretándose a sí mismos.

En el año 1963, el Ministerio de Información y Turismo, a punto de cumplirse los veinticinco años de paz, ideó el eslogan “Spain is different”. Intentaba cambiar para siempre la imagen de país aislado, paleto y de costumbres bárbaras. España no era peor, solo era diferente de la mayoría de países europeos.

Los carteles promocionales de reclamo turístico recurrieron a los tópicos como el flamenco, los toros o la Semana Santa, añadiendo otros conceptos más modernos como el sol, las playas, las discotecas y la gastronomía. Las campañas fueron todo un logro, puesto que se generaron grandes ingresos con la activación de negocios y trabajos vinculados al turismo.

En varias secuencias de la película, dos guiris suecas acompañan a Moji dispuestas a vivir experiencias rumberas al ritmo del ventilador de los gitanos catalanes.

La película se estrenó en el cine Comedia de Barcelona el dos de diciembre de 1963 y fue ninguneada por la crítica. En cambio, tuvo un éxito inmediato en taquilla, permaneciendo más de un año en cartel. Siguió su reconocimiento con premios a la cinta y a sus actores. Y sería la tercera nominación española al Oscar a la mejor película de habla no inglesa. La preciada estatuilla se fue para Italia y el filme 8½ (Federico Fellini, 1963).

Para Francesc Rovira-Beleta, Los Tarantos significó su reconocimiento internacional. Destacó tanto en la dirección como en la escritura de guiones, realizando excelentes películas y series de televisión.

Carmen Amaya, nacida en el Somorrostro en 1913, cantante y bailaora flamenca, consiguió grandes éxitos de crítica y público a lo largo de su carrera. Trabajó en los principales teatros del mundo, llegando a actuar en la Casa Blanca ante el presidente americano Roosevelt.

Durante el rodaje, Amaya se encontraba muy enferma. A pesar de ello logró una actuación magistral y se convirtió en el eje principal de la historia. Su prematuro fallecimiento le impidió ver estrenada la película.

Los Tarantos es el último legado de una maravillosa artista, mítica e irrepetible.

Considero que la película refleja el distanciamiento de clases, no por cuestión de etnia si no por el nivel social y económic. En definitiva, muestra el rechazo de los ricos hacia los pobres, un tema muy recurrente en la literatura y el cine.

Més informació:

• Ressenya a Filmaffinty

Crítica elaborada per Rafael Martín Fernández de la Biblioteca de Singuerlín-Salvador Cabré, Santa Coloma de Gramenet en el marc del projecte Escriure de Cinema.

Ricky i Abbie són un matrimoni anglès de classe obrera amb dificultats a causa de la crisi. Ell fa temps que està aturat, ella treballa gairebé tot el dia d'infermera geriàtrica a domicili i els seus fills travessen l'adolescència en aquesta difícil situació.

Ricky decideix fer un pas endavant i treballar com a repartidor autònom per a una empresa. El seu supervisor el sedueix amb la idea que aquesta feina el convertirà en un emprenedor. Ricky no treballarà per a ells, treballarà amb ells. No cobrarà salaris, sinó tarifes. Ell serà el seu propi cap i es marcarà els seus límits. Així decideix vendre el cotxe d'Abbie per finançar una furgoneta de segona mà.

Però la realitat serà diferent de com se l'han venuda. El supervisor està constantment a sobre seu. La seva ruta de repartiment no repercuteix en grans beneficis. Els destinataris dels paquets només semblen preocupats per l'estat de les seves compres, i qualsevol error el penalitza amb sancions que pagarà de la seva butxaca. L'única manera de prosperar és invertint gairebé tot el seu temps i esforç per conservar una ruta de repartiment que l'atorgui cert benefici.

Mentrestant, la vida de la seva família es va deteriorant. La feina de la seva dona ara es veu entorpida amb la venda del seu vehicle, perdent molt de temps amb el transport públic. Aquest sacrifici no comporta els bons resultats desitjats a la feina de Rick, i això portarà retrets per no tenir-la en compte abans de tirar endavant en aquesta arriscada etapa.

Tots dos amb prou feines tindran prou temps per dedicar-se als seus fills. Seb, el més gran, es mostra incomprès i tractarà de canalitzar la seva ràbia mitjançant l'art urbà. La seva germana Liza es veurà superada en comprovar com l'estabilitat familiar es fragmenta de mica en mica. Així la vida de Ricky entra en un cercle viciós on l'únic salvavides que contempla és mantenir-se amb la millor ruta de repartiment amb la seva furgoneta vella.

Ken Loach ja ens va mostrar la cruesa de la privatització del servei públic a "The Navigators" (2001) i la difícil situació laboral dels immigrants a "En un món lliure" (It's a Free World 2007). Aquí ens presenta un relat relacionat amb l'auge d'un perfil de treballador molt en voga aquests darrers anys: el repartidor autònom. Després de l'aparició de plataformes digitals de repartiment a domicili com Just Eat o Glovo, i l'enlairament de grans empreses de comerç electrònic com Amazon o AliExpress, la demanda d'aquest perfil d'ocupació va augmentar malgrat convertir-se en un dels més precaris del panorama laboral.

Aquesta pel·lícula mostra la difícil vida d'aquests treballadors. La suposada independència que li venen a Rick es tradueix en una total falta de responsabilitat per part de l'empresari, que només es preocupa en rebre beneficis i carregarà tots els errors als seus repartidors. Així el somni d'emprenedoria i progrés del protagonista es torna en un malson on, tanmateix, com Sísif, mai arribarà a assolir la seva meta per molt esforç i dedicació que dediqui.

Loach no ens presenta el seu protagonista com un heroi de classe obrera. Rick només és un pare normal amb un únic objectiu, tornar a sentir-se útil i recuperar la seva antiga posició a la família. Enredat pels cants de sirena d'un capitalisme entabanador, pensa que tot es resoldrà el dia que arribi a casa amb un sou d'empresari. No obstant això, la seva família només demana una cosa d'ell: que sigui amb ells quan se'l necessita. 

Recomanat per Joel Panadero. Bib. Vapor Badia. Sabadell.

Un cavall anomenat Harley-Davidson

Easy Rider (1969), l’òpera prima de Dennis Hopper com a director, coescrita i coprotagonitzada amb el seu amic Peter Fonda, és una road movie icona de la contracultura, emblema de la generació hippie i precursora del cinema indie americà. Beu del neorealisme italià i de la nouvelle vague francesa. Potser és per això que aquest film low cost va guanyar el premi a la millor òpera prima del Festival Internacional de Cinema de Canes del 1969.

L’obra explica com dos penjats, Wyatt (Peter Fonda) i Billy (Dennis Hopper), homenatgen el western canviant els cavalls per unes Harley-Davidson (màgica seqüència quan arreglen la roda de la moto al costat d’un granger que ferra el seu cavall) i circulen a la carretera al millor estil Kerouac pel sud dels EUA. El duo busca el més proper a la llibertat a través d'escenes caòtiques i personatges que poden semblar contradictoris com una comuna hippie o uns surenys feixistes.

També apareix un meravellós Jack Nicholson, nominat a l'Òscar, que brilla en els diàlegs de les nits al ras a la vora del foc on la marihuana i l'alcohol serveixen de fils conductors, on els actors van mostrar-se de la manera més natural (ja m'enteneu) i aprofitaven per criticar la societat ultraconservadora i racista d'una Amèrica que deien que «havia estat meravellosa i que no sabien quan havia deixat de ser-ho». Afirmaven que la por a la llibertat de l'individu que ells representaven era «el que feia perillosos als seus habitants», com podem comprovar després dramàticament.

No podem deixar de destacar la paranoica escena en forma de clip musical que té lloc al cementiri de Nova Orleans, on baixen de la moto i pugen a l’LSD per reprendre un viatge on afloren els seus fantasmes interiors.

Combinant postes de sol i llargs tràvelings per carretera, se'ns presenta el tercer protagonista de la pel·lícula: una música excepcional amb el bo i millor del rock de l'època (Bob Dylan, Jimi Hendrix, etcètera). Adquirir els drets de la banda sonora va contribuir a multiplicar per cent els guanys del film, juntament amb el fet que els joves es van llençar en massa als cinemes a veure les seves inquietuds reflectides per fi en la pantalla gran.

Crítica feta per Eva Balañà Fontanals de la biblioteca Can Pedrals (Granollers), en el marc del projecte Escriure de cinema.

País Basc, 1609. Els homes de la regió s'han anat a la mar. Ana participa en una festa en el bosc amb altres noies del llogaret. El jutge Rostegui, encomanat pel Rei per a purificar la regió, les fa arrestar i les acusa de bruixeria. Decideix fer el necessari perquè confessin el que saben sobre l’akelarre, cerimònia màgica durant la qual suposadament el Diable inicia a les seves servidores i s'aparella amb elles.

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 
 

Francisco Javier Maldonado, àlies Paco "el Còndor", és el periodista esportiu més important de la ràdio espanyola. Els oïdors li admiren, els jugadors li temen, els presidents de clubs (i el govern) li odien. Cada mitjanit reuneix milions d'oïdors al costat del transistor. Des de fa anys, "el Còndor" no té rival. Fins a

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals

Una dona, després de perdre-ho tot durant la recessió, s'embarca en un viatge cap a l'Oest americà vivint com una nòmada en una caravana. Després del enfonsament econòmic que va afectar també la seva ciutat en la zona rural de Nevada, Fern agafa la seva camioneta i es posa camí per a explorar una vida fora de la societat convencional, com a nòmada moderna.

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

Escrita i dirigida pel director francès Éric Besnard, Pastel de pera con lavanda és una comèdia romàntica que es va estrenar als cinemes el 2016. Éric Besnard  ha treballat sobretot de guionista, però també ha dirigit diverses pel·lícules com Cash (2008), Més heros (2012) i L’esprit de famille (2019). El repartiment d’aquesta pel·lícula està encapçalat per Virginie Efira (Louise) i Benjamin Lavernhe (Pierre) tot dos amb molt bones interpretacions, però també cal destacar el treball dels actors secundaris, sobretot el d’Hervé Pierre en el paper de Jules.
 
El film narra la història de la Louise, una jove vídua que viu en una granja a la Provença francesa amb els seus dos fills. És propietària d’una plantació de perers i, des que el seu marit va morir en un accident de parapent, intenta tirar endavant el negoci familiar tota sola. Els deutes l’estan asfixiant i els bancs no paren d’amenaçar-la amb nous embargaments, a més ha de bregar amb l’educació dels seus fills en edats difícils i si la seva vida no era ja prou complicada, un dia atropella accidentalment un desconegut mentre torna cap a casa. I així és com el Pierre, l’home que ha atropellat, entra a la seva vida. És un paio excèntric, maniàtic, antisocial, exageradament ordenat, amb una ment privilegiada i una sinceritat desconcertant, que no para d’enganxar gomets de colors per tot arreu i de descriure nombres primers com si fossin núvols disfressats. Malgrat les reticències de la Louise, el Pierre s’instal·la a casa seva capgirant la seva vida completament. La Louise no vol afegir un home a la seva llarga llista de problemes, però el Pierre està disposat a posar un punt d’ordre a la seva caòtica vida.
 
Tot i que es tracta d’una comèdia romàntica i en algunes ocasions pot resultar previsible, també deixa de banda certs clixés propis d’aquest gènere i presenta un protagonista diferent que, lluny de ser el típic galant, és un home força peculiar que pateix un trastorn mental (síndrome d’Asperger) però això no és un obstacle a l’hora de despertar la simpatia de l’espectador, sinó tot el contrari, li dona una personalitat singular i això fa que sigui un personatge entranyable i carismàtic que, malgrat tot, es fa estimar. De fet, el personatge del Pierre és un dels punts destacats de la pel·lícula i a través d’ell, el director, que s’ha documentat àmpliament sobre els trastorns de l’espectre autista, ha volgut oferir una mirada diferent sobre aquesta malaltia per mostrar-la d’una manera positiva.

L’excel·lent fotografia és un altre element que cal destacar de la pel·lícula, que ens mostra el fascinant paisatge de la Provença francesa amb tota la seva esplendor: els típics camps de lavanda, de gira-sols, de vinyes i també les magnífiques muntanyes de la regió del Roine-Alps, unes imatges plenes de llum i color que fan venir ganes d’agafar la maleta per anar a passar uns dies en aquest entorn tan extraordinari i bucòlic.
 
En definitiva, Pastel de pera con lavanda és una pel·lícula “feel good” amb tocs d’humor i de drama, deliciosa i refrescant, que transmet calidesa, tendresa i optimisme, que connecta amb l’espectador i emociona. Molt recomanable per passar una estona entretinguda i agradable.

Més informació:

• Éric Besnard a les Biblioteques
• "Si hace 50 años ser peluquero era lo más, hoy los cocineros son semidioses"

Recomanat per Bib. del Casino. Manresa. 

"Negación" es basa en el llibre autobiogràfic “History on trial” (2005) de l’autora Deborah Lipstadt, i ens descriu el procés judicial que la va enfrontar al negacionista David Irving, autor d’obres com “La guerra de Hitler” (1977).  A partir d’un magnífic guió escrit pel prestigiós dramaturg britànic David Hare (“Celobert”), la pel·lícula, dirigida per Mick Jackson (El guardaespaldas, Volcano) es centra inicialment en el personatge de Deborah, interpretada per la magnètica Rachel Weisz (Àgora, Langosta). Ben aviat, però, el seu protagonisme és compartit pels també excel·lents Timothy Spall (Secrets i mentides, Mr. Turner) i Tom Wilkinson (Cassandra’s dream, L’escriptor), que encarnen, respectivament, l’historiador David Irving i l’advocat Richard Rampton. Exceptuant unes seqüències rodades a Polònia, en què se’ns mostra una visita que realitza Deborah al camp de concentració d’Auschwitz, tota l’acció es situa a Londres i, en concret, en el recinte on es celebra el judici que es va perllongar al llarg d’un mes. Jackson opta per una narració clàssica, centrada en el duel dialèctic entre Irving i Rampton, sota la mirada atenta de Deborah, a la qual s’aconsella que no intervingui en el procés.  El resultat final és una pel·lícula distreta i interessant, que ja podem incloure entre els títols rellevants de temàtica judicial produïts en la dècada actual.

Més recomanacions dels nostres usuaris al blog de cinema de la Biblioteca Marc de Cardona.

Més informació:

• Mick Jackson a les Biblioteques
• Mick Jackson a la Viquipèdia
• "La mujer que destruyó al arrogante vocero de los neonazis"

Recomanat per Bib. Marc Cardona. Cardona.

El cèlebre director de cinema independent Jim Jarmusch escriu i dirigeix aquesta pel·lícula de zombis. Però si busqueu una pel·lícula gamberra, trepidant o gore sobre zombis aquesta no és la vostra. 
Protagonitzada per Bill Murray, Adam Driver, Tilda Swinton i Chloë Sevigny, “Los Muertos no mueren” (“The Dead Don’t Die”) és una comèdia costumista, excèntrica i plena d’humor negre. 

Al tranquil poble de Centerville (Pennsilvania) hi passa alguna cosa. Els animals es comporten d’una manera estranya, les hores de llum solar canvien de manera sobtada i els rellotges deixen de funcionar. Els científics estan preocupats i els informatius donen notícies desconcertants. I és que, una estranya invasió està a punt de succeir en la que els morts ja no estan morts i s'aixecaran de les seves tombes. Els habitants de Centerville, liderats pels agents de policia Ronald Peterson (Adam Driver) i Cliff Robertson (Bill Murray), hauran de detenir aquesta amenaça i lluitar per a sobreviure.

A la oficina de policia d’aquest poble doncs, se’ls ha girat feina però ells s’ho prendran amb tota la calma del món tot i adonar-se que la cosa està complicada (sentirem vàries vegades a un dels protagonistes dir “This isn’t going to end well” “això no acabarà bé”).
Per què tot és tan absurdament tranquil i lent que l’efecte que provoca és totalment hilarant.  I aquí radica la gràcia de la pel·lícula. Observar les parsimonioses reaccions dels seus protagonistes, tant dels zombis com dels que es defensen o els combaten fa que et quedis hipnotitzat a la pantalla. 

Pel·lícula amb bons actors (destaca el trio protagonista) i molts cameos que van des d’Iggy Pop, Danny Glover, Steve Buscemi, Tom Waits o Selena Gómez. Referències a altres pel·lícules del gènere zombi (“La nit dels morts vivents” de George A. Romero per exemple) o picades d’ullet a altres pel·lícules dels protagonistes. 

En el fons de tot plegat el seu director, Jarmusch, fa una denúncia i crítica d’una societat consumista. Veurem als zombis buscant desesperadament allò que eren vicis quan eren vius, des del cafè, xarxa wifi o el Chardonnay. Alhora, les fake news, la reacció del polítics tranquil·litzant a la població davant un apocalipsis zombi i la societat reaccionant d’aquesta manera tan àpatica queden plasmades al film com un reflex de la societat actual.

Més informació:

• Jim Jarmusch a les Biblioteques
• Jim Jarmusch a la Viquipèdia
• Los muertos no mueren a la Viquipèdia
• Bill Murray a les Biblioteques
• Bill Murray a la Viquipèdia

Recomanat per Bib. Cal Gallifa. Sant Joan de Vilatorrada. 

Chernobyl, és una ficció, produïda per HBO i Sky, basada en l’explosió d’aquesta central nuclear situada prop de la població de Prípiat, Ucraïna. 

Cinc capítols que van des de l’explosió de la central, passant per la gestió posterior per part de les autoritats, fins al judici on es busquen els responsables d’aquest desastre. Ens trobem davant d’una obra coral, amb diversos personatges com els bombers que, sense protecció, van estar apagant el foc a primera línia, com els miners o treballadors de la nuclear que literalment donen la seva vida per tal que el desastre no sigui major. També hi ha la part de l’explicació científica de la mà de la doctora en física nuclear Ulana Khomyuk o del químic Valery Legàssov, personatge real, que va ser defenestrat per les autoritats del moment i la KGB, quan va demostrar que l’explosió de la central era causa d’un defecte de fabricació.

Aquesta sèrie manté la tensió, gairebé com a pel·lícula de terror, l’espectador és conscient del que està passant, però els habitants de la ciutat, s’ho prenen, al principi, com un espectacle, o en els moments que els treballadors s’endinsen per les aigües contaminades. La Unió Soviètica de l’època, amb Gorbatxov al capdavant, queda retratada com una administració opaca i gens efectiva, només amb la dèria d’ocultar el desastre, i on la KGB controla que ningú se surti del guió.

I un cop vista la sèrie us recomanem la novel·la "L'últim amor de Baba Dúnia" (Ebiblio: – Aladí ) 
Una àvia que decideix quedar-se a viure a la zona contaminada.

Més informació:

• Chernobyl a les Biblioteques
• Chernobyl a la Viquipèdia
• Pàgina web oficial

Recomanat per Bib. Municipal 1 d'octubre. Moià.

Us volem presentar una pel·lícula del director danès Thomas Vinterberg: La Comuna. Aquesta pel·lícula va competir en el 66è Festival Internacional de Cinema de Berlín (2016) i la protagonista femenina, Trine Dyrholm, va obtenir l’Os de Plata a la millor actriu. Es tracta d’una pel·lícula que explora temes familiars i emocionals però en un àmbit domèstic poc convencional: una comuna i ambientada a mitjans dels anys 70. El mateix Thomas Vinterberg va viure en una comuna dels set als dinau anys, així que la seva experiència hi aporta un punt de vista molt personal. En una entrevista, el director reconeix que la pel·lícula s’inspira en les seves experiències personals: "Sí, jo vaig viure en una comuna des dels 7 fins als 19 anys. La major part de el temps, em semblava una manera genial de viure. El recordo com una època daurada de la meva vida: magnètica, vivaç, caòtica i dolorosa, però molt estimulant. Crec que m'ha definit com a ésser humà i com a artista i col·laborador. De petit, vaig haver d'aprendre a manejar el comportament humà, ja que vaig descobrir molt aviat que la gent es compon de dos elements: el que volen mostrar a el món, però també el que volen amagar a el món. Després d'un parell de setmanes vivint en comunitat, entres en contacte amb els dos elements".

La història comença quan l’Erik, un professor d’arquitectura, hereta una gran casa del seu pare. Al principi la vol vendre, però a la seva dona Anna, una popular presentadora de televisió, li agradaria provar alguna cosa nova i, amb la seva filla de 14 anys Freja, conviden a vàries persones a unir-se a ells i viure a la casa. Entre tots estableixen les regles de la casa, segons les quals tot es decideix en una votació en les reunions del matí. Però quan l’Erik s'enamora d’una seva estudiant, Emma, una versió més jove i guapa de la seva dona, es presenta la disjuntiva de viure ells també a la comuna. L’Anna hi està d’acord, però no sembla que ho acabi  de pair ... I és aquí on comença el conflicte en la convivència.

Segons el director, “he intentat pintar un quadre de la vida, incloent les tragèdies, i volia fer-ho des de la perspectiva d'un grup, en comptes de com a individu. La vida està feta de moltes coses: alegria, companyonia, sexe, amor, però també la pèrdua de tot. Volia capturar tants aspectes de la vida com fos possible, i veure com la comuna reaccionava davant d'ells”.

Fet i fet, encara que estigui ambientada en un país nòrdic, que hi havia llibertat sexual i una ment molt més oberta amb la permissivitat de les relacions, els gelos i el sentiment de possessió després d’una llarga relació que es trenca són a tot arreu. I amb una filla al mig, oblidada pels pares, que en el seu egoisme ja tenen prou complicacions intentant acceptar la nova situació derivada de la separació.

 Hi trobem moments d’humor, però la història no et deixa indiferent i el director aconsegueix retratar els conflictes humans i els drames que se’n deriven d’una manera ben propera i original.

• Thomas Vinterberg a les Biblioteques
• Thomas Vinterberg a la Viquipèdia

Recomanat per Bib. Bac de Roda. Roda de Ter.

La pel·lícula Retrat d’una dona en flames (2019) narra la relació que s’inicia entre dues dones, una jove benestant i una pintora amb l’encàrrec de retratar-la, a la Bretanya francesa del segle XVIII. 
Una jove pintora, Marianne, ha de fer un retrat de l'Héloïse pel seu futur marit, un noble milanès. L'Héloïse, que no accepta el matrimoni de conveniència que li imposa la seva família, es nega a posar pel quadre. Així, la Marianne s'haurà de fer passar per la seva dama de companyia a fi de poder estudiar-la.

A la seva filmografia, que inclou pel·lícules com Tomboy (2011) o Bande des filles (2014), la directora Céline Sciamma toca temes com la transició de l'adolescència cap a l'edat adulta, la sexualitat o l'autodescobriment. A Retrat d’una dona en flames es manté fidel als seus temes habituals, però n'incorpora d'altres com el dolor per la pèrdua del primer amor o la impossibilitat de les dones per decidir sobre el seu futur o la seva sexualitat. 

L’estètica de la pel·lícula està tan cuidada que cada escena podria ser un quadre. Sobresurt, però, la fotografia que guanya expressivitat en els interiors, amb un magistral joc de clarobscurs, en el centre del qual estan les dues protagonistes, observant i sent observades. Un regal visualment parlant per a l’espectador.
 

Més informació:

• Céline Sciamma a les Biblioteques
• Célina Sciamma a la Viquipèdia
• Retrato de una mujer en llamas a la Viquipèdia
• Fitxa

Recomanat per Francesca Cano. Bib. Can Pedrals. Granollers. 

Abla (Lubna Azabal), vídua i mare d'una nena de 8 anys, regenta una modesta pastisseria tradicional marroquina a Casablanca. La seva rutina es veu interrompuda per l'arribada de Sami (Nisrin Erradi), una jove embarassada que anomena a la seva porta buscant treball i un sostre per a dormir. La nena accepta a la nouvinguda des del primer moment, però la seva mare no vol acollir a una estranya a la seva casa.

Una història molt més profunda del que aparenta i que representa un gran debut de la directora, en la que destaca també el treball de les actius protagonistes Lubna Azabal i Nisrin Erradi. La pel·lícula està inspirada en uns fets que va viure la directora quan els seus pares van acollir una jove embarassada en una època en la que era il·legal estar embarassada sent soltera al Marroc.

Adam (Adam, 2019) és el primer treball com a directora de l’actriu i guionista marroquina Maryam Touzani (Tànger, 1980). Guanyadora d’un premi al Festival de Cannes 2019 i un premi al Festival de Valladolid – Seminci 2019.

Què n’ha dit la crítica?

"Con una mirada cuidadosa y precisa, a la marroquí Maryam Touzani le bastan tres personajes para abordar temas tan complejos como el estigma de las madres solteras en Marruecos (...). Una ópera prima sorprendente." Elsa Fernández-Santos (El País)

Més informació:

• Reportatge d’Adam al programa ‘Días de Cine’ (RTVE)
• Maryam Touzani a IMDB
• Documental Women Make Film: una nueva road movie a lo largo de la historia del cine 

Recomanat per Glòria Massana. Biblioteca El Molí de Molins de Rei

Algèria, anys 90. Nedjma (Lyna Khoudri) és una estudiant universitària que intenta que els conflictes de la guerra civil  al seu país no li impedeixin viure una vida normal. Mentre la societat es torna cada vegada més conservadora, ella decideix lluitar per la seva llibertat i independència organitzant amb les seves amigues una desfilada de moda a la universitat que desafia totes les normes establertes.

Aquesta història està lliurement en fets reals que van tenir lloc a Algèria a la fi dels anys noranta. Papicha és un bell i esquinçador relat sobre unes dones que van gosar voler viure amb dignitat desafiant una societat heteropatriarcal i ultra religiosa. Acompanyada d’unes excepcionals interpretacions, destaca el treball de l’actriu protagonista Lyna Khoudri.

Papicha, sueños de libertad (Papicha, 2019) és la primera pel·lícula de la directora russo-algeriana Mounia Meddour (Moscou, 1978). Guanyadora de dos premis César 2019, un premi al Festival de Cannes 2019, i dos premis al Festival de Valladolid - Seminci 2019.

> Què n’ha dit la crítica?

"Hermosa y terrible ópera prima (...) una conmovedora metáfora sobre la feminidad y la libertad”. Elsa Fernández-Santos (El País)

 Més informació:

• Reportatge de Papicha, sueños de libertad al programa ‘Días de Cine’ (RTVE):
• Mounia Meddour a IMDB
• Documental Women Make Film: una nueva road movie a lo largo de la historia del cine a les Biblioteques

Recomanat per Glòria Massana Figueras. Biblioteca el Molí de Molins de Rei.

Alain (Guillaume Canet) és un editor parisenc amb moltíssimes contradiccions: estima a la seva dona Selena (Juliette Binoche) però té un embolic amb una companya de feina, odia l'últim llibre del seu amic Léonard (Vincent Macaigne) però el publica, sent passió per les edicions antigues però no se separa del seu lector d’eBooks… I Selena (Juliette Binoche), una actriu, se sent estancada en una famosa sèrie de televisió però és incapaç de deixar-la, igual que el seu embolic amb Léonard.

Dobles vidas (Doubles vies, 2018) és una comèdia coral, a l’estil Woody Allen, amb moltes converses, acompanyades d’un bon vi, sobre l’edició i el nou paradigma tecnològic, la cultura i les relacions personals. El director francès Oliver Assayas (Personal Shopper, Viaje a Sils Maria, Después de mayo, Las horas del verano, entre d’altres) ha construït una pel·lícula artesanal, rodada en cel·luloide, molt més profunda del que sembla.

> Què n’ha dit la crítica?

"Asume el aspecto de una comedia ligera de infidelidades, género que propicia un ingenioso juego de desdoblamientos (...) Una comedia civilizada, transparente y tan empapada de cultura como alérgica a la pedantería." Jordi Costa (El País)

Recomanat per Glòria Massana. Biblioteca El Molí de Molins de Rei

Julio (Javier Cámara) i Ana (Griselda Siciliani) fa més de quinze anys que estan junts. Formen una parella que ja no es mira ni es toca, i que ha fet del combat diari l'essència de la seva relació. Aquesta nit Ana ha convidat a casa als seus veïns del pis de dalt, Salva (Alberto San Juan) i Laura (Belén Cuesta), una parella més jove que ells, amable i simpàtica, però els “sorolls de la qual” s'han convertit en una molèstia per a Julio i Ana...o potser en un estímul? Els veïns de dalt els faran una inusual i sorprenent proposta que farà de la vetllada en una experiència excessiva i catàrtica per als quatre... Adaptació cinematogràfica de 'Els veïns de dalt', l'obra teatral debut de Cesc Gay.
*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 
 

Minisèrie de TV (2020). 6 episodis. Sis antidisturbis executen un problemàtic desnonament en el centre de Madrid, però el desallotjament es complica i succeeix una tragèdia. Un equip d'Assumptes Interns de la Policia serà l'encarregat d'investigar els fets, davant els quals els sis policies podrien enfrontar-se a una acusació de greus conseqüències. El grup d'agents busca una sortida pel seu compte, complicant encara més la situació. La jove Laia Urquijo, una de les agents d'Assumptes Interns, s'obsessiona amb el cas i comença a investigar, descobrint a poc a poc molt més del que mai hagués imaginat.
*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 
 

En un intent desesperat per arribar a  Europa i amagats davant una pista d'aterratge a Camerun, un nen de sis anys i la seva germana major esperen per a colar-se a la bodega d'un avió. No massa lluny, un activista mediambiental contempla la terrible imatge d'un elefant, mort i sense ullals. No sols ha de lluitar contra la caça furtiva, sinó que també haurà de retrobar-se amb els problemes de la seva filla que acaba d’arribar d'Espanya. Milers de quilòmetres al nord, a Melilla, un grup de guàrdies civils es prepara per a enfrontar-se a un gran nombre de subsaharians que ha iniciat l'assalt a la tanca. Tres històries unides per un tema central, en les quals cap dels seus protagonistes sap que els seus destins estan condemnats a creuar-se i que les seves vides ja no tornaran a ser les mateixes.
*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 
 

El director i historiador Mark Cousins realitza un homenatge al feixuc camí que ha recorregut la dona a llarg dels anys perquè la seva tasca com a cineastes comptin amb el reconeixement que mereix. Més de mil fragments de pel·lícules rodades al llarg de 13 dècades i en els 5 continents.

"Women Make Film" és una anàlisi de la història del cinema a través de la lent (i la mirada) d'algunes de les millors directores del món. Algunes molt conegudes. Unes altres, moltes, a reivindicar. Aquest projecte està estructurat en 5 blocs i 14 capítols, cadascun d'ells narrat per una cineasta, com Tilda Swinton o Jane Fonda, entre altres. Cousins, amb el seu particular estil, planteja com es fa una pel·lícula, com es roda i es munta, com es dóna forma a una història i com el cinema descriu i reflecteix la vida. De l'enquadrament a la presentació de personatges, passant pels gèneres fílmics o el sentit d'un travelling, aquest influent teòric torna a bussejar en les imatges per a evocar la grandesa del cinema.

**Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals

Armat amb tan sols una paraula –Tenet– el protagonista d'aquesta història haurà de lluitar per la supervivència del món sencer en una missió que li porta a viatjar a través del fosc món de l'espionatge internacional, i l'experiència del qual es desdoblegarà més enllà del temps lineal.

**Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

Futur, any 2000. En la megalòpoli de Metròpolis la societat es divideix en dues classes, els rics que tenen el poder i els mitjans de producció, envoltats de luxes, espais amplis i jardins, i els obrers, condemnats a viure en condicions dramàtiques reclosos en un gueto subterrani, on es troba el cor industrial de la ciutat. Un dia Freder, el fill del totpoderós Joh Fredersen, l'home que controla la ciutat, descobreix els durs aspectes laborals dels obrers després d'enamorar-se de Maria, una noia d'origen humil, venerada per les classes baixes i que predica els bons sentiments i a l'amor. El fill llavors adverteix al seu pare que els treballadors podrien rebel·lar-se.

Basada en la novel·la del mateix nom de Fernando Aramburu, que abasta 30 anys del conflicte basc i estudia l'impacte del mateix sobre la gent corrent, com la vídua d'un home assassinat a tirs per la banda terrorista ETA, que torna al seu poble natal després de l'alto-el-foc de 2011, o la mare d'un etarra empresonat.

El director australià Peter Weir va adaptar al cinema la novel·la The Mosquito Coast, publicada el 1981 per l’escriptor nord-americà Paul Theroux. Al film s’explica la història d’Allie Fox, un inventor autodidacta que, fart de la civilització, es planteja trencar amb tot i crear una nova societat. L’home embarca (literalment) la dona i quatre fills en aquesta utopia que vol materialitzar en una aldea abandonada de les costes del Carib. A partir d’aleshores, arrenca una història de lluita i determinació, una aventura cada cop més dura i més allunyada de la idea inicial.

L’argument ens planteja la dialèctica entre idealisme i obsessió. D’una banda, tenim la utopia d’un visionari; d’altra banda, se’ns mostra l’obsessió d’aquest visionari per aconseguir el seu propòsit a qualsevol preu. Fox evoluciona des de la creença ferma a la quimera, l’obsessió i el deliri.

La pel·lícula resulta entretinguda, amb un bon ritme narratiu, i aconsegueix mantenir l’interès malgrat que potser té un excés de metratge. Voldria fer valdre el treball en les localitzacions, la fotografia, i, en general, en tota la posada en escena, incloent-hi un esforç artesanal per a construir l’aldea i una gegantina màquina de gel que esdevé el paradigma inicial d’aquest nou món.

Tanmateix, tant la història com els personatges resulten una mica superficials. La història és relata com una faula. Això podria donar molt de joc, però un excés d’esquematització malbarata (segons el meu punt de vista) les possibilitats de reflexió sociològica o antropològica que s’hauria pogut aconseguir. No s’acaba de trobar l’equilibri entre entreteniment i esperit crític i no s’acaben de desenvolupar unes idees que es van plantejant, però que després es queden a l’aire.

Els personatges també resulten poc definits. El mateix personatge de Fox es representa com un científic boig de sèrie B. Segurament, la tria de Harrison Ford per interpretar el paper protagonista no va ser la millor, si el que es buscava era un personatge carregat de matisos. L’actor gaudia d’una gran popularitat quan Weir el va escollir, perquè havia interpretat quasi consecutivament a Han Solo i Indiana Jones.

Els altres personatges principals són l’esposa del protagonista, un personatge aigualit malgrat que l’encarni una gran actriu com Helen Mirren, i el fill gran de Fox (interpretat per River Phoenix), que exerceix també com a narrador de la història. També apareixen el reverend Spellgood, que representa l’immobilisme fanàtic i esdevé l’adversari de Fox, i el senyor Haddy, que representa el sentit comú, el món terrenal i l’amistat. Aquests dos personatges contribueixen a oferir contrapunts al personatge de Fox. Tanmateix, Spellgood resulta estrafet com un fanàtic religiós: aquest personatge es contraposa suposadament amb la racionalitat de Fox, però no acabem discernint qui és més obsés o més fanàtic. En certa manera, Spellgood esdevé un alter ego de Fox.

Weir es un director amb llarga trajectòria d’èxits en pel·lícules variades, entre les quals podem destacar Picnic en Hanging Rock (Picnic at Hanging Rock, 1975), Master and Commander (Master and Commander, 2003), El show de Truman (The Truman Show, 1998), Único testigo (Witness, 1985), El club de los poetas muertos (Dead Poets Society, 1989) o Matrimonio de conveniència (Green Card, 1990). No resulta fàcil trobar característiques comunes a les seves pel·lícules, però podem destacar-ne un llenguatge cinematogràfic clar, tant pel que fa a l’exposició de les històries com pel que fa als desenvolupaments d’aquestes, i la inclusió d’un cert component de crítica. Aquesta component també hi és a La costa de los mosquitos (The Mosquito Coast; Peter Weir, 1986), però, tal com he anat exposant, no passa de ser merament testimonial.

En definitiva, tenim un film amb punts forts i punts febles. S’hi plantegen tota una sèrie d’idees interessants, però els autors no encerten prou en trobar l’equilibri entre totes elles. La pel·lícula “ passa bé”, inclou una producció d’alt nivell  i actors coneguts, però Weir perd l’oportunitat d’aprofundir més en alguns elements que s’hi insinuen i prou, i que haurien contribuït a millorar l’equilibri entre l’esperit crític i el pur entreteniment.

Crítica elaborada per Rafael Canosa Masdeu de la Biblioteca el Molí (Molins de Rei) en el marc del projecte Escriure de Cinema.

Metròpolis (Metropolis; Fritz Lang, 1927), de Fritz Lang, és la història d’una ciutat dividida en dues parts totalment antagòniques i de la relació que s’estableix entre elles. A la superfície, rodejats d’aire pur, enmig de luxes, de jardins onírics i de gratacels pretensiosos, trobem el paratge dels ciutadans, els quals utilitzen el pas de la vida com a eina per experimentar el gaudi. Sota terra, entre el fum i la maquinària, se situa el territori dels obrers que fan funcionar la metròpoli: són éssers tan alienats i deshumanitzats que podrien confondre’s fàcilment amb el mecanisme dels engranatges que operen.

Ambdues esferes es fondran per primera vegada quan Freder Fredersen (Gustav Fröhlich), fill del governant de la ciutat futurista, quedi bojament enamorat a primera vista de la Maria (Brigitte Helm), una humil mestra que prové de les profunditats. Aquest amor impossible serà el punt de partida d’un gran descobriment: l’imaginari d’excessos i riqueses incrustat en la ment d’en Freder toparà de ple amb les penúries de la realitat obrera. D’aquesta manera, en Freder es veurà immers en un entramat de contradiccions i decisions, al mateix temps que esdevindrà clau per resoldre el conflicte existent en el si d’aquesta societat extremadament classista. El que en un principi semblarà una mera història d’amor acabarà amarant-se de matisos, prendrà una volada filosòfica i moral de reflexió sobre les relacions laborals. Els rics crearan un artefacte mecànic d’aparença humana que serà emprat per manipular deliberadament qualsevol aspiració revolucionària emanada dels treballadors. La passió serà sabotejada per la raó i necessitarà amb urgència l’aparició d’un mediador que trenqui les cadenes d’una lluita de classes incessant.

Les caracteritzacions dels personatges principals, totes elles apassionades i un punt exagerades (seguint les tècniques interpretatives del cinema mut), flueixen al llarg de la trama. Destaca el gran paper de Brigitte Helm a l’hora d’interpretar tant la Maria humana com el seu doble metàl·lic. El guió, realitzat per Thea von Harbou (companya de Fritz Lang en el moment d’estrena de la pel·lícula) i transcrit en pantalla mitjançant intertítols, és fred i de vegades escàs. A vegades, les trames més secundàries queden amb fils per lligar. Tot i que aquest fet estimula la imaginació de l’espectador i l’empeny a establir les seves pròpies inferències, podem sentir que no s’acaba de retratar l’abast complet d’aquest món metropolità.

Mitjançant la utilització de tècniques innovadores per l’època, com l’efecte Schüftan (utilitzat per primer cop en aquest film), Lang immortalitzarà un seguit de plans replets de solemnitat i majestuositat. La presència dels 36.000 figurants i l’acompanyament constant d’una melodia orquestral amb una forta càrrega dramatúrgica acabaran de transmetre’ns que estem davant d’una obra grandiosa. Tot això, sumat a la delicadesa a l’hora de cuidar els detalls paisatgístics, convertiran la ciutat de Metròpolis i els seus subterranis en un espectacle visual replet d’edificis, llums i moviment que eren totalment inèdits en el cinema del moment i que avui en dia no solen deixar indiferents els espectadors.

A més, s’ha recuperat 26 minuts del metratge original de Metròpolis, perduts en el seu moment i redescoberts en el Museu del Cinema de Buenos Aires l’any 2008. Una molt bona notícia per poder gaudir del que és el magnum opus del gran cineasta Fritz Lang i, segurament, de la història del cinema alemany.

Crítica elaborada per Alex Quintero de la Biblioteca el Molí (Molins de Rei) en el marc del projecte Escriure de Cinema.

Abans que comenci el relat del film, els mateixos títols de crèdits ens mostren una perspectiva de futur i progrés. I aquesta és la intenció general de La vida futura (Things to Come; William Cameron Menzies, 1936)., fer-nos reflexionar sobre el futur de la societat moderna, tot comprimint la narrativa en quatre episodis ben diferenciats: la preguerra, la guerra, les seves conseqüències i la solució.

A manera de sinopsi, i en consonància amb els temps de preguerra en què es va rodar la pel·lícula, l’optimisme de les celebracions nadalenques no durarà gaire. Un bombardeig emocional de cartells i informacions anuncien una amenaça imminent. Posteriorment, arriba el bombardeig literal, massiu, sobre la ciutat indefensa d’Everytown: els edificis que abans estaven plens de vida i de preparatius de Nadal cauen fets miques. Quan un dels projectils dona de ple al gran cinema i n’esmicola el gran rètol de la façana, l’espectador ja sap que també s’està esmicolant la normalitat feliç d’una vida diària que està condemnada desaparèixer. A partir d’aquest moment, res no tornarà a ser el mateix.

Som davant d’una pel·lícula plena de contradiccions, com queda clar a l’escena en què un aviador enemic ha estat abatut en plena batalla aèria. L’heroi aterra per ajudar-lo. Quan apareix una nena enmig dels gasos tòxics, el pilot moribund diu: “Acabo d’enverinar la família d’aquesta nena i ara li dono la meva màscara de gas per salvar-li la vida a ella, em fan ganes de riure”. És el sarcasme de la guerra, sens dubte.

Al llarg del metratge, veiem com el món s’acabarà debatent entre la barbàrie i la civilització, entre el món tribal de Macbeth o el món imperial de Juli Cèsar o Coriolà (totes tres, obres de William Shakespeare), entre les hordes furioses de la saga Mad Max (George Miller, 1979, 1981, 2015; George Miller i George Ogilvie, 1985)  i els exèrcits imperials de la saga iniciada per La Guerra de las Galaxias (Star Wars; George Lucas, 1977), entre la distopia del feixisme i la falsa utopia del progrés. Ens espera doncs, un futur ben magre de tria entre la tirania de la guerra cos a cos, sangonosa i bruta, i la tirania de la guerra tecnològica neta i asèptica. Segurament aquesta no era la intenció del director William Cameron Menzies ni de l’escriptor i guionista H. G. Wells, autor de la novel·la The Shape of Things to Come (1933) en què la pel·lícula s’inspira. La balança es decanta a favor dels abanderats del progrés, es nota que els autors prenen partit per la civilització promesa per la Germandat de l’Eficiència, malgrat que aquesta pugui tenir costos no desitjats.

Malgrat que la sala de cinema està enderrocada, davant dels ulls de l’espectador desfilen, amenaçadores i aclaparadores, les ombres dels soldats amb la intensitat de les ombres de Nosferatu (Nosferatu, eine Symphonie des Grauens; F. W. Murnau, 1922) o Vampyr (Vampyr; Carl Theodor Dreyer, 1932). Després, passen els anys i a Everytown ja no queden ni parets ni pantalles on projectar cap mena d’ombres, ni amenaçadores ni redemptores. Veiem que la barbàrie de la dictadura i l’escassedat generalitzada s’ha escampat per tot arreu. L’any 1970 arribarà la salvació de mans del progrés i fins el 2036 no veurem posar en dubte l’ordre civilitzat i asèptic que havia emergit.

A algunes pel·lícules de Fritz Lang, com ara Metropolis (Metropolis, 1927) i La mujer en la luna (Frau im Mond; 1929), els decorats d’estil art déco eren una mostra de la modernitat absoluta. A La vida futura, la Bauhaus ens enlluerna amb uns decorats grandiosos i espectaculars de ciència-ficció (o de retrociència-ficció, des de la nostra perspectiva actual). Malgrat que aquesta experiència estètica justifica per si mateixa el visionament de la pel·lícula, no sembla que aconsegueixi l’efecte màgic i místic que sí que experimentem amb Metropolis.

Malgrat tot, potser queda una escletxa per a l’optimisme. En sortir d’una celebració de Nadal on els nens han rebut premonitòries joguines bèl·liques, el personatge de Pippa Passworthy desitja «pau als homes de bona voluntat» i sentencia que «les guerres sempre són una oportunitat de progrés». Ai las, el capitalisme no té aturador! Sempre ens quedarà preguntar-nos si aquest progrés ens retornarà la felicitat i la innocència que tenien Adam i Eva al paradís terrenal.

Crítica elaborada per Agustí Lloberas del Castillo de la Biblioteca el Molí (Molins de Rei) en el marc del projecte Escriure de Cinema.

Aquesta pel·lícula anglesa del 1971 va ser produïda i dirigida per Stanley Kubrick, que també va escriure el guió. És una adaptació de la novel·la del mateix nom, publicada per Anthony Burgess l’any 1962.

Kubrick venia de fer 2001: Una odisea del espacio (2001: A Space Odyssey; 1968). Tot i que ja havia fet films crítics com Senderos de gloria (Paths of Glory; 1957), La naranja mecánica (A Clockwork Orange, Stanley Kubrick, 1971) es va convertir des del seu llançament en el film més polèmic de la història per la seva visió de la societat i el seu tractament del sexe i la violència. Va tenir problemes d’exhibició als Estats Units i la va haver de retirar de les pantalles del Regne Unit. Malgrat això, molts crítics la situarien ara en les seves llistes de les millors pel·lícules de la història.

A La naranja mecánica s’explica la història d’Alex (Malcolm McDowell), delinqüent juvenil que gaudeix la música clàssica (especialment Beethoven), el sexe, les drogues i la ultraviolència. Ell és el líder d’una banda de tres col·legues més, anomenats drugos que practiquen la violència i les violacions sexuals associades a visites sorpresa d’habitatges aïllats on roben diners i objectes de valor. Després d’un conflicte, Alex és traït pels altres drugos i capturat per la policia. Per sortir de la presó, on està condemnat a catorze anys, se sotmet voluntàriament a una tècnica de rehabilitació conductista experimental: el mètode Ludovico. La teràpia funciona, Alex queda lliure i s’ha d’enfrontar al seu passat amb una conducta social condicionada.

Un primeríssim primer pla d’Alex, de mirada desafiant, ens fa entrar en la pel·lícula. La seva veu en off, utilitzant argot, ens narrarà la història i els seus pensaments. A partir d’aquí, tot el film és una successió d’escenaris peculiars i molt cuidats: els bars, els carrers, els interiors dels habitatges, la presó... La música complementa aquestes imatges: Música pel funeral de la reina Mary, de Purcell; l’obertura de La garsa lladre de Rossini, interpretada per la banda de rock neoprogressiu Marillion, la Novena simfonia de Beethoven, l’obertura de Guillem Tell,  Schéhérazade de Rimski-Kórsakov, Pompa i circumstància d’Elgar, l’Obertura al sol de Terry Tacker, la cançó “Singing in the rain”... Són bàsicament  pasatges de música clàssica, alguns d’ells reinterpretats i adaptats per la compositora Wendy Carlos mitjançant el sintetitzador Moog. La música és un element més de la narració i, juntament amb l’ambientació, els colors o la llum, converteix la història en una excel·lent manifestació audiovisual.

La pel·lícula té una estructura circular molt del gust de Kubrick, amb dues parts diferenciades: la vida delictiva d’Alex i els seus drugos, que acaba en la detenció cancel·laria, i la curació i posterior reinserció a la societat. Aquestes dues parts es complementen extraordinàriament. En la primera, Alex és un monstre de violència brutal; en la segona, és la víctima dels qui havia agredit anteriorment. En tot aquest procés, Kubrick va modelant els nostres estats d’ànim al seu gust.

Es pot considerar que La naranja mecánica pertany al gènere de la ciència-ficció, ja que és una visió d’una societat futurista distòpica. És una visió pessimista, ja que torna al punt de partida sense millorar res, així que caldria considerar-la com un advertiment. Va ser la primera obra d’aquest gènere nominada al premi Oscar a la millor pel·lícula. I forma part de la llista de l’American Film Institute (AFI) 10 Top 10, dins de la categoria de ciència-ficció (juntament amb 2001: Una odisea del espacio).

En darrer lloc, cal destacar l’actuació de Malcolm McDowell, que mostra registres diferents, de la insolència fins a la por o el dolor. És possible que la seqüència cantant Singing in the rain sigui una ocurrència pròpia.

La naranja mecánica és un film extraordinari des de molts punts de vista, una pel·lícula de culte i, en definitiva, un clàssic.

Crítica elaborada per Antoni Esteller de la Biblioteca el Molí (Molins de Rei) en el marc del projecte Escriure de Cinema.

La pel·lícula Octubre (Oktyabr; Serguei M. Eisenstein i Grigori Aleksándrov, 1927) va ser un encàrrec del Partit comunista rus amb motiu de la celebració del desè aniversari de la Revolució d’Octubre de 1917.

Amb aquesta obra, Serguei M. Eisenstein tanca la seva monumental trilogia sobre la revolució bolxevic iniciada amb La huelga (Stachka; Serguei M. Eisenstein, 1925) i El acorazado Potemkin (Bronenosets Potemkin; Serguei M. Eisenstein, 1925). Una vegada més, el director rus posa el seu domini de l’art del cinema i la seva revolucionària teoria del muntatge (entenent el muntatge com a un mitjà que no només serveix per enllaçar escenes, sinó també per generar emocions) al servei del Partit Comunista. Més endavant, després de la seva complicada estada als Estats Units i a Mèxic, va tornar a la Unió Soviètica i hi va rodar els grans drames historicobiogràfics Alejandro Nevski (Aleksandr Nevski; Serguei M. Eisenstein, 1938) i la trilogia inacabada Iván el Terrible: parte 1 y 2 (Ivan Grozniy, Part I & II; Serguei M. Eisenstein, 1942-1946).

Octubre narra els fets històrics que van succeir entre febrer i octubre de 1917 a l’Imperi Rus, els quals desembocaren en la caiguda del Govern Provisional de Petrograd (posteriorment rebatejada com a Leningrad i actualment denominada Sant Petersburg) i l’assalt al Palau d’Hivern per part dels sòviets. Tot i que es tracta d’una pel·lícula amb un marcat caràcter de documental, la història no és realista, i, de fet, és un producte d’enaltiment revolucionari, l’exaltació d’una utopia que just ha començat, però que també ens mostra els seus primers clarobscurs. Ens referim a l’eliminació de tot el metratge on apareixia la figura de Lev Trotski, que fou expulsat del Partit Comunista liderat per Stalin poc després del rodatge de la pel·lícula. Aquest fet alterarà inevitablement l’estructura i el muntatge de la pel·lícula, ja que es va eliminar una quarta part del seu metratge.

En aquest sentit, llueix el talent i les habilitats de muntatge d’Eisenstein. Seguint les directrius del partit, el realitzador va construir una història coral, sense protagonistes individuals, amb una estructura ideològica molt clara. A l’inici, se’ns presenta el poble rus patint penúries i fam, en contraposició a una noblesa i una família reial que viuen en l’opulència. Quan es filma el poble, ens trobem uns plans generals de multituds unides per la mateixa tragèdia; quan es filma les classes privilegiades, veiem primers plans d’individus cruels i grotescos.

Octubre no és un film realista que atén als fets reals, sinó que utilitza la història en clau revolucionària. Eisenstein va experimentar la seva teoria del muntatge i les possibilitats del llenguatge cinematogràfic. En tractar-se d’una pel·lícula muda, la música del compositor habitual del director, el vienès Edmund Meisel, adquireix un paper fonamental: guia la narració i marca el ritme de manera magistral. El compositor rus Dmitri Xostakóvitx va posar música a la versió restaurada. És impossible no deixar-se endur per la meravellosa fotografia, obra de Vladímir Pilsen, Vladímir Popov i Eduard Tisse, i per les espectaculars composicions escèniques. Aquesta obra monumental al servei del comunisme va necessitar sis mesos de rodatge i un any de postproducció. Com a curiositat, cal destacar que es van necessitar més de 10.000 figurants per filmar l’assalt al Palau d’Hivern. La il·luminació d’aquesta escena va deixar sense llum gran part de la ciutat. El film també mostra imatges fins al moment inèdites de l’interior d’aquell espai.

L’argument està basat en el llibre Ten Days That Shook The World (1919), de John Reed. L’obra, traduïda recentment al català (Deu dies que trasbalsaren el món, Edicions de 1984, 2017), va ser escrit per un periodista nord-americà que va viure en primera persona els fets de la Revolució d’Octubre. La pel·lícula Rojos (Reds; Warren Beatty, 1981) està basada en la vida i obra d’aquest personatge.

Les utopies polítiques, socials o científiques són el motor que impulsa l’ésser humà a imaginar i cercar una altra manera de viure. Moltes són les que han mort, i moltes són les que encara han de néixer, però el cinema sempre ha estat i sempre serà l’art perfecte per captar, enregistrar i difondre l’immens i inabastable món de les utopies humanes.

Crítica elaborada per Glòria Massana Figueras de la Biblioteca el Molí (Molins de Rei) en el marc del projecte Escriure de Cinema.

John i Mary estan desocupats, sense diners, amb risc de ser desnonats, quan els hi sorgeix l’oportunitat de començar de nou en una granja. Coneixen un pagès que busca un lloc on raure i, que els ajudarà amb la seva nova tasca a canvi de tenir un sostre.

La història d’aquesta pel·lícula la va plantejar King Vidor i el guió el va escriure la seva dona, Ellizabeth Hill. Els diàlegs estan signats ni més ni menys que per Joseph L. Mankiewicz.

Després del crack de l’any 1929, i amb els Estats Units ja immersos en el New Deal de Roosevelt, Vidor va realitzar aquesta pel·lícula. No va poder trobar productor i va haver d’autofinançar-se-la. Es tracta d’una pel·lícula coral on els actors que la interpreten no eren primeres espases de l’època. Sens dubte, ens trobem davant d’una gran pel·lícula, feta amb tècnica i creativitat.

El pan nuestro de cada día (Our daily bread; King Vidor, 1934) parteix de la desesperació i de la necessitat compartida d’unes persones que s’han vist excloses pel sistema. Totes elles superant les adversitats a través de l’ajuda mútua entre persones que, malgrat tenir les seves pròpies capacitats, decideixen sortir-se’n juntes.

A través d’unes imatges plenes de lirisme, la pel·lícula ens transmet la vida senzilla del camp, on es pot veure el fruit del propi treball, malgrat que el procés pugui arribar a ser extremadament dur. Se’ns van exposant els diferents obstacles als quals s’enfronten aquests homes i dones, fermament motivats per la manca d’alternatives i per les necessitats compartides. Junts aprenen a aprofitar les capacitats de cadascú, a comprometre’s pel bé comú, a organitzar-se i, sobretot, a assumir riscos.

De bon principi, es presenta a la parella protagonista. La dona, Mary, apareix sempre amb un ànim coratjós i entusiasta. En contraposició, apareix un element pertorbador: la Sally, representant de la seducció per la vida aparentment més fàcil de la ciutat, a qui no li interessa gaire el projecte cooperatiu. Aquest és el rol que exerceixen les dones en el film, ja que no se les veu participar en cap de les reunions on es prenen decisions.

Potser podem trobar simplista i ingenu el plantejament del film avui dia, però la capacitat organitzativa d’aquests treballadors podia resultar transgressora l’any 1934. Més encara quan s’utilitzen imatges que recorden bastant al cinema soviètic del moment, del qual Vidor es va declarar admirador. Tot i això, la pel·lícula sembla més influïda pel cristianisme que pel socialisme, perquè Vidor va ser introduït per la seva mare en la ciència cristiana.

Les escenes finals justifiquen el visionament de la pel·lícula, per la seva bellesa i força. En aquesta escena final, sense música, només amb el so rítmic i sincronitzat amb els moviments dels actors, és on s’expressen millor les emocions cap a les quals ens vol conduir el director. El conjunt d’imatges i sons ens omplen d’esperança en la capacitat humana de capgirar els esdeveniments que li són adversos i de poder gaudir l’alegria posterior a l’esforç col·lectiu.

Vidor va ser un director molt prolífic, se’l va considerar un dels pioners de Hollywood i va gaudir d’èxits considerables en el cinema mut com El gran desfile (The Big Parade; King Vidor, 1925). En els seus films, es mostra interessat per la preservació de valors i per la superació dels conflictes que l’home troba dins de la societat. Va fer pel·lícules arriscades i amb consciència social, com ara, Aleluya (Hallelujah; King Vidor, 1929), la primera pel·lícula amb tots els intèrprets afroamericans, o La ciudadela (The Citadel; King Vidor, 1938), basada en una famosa novel·la (The citadel, d’A.J. Cronin) que tracta del drama dels miners de Gal·les i de la manca d’atenció sanitària. Per altra banda, també va rodar El Manantial (The Fountainhead; King Vidor, 1949), una adaptació de la novel·la homònima d’Ayn Rand, que és una defensa aferrissada de l’individualisme per sobre de la comunitat. En totes elles, però, hi podem trobar l’enaltiment de l’esforç i la creativitat per enfrontar-se als obstacles que la societat imposa a l’individu.

Crítica elaborada per Sílvia Costa Vidiella de la Biblioteca el Molí (Molins de Rei) en el marc del projecte Escriure de Cinema.

El dormilón (Sleeper: Woody Allen,1973) és una comèdia futurista que Woody Allen va dirigir en els primers anys com a realitzador. L’acció transcorre als EUA l’any 2174. Se’ns mostra una comunitat deshumanitzada dirigida per un govern totalitari i repressor. Com a tota societat totalitària, hi ha uns grups de resistència que volen enderrocar el líder. Són uns rebels, hippies i indisciplinats, en els quals Miles no confia com a futur govern. Tota la trama es desenvolupa en escenes farcides de comicitat i humor.

El protagonista, Miles (Woody Allen), és despertat després d’haver estat congelat durant 200 anys. Uns científics de la resistència volen aprofitar que no està censat perquè els ajudi a enderrocar el dictador del país. Ell vol fugir i acaba a la casa de Luna (Diane Keaton). A partir d’aquest moment, els dos col·laboren amb un grup de la resistència i passen per tot un seguit de situacions absurdes i còmiques.

La dècada dels setanta va ser un temps prolífic per a les pel·lícules de ciència-ficció. Allen s’hi afegeix i aprofita per mostrar una societat del futur que no és gens perfecta, alhora que fa una crítica social i política de la situació real i degradada del present. En aquell moment, les preocupacions estaven centrades en el moviment hippy, la guerra del Vietnam, l’afer Watergate...

L’ambientació de la pel·lícula està en línia amb altres del gènere: vestuari blanc, lluminós i asèptic, decorats simples i minimalistes... Hi apareixen tota mena d’andròmines necessàries per a obtenir benestar i plaer artificiosament substitutori, com ara una bola al·lucinògena o l’anomenat orgasmatron, i productes transgènics de grans dimensions. Tot plegat és presentat de manera simple i directa, sense els efectes especials que semblen característics del gènere.

Al llarg de la pel·lícula, apareixen referències al cine mut (com homenatges als grans mestres Buster Keaton i Charles Chaplin) o també als germans Marx... De fet, més que una trama, la cinta és una cadena de gags amb diàlegs intel·ligents, frases enginyoses carregades de doble sentit, situacions absurdes sovint presentades a càmera ràpida. L’acompanyament de música de jazz trepidant està compost i interpretat pel mateix Allen.

En contraposició (o no) a la comicitat, apareix la crítica a un govern autoritari amb un líder que ha patit un atemptat i del qual només en queda el nas, que els científics volen clonar per a recuperar-ne el cos sencer. Es pot veure com la ciència queda a mercè del poder per obtenir objectius propis, també per fer neteja de cervell als dissidents, per anul·lar el plaer i necessitar màquines que dirigeixen la vida de les persones. Els cossos policials i repressors estan contínuament presents, però també apareixen com a ineptes i incapaços.

Al final de la pel·lícula, Miles afirma que no creu en els polítics, que uns substitueixen els altres i que només creu en la mort i en el sexe (referència freudiana, tan característica d’Allen). Aquí apareix la distopia, l’esperança d’evolucionar cap a un món feliç i millor que acaba sent més frívol i deshumanitzat que mai.

Crítica elaborada per Catalina Parpal Roca de la Biblioteca el Molí (Molins de Rei) en el marc del projecte Escriure de Cinema.

Després dels horrors del segle XX, ¿podria un règim autocràtic prosperar en ple segle XXI? Aquesta és la tesi que planteja La ola (Die Welle; Denis Gansel, 2008), pel·lícula basada en l’experiment didàctic anomenat La Tercera Onada.

Tot sovint es tracta el passat com quelcom llunyà i totalment aliè a nosaltres (l’esclavatge, els genocidis, el feudalisme). L’experiment desenvolupat per Ron Jones amb els seus alumnes l’any 1967 a Califòrnia els va mostrar, i ens mostra, la fragilitat d’aquest present civilitzat. Més endavant, el 1976, Jones va publicar un llibre sobre aquest experiment. I l’escriptor Todd Strasser va fer-ne una novel·la, sota el títol de The Third Wave, que es va convertir en pel·lícula televisiva l’any 1981. El jove director de La ola, Denis Gansel, ens porta ficcionada l’aplicació d’aquest experiment en joves alemanys del segle XXI.

Ha arribat el moment de l’any en què els alumnes d’un institut alemany, de localització desconeguda, han de triar la temàtica del seu projecte de curs. Una primera opció és l’anarquia, en un projecte conduït per un professor encorbatat i de posat seriós. L’altra és l’autocràcia, sota la direcció del professor d’educació física Rainer Wegner, llicenciat també en Ciències Polítiques i de tendència llibertària. Els estudiants d’aquest segon grup qüestionen immediatament la necessitat de treballar aquest darrer tema, sota l’argument que els règims autocràtics són quelcom del passat i d’impossible implantació en la nostra evolucionada societat contemporània.

En conseqüència, el professor Wegner, interpretat per Jürgen Vogel, planteja als seus alumnes que basin la setmana del projecte en un experiment social que ells mateixos protagonitzaran: crear un grup de caràcter autocràtic, l’Onada. Aquest experiment, convertit en experiència, té com a objectiu que siguin els mateixos joves els qui jutgin per ells mateixos quins són els trets distintius d’un règim autocràtic i que visquin les conseqüències que aquest tindria sobre les seves llibertats i drets.

En primera instància, s’imposen forts valors de grup susceptibles a valoracions contradictòries, com són la unió, la integració o la reducció de les diferències entre individus, valors fàcilment acceptats i, en alguns casos, rebuts amb entusiasme. Es crea un nosaltres i un ells molt ben delimitat per la forma de vestir, que ja estableix una dicotomia entre amics i potencials enemics. Se cerca la màxima uniformització interna, a la vegada que es persegueix la màxima diferenciació amb tot allò que sigui extern a l’Onada. En aquest sentit, crida l’atenció la tasca de proselitisme per ampliar l’àrea d’influència de la secta sobre la resta de la societat (en aquest cas, la resta de l’institut).

Un factor fonamental és l’obediència cega al líder i el respecte absolut a la seva autoritat, nocions que es vesteixen com a mera disciplina. Es crea una ortodòxia de les accions en què, de manera arbitrària, s’estableix allò que és correcte i allò que no ho és. Es defuig totalment qualsevol coherència ètica, en benefici del relativisme moral. El mecanisme de control és clar: la delació dels companys que gosin oposar-se a l’ortodòxia es vesteix de solidaritat col·lectiva. Tot aquell que s’aparti d’aquesta és susceptible de patir unes conseqüències que s'emmarquen en la dicotomia assimilació-exclusió exposada al paràgraf anterior: l’expulsió del grup i, per tant, la mort social de l’expulsat.

Les relacions que es desenvolupen entre els personatges, principalment les que s’estableixen entre els alumnes, són dignes d’anàlisi i observació com a exemple extrapolable al conjunt de la societat. Davant del present perpetu al qual ens aboca la postmodernitat, sota la qual el present esdevé un passat llunyà abans que podem pensar-lo, aquesta pel·lícula presenta la importància de conèixer i de fer conèixer la història amb un objectiu autotèlic (fi en sí mateix): defensar la raó i la llibertat.

Crítica elaborada per David Lloberas Lafuente de la Biblioteca el Molí (Molins de Rei) en el marc del projecte Escriure de Cinema.

Washington DC, any 2054. John Anderton (Tom Cruise), al capdavant de la unitat Precrime de la policia, disposa de vint-i-quatre minuts i catorze segons per evitar un doble homicidi. En aquest lapse de temps haurà de reconstruir la cadena d’esdeveniments que donaran lloc al crim i, literalment, volar, per aturar el presumpte homicida i evitar el crim.

La seqüència inicial de Minority Report (Minority Report; Steven Spielberg, 2002), adaptació d’un relat de Philip K. Dick (The Minority Report, 1956), comença amb una successió d’imatges fragmentàries, sovint difuminades, presentades en un ordre aleatori, entre les quals s’intercalen visions d’unes tisores i taques de sang, que fan pensar de forma automàtica en el millor Hitchcock. Aquest començament serveix per endinsar-nos en un món futur, però alhora realista i recognoscible, alhora que ens transmet el ritme trepidant que imposa la missió del protagonista: canviar el futur abans que aquest no arribi a tenir lloc.

La pel·lícula es pot veure com un producte d’entreteniment, barreja d’història de detectius, thriller i ciència-ficció, dut a terme amb la qualitat d’un director de cinema com és Steven Spielberg, ben acompanyat pel director de fotografia (Janusz Kaminski), el compositor de la banda sonora (John Williams) i un repartiment d’actors perfectament seleccionats per desenvolupar els personatges que han de representar.

Dit això, a Minority Report es plantegen també qüestions més profundes. Algunes d’elles han estat presents al llarg de gran part de la història de la humanitat,  com el debat entre la determinació del futur i la llibertat d’elecció de l’ésser humà, tema conductor de les tragèdies gregues, o la necessitat de triar entre seguretat i llibertat. Altres aspectes tenen a veure amb el nostre futur pròxim. Tot i tractar-se d’una pel·lícula de ciència-ficció, l’acció se situa en un futur pròxim d’uns cinquanta anys. Per tant, no ens mostra una altra societat, sinó com pot transformar-se la nostra en uns pocs anys: la privacitat ha deixat de ser respectada, tant per part del govern (que ha establert un programa de vigilància per tal d’evitar els crims) com per part de les empreses (que ofereixen béns de consum de manera individualitzada a cada ciutadà).

Una escena emblemàtica d’aquesta manca de privacitat és la que ens mostra unes aranyes robòtiques que recorren un edifici d’habitatges per tal d’identificar a tots els habitants escanejant-los els ulls.

Estrenada l'any següent als atemptats de l’11-S als Estats Units, Minority Report exposa qüestions incòmodes en un moment en què els estats occidentals van començar a prendre mesures que limiten els drets dels ciutadans per prevenir futurs actes de terrorisme. Van posar en marxa, per exemple, programes de predicció de futurs delictes, basats en la recollida massiva de dades i la seva anàlisi mitjançant tecnologies d’intel·ligència artificial.

Des d’un punt de vista artístic, és molt interessant el tractament del color i la seva utilització, que funciona especialment bé en algunes escenes i que remet en aquestes ocasions als grans clàssics del cinema negre del segle XX.

Tècnicament la pel·lícula està molt ben realitzada. Algunes seqüències són una exhibició de mestratge cinematogràfica, com l’esmentada seqüència inicial o una fugida per un centre comercial: des que el protagonista agafa el paraigua fins que l’acaba obrint, es desenvolupa davant els nostres ulls una filigrana de precisió, una coreografia on tot és allà on ha de ser i en el moment en el qual ha de ser.

La feina de John Underkoffler, assessor científic de la pel·lícula i responsable en gran part de la creació de l’entorn tecnològic en què es desenvolupa l’acció, mereix una menció a part. Es projecten cap al futur tecnologies ja existents o en desenvolupament, com la tinta electrònica, el reconeixement mitjançant escaneig dels ulls, els cotxes sense conductor, la levitació magnètica o els hologrames en tres dimensions. Això facilita que el film pertany a la ciència-ficció, però, alhora, desprengui una sensació de realitat amb la qual l’espectador es pot identificar. Per sobre de tot, la manera com resol la presentació de les visions del futur, i la manipulació d’aquestes imatges a través d’un dispositiu que respon als gestos i a la veu, va ser una solució brillant que ha esdevingut una de les icones de la pel·lícula.

En resum, es tracta d’una pel·lícula molt ben realitzada, visualment molt atractiva, ben interpretada i amb un bon grapat d’escenes remarcables. Al mateix temps, pot donar peu a reflexions sobre temes més profunds i presents a la nostra societat en el moment actual.

Crítica elaborada per Tomàs Salas de la Biblioteca el Molí (Molins de Rei) en el marc del projecte Escriure de Cinema.

Blade Runner 2049 (Blade Runner 2049; Denis Villeneuve, 2017), de Denis Villeneuve, és una pel·lícula neo-noir i de ciència-ficció dels Estats Units. Els que coneixem el treball anterior del director potser trobem a faltar aquella atmosfera tan personal i espectacular de La llegada (Arrival; Denis Villeneuve, 2017), però no hem d’oblidar que Blade Runner 2049 és una seqüela i ha de ser coherent amb la seva predecessora. Començant per la fotografia de Roger Deakins, aquest film és una recreació d’un món distòpic amb una escenografia visualment impressionant. Els seus autors ens regalen imatges pel record com K caminant per una Las Vegas desèrtica i de color groc a causa de la radiació. L’atmosfèrica banda sonora, a més, acompanya perfectament les imatges, però podem tenir el dubte si s’ha volgut submergir-nos en un “fabulós” món distòpic per sobre d’altres elements del film.

És l’any 2049 i ha tingut lloc un salt tecnològic i sociològic en l’àmbit de la intel·ligència artificial. Els éssers creats mitjançant bioenginyeria s’han integrat a la societat i porten una vida humana. El protagonista, K (Ryan Gosling), treballa caçant i retirant models de replicants clandestins més vells.

Els replicants de la cinta original Blade Runner (1982), de Ridley Scott,  compartien una sèrie de preocupacions d’ordre metafísic (“quin és el sentit de la vida?”, “quant temps ens queda?”). En canvi, K s’interroga al voltant d’aspectes més humans: vol dotar de valor la seva existència a partir de l’amor i l’engendrament. Es pregunta sobre el seu naixement i l’autenticitat dels seus records. Com tots nosaltres, vol dotar de contingut real la seva vida. Podríem afirmar que Blade Runner era una història sobre els finals i Blade Runner 2049 ho és sobre els orígens.

La idea central del film es reflecteix en l’evolució del protagonista i en la conducta dels replicants Nexus 6. Tot ells, metàfores de l’ésser humà, ens mostren que la humanitat resideix a un altre lloc, més enllà dels nostres orígens i del determinisme genètic: resideix en la capacitat de sacrificar-nos per una idea, per una persona, un objectiu o un somni. Som el que fem. Les nostres accions ens defineixen fins a l’últim alè.

La narració és una metàfora de la nostra existència. L’any 2049 no queda tan lluny i el nostre món no és tan diferent del de la pel·lícula: la robòtica cada vegada està més present a les nostres vides; la societat segueix dividida en rics i en pobres, en corporacions poderoses i en consumidors submisos, en agents antidisturbis i en classe treballadora; la reiteració del cos de la dona com a reclam és continu; no es respecten els drets humans ni dels infants; la solitud ens colpeja en un món que mai ha estat més connectat; les càmeres de videovigilància són per tot arreu; el rastrejament i control a través de dispositius que són acceptats i els considerem imprescindibles en la nostra vida; i la publicitat ens bombardeja, amb llums de neó o sense.

La pel·lícula de Denis Villeneuve sembla indicar-nos que el progrés tecnològic, inserit al nostre món individualista i alienant, no evitarà la decadència i que la clau de la nostra existència estarà en com decidim viure-la. Fins i tot si no som capaços de veure aquest rerefons tan profund, sempre quedarà una trama ben estructurada i atractiva que t’enganxa a la butaca. L’argument no és simple, però se segueix bé durant tota la pel·lícula i els personatges actuen i s’expressen amb claredat.

Per acabar, assenyalaria que el món de Blade Runner 2049 és més que la representació d’un futur no desitjat, d’un context postapocalíptic possible. Va més enllà, i planteja la recerca d’una utopia per part dels replicants en un món distòpic. I no oblidem que els replicants són una al·legoria dels humans. Seria capaç la humanitat d’encaminar-se cap a una utopia?

Crítica elaborada per Maria Rosillo Ruiz de la Biblioteca el Molí (Molins de Rei) en el marc del projecte Escriure de Cinema.

Bowling for Columbine (Bowling for Columbine; Michael Moore, 2002) és un documental tragicòmic, nominat a l’Òscar al millor llargmetratge documental el 2002 i premiat al festival de Cannes i als premis César. L’obra va significar l’eclosió de  Michael Moore, un personatge conegut als Estats Units gràcies a les seves sèries televisives de gran èxit.

En aquest cas, el cineasta analitza diferents opinions de la societat estatunidenca en relació amb l’ús i la possessió d’armes, sota el pretext d’investigar les causes d’un dramàtic assassinat en massa comès a la Columbine High School. Aquest tràgic fet dona títol del documental: dos joves de l’institut, poc després de jugar una partida de bitlles, van posar fi a la vida de gairebé una quinzena de companys de classe l’abril de 1999.

El títol deixa entreveure l’estil sarcàstic de l’autor, el qual, mitjançant tota mena de contrastos i sense cap mena d’escrúpol, intenta demostrar les contradiccions d’una societat dominada per la cultura de la por.

Escenes sagnants, morts, plors, un ús abusiu de menors sotmesos a la violència de les armes i exposats a imatges sensacionalistes i cridaneres, apareixen acompanyades de música emotiva, Això es contrasta amb els discursos buits d’arguments dels partidaris de l’ús de les armes.

Resultarà imprescindible l’ús lúdic de les imatges d’arxiu per la reconstrucció dels fets, així com l’ús de la música i els documents sonors que denoten, un cop més, l’estil sarcàstic del cineasta. Temes com It’s a wonderful world acompanyen unes imatges que retraten la barbàrie de la guerra.

A través de plans subjectius que permeten la presència constant del cineasta, que fa preguntes absurdes, se’ns mostra com els entrevistats s’acaben perdent en les seves pròpies respostes. Els detractors de la tesi del realitzador apareixen ridiculitzats i desvalguts. És el cas de l’escena protagonitzada per un trist Charlton Heston.

En el documental s’emfatitza la interacció del cineasta amb els entrevistats. Moore escenifica situacions grotesques i desconcertants amb una gran comicitat. D’aquesta manera, converteix el llargmetratge en un híbrid entre reality show i reportatge documental. En definitiva, empra imatges que provoquin la màxima indignació i desconcert de l’espectador.

Per donar suport a la postura favorable a l’accés a les armes, el realitzador recorre a personatges extrems, inclou parts dels seus discursos on ells exposen la seva postura de forma nefasta o aposten per arguments basats en tòpics (com atribuir les morts per armes a la música o els videojocs). Moore se serveix de fragments totalment descontextualitzats de la realitat per construir una imatge d’una societat carregada d’una ignorància que l’ha dut a normalitzar i justificar la violència per la por de no ser protegit per l’Estat.

L’autor defensa la seva tesi sense escrúpols. I recorre, si s’escau, a la manipulació, a la relació de fets sense cap connexió (com una reunió de l’Associació Nacional del Rifle i la massacre de l’institut) o aportant dades que han estat posades en dubte posteriorment. 

Crítica elaborada per Aina Sanllehí Galera de la Biblioteca el Molí (Molins de Rei) en el marc del projecte Escriure de Cinema.