La història comença quan l’autora i protagonista ens explica que es casa amb un home marroquí i  viatja regularment al Marroc per visitar la seva família política. A partir d’aquí anem veient com el país i els costums de la seva gent  passen a formar part de la seva realitat més íntima.
El llibre recull vivències d’un grapat d’anys, des de la primera visita, quan es compromet amb en Mohamed, fins a l’actualitat, amb els fills entrant a l’adolescència. 
La Mireia comparteix costums d’una manera molt amena i facida d’anècdotes. Ens parla del menjar, on en destaca la particular dèria pel dolç –d’aquí el títol–, dels rituals de visitar i ser visitat, dels viatges, de les dones, de la llibertat, del cos, del treball, de l’amor, de la mort, de la gran ciutat de Casablanca i del petit poblet d’on és originària la família del seu marit, del Ramadà i la gran aventura que suposa la pelegrinació a la Meca. 

Hi descobrim moltes similituds amb casa nostra i m’ha agradat especialment quan explica la relació entre les dones de la família, les cunyades i la sogra. 

La història ens acosta al nord d’Àfrica i ens confronta amb els nostres propis prejudicis. És molt fàcil empatitzar amb la cultura marroquina i amb les situacions que es narren. Sembla que siguem molt lluny del Marroc i realment hi som molt a prop.

Està escrit en segona persona, fet que sorprèn, per ser un relat personal, i et fa sentir interpel·lada.

Més informació:

• Mireia Estrada Gelabert  a les Biblioteques
• Revista Idees
• “Les cultures no se sobreposen, conviuen”

Recomanat per Bib. La Ginesta. Begues.