Narra la història bíblica de Moisès (Charlton Heston), favorit de la família del faraó d'Egipte, que decideix renunciar a la seva vida de príncep i de privilegis per alliberar el seu poble d'origen, l'hebreu, i conduir-lo a la Terra Promesa. La pel·lícula comença quan la seva mare jueva l'abandona, acabat de néixer, a les aigües del riu Nil i és salvat per la filla del faraó Ramsès I. A partir d'aquí s'hi mostren els episodis més destacats de la vida de Moisès, com l'odi del seu germanastre, el faraó Ramsès II, que l'exilia al desert, el reconeixement com a salvador del poble jueu, les deu plagues d'Egipte, l'Èxode, el pas del Mar Roig, la revelació dels Deu Manaments al mont Sinaí, l'adoració al vedell d'or i l'entrada a la Terra Promesa.

Recomanat pel prestatge de Música

Respirar és molt més que agafar aire, també ens ajuda a recuperar la salut, mantenir la serenitat i a refer-nos. Aquest llibre proposa una sèrie de respiracions terapèutiques que aporten vitalitat i ajuden a reduir alguns inconvenients circulatoris, digestius i respiratoris. 
*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 
 

El nostre cos conté més de 100 bilions de microorganismes encarregats de les tasques imprescindibles per la supervivència humana com digerir el menjar, extreure’n les vitamines i aportar energia al sistema immunitari. Però que podem fer per facilitar-los la feina? 
La ciència de la microbiota, que és molt recent, ha comprovat que per tenir la sana cal una alimentació saludable, practicar exercici, un bon ritme de son, i evitar l'estrès.
Aquest sòlid i contrastat manual sobre la microbiota- fet amb col·laboració de la Fundació Alícia-  aporta evidencies científiques per aprendre a menjar bé, cuidar la nostra microbiota intestinal i en definitiva estar més sans. 

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 
 

Sir James G. Frazer (1854-1941), va dedicar bona part de la seva extensa obra a l’anàlisi comparat de les religions. En aquest llibre analitza com el descobriment del foc ha estat una constant de totes les cultures, de totes les contrades i èpoques, i han donat lloc a una gran quantitat de mites que expliquen aquest element sagrat. L’autor aporta una compilació de relats plens de poètica i simbolisme, bona part basats en la tradició oral que es emergeixen a diferents zones geogràfiques del món.  

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals

Recull de deu rondalles i llegendes de la tradició popular i oral catalana centrades en la mort, cadascuna acompanyada d’un assaig que l’analitza en profunditat. Hi transiten tota mena de difunts. Morts que semblen vius i vius que estan morts, cadàvers que s’estan podrint, però no ho saben i ànimes en pena que volen allò que és seu, morts que fan riure, avantpassats que pidolen records, metges que volen trencar tots els tabús. 

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

Xavier Moret, enamorat de Mallorca, va més enllà dels tòpics i convida el lector a recórrer amb ulls de viatger els seus diversos paisatges. Descriu ciutats, pla, muntanya i una costa preciosa puntejada d’oliveres centenàries. A més, a més, no s’oblida dels aspectes socials i culturals —també gastronòmics— d'aquesta illa que conté l’essència de la Mediterrània.

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

Proverbis, refranys i dites japonesos formats per quatre kanjis (ideogrames)  bellament il·lustrats.

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

Primer volum de versió en espanyol de la tercera edició del nou llibre de Xinès pràctic. Aquesta tercera edició s'ha dissenyat seguint dues pautes:

1. Més fàcil d'estudiar

2. Més còmode d'usar per als professors

La sèrie se centra en tots els aspectes de l'idioma: gramàtica, vocabulari, pronunciació i caràcters xinesos. El contingut està disposat de tal manera que l'aprenentatge és sistemàtic, progressiu i repetitiu. Els textos s'han reescrit i s'han millorat les situacions. A més s'han esforçat a intentar fer un llibre per a l'aprenentatge independent. Per a estimular l'autoaprenentatge s'han afegit aquestes dues seccions:

1. Escalfament : al principi de cada lliçó, l'estudiant es prepara amb unes activitats simples i preguntes relacionades amb el contingut que estudiarà.

2. Autoavaluació: en aquesta part, s'especifica el que ha d'haver après l'estudiant després de cada lliçó.

En aquesta tercera edició s'ha donat també més èmfasi a les activitats de classe, és a dir, a l'aspecte comunicatiu. D'altra banda, s'ha introduït l'aprenentatge a través de la inferència de continguts, l'estudiant descobreix per si mateix uns certs conceptes.

Finalment s'ha intensificat la part pràctica del llibre: els exercicis són molt més pertinents. En cada lliçó l'estudiant trobarà exercicis de pronunciació, conversa, escoltar i repetició, comprensió lectora, exercicis d'escriptura, etc.

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

Matteo Civaschi és dissenyador gràfic i un apassionat del cinema; Matteo Pavesi és autor i crític de cinema. Inclou un pròleg entusiasta d’Isabel Coixet. Flow Press és una editorial independent i barcelonina especialitzada en llibres visuals per explicar el món des d’una altra perspectiva.

Un viatge visual pel món del setè art, on el lector descobrirà, a través d’infografies minimalistes molt entenedores, la història del cinema en 10 escenes, anècdotes i rècords, frases cèlebres per jugar a identificar a quina pel·lícula corresponen, retrats de directors de tot el món, i el brillant capítol “short movies” que planteja un repte: ets capaç d’endevinar 101 títols de pel·lícules en 5 segons cadascuna?

Humor i informació per arribar a tot el públic amant del cinema i despertar la seva curiositat a través de la gran capacitat narrativa de la imatge.

Un llibre fresc, diferent, sorprenent i molt divertit, per gaudir-lo tant en solitari com en grup.

Més informació:

• Mateo Civaschi a les Biblioteques
• Cinegràfics. La gran història del cine, en síntesis | Llibres

Recomanat per Bib. Singuerlín - Salvador Cabré. Santa Coloma de Gramenet.

Composició exquisida d’un relat de Karen Blixen, autora de la coneguda Memòries d’Àfrica.
Dues germanes que pertanyen a una comunitat religiosa  molt austera reben la visita d’una dona francesa que fuig de les continues revolucions del segle XIX a França. De sobte, aquesta cuinera francesa que han acollit li toca un bitllet de loteria i per agrair l’hospitalitat de les dues germanes prepara un bon sopar.

La història ens parla com la cuina indica la cultura del país. El film contrasta els menjars de les dues germanes com també els menjars de les reunions parroquials que ens mostren un món auster i sense sabors variats amb els menjars que repara la cuinera, on afegeix petits tocs d’herbes i sobretot amb el gran sopar que els hi prepara.
Film que ens proposa que sempre hi ha alguna oportunitat per celebrar un àpat amb amics i familiars.

Més informació:

• Isak Dinesen a les Biblioteques
• Isak Dinesen a la Viquipèdia

Recomanat per Bib. Pomar. Badalona. 

Relat de viatger, relat d'escriptor...Javier Reverte recorre la geografia italiana començant per Venècia i Trieste bo i arribant a l'illa de Sicília. Segueix, en el seu recorregut, les passes d'altres escriptors d'abans d'ell: Thomas Mann, James Joyce, Rainer Maria Rilke i Giuseppe di Lampedusa, quatre autors de capçalera que, a través dels seus ulls d'escriptor i amb tinta molt personal, van saber retratar les seves peripècies per la "bota" d'Itàlia. No estem davant la típica crònica de viatges, sinó que 'Suite italiana' és més aviat un assaig ple de lirisme, una 'rara avis' en aquest tipus de literatura, en què s'expliquen grans batalles i s'escolten somriures sonors, en un trajecte vital de recerca de sentit sobre la vida i la mort.

Més informació:

• Javier Reverte a les Biblioteques
• Javier Reverte a la Viquipèdia
• Ressenya

Recomanat per Gemma Rojo. Bib. Sant Roc. Badalona. 

L'escriptora francesa Laetitia Colombani (Burdeos 1976) directora, guionista i actriu coneguda mundialment per la seva exitosa novel·la "La trena" torna amb "Les vencedores" inspirada en una llar d'acogida de dones amb risc d'exclusió social.

Lluita solidària de dones a favor d’altres dones desprotegides i vulnerables, més fràgils i més dèbils, que al carrer son agredides, violades, maltractades, ...
Excel·lent novel·la de denúncia, amb el feminisme al centre de tot.

Més informació:

• Laetitia Colombani a les Biblioteques
• Laetitia Colombani a la Viquipèdia

Recomanat per Bib. Sant Adrià del Besòs. 

Qui avisa no es traïdor. Si us agraden les històries lògiques i lineals que acaben amb tot ben mastegat i lligat, o no sou capaços de resistir un cert grau d'extravagància i escabrositat és millor que ni us acosteu a aquesta pel·lícula. Ara bé, si teniu inclinació per les històries fosques amb un narrador no fiable a l'estil de "Shutter island", "El club de lluita" o fins i tot "Memento", on els trastorns delirants i l’esquizofrènia juguen un paper fonamental, és probable que reaccioneu a la inversa i us quedeu bocabadats. En tot cas, el que podem afirmar sense por a equivocar-nos és que aquesta adaptació de la novel·la de l’autor madrileny Antonio Orejudo no deixarà indiferent a ningú. No existeixen gaire films com "Ventajas de viajar en tren", còctels esbojarrats que fan reflexionar mentre un es debat entre el fàstic i la confusió. Per això quan se’n troba un cal valorar-lo en la mesura justa. Per què? Doncs perquè no parlem d’un esguerro sense cap ni peus, i ara, sinó més aviat d'una matrioixca d’històries a quina més sòrdida que van entreteixint-se fins arribar a un final esgarrifador planificat des del primer moment. D'acord, potser no és ni rodona ni perfecte, però una cosa és segura: va prou sobrada de mala llet com per deixar-te neguitós una bona estona.

Més informació:

• Antonio Orejudo a les Biblioteques
• Antonio Orejudo a la Viquipèdia
• Ventajas para viajar en tren a la Viquipèdia
• Aritz Moreno a les Biblioteques
• Aritz Moreno a la Viquipèdia

Recomanat per Francesc Pujol. Bib. Can Casacuberta. Badalona. 

En Sylvain Tesson és un geògraf i viatger francès molt conegut al seu país pels seus llibres en què narra la seva experiència viatgera. És important tenir en compte que fa els trajectes a peu, en bicicleta i algun en moto.

En aquest Petit tractat sobre la immensitat del món es troben frases com:

Curiosament, com més millorem les tècniques científiques més creix el camp de la ignorància. Cap. Noves Terres, pàg. 40

Viatjar no és triar les ordres, és fer entrar l'ordre en un mateix. Cap. La felicitat de fer camí, pàg. 54

En aquestes paraules es pot copsar tot el que representa per a en Tesson el fet de viatjar. La immensitat dels paisatges que veu influeix en la ment i en la manera de viure la vida.

És curiós que dedica un capítol a la seva visió de l'escalada a la pedra urbana. Pujar a les teulades i caminar damunt d'edificis també li ha donat una perspectiva del món urbà: primer, perquè permet observar el que passa a la ciutat i segon, per tota la història que s'hi troba: materials, animals, inscripcions, deixalles...

És un petit llibre ple de reflexions que corprenen i, a la vegada, esperonen a viatjar a llocs llunyans. En Tesson tenia trenta-tres anys quan va sortir publicat en francès l'any 2005 i no és fins ara que el trobem en català.

Recomanat per Lourdes Escrigas Casas. Biblioteca Joan Oliva i Milà.

Tens una bicicleta elèctrica? Tens ganes de descobrir rutes de tot tipus que travessen paisatges inigualables? En aquesta completa guia es proposen més de 80 rutes que fins fa pocs anys només eren aptes per a ciclistes experimentats i en molt bona forma. La generalització de les bicicletes elèctriques ha fet que ara estiguin a l'abast de qualsevol que vulgui aventurar-s'hi. Inclou imatges de gran qualitat, els QR dels tracks i també un seguit de consells inicials abans de posar-se a pedalar.     

Recomanació de la Biblioteca Districte 5 de Terrassa.

Coincidint amb el centenari del naixement de Joseph Beuys (Krefeld, 1921 – Düsseldorf, 1986), destacat artista del moviment neodadà i fundador del grup d’avantguarda Fluxus, Jordi Boldú ens ofereix una apassionada proposta artísticoliterària que s’estructura en dues parts.

La primera recull una meravellosa carta del propi autor adreçada a una de les amigues i mecenes més importants de l’artista. L’escrit és un homenatge íntim que revela l’admiració de Jordi Boldú per l’artista, la seva obra i el seu pensament, de qui en destaca una acció relacionada amb el món del vi que va tenir lloc a Itàlia en el marc de la “Operazione Difesa della Natura”.

La segona part és una invitació oberta, com el pensament de Beuys, a viure la degustació del vi des d’un punt de vista purament creatiu, amb una actitud contemporània. Una fascinant proposta per aquells que estimen l’art contemporani i el vi en totes les seves facetes.

Més informació:

• Jordi Boldú a les Biblioteques
• “L’artista no es fa mai sol” 
• El centenari del naixement de Joseph Beuys, amb Pilar Parcerisas i Björn Nörgaard 

Recomanat per Jordi López Albert. Bib. Masquefa.

English is not easy és un llibre per avançar en l’aprenentatge de la llengua anglesa que s’allunya de l’estil convencional. L’autora és la il·lustradora Luci Gutiérrez (Barcelona, 1977), l’obra de la qual ha aparegut en publicacions de renom internacional com ara el New York Times, el Washington Post, el Wall Street Jounal i la revista The New Yorker. També ha participat amb els seus dibuixos en llibres, animacions i campanyes publicitàries en diferents mitjans i països. Al començament del llibre, l’autora explica que l’obra està pensada per a aquelles persones que es barallen amb qualsevol llengua que no sigui la seva, i d’aquí el títol, poc habitual en llibres d’aquest estil, ja que nega que sigui fàcil aprendre l’anglès. En tot cas, el títol no és més que un reflex de l’humor que recorre el volum des de l’inici fins al final. Cadascuna de les 17 lliçons en què es divideix ve acompanyada d’il·lustracions plenes d’expressivitat que permeten entendre els conceptes plantejats. Són dibuixos vius i molt còmics que retraten situacions peculiars, amb personatges que en molts casos fan comentaris d’una ironia molt fina. La combinació de les explicacions amb les il·lustracions atrapa el lector o lectora, la qual cosa fa que una tasca feixuga com pot ser l’aprenentatge d’un idioma desconegut esdevingui una activitat divertida. I, sobretot, un cop arribem a la darrera pàgina, el llibre té la virtut de fer-nos pensar que l’anglès potser no és tan complicat com semblava en un inici.

Booktrailer:

Més informació:

• Luci Gutiérrez a les Biblioteques

Recomanat per Jordi Tena. Biblioteca Sant Adrià. Sant Adrià de Besòs

La música és a tot arreu: als escenaris, al carrer, al cinema, al super, al cotxe... però per què ens agrada fer música o escoltar-la? Per què taral·laregem cançons o seguim el ritme amb els peus? Quan va sorgir la música?

Aquestes preguntes, entre d’altres, són les que intenta respondre el documental The Origins of music, fent un repàs de les diferents hipòtesis que s’han elaborat al llarg de la història al voltant del seu origen, a través de la veu d’especialistes en biologia cognitiva, neurociència, paleoantropologia i comunicació animal.

Explica, per exemple, la teoria de Darwin segons la qual la música hauria nascut amb una funció comunicativa, com un protollenguatge dotat de significat. Posteriorment, un cop creat el llenguatge estructurat tal com ho coneixem en l’actualitat, hauria mantingut una funció d’esbarjo, conservant un poder emocional que el llenguatge no té.

També analitza els components de la musicalitat i els aspectes biològics que fan que els éssers humans siguem una de les poques espècies musicals, junt amb alguns ocells i algunes espècies més. Tot i que no tothom és músic, tothom comparteix aspectes de la musicalitat i pot generar música.

Fa referència a la importància de la música en els primers anys de vida, així com la sorprenent similitud de les cançons de bressol arreu del món, malgrat les enormes diferències culturals. Quan un nen aprèn a parlar, utilitza molta informació musical per descodificar com funciona el llenguatge.

Investiga com la música genera activitat en el sistema límbic, exposant la relació amb l’oxitocina, les emocions i els records positius. També exposa el misteri entre els científics al voltant de la connexió entre música i memòria. En alguns casos, persones amb pèrdua de memòria que no reconeixen als familiars, sí recorden cançons, tot i no haver-les sentit en molts anys.

Un interessant documental per entendre d’on sorgeix la música i per què ens agrada. Tot i que no i ha una evidència científica de quan va aparèixer, la hipòtesis més probable és que un ancestre dels humans ja creés percussions fa 8 o 10 milions d’anys...

Més informació:

• The Origins of music a les biblioteques

Recomanat per Adrià Fernàndez. Bib. Aigüestoses. Sant Andreu de la Barca.

Amb aquest llibre entenem la meditació com una pràctica que permet (1) regular l’atenció i l’energia, (2) afavorir la qualitat de la nostra experiència de relaxació, (3) ajudar a la realització personal aprofundint en tots els aspectes de la condició humana i (4) millorar la relació amb un mateix, la resta de les persones i el món.

Jon Kabat-Zinn és el creador d’un mètode de reducció de l’estrès basat en l’atenció plena que va començar a aplicar-se amb èxit a nivell mèdic als Estats Units i es va expandir a Amèrica Llatina i Espanya. Si bé aquest llibre va néixer a partir d’un programa de ràdio on s’oferien meditacions guiades, s’ha convertit en un breu manual que estableix les bases, facilita el manteniment, l’aprofundiment i la maduració de la pràctica del mindfulness. Inclou també una secció merament pràctica amb textos i cinc meditacions guiades en format àudio accessibles a través d’aquest enllaç.

Té una estructura de capítols molt àgil, són breus i faciliten l’assimilació de continguts. Conviden a la introspecció, a l’enfocament intern de les reflexions aportades i al treball personal del mindfulness com una filosofia de vida. L’autor deixa ben clar els beneficis de fer créixer la consciència, focalitzar l’atenció en la respiració i en un present continu on allò important és el que s’està esdevenint ara i aquí. Alerta dels perills d’identificar-nos amb les emocions i els pensaments i articular la vida i les relacions humanes a partir dels impulsos i la reactivitat que genera si són el motor que ens guia. La proposta de l’autor és la de recordar-nos a nosaltres mateixos que som complets, que mereixem ser comprensius i amorosos amb nosaltres mateixos i que l’atenció i la consciència són habilitats que podem exercitar, que ens faran créixer la paciència, la confiança i  l’acceptació.

Jon Kabat-Zinn (New York, 1944) és biòleg, escriptor i professor universitari emèrit de medicina. S’ha format i ha practicat zen, ioga i meditació i ha estudiat a la vora de mestres budistes. Tot plegat el va conduir els anys 70 a investigar com el seu programa (Mindfulness Based Stress Reduction o MBSR) millorava l’estat de salut de pacients que patien de dolor crònic i estrès. Podem afirmar que el mindfulness és una eina útil per a la reducció del sofriment, el dolor i el malestar físic i emocional.​​​​​​​

A les Biblioteques trobaràs:

• Atenció plena.
• Consciència (Psicologia).
• Meditació.
• Respiració.

Més informació:

• REBAP internacional.

Recomanat per la Biblioteca Les Voltes de Sant Vicenç dels Horts.

La resposta a Lost in Translation

Pel·lícula estrenada el 2013, Her està escrita i dirigida per Spike Jonze, actor i guionista dels EUA que abans de dedicar-se al cinema va treballar com a fotògraf i com a autor de videoclips musicals per a grups com R.E.M., Björk, Daft Punk, The Chemical Brothers i Beastie Boys. Algunes de les seves altres pel·lícules són: Cómo ser John Malkovich (Being John Malkovich, 1999), Adaptation: el lladre d’orquídies (Adaptation, 2002) i Allà on viuen els monstres (Where the Wild Things Are, 2009). També va ser productor de la sèrie Jackass, del canal MTV. Her és el seu quart i últim treball, el seu debut com a guionista en solitari, on mescla el gènere romàntic i la ciència-ficció. El resultat va guanyar un Globus d’Or i un Oscar al millor guió original.

La pel·lícula està filmada parcialment a Xangai i a Los Angeles, ciutats grans on  aconseguir un efecte de soledat i d’aïllament entre les persones. La immensitat de la ciutat ens fa veure les persones com formigues. És un espai gran on et sents perdut i on la gent fa el seu dia a dia en solitari, sense comunicar-se amb els altres.

Joaquin Phoenix interpreta Theodore Twombly, un home solitari que està a punt de divorciar-se, però que encara està enamorat i no es veu preparat per firmar el divorci. En aquest llarg procés de separació, descobreix de nou l’amor amb un sistema operatiu d’intel·ligència artificial anomenat Samantha. La pel·lícula ens planteja un món futurista, en el qual les relacions entre les persones són més distants del que és habitual. Els individus com el protagonista no són capaços de resoldre les seves dificultats i manifestar els seus sentiments als altres, i per això recorren a uns sistemes operatius que encarnen un ideal inexistent.

La veu en off del sistema operatiu està interpretada per Scarlett Johansson. El director va impedir que ella i Joaquin Phoenix es veiessin durant tot el rodatge per aconseguir que l’efecte que li causava la veu fos més intens. Durant la trama, Theodore i Samantha inicien una relació profunda d’amor en la qual comparteixen el seu dia a dia, les seves preocupacions i es donen suport.

La pel·lícula explora la complexitat de les relacions humanes i la soledat en un futur on les màquines cada vegada estan més humanitzades. També aborda la soledat i l’aïllament en un temps en què hi ha una hiperconnexió gràcies a unes tecnologies que absorbeixen les persones, les aïllen i, en el fons, les fan sentir més soles que mai. Fins i tot se’ns mostra una escena de sexe entre el protagonista i el sistema operatiu. No es veu cap imatge, l’únic que ens guia són les seves veus en la foscor. Trobo extraordinari com es pots aconseguir tant a través de la veu, a través de les intensitats i els matisos que aporta cada actor.

El protagonista té diversos flashbacks on es veu amb la seva antiga parella, Catherine, ja que encara no l’ha oblidat del tot . Estan en procés de separació. Com bé diu el personatge en un moment del film: «Estoy esperando a dejar de quererla».

També resulta curiosa la connexió establerta entre Her i Lost in Translation (2003), de Sofia Coppola. Els seus respectius directors van mantenir una relació amorosa que va durar onze anys. Gràcies a aquestes dues pel·lícules, tenim la sort de conèixer la història d’amor i de separació entre tots dos. Quantes vegades a la història de l’art s’ha donat la situació de disposar de dues obres que ens expliquin el mateix succés des de dos punts de vista diferents? Ens ho mostren a través de dues maneres diferents de fer servir el llenguatge audiovisual. Va ser la seva manera d’expressar-se i una manera d’explicar-nos artísticament quelcom tan íntim.

Si Sofia Coppola va aconseguir reflectir tan bé el sentiment d’estar perduda i de distància emocional tan gran entre les parelles a Lost in Translation és perquè la va rodar mentre s’estava separant d’Spike Jonze. Anys més tard, Jonze li contestaria amb la pel·lícula Her. Així doncs, podem veure Her com la resposta en forma de carta d’amor cap a Sofia Coppola.

De fet, la pel·lícula acaba amb una carta d’acomiadament cap a Samantha on Theodore expressa els seus sentiments envers ella: «Siempre te querré porque crecimos juntos y tú me ayudaste a ser quién soy. Solo quiero que sepas que siempre habrá un pedazo de ti en mí, y estoy agradecido por eso. No importa en quién te conviertas ni dónde estés en el mundo: te mando amor. Siempre seré tu amigo».

La banda sonora de la pel·lícula va a càrrec d’Arcade Fire i Owen Pallett. Inclou cançons com “When you know you’re gonna die”, que sona a l’escena on Theodore està a un ascensor envoltat de gent. Cal assenyalar també la utilització del color. Destaca el vestuari de Theodore que normalment porta camises més cridaneres i més acolorides que les dels altres personatges. Aquí és on veiem la importància de la utilització del color, ja que ens parla de la personalitat, les inquietuds i les emocions dels personatges.

A escala personal, la pel·lícula m’ha agradat perquè ha fet que em qüestioni la possibilitat de poder sentir amor cap a un sistema operatiu. És una cosa que no creia possible, però que ara sí que em plantejo. També he de dir que la narració se m’ha fet una mica pesada, ja que se centra quasi tota l’estona en el protagonista.

Crítica elaborada per Ariadna Casas de la Biblioteca Marc de Cardona en el marc del projecte Escriure de cinema

Estirar més el braç que la màniga

La novel·la Madame Bovary, de Gustave Flaubert, publicada el 1857, és considerada com una de les grans fites de la literatura universal. Inspirada en personatges reals i redactada al llarg d'un període de quatre anys, l'obra va generar un notable escàndol en el moment de la seva publicació i va ser acusada d'immoral per un sector de la societat francesa de l'època. Més enllà d'aquesta polèmica, que va provocar una causa judicial contra l'escriptor, el llibre es va convertir en un gran èxit popular que va consolidar Flaubert com un dels autors fonamentals de la narrativa francesa del segle XIX, a l'alçada d'altres grans literats gals del mateix període, com Stendhal, Honoré de Balzac o Victor Hugo.

Madame Bovary (Sophie Barthes, 2014) és l'adaptació cinematogràfica més recent d'aquest clàssic que ja havien portat a la pantalla gran alguns cineastes tan rellevants com Jean Renoir, Vincente Minnelli o Aleksandr Sokúrov. Atès el bon nivell d'aquestes versions, rodades al llarg del segle XX i signades per directors de prestigi, podríem esperar que aquesta relectura feta al nou mil·lenni estaria clarament per sota de les precedents. Per sort, no va ser així, i podem afirmar que la Madame Bovary de 2014 és una pel·lícula força reeixida, tan bona o millor que la versió massa acadèmica dirigida per Claude Chabrol i interpretada per Isabelle Huppert l’any 1991.

L’obra dirigida per Sophie Barthes s'inicia amb la seqüència de la mort de la protagonista, Emma, després d'ingerir un verí, i es construeix com un llarg flashback que omple tot el metratge i que es tanca amb la revisió de l'escena inicial. Amb aquesta opció narrativa, completament oposada a l’estructura de la novel·la i de les anteriors versions cinematogràfiques, es deixa clar que el que interessa a la directora no és quin serà el final de la senyora Bovary sinó com ha arribat al punt de desesperació que la porta al suïcidi. Si comparem aquesta cloenda amb la descrita per Flaubert, també ens trobem amb dues diferències prou destacades. D’una banda, Emma no aconsegueix la substància letal robant-la de casa de l'apotecari Homais interpretat per Paul Giamatti (que havia protagonitzat l'anterior llargmetratge de Sophie Barthes, l'original Cold Souls –2009–), sinó que la troba a la seva pròpia llar. D'altra banda, la protagonista no mor al llit després d'una llarga agonia, sinó a l'exterior, en el camí que feia per a visitar al marquès d'Andervillers, un dels seus amants.

Més enllà d'aquest canvi radical en l'estructura narrativa i les accions que porten al desenllaç, Madame Bovary segueix amb força fidelitat l'argument de l'obra de Flaubert. Se centra en l'evolució del personatge central, una noia educada en un convent que es casa amb el metge rural Charles Bovary i viu la consegüent decepció que troba en la seva vida matrimonial. Emma mira de compensar-ho a força d'adquirir tota mena de vestits i objectes de luxe, estira més el braç que la màniga i manté relacions sexuals amb altres homes (un aristòcrata faldiller i un jove estudiant de dret) que tampoc la fan feliç.

Per tal de donar vida a la somiadora i insatisfeta Emma Bovary es va triar l'actriu Mia Wasikowska, coneguda per haver encarnat dos dels grans personatges de la literatura britànica del segle XIX: Alicia en el país de las maravillas (Alice in Wonderland, Tim Burton, 2010) i Jane Eyre (Cary Joji Fukunaga, 2011). Com passava en aquestes adaptacions de les obres de Lewis Carrol i Charlotte Brontë, la seva interpretació és correcta, però de vegades ens resulta un punt freda, com també succeeix amb els treballs actorals d’Ezra Miller (Léon) i Logan Marshall-Green (Marquis d'Andervillers). Cal remarcar l'afany de Barthes per donar una visió actualitzada i empoderada de la protagonista, molt més rebel i insubmisa que a la novel·la. Això s'observa especialment en la seqüència situada al convent, abans del seu casament, o en la seva relació amb el marquès (és ella i no ell qui el sedueix!).

També és curiós com la directora omet un dels aspectes importants de la novel·la: la condició de mare de la protagonista (al film, Emma no té descendència i, per tant, tampoc mostra el sentiment de culpa derivat de l'abandonament de la filla quan se'n va de casa per ser infidel al marit). Segurament l'aspecte més destacat en l’àmbit argumental és la relació entre Emma i el cobdiciós Lheureux, el comerciant que l'enreda perquè adquireixi tota mena d'objectes innecessaris que no pot pagar, la compra dels quals l’aboca a la ruïna. En la part final del film, aquest darrer personatge (interpretat per Rhys Ifans) acaba tenint més importància que Charles Bovary (Henry Lloyd-Hughes) o els dos amants de la protagonista. I és que com diu prou bé Josep Mundó en el pròleg a la traducció catalana de la novel·la, editada per Proa, actualment l'Emma Bovary «seria una consumidora compulsiva de béns materials, per calmar la seva buidor interior».

Si bé són qüestionables determinades solucions de guió o la tria d'alguns dels intèrprets, podem afirmar que Madame Bovary és força fidel a l'esperit de la novel·la i, sobretot, és un film d'una extraordinària bellesa gràcies a l'excel·lent treball del director de fotografia Andrij Parekh, parella de Sophie Barthes a la vida real. Tant en les seqüències rodades en exteriors (l'esplèndida escena de la cacera) com, molt especialment, en les d'interiors (il·luminades amb espelmes, a l'estil emprat per John Alcott a Barry Lyndon –Stanley Kubrick, 1975–), s'aconsegueixen imatges precioses que ens recorden les composicions d’artistes com Vermeer o Hammershoi. També és impecable la direcció artística i disseny de vestuari, així com l'ambientació musical, amb una banda sonora composta pels germans Evgueni i Sacha Galperine. El resultat final és una pel·lícula del tot recomanable, per bé que no arriba a l'excel·lència d'altres adaptacions,  com la de Jean Renoir o, sobretot, la de Vincente Minnelli, que inclou, en la mateixa pel·lícula, la història de Madame Bovary (interpretada per la sensacional Jennifer Jones) i la del judici que va patir Flaubert per la publicació de la seva novel·la més important. Aquest tema també va ser tractat per Sophie Barthes en el documental Le procès d'Emma Bovary (Audrey Gordon, 2021).

Crítica elaborada per Joan Caus de la Biblioteca Marc de Cardona en el marc del projecte Escriure de cinema

Amor i mort a Verona

Des de l'època dels germans Lumière, les obres de William Shakespeare han estat adaptades a la pantalla gran en innombrables ocasions, a més de servir d'inspiració de tota mena de relats cinematogràfics, tal com expliquen Jordi Balló i Xavier Pérez en el llibre El món, un escenari. Un dels textos més famosos del dramaturg britànic és, sens dubte, Romeo i Julieta, la història dels amants de Verona, que ja va ser portada al cinema, per primer cop, el 1900. De la vintena de versions cinematogràfiques d'aquest clàssic que segueixen el text original del geni de Stratford-upon-Avon, deixant de banda films també inspirats en la mateixa tragèdia de Shakespeare com West Side Story (Robert Wise i Jerome Robbins, 1961) o Los Tarantos (Francesc Rovira Beleta, 1963), potser la més coneguda i millor és la realitzada pel director Franco Zeffirelli el 1968. Romeo y Julieta va obtenir quatre nominacions als premis Oscar, guanyant els guardons a la millor fotografia i millor vestuari. Va ser la segona de les tres adaptacions de Shakespeare rodades pel cineasta italià (les altres dues són L'amansiment de la fúria (The taming of the shrew, 1967) i Hamlet, l'honor de la venjança (Hamlet, 1990).

A diferència de versions anteriors de Romeo i Julieta, com les rodades per George Cukor, el 1936, o Renato Castellani, el 1954, prou correctes, però amb uns decorats massa artificiosos que ens provoquen la sensació de veure una mena de teatre filmat, la principal novetat del film de Zeffirelli és la seva voluntat de desteatralitzar l'obra: fer-nos creure que realment ens trobem a la ciutat de Verona on se situa l'acció, amb el bullici dels seus carrers i places o la sumptuositat dels seus palaus i cases senyorials (tot i que la major part del rodatge es va fer als estudis de Cinecittà!). L'enfrontament inicial entre els criats de les dues famílies enemigues, els Montagut i els Capulet, està rodat de forma tan realista i dinàmica com la magistral seqüència d’obertura de West Side Story, canviant els carrers de Nova York en ple segle XX pels espais de l’urbs italiana del segle XIV.

A banda de l'encertada plasmació fílmica d'aquestes escenes de lluita, que retrobarem a la segona part del film, Romeo y Julieta té el seu punt fort en els fragments que ens narren les trobades entre els dos amants. A la magnífica seqüència de la festa a casa dels Capulet  se'ns presenta l'amor a primera vista entre els joves, després d'uns balls perfectament coreografiats (amb la particularitat que Julieta s'enamora totalment de Romeo, abans de veure-li la cara, que porta amagada amb una màscara!). Tota l'evolució posterior de la seva efímera relació estarà marcada per la fatalitat: el romanticisme de l'escena del balcó, la sensualitat del moment en què els dos amants passen la nit junts abans de veure's forçats a separar-se en sentir el cant de l'alosa, o tot el tram final, situat en el mausoleu d'un cementiri.

Per donar vida als protagonistes, Zeffirelli va escollir dos joves desconeguts d’una edat molt semblant a la dels personatges de l'obra de teatre de Shakespeare. L'actor britànic Leonard Whiting, plenament creïble en el seu rol del melangiós Romeu, encarnaria un any després, també amb força convicció, un jove Casanova (o sigui, l'antítesi del retratat per Fellini) a Infantesa, vocació i primeres experiències d'en Giacomo Casanova (Infanzia, vocazione e prime esperienze di Giacomo Casanova, Luigi Comencini, 1969). D'altra banda, la bella actriu també anglesa (de pare argentí) Olivia Hussey tornaria a treballar anyes després amb Zeffirelli, fent de verge Maria, a Jesús de Nazaret (Jesus of Nazareth, 1977). Aquests dos intèrprets es troben ben recolzats per un magnífic repartiment en el qual destaquen especialment Pat Heywood, que interpreta la nodrissa de Julieta, i Milo O'Shea, que encarna a fra Llorenç, el frare franciscà que casa en secrets als dos amants i els dona la solució perquè es retrobin després de l'exili de Romeu.

Els tres guionistes de Romeo y Julieta (Franco Brusati, Maestro d'Amico i el mateix Zeffirelli) es mantenen totalment fidels a l'estructura i desenllaç de l'obra original, però cerquen una plasmació en pantalla que defugi la posada en escena de caire més teatral d'adaptacions anteriors. Això s'aconsegueix amb un gran treball d'ambientació (inspirat en les pintures d'alguns artistes destacats del Renaixement), una esplèndida fotografia de Pasqualino de Santis i un impecable disseny de vestuari, a càrrec de Danilo Donati, un dels col·laboradors habituals de Fellini. Posats a parlar de noms que associem inevitablement amb el director de films com La dolce vita o Amarcord, és obligat fer referència a l'autor de la banda sonora de Romeo y Julieta: el mestre Nino Rota. No solament s’ha de destacar el famós tema d'amor del film, que acompanya de fons les trobades dels amants, però que inicialment és una cançó interpretada per un cantaire a l'escena de la festa. La partitura creada pel compositor italià també excel·leix en les peces de caràcter religiós, basades en el cant litúrgic "Salve Regina", que acompanya la primera aparició de fra Llorenç i que s'arriba a utilitzar en la seqüència eròtica del film, com si es volgués subratllar la sacralitat de l'amor incondicional entre la parella d'enamorats. De fet,  aquest interès per la música al servei del drama és perfectament coherent amb la trajectòria professional de Zeffirelli, que també és conegut com a director i productor de diversos muntatges operístics. Alguns d’ells els ha filmat ell mateix, com La Traviata (1982) o Otello (1986), un altre apropament al teatre de Shakespeare que parteix de l'òpera de Verdi.

En resum, podem incloure Romeo y Julieta de Franco Zeffirelli en el conjunt de grans adaptacions fílmiques de les tragèdies shakespearianes, sense arribar a l'excel·lència dels treballs dels d'Orson Welles, Akira Kurosawa i Kenneth Branagh, els tres grans especialistes a portar a la pantalla les peces dramàtiques del geni britànic. Pel que fa a les lectures més contemporànies sobre la passió amorosa dels amants de Verona, cal no oblidar la versió actualitzada, però fidel al text original, Romeo + Julieta de William Shakespeare (William Shakespeare's Romeo and Juliet, Baz Luhrmann, 1997), amb Leonardo DiCaprio i Claire Danes mirant-se a través d'una peixera i prometent-se un amor etern i sòlid en temps d'amors líquids.

Crítica elaborada per Joan Caus de la Biblioteca Marc de Cardona en el marc del projecte Escriure de cinema

A Badalona durant els anys 90, van aparèixer un nou tipus de negoci, anomenat "banys" que oferia servei de restaurant i de piscina, tot a peu de costa. 

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

Els Guardians de la Galàxia han tornat a l'espai i la seva aventura més gran i més estranya està a punt de començar. El Cos Nova segueix el rastre de Starlord i els seus amics, que aviat es veuran al mig de la guerra entre El Col·leccionista i l'Amo del Joc. 

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

"L'atemptat del 7 de gener del 2015 es repeteix en bucle a la meva ment. Tot s'ensorra, només em queda el dibuix...".

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

En un antic hotel del sud d'Itàlia, un home (que no estava convidat) i una dona (que no volia assistir-hi) es coneixen per casualitat durant un casament. Aliens a una celebració que no els concerneix, tots dos intentaran aprofitar la vetllada per conèixer-se i donar sentit a les seves respectives vides, que naveguen a la deriva sense punts de referència.

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

Les situacions de supervivència requereixen coneixements, capacitat, voluntat de superació i , no cal oblidar-ho, una part de sort. L’autor del llibre, Colin Towel, és un expert instructor de supervivència dels exercits dels Estats Units i del Regne Unit i en aquest llibre explica les tècniques per sobreviure en activitats extremes a la natura. Detalla que cal entrenament, tenir un bon to físic, disposar del material adient i preveure els possibles problemes que ens podem trobar. 

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

Irlanda té una mica de tot: cultura, llengua pròpia, una gran producció literària, balls, música, esports, tradicions, artesania, festes, i uns paisatges variats i espectaculars que treuen l'alè. Aquest llibre pretén oferir experiències i sorpreses locals per descobrir l’essència dels irlandesos. 

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

La magia de la conversación

El amor cambia, cambia en nosotros, en nuestro entorno y más allá de nuestro entorno. Piqué ha traicionado a Shakira. A veces resulta confuso, ¿no? Porque cada persona lo siente de forma completamente distinta.

Miguel piensa: “Si quieres gustar a una persona, has de vestirte por los pies”.

Ian piensa: “El amor es presumir, es tener a mil chicas a los pies de tu cama”.

Joana piensa: “Si quieres enamorarme, has de ser fuerte, tener coche y tatuajes”.

Tania piensa: “El amor es egoísta, los demás han de cumplir mis necesidades”.

Alejandro piensa: “Quiero un amor como el que veo en las películas”.

Y Richard... Lo único que hace es mostrarnos su película, una película que cambiaría su forma de sentir el amor para siempre.

Dos personas que se acaban de conocer, he was a boy and she was a girl, charlan, charlan y pasean a lo largo de diferentes planos secuencia que representan un paseo simplemente natural que cualquiera de nosotros podría tener o haber tenido con un@ amig@, un familiar o tu pareja.

Ellos, fluyen y se dejan llevar, sentimos su conexión, el respeto, su comprensión, su entendimiento, sus desacuerdos, sus espacios y su libertad. Ambos, repito, hablan, comparten sus sentimientos y pensamientos... Hablan sobre arte, filosofía, literatura, cultura… Hablan sobre sus familias, sus creencias, sus miedos… Hablan sobre la muerte.

Nosotros quedamos inmersos en la conversación y ellos se preguntan si se volverán a ver. No quieren despedirse, realmente han sentido su verdadero amor. Seguro que se vuelven a ver, o eso querríamos.

Miguel ha descubierto, que más allá de como vista, lo importante son sus actos de cariño, su comprensión con los demás.

Ian ha descubierto que de lo que más presume es de lo que más carece, y que tal vez deba quererse un poquito más a sí mismo para poder amar y que le amen de verdad.

Joana tenía a su chico perfecto, pero, a pesar de su fuerza, sus tatuajes y su coche, ha descubierto que al hablar con él se siente vacía. Tal vez necesite una buena conversación, un entendimiento.

Tania ha descubierto que su egoísmo la llevará a la soledad, que los sentimientos de los demás también son importantes.

Alejandro ha descubierto que algún día conectará y compartirá sus pensamientos con otra persona de la misma forma que ocurre en esta película, mediante una conexión verdadera y sincera.

Y Richard, que ya descubrió su forma de amar hace mucho tiempo, nos dice al acabar la película: “A veces he sentido que el amor era idealizado y materialista por como lo vemos en las redes, en la publicidad, en los estereotipos e incluso en el cine. Pero al final descubres que el amor es muchas cosas, por cada persona hay un inmenso amor, igual y diferente a la vez. Tal vez solo necesitemos una conversación, sincera, respetuosa y comprensiva para encontrar nuestra verdadera forma de amar”.

Crítica elaborada per Alec Ross de la Biblioteca Can Pedrals de Granollers en el marc del projecte Escriure de cinema.

Una novel·la sobre les heroïnes anònimes que van lluitar per Girona en el setge napoleònic. La novel·la parteix del tractat de Fontainebleau, en què Espanya i França van pactar que s’unirien per conquerir Portugal, i un cop fet, se la repartirien. Però pensar que Napoleó passaria per la península sense intentar conquerir-la va ser una ingenuïtat. La ciutat dels quatre rius va ser víctima d’una gran tragèdia que va provocar milers de morts i la destrucció d’una gran part de la ciutat. La novel·la parla del paper desconegut però decisiu que les dones van tenir en la defensa i la recuperació de la ciutat i com es van organitzar totes soles i de manera heroica en uns comandos autoanomenats Les Bàrbares, que es reconeixien perquè portaven lligat al braç un llaç vermell, tan vermell com la sang, i perquè, ferotges, lluitaven amb dents i ungles per defensar casa seva.

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

Les aparences enganyen

Duelo al sol (Duel in the Sun, King Vidor, 1946) és fruit de la voluntat del productor David O. Selznick de repetir l’èxit d’Allò que el vent s’endugué (Gone with the Wind, Victor Fleming, 1939), rodada sis anys abans. El resultat potser no és tan rodó. Si hem de fer cas d’algunes crítiques despietades contra el maniqueisme dels personatges, o contra el maquillatge i la sobreactuació de la protagonista, la pel·lícula no hauria passat a la història del cinema. Tot i això, setanta-sis anys després de la seva producció, molts espectadors ens sentim atrets per aquesta història exagerada de passions desenfrenades fins a la mort cada vegada que la veiem. I la considerem un visionament imprescindible.

El marc de Duelo al sol no és la historia dels Estats Units. Hi ha poques escenes èpiques i la pel·lícula se centra sobretot en el trasbals intern dels personatges. A primera vista, sembla un drama de bons i dolents. Si ens hi endinsem, però, hi descobrim una gran riquesa de detalls a l’hora d’explicar els diferents caràcters. Com a prova, repassaré alguns elements que fan referència a l’àmbit argumental.

No hi ha cap dubte que la lluita entre el bé i el mal és l’eix central del film. Aquesta lluita que es reflecteix en les contradiccions del personatge principal: Perla Chávez (Jenniffer Jones). Perla diu que vol «ser una bona noia» des del principi de la pel·lícula. Aquesta insistència ens fa sospitar que trobarà molts entrebancs i que acabarà per no ser-ho. Efectivament, el que li fa prendre la decisió que desemboca en la tragèdia final és adonar-se que no serà mai «una senyora». En el fons, sap que el seu destí està marcat per ser filla d’una prostituta índia i d’un home blanc condemnat a la forca per haver-la assassinat. Intenta lluitar contra el destí, amb més o menys convenciment, al llarg de la pel·lícula, però el racisme exacerbat de molts dels personatges que l’envolten i l’atracció irreprimible que sent cap al personatge més malvat de la història, Lewt (Gregory Peck), propicien malentesos i decisions equivocades. Col·locats estratègicament al llarg de la cinta, aquests errors donen sentit a la gran contradicció final: els amants es maten l’un a l’altre, però es declaren el seu amor.

L’antagonisme intern de Perla està envoltat de molts altres antagonismes que enriqueixen el personatge i el film. La protagonista lluita entre la seva atracció cap al violent, egoista i indolent Lewt, que l’ha forçat, i el respecte, l’educació i la generositat del seu germà gran (Joseph Cotten), l’home que ella sap que la farà una bona noia. Per altra banda, la mare dels dos germans (Lillian Gish) ofereix protecció i amor a Perla després de la mort dels pares, tot el contrari que el marit, el senador McCanles (Lionel Barrymore), un home racista i autoritari que la insulta i menysprea. No cal dir que el fill preferit de la bona tutora de la protagonista és el gran, que és expulsat de casa pel pare malvat perquè no l’obeeix en tot el que diu. En canvi, el germà petit malvat és el preferit del pare, que l’ha malcriat i li ha consentit tot, mentre la mare pateix per la mala influència que pot tenir sobre Perla.

No s’ha de passar per alt tampoc l’oposició entre la dignitat del pare de Perla i el comportament immoral de la seva mare, un bo i una dolenta dels quals va néixer la protagonista insegura i contradictòria. Tampoc no s’ha d’oblidar la malaguanyada història d’amor de joventut entre el bon pare de la Perla i la bona mare dels dos germans, que els porta a ser infeliços en matrimonis on seran víctimes de dos dolents: la prostituta índia i el senador autoritari.

Al costat dels personatges, veiem elements simbòlics que reforcen la seva posició. Per exemple, el ferrocarril. El ferrocarril és un element que clarament es col·loca de la banda dels bons. Per què? Perquè el senador hi va en contra. Segons ell, el tren destrueix les terres que tanta suor li han costat i portarà gent del nord que vol votar i posar impostos. No cal dir que l’esposa del senador i el bon fill gran estan a favor del ferrocarril i del progrés que comporta, i que el malvat fill petit no hi està d’acord: fa estimbar un comboi amb explosius per tenir el pare encara més del seu costat. Al fill gran això li costa l’expulsió de la casa paterna i l’allunyament de la seva bona influència damunt Perla, que queda a la mercè del germà petit.

Aquesta disposició gairebé geomètrica dels personatges i els elements es trenca unes quantes vegades. És aquest trencament el que acaba de dotar la pel·lícula de la modernitat que l’apropa a nosaltres. La bona tutora és, per una banda, la causant que el seu marit vagi amb cadira de rodes i, per l’altra, qui porta a casa un capellà fanàtic, que, en lloc d’allunyar Perla de la influència del mal, se n’aprofita hipòcritament i confon encara més la noia. Un altre exemple de la superació de l’hipotètic maniqueisme del film és l’actitud final de senador: reconeix davant la seva dona (primer) i d’un amic (després) que s’ha equivocat i que ell és el responsable de moltes de les desgràcies que han succeït. També s’ha de posar a la balança de les debilitats del senador el fet que mana als seus homes que es retirin quan veu que l’exèrcit defensa les obres del ferrocarril amb la bandera americana perquè “una vegada vaig lluitar per aquesta bandera, ara no hi dispararé en contra”. Amb el personatge de Lewt és amb qui, com més avança la pel·lícula, més ens adonem que les aparences enganyen. Al final veiem un pobre desgraciat que amaga darrere la fatxenderia el desig de ser com el pare i d’obeir-lo en tot. Sap que és la nineta dels seus ulls i no vol decebre’l. La seva actitud de menyspreu cap a Perla s’acaba de definir quan el pare li diu que no vol que casa seva es converteixi en un poblat indi. Només confessa el seu amor a la noia quan, ferit de mort, deixa que aflorin els seus veritables sentiments.

Així doncs, Duelo al sol ens arriba al fons per què és molt més que una història banal enmig de paisatges espectaculars, com alguns crítics han dit. Transcendeix la seva aparent superficialitat comercial per transmetre una visió molt particular del món. A la pel·lícula de Vidor, la vida és un lloc inhòspit simbolitzat per un desert cremat pel sol i ple de perills, sota un cel amenaçador, vermell de sang. Ens hem de batre en un duel amb les forces malignes que, gràcies a les seves trampes i a les nostres debilitats, ens poden arrossegar. Els personatges de Duelo al sol són víctimes d’aquesta lluita i la majoria sucumbeixen. El film deixa l’esperança, això sí, que la generositat i el progrés ajuden a tirar endavant.

Crítica elaborada per Núria Dalmau i Homs de la Biblioteca Can Pedrals de Granollers en el marc del projecte Escriure de cinema.

En Benson i en Mike viuen junts a Houston. En Mike és xef, especialitzat en cuina nipona-americana, i treballa en un restaurant mexicà; en Benson és negre i fa de professor. Fa anys que són parella però es troben en un punt d’impàs. S’entenen molt bé al llit; en Mike cuina delícies per a en Benson i s’estimen, però ara en Mike ha sabut que el seu pare, a qui fa molts anys que no veu, s’està morint a Osaka i decideix marxar a l’altra punta del món per acomiadar-se’n, justament quan la seva mare, Mitsuko, arriba a Texas per instal·lar-se a casa d’ells unes setmanes. 
Al Japó, en Mike descobreix la veritat sobre la seva família i el seu passat i comença una transformació personal extraordinària, mentre que, a casa, amb la mare d’en Mike i sense la seva empenta vital, en Benson comença a sortir de la seva closca i s’adona que potser sí que sap què vol, a la vida. 

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 
 

Als seus quaranta-quatre anys, la dona que protagonitza aquesta novel·la s'ha convertit en un autèntic «home» de negocis: guanya dos-cents mil euros a l'any i ha modelat el seu cos, el seu temps, el seu llenguatge i fins a les seves relacions sexuals per a aconseguir tenir tant poder com un home, ser acceptada en els seus cercles, guanyar-se la seva total confiança i convertir-se, per fi, en un d'ells. En el cim de la seva carrera professional, quan porta anys vivint, pensant i guanyant exactament el mateix que els seus col·legues masculins, mira enrere i observa la seva metamorfosi, des de la primera vegada que va pensar que havia nascut en el bàndol equivocat fins al moment en què comprèn que el seu èxit professional és també el resultat d'una monstruosa transformació personal.

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

El capitalisme occidental ha anat virant de direcció, des de l'últim terç del segle XX, cap a un nou plantejament econòmic basat en la desindustrialització. Aquest llibre visionari aborda amb claredat i rigor una transformació d'envergadura que afecta la macroeconomia, però també a la butxaca de cadascun de nosaltres. 

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals

El consum ha sofert un canvi de canals de distribució durant i després de la la pandèmia. Aquest llibre analitza els hàbits de consum a Espanya dels darrers anys, a partir de les dades de Google i The Cocktail Analysis. Identifica les grans tendències en el consum  que dominarà la propera dècada i el perfil del nou consumidor  i la seva relació amb les marques i productes. 

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

Per què hi ha històries o personatges literaris que t’atrapen? Com és que hi ha cançons, pel·lícules, còmics, podcasts que t’enganxen? Aquest llibre explica des de la neurociència com les triem les bones històries i aporta una selecció d’obres per demostrar-ho. 

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

Guia per a joves i adolescents per acompanyar-los en les seves pors i ansietats. Explica estratègies fàcils per a entendre i controlar l’ansietat, els atacs de pànics i l’estrès dels joves. Pretén ser un espai per a reflexionar sobre la salut, l’equilibri mental i ser una eina per comprendre les reaccions del cos a l’ansietat i l’estrès.

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

La doctora Teresa Arnandis, científica y divulgadora, coneguda a les xarxes com a LadyScience explica en aquest llibre com funciona el cos humà, a través dels diferents aparells i sistemes, que organitza per les tres funcions essencials: nutrició, relació i reproducció.

Es un llibre pràctic i dinàmic, que planteja com una aventura de les diferents cèl·lules i òrgans per aconseguir un sistema que funciona coordinat. Dona molts consells per cuidar-te i estimar més el teu cos.

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

Aquest és un llibre de ciència  que, de manera amena i divulgativa, explica com funciona el sistema immunitari. La Dra. Saroyan aconsegueix fer entenedors conceptes mèdics sobre el complex sistema que ens defensa de les malalties, també sobre el  funcionament del cos i la seva relació amb l’entorn. Aporta idees per introduir canvis al nostre dia a dia que faran guanyar salut i benestar a mig i llarg termini. 

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

"Si els clixés ruralistes són falsos, també ho són els clixés urbans" pàg. 370 'Refer l'imaginari rural... i l'urbà' . Marina Garcés, secció Converses.

Les Nacions Unides van designar el 1r dilluns d'octubre de cada any com a Dia Mundial de l'Hàbitat per tal de reflexionar sobre el dret bàsic de tots a un habitatge habitual i sobre l'estat dels nostres hàbitats.

En el llibre que et presentem L'altre món rural de Rosa Cerarols i Joan Nogué es fa una avaluació i estudi dels canvis que s'estan experimentant en el món rural a Catalunya.
Aquest assaig està dividit en tres grans grups: contextos, experiències i converses, en què diferents estudiosos ens en parlen.
És a partir del confinament del març de 2020, a causa de la pandèmia, que es va veure que moltes persones van decidir anar al poble on tenien la 2a residència. 
Tanmateix no és tan fàcil accedir a un habitatge en els pobles, ja que la majoria estan en males condicions i ni els propietaris ni l'administració té els mitjans econòmics per a adequar-los i fer-los habitables. De tot això i més és el que volen transmetre les diferents persones que han participat en l'elaboració d'aquest estudi.

"L'escola de pastors és molt més que una formació. És un any de la vida d'unes persones que comencen a caminar per fer realitat un somni i que deixen que les acompanyem." pàg. 271 'L'escola de Pastors i Pastores de Catalunya', secció Experiències.

És un assaig que obre d'esperança i il·lusió el retrobament amb la natura amb respecte i amor.
De segur que t'agrada!

Recomanació de Lourdes Escrigas Casas. Biblioteca Joan Oliva i Milà.
 

Des del 1992 i amb un munt d’interessants espectacles focalitzats a un públic infantil, però amb el resultat que agraden a petits i grans, en Claudi, en Toni, en Jordi i en Carles tenen uns espectacles que ens fan bategar el cor, perquè es veu que son espectacles fets amb el cor. Records, anècdotes tan properes que desperten certa melancolia, que ens recorden l'alegria de ser nens, o l'alegria i il·lusió que es sent quan deixem treure el nas a aquell infant que tots tenim  a dins. Un concert , una obra de teatre...? Un espectacle.

[extret del blog menuts i ganàpies].

Els seus discs estan a la mateixa alçada gràcies per exemple, a col·laboradors de qualitat com Aleix Tobias o Xavi Lozano. Fan escoltar cançons als petits on els infants les viuen però, els grans les sentim i ens quedem de pedra amb aquests sublims temes que ens fan no tocar de peus a terra quan els veiem passar.

Recomanat per Marc de Blas de la Biblioteca Roca Umbert de Granollers

Una de les dones fatals més icòniques del cinema

Sorprenent, dual i directa són alguns dels adjectius que s'escauen a El demonio de las armas (Gun Crazy, 1950). El títol del film havia de ser Deadly is the female, però es va canviar en favor d'un Gun Crazy menys problemàtic entre el gènere femení.

Malgrat que va ser un fracàs en la taquilla, la pel·lícula es considera actualment una petita joia gràcies als crítics de la revista Cahiers du cinema, que van recuperar-la de l’oblit relatiu de la sèrie B. Per política d'estudi i economia de mitjans, El demonio de las armas havia de ser una pel·lícula més, però els talents implicats van aconseguir un resultat molt superior. Als títols de crèdit apareixen noms com el del director, Joseph H. Lewis (amb més trenta anys de carrera a Hollywood), els guionistes com Millard Kaufman i MacKinlay Kantor (que eren la façana del black-listed Dalton Trumbo) i un parell d'actors amb ganes de triomfar. El multipremiat Victor Young es va encarregar de la fantàstica banda sonora.

La història es basa en un relat breu que MacKinley Kantor va publicar al The Saturday Evening Post i que sembla inspirat en les figures dels fugitius Bonnie i Clyde. Es tracta, per tant, de cinema negre al pur estil de les pel·lícules de lladres i policies que es transforma en una road movie: anem seguint als protagonistes per diferents ciutats i paisatges de l’Oest Mitjà estatunidenc. La direcció àgil i directa de Joseph H. Lewis s'adapta perfectament a les necessitats del guió. Ell mateix afirmaria posteriorment que sabia què volia filmar i com ho volia fer, que es va limitar a donar dues instruccions clares als actors i rodar. A més, Lewis va aportar un gran coneixement tècnic de l’entorn cinematogràfic que va fer possible la confecció d’escenes com la de l’atracament al banc, admirada entre els professionals del cinema, que està filmada en un únic pla seqüència que resulta sorprenent tant per la seva naturalitat (els diàlegs són improvisats) com pel punt de vista de l’acció que ofereix a l’espectador.

I fins aquí el film noir. Perquè el veritable leitmotiv de la pel·lícula és l’amor, un amor turbulent entre els dos protagonistes, l’Annie Laurie (Peggy Cummins) i Bart Tare (John Dall), alhora que la seva increïble obsessió cap a les armes. Bart és un home que des de nen s’ha sentit atret per les pistoles, però que gràcies al seu entorn s’ha mantingut en el camí «recte». Tot va bé fins que, afortunadament pels espectadors, topa amb l’Annie, una de les femme fatales més icòniques de la història del cinema. Guapa, rossa, seductora i perillosa. És normal que en Bart caigui als seus peus i que, quan s’acaben els seus estalvis, es deixi arrossegar cap a una més profitosa carrera criminal. Gràcies a Freud podem resoldre fàcilment l’equació entre pulsió sexual, armes i compenetració de la parella, però cap teoria freudiana pot explicar com la química entre ells dos va més enllà del guió de Dalton Trumbo per materialitzar-se en escenes com la de l’hotel (amb un Bart que gira l’esquena als seus principis morals) o la de la fugida de l’atracament (quan han acordat separar-se i, en el darrer segon, són incapaços de fer-ho).

L'any 1998 Gun Crazy va ser escollida per la Library of Congress per ser conservada al National Film Registry. I si m’ho permeteu, com a bibliotecària que soc, si la Library of Congress diu que aquesta pel·lícula és «culturally, historically, or aesthetically significant», això va a missa!

Crítica elaborada per la Biblioteca Can Pedrals de Granollers en el marc del projecte Escriure de cinema.

L’atracció entre l’amor i la mort que empeny a l’abisme

Podríem definir l’esplèndida Vértigo (Vertigo, Alfred Hitchcock, 1958) considerant la força del que és intangible: l’amor, el desig, l’enigma, la mort, la culpabilitat i els remordiments derivats dels actes que se succeeixen de forma dual durant tota la pel·lícula.

Podríem dir que la pel·lícula és una bellíssima obra d’art per la seva estructura, que crea mons paral·lels que s’inclouen un dins de l’altre, com cercles concèntrics que tanquen l’argument en escenaris indefectiblement abocats a la mort.

Hitchcock mostra una duplicitat encoberta de persones i situacions que semblen el mateix, però que no ho són. Presentats des de l’aparença, amaguen la crua realitat. Aquest és un dels factors que dificulta la identificació i, en alguns punts, la comprensió d’una trama sovint d’una aparença versemblant que amaga un acte obscur. Un dels moments àlgids d’això és el judici on s’aclareix que la mort de Madelaine Elster és una acció portada pel seu malestar psicològic. En aquesta sessió es desqualifica deliberadament Scottie, se l’ignora i es desconfia d’ell per tenir una acrofòbia (por a les altures) que l’impossibilita ser responsable dels seus actes. És important observar com ha funcionat perfectament la trampa que ha preparat Gavin Elster, el marit, que ha utilitzat la malaltia del protagonista com a escut per amagar la seva intenció real: sortir indemne de la mort deliberada de la seva esposa, amb la seva fortuna en una butxaca i la llibertat en l’altra. Ningú desconfia de l’assassí inconfés, sinó que, ben al contrari, se l’acompanya en la pèrdua per la seva viduïtat. Mentrestant, Scottie s’enfonsa més i més en l’abisme de la seva culpabilitat. És el triomf de la llei, però no de la justícia.

Per altra part, a Vértigo la mirada de la càmera combina els primers plans en les mirades dels intèrprets: James Stewart i Kim Novak, que encarnen a Scottie i Madelaine / Judi. Els seus ulls tenen un paper protagonista. Cal destacar també, les vistes àmplies que el film ofereix durant els interessants passeigs per San Francisco. Aquestes mirades nítides i atmosfèriques aporten una frescor fèrtil i pacífica a la pel·lícula. Els bells paisatges de l’esplèndida ciutat de la costa oest dels Estats Units, i també dels seus voltants, emmarquen una trama francament complexa. La ciutat està present i ofereix la bellesa i amplitud de les seves avingudes, la majestuositat del pont Golden Gate, el gèlid Fort Point, l’oceànica badia de Sant Francisco o els edificis culturals emblemàtics. Als afores de l’urbs, trobem el tradicional poble espanyol amb l’església de Sant Joan Baptista i el seu campanar, testimoni silenciós d’un gran frau, animat només pel so melancòlic de les campanes.

Vértigo és una apassionant història d’amor portada al límit pels seus personatges tancats en un laberint; no poden fer cap pas enrere perquè no hi ha alternativa al passat, però els seus passos endavant només els aboquen a l’infortuni. L’amor viu exposat a la vista de tothom i alhora està amaga. Fins i tot el desconeixen els mateixos protagonistes. És un amor del qual no podran fugir si no és a través d’un destí tràgic.

Aquesta passió delirant amaga la perversió de l’assassinat. Hi ha una clara i intel·ligent superposició de diferents relats mitjançant la falsificació de sentiments i emocions. Amb la seducció com a motor que es converteix en obsessió en la recerca del veritable amor, els personatges estan abocats a caure dins d’una espiral on intentar trobar la certesa que posi ordre a la seva vida.

Crítica elaborada per Rosa Serra de la Biblioteca Can Pedrals de Granollers en el marc del projecte Escriure de cinema.

Petites píndoles d’un amor (sense sucre)

Una parella acaba la seva relació. En ple dol per la separació, Joel descobreix que Clementine s’ha sotmès a un experiment científic i l’ha esborrat de la seva memòria. No té cap record d’ell. Ensorrat i dolgut, decideix fer el mateix. Quan comença el procediment, però, això no li serà tan fàcil. El seu amor per Clem i l’empremta que li ha deixat impedeixen que pugui oblidar-la. Joel intentarà aturar aquest procés per recuperar-la. Al marge de l’argument, la producció presenta altres aspectes molt més interessants.

Gràcies a l’enginy del guionista Charlie Kaufman, autor del llibret de Cómo ser John Malkovich (Being John Malkovich, Spike Jonze, 1999), Olvídate de mí (Eternal Sunshine of the Spotless Mind, Michel Gondry, 2004) va aconseguir l’Oscar al millor guió original, i va ser reconegut amb altres premis i nominacions en diverses categories dels Bafta i els Globus d’Or. La col·laboració amb Michel Gondry, que afrontava la seva segona pel·lícula després de treballar en la direcció de videoclips per la MTV, va donar com a resultat una obra en què els gèneres es confonen. Olvídate de mi és un drama, una comèdia romàntica de ciència-ficció, una obra independent o de cinema de culte. Tot cap en un mateix sac.

La pel·lícula és caòtica i té pinzellades surrealistes. Per començar, no segueix l’ordre cronològic de la història d’amor entre els protagonistes, sinó que la reconstrueix en sentit invers amb el recurs constant al flashback. Se’ns mostra la seva relació per capítols o petites píndoles (sense sucre) de les fases del procediment de neteja selectiva en el cervell del Joel. L’element de ciencia-ficció queda difuminat i en un segon pla, com a subtrama a càrrec d’uns actors secundaris a l’altura dels principals.

Pel que fa a l’estètica i el muntatge, el film s’allunya absolutament dels contes romàntics, previsibles i convencionals, que podem veure per televisió les tardes del cap de setmana i que una servidora confessa haver consumit sense cap mena de recança. No sempre fa sol, ell i ella no són rics ni perfectes: són personatges més reals que han de treballar i tenen problemes com tothom. A més, a la pel·lícula trobem metàfores i simbologies que, sense resultar extremadament difícils d’interpretar, requereixen l’ús de la nostra substància gris, que està mig adormida després del dinar del diumenge.

Sense dubte, sorprèn l’elecció dels actors protagonistes. Aquí recau precisament el principal atractiu del film. La curiositat de veure Jim Carrey i Kate Winslet fora de la seva zona de confort es veu recompensada amb unes interpretacions més que creïbles, molt reeixides i gens sobreactuades, que també van ser reconegudes amb premis i elogis de la crítica especialitzada, a la qual em remeto per ser una opinió autoritzada. Ni ganyotes d’Ace Ventura: Un detective diferente (Ace Ventura: Pet Detective, Tom Shadyac, 1994), ni vestuari d’època victoriana. Una estranya combinació que funciona. Potser perquè Carrey i Winslet són tan diferents com Joel i Clementine, d’aquí ve l’encert del càsting. Un actor encasellat en papers còmics, quasi grotescos, i una actriu anglesa feta a la mida dels personatges de Jane Austen, es posen en la pell d’un jove tímid i introvertit i d’una noia estrambòtica, impulsiva i inestable, amb look Madonna dels anys vuitanta. Si, és possible. O, si més no, aquesta estranya parella t’ho fa creure.

Crítica elaborada per Susana Ros de la Biblioteca Can Pedrals de Granollers en el marc del projecte Escriure de cinema.

Amor, tendresa i una mica d’intriga

| Crítica elaborada per Antoni Curós de la Biblioteca Marc de Vilalba (Cardedeu) en el marc del projecte Escriure de cinema

Estrenada l’any 1990, Ghost (Jerry Zucker, 1990) va tenir un èxit de taquilla aclaparador només explicable avui en dia pel fet que descriu una història d’amor del més pur estil romàntic propi del gust d’aquella època. La història, segurament ensucrada en excés pels temps actuals, canvia de rumb (i t’enganxa fins al final) just quan estàs pensant que és una més d’aquest gènere tan embafador.

Es tracta d’una parella jove molt enamorada que compleix tots els canons del romanticisme idíl·lic del gènere: qualsevol paraula és motiu de joia per part dels dos, no hi ha discussió ni desavinença possible, els defectes de cadascun són sistemàticament ignorats per l’altre, tots dos es necessiten constantment per sentir-se feliços... Són la Molly (Demi Moore) i en Sam (Patrick Swayze). Ella és una artista terrissaire novella i ell un executiu d’èxit. Amb l’ajut d’un bon amic aparent, en Carl (Tony Goldwyn), acaben d’arreglar un loft a Nova York on viuen amb la idea de casar-se ben aviat. Tot és felicitat fins que són assaltats una nit quan tornen a casa després de sortir del teatre. En el decurs de la baralla entre en Sam i l’assaltant, se sent un tret. A continuació, veiem una seqüència molt original que representa d’una manera molt elegant, i diria que molt cinèfila, l’arribada de la mort. En aquest moment, tot fa un gir inesperat cap al suspens i la intriga, que es barregen amb la història d’amor (que continua, però que perd el protagonisme absolut que tenia). Bruce Joel Robin va guanyar l’Oscar de 1990 per aquest guió.

La seqüència mostra que en Sam està forcejant amb el lladre i se sent un tret. En la següent seqüència es veu el lladre que escapa corrent perseguit per en Sam, fins que aquest el perd de vista i torna on ha quedat la Molly. En arribar, es veu a ell mateix en braços de la Molly, ferit mortalment pel tret que havíem sentit. En aquest moment, ell i els espectadors sospiten que en realitat en Sam està mort. 

Quan en Sam és portat a les urgències d’un hospital, trobem una altra seqüència memorable. El director ens mostra el desconcert d’en Sam amb la seva nova situació vital. Aquest nou estatus de mort es reafirma quan parla amb un altre home que només ell veu i també quan observa com una persona que acaba de morir a la llitera que té davant surt del seu propi cos. És un fenomen que han descrit moltes persones que han estat ressuscitades amb èxit d’una aturada cardíaca i és una de les experiències properes a la mort més relatades. Podem pensar que el director vol donar una certa credibilitat a la figura del Sam fantasma i a l’existència d’un més enllà després de la mort. A partir d’aquest moment, hem d’acceptar que la presència del Sam només serà visible pels espectadors. 

La història continua amb un Sam fantasmagòric que descobreix que l’assalt no havia estat casual i que el seu amic Carl no és aigua clara. El seu amor per la Molly l’obliga a buscar la manera de fer-li saber que corre perill , d’intentar intervenir per estalviar-li qualsevol mal. Per això recorre a l’Oda (Whoopi Goldberg), una falsa mèdium que no creu en l’existència d’aquest més enllà, tot i que en treu un bon profit econòmic. Aquest personatge representa la contradicció entre el que li diu la raó al principi del contacte amb en Sam (incredulitat, por...) i el que expressa al final de la pel·lícula. Potser tot plegat és una proposta perquè almenys tinguem el dubte sobre l’existència de la transcendència després de la vida terrenal. La Whoopi borda un paper gens fàcil, atès que el seu personatge ha de transitar de la comèdia al drama amb molta credibilitat i eficàcia. Va rebre l’Oscar a la millor actriu secundària per aquest treball.

Una altra seqüència destacable és quan, mitjançant el cos de la mèdium, la Molly i en Sam s’acaricien i es besen. És un regal del director per la Demi i en Patrick, que poden lluir els seus dots d’actors, especialment ell. Expressen el seu amor sense utilitzar l’erotisme fàcil i amb grans dosis de tendresa quan s’acomiaden definitivament. També avui en dia podríem veure la possibilitat que es fes l’ullet al lesbianisme, perquè són les dues dones (la Molly i l’Oda que figura que és en Sam) les que protagonitzen l’escena d’amor. 

Cal ressaltar que els personatges que apareixen com a males persones en morir són arrossegats cap a les tenebres per figures fosques i malèfiques, mentre que en Sam és un bon jan que va cap a una llum esplendorosa quan deixa definitivament el nostre món. Això, com la història d’amor, és massa simple, però cal reconèixer que és bonic. Una altra cosa és si hi ha un més enllà o que sigui tan proper al nostre món real...

No puc deixar d’esmentar el tema musical Unchained Melody, que acompanya les escenes més amoroses de la pel·lícula. Desperta bones sensacions encara trenta anys després.

| Ghost (Jerry Zucker, 1990)
 

Després d’un accident, una gosseta recorda els diferents amos que ha tingut al llarg de la seva vida i als quals ha estimat incondicionalment, omplint d’innocència i de llum totes les cases en les que ha viscut. Així, a través dels ulls de la Marona ens endinsem en les vides, amb les seves alegries i les seves misèries, de les diferents famílies.

Un conte fantàstic ple d’amor, emoció i tendresa que és un homenatge a la mascota de la directora. I, a la vegada, proposa un exercici de gran llibertat creativa a través d’una meravellosa animació directament inspirada en les avantguardes artístiques.

Las vides de Marona (L’Extraordinaire Voyage de Marona, 2019) és un llargmetratge d’animació de la directora, escriptora i productora d’origen romanès, Anca Damian (Cluj-Napoca, 1962), que també ha dirigit la pel·lícula d’animació Crulic, camino al más allá (Crulic - drumul spre dincolo, 2011). Guanyadora del Gran Premi del Públic al Festival Internacional de Cine de Gijón i Menció Especial del Jurat al Festival Européen du Film Fantastique de Strasbourg.

> Què n’ha dit la crítica?

"Un conte modern d’una gran poesia i ple d’invencions visuals ." Véronique Cauhapé (Le Monde)

“Il·lustracions vibrants que recorden les pintures impressionistes de Matisse i expressionistes de Grosz o Dix.” Jordan Mintzer (The Hollywood Reporter)

Recomanada per Glòria Massana. Biblioteca El Molí de Molins de Rei. 

Premi a la Millor Direcció del Festival de Cannes de 1997, és la història a ritme de tango de dos homosexuals de Hong Kong que se’n van a l’Argentina a començar a nova vida, però que resulta impossible.

Filmada a base de llums saturades i neons explosius, Wong Kar-Wai, director sovint titllat d’esteticista, basteix aquí un melodrama clàssic d’amor, sexe i traició, cru com l’ambient de la pensió on habiten els dos protagonistes.

“No he rodat una pel·lícula gai, sinó una història d’amor” Wong Kar-Wai.

Més informació:

• Especial LGTBI
• Pel·lícules que surten de l'armari

Recomanada pel Prestatge de Cinema

La veu en off

Un apunt sobre la còpia que ens ha arribat de La dama de Shangai (The lady from Shangai, Orson Welles, 1947): no és la versió de l’autor, que ni tan sols apareix en els crèdits com a director. Algunes fonts parlen de fins a seixanta minuts retallats en el metratge final, però no entrarem en suposicions. També seria especulatiu trobar paral·lelismes i correspondències entre la trama de la pel·lícula i la biografia personal dels dos protagonistes. Ens circumscriurem a la versió del film disponible per allunyar-nos de les argumentacions agosaradament especulatives.

La dama de Shangai comença amb la imatge d’un vaixell travessant el pont de Brooklyn amb Manhattan al fons i una veu en off que confessa: «Si hagués sabut com acaba aquesta història mai l’hauria començat.» I com comença la història? Es veu un primer pla de la cara d’una dona encisadora i la mateixa veu en off que anteriorment havíem escoltat i que confessa: «Des del moment en què la vaig veure, no vaig poder pensar en una altra cosa que no fos en ella.»

L’argument de la pel·lícula pot semblar exagerat, melodramàtic o fins i tot paròdic. Un jove mariner, idealista i somiador, Michael O’Hara (Orson Welles), es veu embarcat en una aventura perquè se sent fascinat per una dona enlluernadora, Rosalie-Elsa Bannister (Rita Hayworth). Rosalie resulta l’esposa d’un acabalat advocat criminalista, Arthur Bannister. La trama s’embolica quan el soci de l’advocat, un inquietant personatge anomenat George Grisby, proposa que Michael signi la confessió d’haver mort Bannister i usar el document per simular una mort accidental.

La contradicció entre el que diu la veu en off del protagonista i com actua el personatge protagonista es fa força palesa. Per exemple, Michael entén de seguida que la dona de la qual s’ha enamorat és una mentidera. Sembla desvalguda, però du amagada una pistola a la seva bossa. Més endavant, ell s’assabenta també que està casada amb un advocat milionari. La veu en off diu: «No m’agraden les relacions amb dones casades.» Al cap de poc, en canvi, ell accepta l’oferta que li fa l’advocat d’enrolar-se com a mariner en la tripulació del seu iot. El mateix Michael es pregunta: «I que i feia jo en un creuer de luxe? [...] Doncs és ben clar, anava al darrere de Rosalie. [...] Tot i que jo no ho volia reconèixer. M’inventava mentides. I després me les creia». Podríem dir que hi ha dos Michael, el personatge Michael que viu en el seu núvol i l’altre Michael, el de la veu en off, que reflexiona de la seva experiència i ens explica com el van pescar en aquesta enrevessada història.

Quan comença el creuer, els personatges principals interaccionen entre imatges carregades de simbolismes. Els diàlegs també fan girs inesperats de vegades. Com quan en Michael li diu a l’Arthur: «No m’agrada jutjar sense conèixer el desenllaç.» En un altre moment, quan acaben de desembarcar a Sant Francisco, la mateixa veu en off diu amb admirable lucidesa: «Viure enganxat en un ham et fa perdre la gana. [...] És sorprenent el que un idiota com jo pot arribar a engolir.»

Una escena ubicada durant una l’escala al Carib està carregada d’al·legories. La pel·lícula avança com en un diari de bitàcola que va advertint del rumb ineludible dels destins dels protagonistes. Veiem que tots aquests dobles jocs, mitges veritats i enganys no poden acabar bé, però la narració ens continua creant interès. Com a les tragèdies gregues o a les obres de teatre, ben conegudes per Orson Welles, de William Shakespeare. En una excursió amb caiacs, se’ns mostren els protagonistes parodiats pels animals que anem trobant: Rosalie-Elsa és una serp, Michael és un lloro i Grisby és un cocodril. Més endavant, trobem la cèlebre historieta que el mariner explica als seus amfitrions, que es fan retrets mentre es prenen un còctel: «Un capvespre [...] vaig veure l’oceà enfosquit per la sang [...], per aquells taurons enfollits que es devoraven entre si. [...] L’exaltació de l’assassinat transportava en l’aire la fortor de la mort. [...] No havia vist mai res semblant, fins aquesta nit.» Els tres personatges, Grisby, Arthur i Elsa, escolten la magnètica història relatada per Michael, que acaba afegint amb la dicció característica de l’actor: «I saben una cosa? Cap dels taurons va sobreviure aquella nit.»

Aleshores es trenen els fils que fins aquell moment semblaven solts. Arthur, el marit, es fa l’orni com si mirés cap una altra banda, intencionadament. El soci, Grisby, es referma en les seves inquietants confidències i vol convèncer Michael que signi una declaració on confessi que ell ha mort Arthur: si no localitzen el cos, si no hi ha cadàver, no el podrien arrestar. A canvi, cobrarà una bona suma de diners amb la que planeja fugir amb la seva amant. Una altra escena mítica és la trobada romàntica de la parella a l’aquari de Sant Francisco. Els moments sentimentals s’alternen amb els humorístics, les rialles dels nens es barregen amb el relat preocupant sobre com Michael ha de resoldre l’encàrrec de Grisby. Els personatges estan envoltats per les ombres amenaçadores dels pops gegantins, les tintoreres salvatges i les tortugues porugues que estan a l’altra banda dels vidres de l’aquari. Es percep com si hi hagués alguna cosa no acabés de quadrar. Els fets es precipiten i no ho fan de la manera que s’esperava. Tot es complica. Michael acaba detingut i imputat en la mort de dues persones (una d’elles és el mateix Grisby) amb tots els indicis en contra. Bannister es fa càrrec interessadament de la defensa de Michael, al qual el jurat declara culpable. Entre el paroxisme, la incomprensió i l’atordiment per una sobredosi de pastilles, arreplegades per poder sortir de la sala de judici, el protagonista s’ha refugiat a la sala d’una òpera xinesa, en el món de les ombres xineses, el mim i la música estrident, dissonant, incomprensible. La persegueix la seva estimada Elsa Bannister, que aconsegueix enviar-lo discretament a un indret solitari i abandonat.

La trama infernal ens arrossega fins a desembocar a la casa dels bojos d’un parc d’atraccions. En Michael agafa consciència de com han jugat amb ell mentre es passeja per les diferents estances de la casa de la por i del riure del parc d’atraccions, com si es passegés per l’interior de la seva ment, i es deixa caure pel pendent del tobogan de la vida, conscient del seu destí. L’han ben enganyat i ja només pot esperar el pitjor.

Quan es troben a la cèlebre sala dels miralls màgics, Elsa i el seu marit comencen a disparar-se entre si, mentre cauen esberlats els miralls i cauen els dos personatges ferits de mort. Michael s’adona que ha estat a punt d’acabar devorat com els altres tres personatges, «taurons embogits per la sang pròpia, devorant-se entre si». Mentre s’allunya del parc atraccions, abandonant l’Elsa, que està mortalment ferida a terra, la veu en off d’en Michael exclama: «Aquesta vegada no vull perdre. [..] La única manera de no ficar-se en problemes és envellir. [...] Espero viure tant que arribi a oblidar-la.»

Podríem dir que La dama de Shangai és un flashback, on la veu en off d’en Michael O’Hara, l’antiheroi, ens confessa que ha entès la seva història i ha perdut la innocència. De cop, ha topat amb la realitat.

Crítica elaborada per Sebastià Forns de la Biblioteca Can Pedrals de Granollers en el marc del projecte Escriure de cinema.

Les empreses encarregades de la compravenda de matèries primeres mouen 17 bilions de dòlars a l'any, és a dir, un terç de l'economia global. No obstant, desconeixem d’on procedeixen. Javier Blas i Jack Farchy expliquen  un dels  aspectes menys coneguts de la globalització: les activitats de les empreses que compren, acumulen i venen els recursos del planeta.
Aquesta és la història d'un petit grup d'empresaris que es van convertir en els principals actors de l'economia internacional. Sota la mirada dels reguladors i han pres part en la sociopolítica de molts països del món per tal de poder garantir que les mercaderies arribessin als mercats occidentals.  

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

L'elaboració de documents de cobrament i pagament requereix un coneixement de legislació vigent. Amb aquest manual coneixeràs la normativa mercantil i fiscal aplicable a les diferents operacions financeres, i aprendràs a confeccionar aquests documents; a més,  i a analitzar  els mètodes i funcions de control de la tresoreria i els càlculs corresponents a la seva gestió. Inclou exercicis resolts i activitats d'autoavaluació. 

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

Aquest manual explica les normes que regulen l'actuació de l'auditor o signatura d'auditoria, la seva planificació i problemàtica i la documentació de treball necessària que ha de servir per redactar l’informe d'auditoria.
A més, s'estudien els procediments de control intern d'una empresa que ha de revisar l'auditor, i s'assenyalen les avaluacions realitzades en aquest àmbit i les limitacions del control intern. Finalment, inclou els bases per aconseguir conèixer les empreses, la comunicació amb elles, en el sentit més ampli, inclosa la comunicació verbal, establint la importància del lideratge i les habilitats socials i personals necessàries per a integrar-se en un equip de treball. 

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 
 

Aquesta és la història de la Nel, una noia mexicana a Madrid, que ha de recollir les cendres del seu germà Diego, que es va tirar per un balcó. Amb un monòleg, la Nel repassa la història dels dos germans a Mèxic, criats per l’avia mentre la mare treballava a Espanya. Descriu l’arribada a Madrid, ciutat que no van entendre ni els va acollir, el seguit de feines que han hagut de fer com immigrants per guanyar-se al vida. 
Una novel·la dura, on veiem l’evolució de la protagonista, que rep els cops de la vida. Un relat feminista, anticolonial que reivindica les seves arrels mexicanes i critica el racisme. 

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 
 

Una novel·la que combina suspens, sàtira i que aconsegueix mantenir l’atenció del lector i que ens fa reflexionar sobre el mon d’avui

Una gran plataforma comercial  que monopolitza i controla molts àmbits de la vida dels ciutadans, és considera com una empresa d'èxit. La protagonista, Delaney Wells es presenta a un dels llocs de treball perquè vol canviar des de dins les pràctiques abusives de l’empresa sobre la vigilància de les persones. Però els ciutadans estan d’acord amb cedir gratuïtament les seves dades a canvi de serveis? preferim que algú altre prengui decisions per nosaltres?

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

Des del prestatge avui us presentem aquesta guia visual. Conté 100 rutes repartides per tot el món, pensades per a fer en bicicleta. Sri Lanka, Menorca, Escòcia.... podrem escollir ciutat i continent per pedalar sense aturador!

Podrem fer la ruta “Kentucky Bourbon Trail” on farem una ruta per carretera per les destil·leries de la zona de Kentucky.

Al Japó podem fer una ruta per ponts que connecten les diferents illes, el darrer dels quals és un dels ponts sospesos més grans del món amb més de 4 km de llargada.

De cada itinerari en trobarem el mapa, els quilòmetres, el desnivell i el tipus de superfície. També ens recomanen gastronomia local, incidències climàtiques o recomanacions artístiques locals.

També obtindrem un enllaç al web de l’editorial on podrem descarregar les rutes en format GPX per poder-les descarregar al telèfon mòbil.

Més informació:

• Cicloturisme a les Biblioteques
• Ruta pels ponts de Shimamami Kaido al Japó

Recomanat pel Prestatge de turisme. 

Don’t stop believing

“El amor lo puede todo, la fe mueve montañas, no hay mal que por bien no venga, mientras hay vida hay esperanza… Bueno, algo tienen que decirte”, concluye Aileen Wuornos después de su condena a muerte.

Por mucho refrán buen rollista al estilo de Mr. Wonderful con el que pretendan adoctrinarnos, la vida no es fácil, especialmente si has crecido en un ambiente desestructurado donde la marginalidad y los abusos están a la orden del día. Ese es el caso de la protagonista de Monster (Patty Jenkins, 2003), un biopic de la primera serial killer femenina. Prostituta desde los trece años y desencantada de su existencia, le da a Dios su última oportunidad antes de quitarse la vida. El todopoderoso le responde enviándole a Selby. Enseguida, ambas establecen una relación en la que cada una representa un apoyo emocional, un ancla, un motivo para continuar. Lee se erige en la protectora y proveedora de su joven compañera mientras Selby “se deja querer”.

Para Lee la vida ha sido como la noria gigante, roja y amarilla, que admiraba en su infancia. Anheló subir a ella pensando que sería el viaje de su vida. Cuando por fin lo consiguió, vomitó antes de dar la primera vuelta. Nombrada Monster por su grandiosidad, la noria apabullaba con su tamaño: ¿cómo no temerla y admirarla a la vez? Sin embargo, solo hacía aquello para lo que había sido diseñada: girar monótonamente en el sentido de las agujas del reloj.

Al igual que la noria, ¿está nuestro destino diseñado de origen? ¿Es el mal como concepto puro una característica del ADN o somos una pizarra en blanco y el tránsito al lado oscuro lo provoca un entorno hostil? Wuornos tenía todas las papeletas para pertenecer al segundo grupo. Y lo inevitable llegó: diferencias con la ley, hurtos, peleas, robos y, finalmente, asesinato.

Patty Jenkins nos invita a presenciar en su ópera prima como la vida de Lee se desmorona paso a paso, aunque luche denodadamente por reconducirla, a veces con ingenuidad, como cuando pretende escalar de prostituta a secretaria, comprarse un coche y una casa y disfrutar del "american way of life" sin que su pasado sea un obstáculo.

Presionada por su amante, Lee vuelve a la prostitución, y es entonces cuando se produce el punto de no retorno. Un cliente la ataca con violencia, la agrede sexualmente y amenaza su vida. En una escena catártica en la que la noria gira a mil revoluciones, Aileen se deja ir, dispara con rabia y rencor por una vida de sufrimiento. Como espectadores, perdonamos su violencia desmedida al entender la necesidad de castigar a su agresor, de compensar y devolver el mal recibido, pero no tardaremos en abandonarla a su suerte cuando una descontrolada Monster, deseosa de conservar a su lado a la única persona que le ha mostrado cariño, empieza a sentirse acorralada, sin rumbo y vuelve a asesinar indiscriminadamente.

Charlize Theron ganó un Oscar, un Globo de Oro y otros premios reconocidos por su interpretación, reflejando de manera realista a una Wuornos destartalada, poco atractiva y vigorosa en sus ademanes. Aun así, parece que su mayor mérito no es actoral, sino que residió en atreverse a prescindir de lo que se consideraba su mayor baza: su belleza. La actriz engordó y mostró fealdad. Se rumorea que lo hizo para disgusto de los productores ejecutivos, que pensaban que tendrían en cartel la historia de una lesbiana sexy.

Sin embargo, lo que la directora pretendía con su primer largometraje era centrarse en la mente y psique de este carácter peculiar. Jenkins es una directora poco prolífica que escoge cuidadosamente sus proyectos. Después de Monster, estrenada el año 2003, no rodó otra película hasta Wonder Woman (Patty Jenkins, 2017).

El otro puntal de la historia es Selby, amante de Lee. Aunque Christina Ricci interpreta bien a este personaje, queda eclipsada por su compañera. Con una larguísima trayectoria a sus espaldas cuando participó en Monster con 23 años, Ricci consigue representar el papel de lesbiana reprimida y niña caprichosa que necesita, o más bien exige, la protección de su compañera.

Monster es una película triste y desesperanzadora que solo nos permite dos momentos en los que pensamos que el amor triunfará. Ambos están subrayados por magníficas canciones: la siempre esperanzadora Don’t stop believing, que nos acompaña en la pista de patinaje, y Crimson and Clover, que suena durante la escena del motel en la que se produce por fin la consumación física de su relación. El trébol carmesí no ofrece la suerte necesaria para un cuento con final feliz.

Para finales felices mejor recurrir a Mr. Wonderful.

Crítica elaborada per Eva Nuñez de la Biblioteca Can Pedrals de Granollers en el marc del projecte Escriure de cinema.

Estimar algú i acceptar-lo tal com és

El protagonista de la pel·lícula Leaving Las Vegas (Mike Figgis, 1995) ha entrat en una espiral d’autodestrucció de la qual ja no pot escapar. El fet desencadenant va ser que la seva dona el va abandonar i va endur-se el seu fill. Aquest va ser un canvi inesperat en el rumb de la vida de Ben Sanderson (Nicolas Cage), el qual va focalitzar la seva vida a partir d’aquell moment cap a un únic objectiu destructiu: submergir-se en l’alcohol, fins al punt que va decidir anar-se’n a Las Vegas per morir ofegat de tanta beguda. Un suïcidi premeditat a la Ciutat del Pecat, envoltat de llums hipnotitzadores, joc desenfrenat i beguda a totes hores.

Enmig de la voràgine de Las Vegas i de l’alcohol, Ben troba Sera (Elisabeth Shue), una bella i jove prostituta que ell s’imaginarà com un àngel. Sera és una ànima solitària com Ben. Està encadenada a una relació sàdica i malaltissa amb el seu proxeneta, Yuri, que està barrejat en negocis foscos: quan pressent que la seva mort s’apropa per mà d’uns mafiosos armats, Yuri fa fora Sera abans que arribin.

Nicolas Cage i Elisabeth Shue van ser nominats als premis Oscar pels seus papers a la pel·lícula, però només ell el va acabar guanyant.

Ben i Sera són dues ànimes solitàries i torturades que s’estimen i s’accepten amb totes les conseqüències. Quan estimem, hem d’aprendre a acceptar l’altre tal com és, no l’hem de voler modelar com va fer Pigmalió. Fins a quin punt ho hem de fer? Quin és el moment, si n’hi ha un, en què hauríem d’intervenir en els actes de la persona que estimem si veiem que s’està autodestruint?

Al llarg de la pel·lícula veiem diferents escenes on es mostra Sera en un primer pla, mentre ella explica el que ha viscut i el que sent per Ben. L’espectador no veu mai el seu interlocutor, possiblement un terapeuta. Així, l’espectador s’endinsa en primera persona al patiment, l’angoixa i la soledat d’aquesta jove. Com si es dirigís directament a l’espectador quan parla, interpel·lant-lo, per dir-li que potser al seu voltant hi ha algú que està tan sol i que pateix tant com ella, que potser podria allargar-li la mà.

La història que ens explica la pel·lícula està basada en una novel·la autobiogràfica de John O’Brien, que es va suïcidar l’any anterior al de producció del film.

L’any 2002 el grup espanyol Amaral fa referència a Nicolas Cage i a la pel·lícula en la seva cançó Moriría por vos, que forma part de l’àlbum Estrella de mar. Molts de nosaltres encara recordem una frase molt repetida de la cançó: «Como Nicolas Cage en Leaving Las Vegas».

La primera escena de la pel·lícula ens mostra en Ben al supermercat, amb ulleres de sol, que du un carro fins al capdamunt de begudes alcohòliques. Són litres i més litres d’alcohol, amb els perills que comporten, així que ja intuïm que la caiguda al pou serà profunda. Com més avall es cau, més difícil és tornar a la superfície.

En un parell d’escenes veiem un taxi amb un cartell al damunt que du la foto de Mike Figgis, el director de la pel·lícula, i el nom de la seva productora Red Mullet.

Hi ha una escena del film en la qual veiem com en Ben fa la maleta per anar-se’n a viure amb Sera. Hi ha una inconsistència amb les quantitats d’alcohol del got: en una mateixa seqüència el got està gairebé mig ple, després està gairebé buit i finalment el veiem ple quan se’l beu. Podria ser un descuit si van fer diferents preses de l’escena, però també podria ser un joc de perspectives (el got el pots veure sempre mig ple o mig buit), o potser tot forma part dels deliris d’en Ben, causats per l’alcohol, que hem anat experimentant en altres ocasions al llarg de la pel·lícula.

En una escena que té lloc a una piscina, al fons de la qual està en Ben bevent d’una ampolla, se’ns mostra clarament que ell s’està ofegant psicològicament a causa de l’alcohol. Veiem un tros de l’escala de la piscina, la sortida, i veiem Sera que baixa: ella podria ser el seu salvavides si ell decidís aferrar-s’hi, però sembla que el seu àngel, com Ben la considera, ha fet tard. El protagonista ja està massa enfonsat, la foscor del fons del pou on es troba és massa densa i compacta per trobar-hi una fina escletxa de llum.

L’última escena que comentarem és la d’en Ben al Casino, a la taula de jocs. La música s’atura, un dau giravolta a l’aire, no sabem què sortirà. Es fa referència a les circumstàncies atzaroses de la vida, a tot allò que no podem controlar.

En resum, la pel·lícula ens fa reflexionar sobre els perills de l’alcohol, sobre la nostra actitud quan un entrebanc s’interposa en el nostre camí, sobre els fets atzarosos que ens anem trobant, sobre l’amor i el fet d’estimar algú i acceptar-lo tal com és, sense haver d’interpretar un paper davant d’aquesta persona. La pregunta que ens fem al llarg de tota la pel·lícula és: ¿com actuaríem o hauríem d’actuar per ajudar a un ésser estimat que es trobés en una situació d’autodestrucció com el protagonista de la pel·lícula? Podríem ajudar-lo encara que s’hi negués?

Crítica elaborada per Gemma Rosas de la Biblioteca Can Pedrals de Granollers en el marc del projecte Escriure de cinema.

Ves amb compte amb el que desitges

El graduado (The Graduate, Mike Nichols, 1967) destaca per l’originalitat del seu guió, per la seva banda sonora, i, sobretot, pel seu sorprenent final. En Benjamin i l’Elaine aconsegueixen fugir junts, ¿però això els fa feliços? És evident que no ens trobem amb el típic final ensucrat de les comèdies romàntiques que estem acostumats a veure, sinó d’un desenllaç ambigu, molt subtil i proper a la crua realitat de la vida.

Abans d’analitzar l’escena final, caldria parlar de les escenes anteriors que li serveixen de contrapunt, sobretot pel que fa al ritme. Per impedir el casament de l’Elaine, en Ben condueix a tota velocitat el seu impecable Alfa Romeo cap a Santa Bàrbara. A prop del seu destí, es queda sense benzina. Abandona el cotxe. Corre a peu fins a arribar a la descomunal església presbiteriana on es troba l’Elaine. Entra per la porta de darrere i, des de dalt, amb el gest d’un Crist crucificat, crida com un boig el nom de la noia. En un primer moment, ella no reacciona, però després de contemplar els rostres desencaixats de ràbia dels seus pares, decideix córrer cap a ell. La tensió ambiental arriba al seu clímax quan irromp la violència física: en Benjamin colpeja el pare de la núvia per desfer-se d’ell, que el té agafat, i la senyora Robinson bufeteja la seva filla. Finalment, els dos joves aconsegueixen escapar gràcies a l’enginy de Ben, que bloqueja la porta d’entrada de l’església amb una enorme creu, i a la sort: la parella aconsegueix pujar a un autobús molt oportú que troba durant l’escapada.

El ritme frenètic de la fugida contrasta amb l’aparent calma de l’escena final a l’autobús. És una calma només aparent, ja que, com veurem, està carregada d’una gran tensió psicològica. L’escena a l’església és un acte impulsiu i extrem que necessàriament ha de marcar les vides dels dos. Hi ha un context social al qual els personatges, a partir d’ara, s’hauran d’enfrontar. I Mike Nichols no vol maquillar aquesta realitat. La parella no es fa cap petó en cap moment, ni s’abraça. Tampoc és aplaudida amb fervor per un públic que l’observa entendrit. Ben al contrari, el panorama és molt diferent. En Ben i l’Elaine pugen suats a l’autobús. Ella va vestida de núvia i ell vesteix informal, amb una samarreta i un anorac mal posat. Amb l’excitació de dos nens entremaliats, es dirigeixen als seients del final del vehicle per poder veure des d’allà si els segueixen. No hi ha cap viatger amable que els convidi a seure al costat. Ni cap somriure còmplice. Només hi ha el silenci i molts ulls que se’ls miren de fit a fit, alguns d’ells amb una certa hostilitat, amb mirades acusadores, com si fossin intrusos que ocupessin un lloc que no els pertanyés.

La càmera mostra, a través d’un primer pla, un únic i molt breu intercanvi de mirades. Uns segons d’eufòria compartida que deixen pas a uns quants somriures discrets i intermitents. Primer somriu ella. A continuació ho fa ell. Aleshores ella busca la mirada d’ell, però no la troba perquè en Benjamin està totalment absent. De sobte, han anat a parar al territori de la insatisfacció. En Ben i l’Elaine estan junts. No obstant això, es troben sols, cadascú amb si mateix, provant d'encaixar aquesta nova insatisfacció que neix, paradoxalment, del fet d’haver aconseguit allò que volien. Caldria recordar en aquest punt aquella famosa cita d'Oscar Wilde: “Ves amb compte amb el que desitges, perquè es pot fer realitat”.

Ja dins de l'autobús sona The sounds of silence, la mateixa cançó que Nichols va triar pel començament de la pel·lícula. El cercle es tanca. Allà se'ns mostrava un Benjamin que travessava, profundament apàtic, la cinta transportadora de l’aeroport de Los Angeles. És com si ara tornés a la primera casella de joc, però aquest cop amb l’Elaine. “El silenci és com un càncer que s'expandeix”, com diu la cançó de Simon & Garfunkel.

Crítica elaborada per Mar Miras de la Biblioteca Can Pedrals de Granollers en el marc del projecte Escriure de cinema.

Deslligar-se del passat obrer

Descalçat i amb uns mitjons apedaçats. El tren arriba a Warnley i Joe Lampton (Laurence Harvey) es calça unes sabates noves i lluents. Sense diàleg i amb molt pocs plans, ja sabem que el protagonista ha arribat a la ciutat per trepitjar-la fort.

Un lugar en la cumbre (A room at the Top, Jack Clayton, 1959) és eminentment un drama social, un retrat del xoc de classes a l’Anglaterra dels anys cinquanta. La hipocresia de la burgesia i l’autocomplaença de la classe obrera són descrites a la perfecció en aquesta cinta mítica del Free Cinema, moviment que va revolucionar el cinema britànic entre els anys cinquanta i seixanta, que beu directament del Neorealisme italià i la Nouvelle Vague francesa.

El film té, sense dubte, una estructura hereva dels millors melodrames, combinada amb una profunda càrrega social que posa en relleu tota la tristesa de la vida urbana i la impossibilitat de fugir de la nostra herència de classe. Els personatges estan construïts d’una manera excepcional a través d’unes interpretacions magnífiques.

Pel que fa a l’argument, Joe Lampton es presenta com un social climber que prové d’una ciutat obrera de províncies per treballar com a oficinista a l’Ajuntament de Warley. Poc temps després, coneix la Susan (Heather Sears), una jove encantadora i burgesa que es converteix, de seguida, en objecte del seu desig. La vol a ella, però, sobretot, vol la seva posició.

Simultàniament, en Joe coneix l’Alice (Simone Signoret), una dona atractiva i liberal que entra en la seva maduresa i arrossega la frustració del seu matrimoni i del pas del temps. Encara que recela de les previsibles conseqüències, s’abandona a un amor intens i clandestí amb en Joe. Compta els dies i viu amb la certesa que tots els seus moments són efímers i fugissers.

Entre aquests dos mons, Joe Lampton té clar què vol i on ha d’arribar. No se n’amaga: busca deslligar-se del seu passat obrer i de tot allò que creu que el fa inferior. L’Alice no té cabuda en la seva vida, per sincera que sigui la seva devoció.

Resulta colpidora la seqüència de la ruptura. Una il·luminació fantàstica ressalta encara més la bellesa i tristor del personatge encarnat per Simone Signoret. El treball interpretatiu és magnífic. No en va, Signoret s’endugué l’Oscar a la millor interpretació femenina l’any 1960.

La cinta, rodada el 1959, va ser la primera pel·lícula del director, productor i guionista Jack Clayton, conegut per haver-se especialitzat en l’adaptació d’obres literàries al cinema, sempre amb el vessant social com a veritable protagonista. Fou un clar referent del Free Cinema, moviment sorgit de l’inconformisme social i de la lluita de classes que tenia com a objectiu fer un cinema sense coaccions i al marge dels grans estudis. El resultat va ser un seguit de pel·lícules basades sobretot en el retrat quotidià i compromès amb la realitat social de mitjans del segle XX a la Gran Bretanya.

La cinematografia de la cinta mereix una menció a part. Com si fos el treball de carrer de Bill Brand, el retrat que es fa de la ciutat de Warnley la converteix en un personatge més del film. Els carrers empedrats, els nens bruts que juguen al carrer, les casetes obreres de totxanes i les xemeneies que fumegen ofereixen una visió realista que acompanya al protagonista de la història. El treball en blanc i negre de Freddie Francis, reconegut director de fotografia d’aquest moviment iconoclasta, resulta impecable en tots els sentits.

Un lugar en la cumbre va gaudir d’un èxit aclaparador, com no podia ser d’una altra manera. Es va endur nombrosos premis, inclosos dos Oscar (millor actriu i millor guió adaptat). Ha passat a la història del cinema com una cinta de culte del cinema independent britànic i m’atreviria a dir que ha influenciat directors moderns tan importants com Woody Allen. No semblen casuals les referències a l’obra que es poden trobar en la cèlebre Match point (Match Point, Woody Allen, 2005). Lluny de retreure-li res al famós director novaiorquès, fora just reconèixer-li l’encert de l’homenatge. El film de Clayton una obra mestra i no es mereix menys.

Crítica elaborada per Esther Garcia Prats de la Biblioteca Can Pedrals de Granollers en el marc del projecte Escriure de cinema.

La boda de mi mejor amigo (My Best Friend’s Weeding, P.J.Hogan, 1997)

Entomar el fracàs

Una exitosa crítica de cuina de Nova York rep la notícia que el seu millor amic (i antiga parella) es casa. És massa orgullosa per confessar el seu amor, així que dissenya un seguit d’estratègies per aconseguir guanyar, és a dir, recuperar el seu examant. No se’n surt, i aquesta és una cosa que li ve molt de nou, perquè no està acostumada a perdre.

La boda de mi mejor amigo (My Best Friend’s Weeding, P.J.Hogan, 1997) és una pel·lícula entretinguda i amable. Tant la música com el vestuari estan ben cuidats. El film ens ven la idea ensucrada que l’amor és una relació convencional de parella on la capacitat de sacrifici per part de tots dos és un aspecte positiu per aconseguir l’estabilitat de la parella. Aquest és l’objectiu principal de l’amor.

També podem extreure el missatge que un amic gai és un valor segur, que serveix per a tot i sempre et fa quedar bé. Sobretot si es tracta de Rupert Everett.

El que a mi m’ha agradat és veure com el personatge encarnat per l’actriu coneguda com la núvia d’Amèrica es convertia en una perdedora, tot i que al final entomi el fracàs amb molta elegància. Com li diu el seu amic: no es guanya sempre. Sembla que ens digui que hem de gaudir del que tenim.

La protagonista es mostra inicialment incapaç d’acceptar el seu fracàs. Es comporta d’una manera molt arrogant i prepotent, però posteriorment sembla més tolerant i, fins i tot, resignada. Aquest procés podria servir per obrir un cicle de conferències sobre els límits que cal posar en l’educació dels infants. Qui ho ha tingut sempre tot, qui no ha rebut mai un no, té més difícil acceptar el fracàs. Així que el missatge implícit del film podria ser: papes i mames, el primer no ha de ser als tres anys o abans.

Crítica elaborada per Maria Autonell Vilalta de la Biblioteca Dos Rius (Torelló) en el marc del projecte Escriure de cinema

La costella d'Adam (Adam’s Rib, George Cukor, 1949)

Lluita de sexes en el món de la Guerra Freda

Quan hom veu Katharine Hepburn a la pantalla gran, corre el risc de quedar tan captivat per la seva presència i pel carisma dels seus personatges que pot arribar a distreure’s per uns instants de la pel·lícula que està veient.

La costella d'Adam (Adam’s Rib, George Cukor, 1949) és un film rodat tot just als inicis de la Guerra Freda, en el moment en què Roosevelt va batejar el famós teló d'acer que va dividir el món en dos blocs. Hollywood, que va quedar al costat dels bons, havia de marcar les pautes de conducta i el savoire faire de les parelles joves del moment.

Tot i la distància evident entre un espectador desentrenat a escala fílmica i la pel·lícula (és impossible establir cap mena de diàleg o sentir-s'hi interpel·lat, si has nascut durant la Transició democràtica), les converses que ens mostra són d'una delicadesa exquisida. Les paraules llisquen per una superfície amable i serena, però creen el pòsit àcid on finalment es veuen arrossegats els personatges.

Aquest és un punt sense retorn que marca un moment d'inflexió desitjat per un espectador que ha crescut en la cultura del Gran Germà, i que no s'acaba de sentir identificat en una opereta de titelles estereotipats que exemplifiquen l'estàndard matrimonial de tota una generació.

La pel·lícula entreté. A l'època, va suscitar un gran interès pel glamur que desprenien els seus dos protagonistes, la Katharine Hepburn i l'Spencer Tracy, possibles amants a la vida real. Van arribar a rodar sis pel·lícules més, on es feia evident la màgia i la complicitat de la seva relació.

I encara pren més valor el paper preponderant de la dona en una època marcada pel biaix típic d'una societat patriarcal.

Així que el valor històric i reivindicatiu del film és incalculable, però requereix que l’espectador estigui motivat i informat. Si no és així, pot caure en l'error de no acabar de veure l’atractiu d’aquesta meravellosa lluita de sexes.

Función de noche (Josefina Molina, 1981)

Autòpsia d’una separació

Entre la pel·lícula i el documental, Función de noche (Josefina Molina, 1981) ens mostra una conversa entre Lola Herrera i Manuel Dicenta, un matrimoni separat que s’interpreta a si mateix. La separació es va produir després d’una convivència de set anys, entre el 1960 i 1967, i de dos fills. Catorze anys més tard, la parella es retroba al camerino entre la sessió de tarda i la sessió de nit de l’obra Cinco Horas con Mario, de Delibes, que interpreta l’actriu. Herrera se sent identificada amb la vídua protagonista del monòleg, tant per l’abandonament de la parella amb fills petits que queden totalment a càrrec seu, com per la baixa formació intel·lectual que comparteix amb el seu personatge.

El camerino constitueix pràcticament l’únic decorat del film. S’intercalen imatges d’Herrera als carrers de Madrid i escenes de la representació del monòleg.

La trobada repassa de forma crítica els anys de convivència. La pel·lícula adquireix un caràcter de censura a una societat tancada i conservadora, a un paper de la dona sotmesa i poc formada. La directora del film, Josefina Molina, va mantenir una actitud feminista activa en la seva trajectòria professional i personal. Aquest activisme traspua en l’obra, tot i que actualment queda molt difuminat a causa dels canvis socials que hi ha hagut als últims quaranta anys. Josefina Molina va començar com a directora de teatre amb Casa de muñecas d’Ibsen, es va introduir en el món de la ràdio i va començar a dirigir teatre i sèries per televisió als anys setanta. Entre elles, va signar una adaptació d’El camino, del mateix Delibes, que va suposar la porta d’entrada per dirigir al teatre Cinco horas con Mario, on va entrar en contacte amb Lola Herrera. Molina va iniciar-se com a directora de cinema l’any 1973.

Función de noche va rebre el premi de millor fotografia del Círculo de Escritores Cinematogràficos.

Tot i que tant els actors com la directora van buscar que el film desprengués una aparença d’espontaneïtat, crec que les taules teatrals dels actors fan que aquest toc quedi força desdibuixat. En alguns moments, tens la sensació de veure una obra de teatre gravada dins del teatre.

En general, crec que la pel·lícula ha perdut amb el pas del temps. Els canvis socials han distorsionat el discurs inicial. Ella té el paper de víctima i ell és l’egoista inconscient que reconeix els errors comesos, però la incomunicació sexual i afectiva de la parella es manifesta com el motiu principal de la separació.

Tot i això, cal reconèixer que tant la forma com el tema tractats van representar una aposta innovadora en el seu moment.

En un poble petit a Polònia que ha viscut aïllat del món les darreres dècades, una dona fuig cap a Varsòvia, deixant enrere un divorci difícil. Els rabins decideixen enviar un emissari avisant a les autoritats poloneses, malgrat saber que el secret de l’existència del poble serà descobert. 
Mentrestant coneixem els habitants del poble, les seves històries i seguim com la  Pesha Lindauer, la dona fugitiva descobreix Varsòvia i el xoc que li suposa. Aquest conflicte cultural també el viuran la resta d’habitants del poble, quan les autoritats poloneses arribin al poble. 
Aquesta és una novel·la que comprèn diverses històries, la del xoc cultural, la trajectòria vital d’alguns del seus personatges. 

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

Carl Newport és professor de ciències informàtiques i també autor de Céntrate y Minimalismo digital. Proposa un nou plantejament de la feina que es basa en un treball més organitzat amb l’establiment de criteris clars que permetin poder aprofundir en els temes i concentrar-se. Dóna consells per ser més productius en cada moment, introduir canvis i aprofitar les eines idònies que el correu electrònic.   

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals

Els entusiastes del cafè saben que poder tastar un bon cafè és un tema complex en el que intervenen molts elements. Aquest llibre explica de manera visual i gràfica: les varietats de cafè, les dades del conreu, els mètodes de torrat,  les diferents possibilitats d'elaboració, els consells per comprar per finalment poder-lo degustar. tranquil·lament. 

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals

Cuinar amb flors és molt més que afegir sabor a les receptes. Les flors aporten nutrients que proporcionen benestar. 
Al llibre trobaràs les flors de cada mes, per poder fer plats de verdura, pasta, arròs, carn, peix i postres, segons les flors de cada temporada, L’autora també descriu aspectes científics sobre els plantes, consells de conreu, recol·lecta i conservació de les flors. 

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 
 

Aquest és un dels llibres clàssics de la rebosteria, que ara estat renovat i actualitzat. Ensenya, de manera minuciosa, les tècniques bàsiques per elaborar les bases de postres al forn, mousses, bavaroises i sorbets i compotes.  També ofereix propostes per ser deixar anar la creativitat.

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

Cuinar no és obeir unes instruccions, ni sotmetre’ns a una llista d’ingredients, ni planificar minuciosament la compra del supermercat. Ben al contrari, cuinar és tot allò que passa als marges d’una recepta: és improvisar, arriscar, decidir. Cuinar és, en definitiva, atrevir-nos a ser lliures. Contra l’extinció d’aquest atreviment, contra el síndrome del no-tinc-temps i la barbàrie d’una societat que menja però no cuina, aquest llibre ens urgeix a recuperar el sentit de l’acte més primigeni de la vida: alimentar-nos.
Entusiasta, inconformista i hilarant, Maria Nicolau ens obre les portes a una cuina rica, sostenible, apassionada i, sobretot, coherent. Una cuina explicada a través de la història i la ciència, la natura i la tecnologia, els episodis col·lectius i la vivència íntima. Per què l’olla és l’invent primordial de la civilització? Què ho fa que els pastissos s’inflin al forn? Com és que només comprem salmó i lluç, tenint el Mediterrani ple d’altres varietats de peix? En aquest llibre, molt més que receptes, trobareu una cuina que respon a la necessitat de subsistir, però també al goig de compartir i que ens recorda que nosaltres som els últims responsables de la manera com vivim.

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals
 

Francesc Bellart construeix la seva primera novel·la en català. Una novel·la de misteri situada al barri del Poblenou, que combina intriga i humor a parts iguals. Set generacions marcades per assassinats, violacions, amors impossibles i d’altres ben reals, venjances, històries de bandolers i també d’altres més contemporànies. De tot això està format el llibre, que és un còctel de sensacions en què “el lector no s’ha d’esperar al final per divertir-se; s’ho passarà bé des del primer moment”, afirma l’autor.

Extret d'Anna Huertas Grifell a www.nuvol.com
 

Aquest llibre descobreix 101 llocs mítics del rock, amb moltes curiositats, i històries de grans estrelles, però incidint en els racons que van servir d’inspiració o que tenen algun record especial per la musica del segle XX i XXI. 
Dividit en cinc capítols que suposen un recorregut en la història del rock i els seus principals intèrprets.  

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 
 

Les foradades, els ponts naturals i les finestres han estat motiu d’interès de l’excursionisme des dels seus orígens. En aquesta guia hi trobaràs una selecció d’aquest patrimoni geològic repartit per Catalunya. 
Presenten 30 excursions no únicament cenyides a les foradades, sinó que aquestes, més aviat han servit de pretext per dur a terme una excursió i conèixer també l’entorn on estan situades, com per exemple, assolir cims, descobrir balmes, conèixer la vegetació i altres elements d’interès excursionista.

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 
 

Llibre per iniciar-se en la cal·ligrafia, en el disseny de lletres i en la retolació que ofereix consells per convertir-se fins i tot en un professional. Ofereix 40 receptes explicades pas a pas per aprendre les principals tècniques. 

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

Històries emotives de la relació entre humans i animals; relacions d’amor, poder , por i comprensió. Històries profundes que la Susan Orlean ha vist i descriu d’una manera emotiva. 

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

Aquest llibre proposa 150 propostes d’aventures a l’aire lliure diferents tipologies: escalada, natació en aigües obertes, senderisme, ciclisme, esqui, parapent, vela, observació estrelles A més explica a quines zones d’Europa és més adient , què es pot veure, què cal portar i quina època és més convenient. Un llibre inspirador per descobrir la natura. 

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

L’autora ens convida a entendre l’amor en tota la seva complexitat. No hi ha raons equivocades, sinó la voluntat d’estimar millor als nostres i a nosaltres mateixos. 

Des de l’esperança, la vulnerabilitat, la tendresa l’autora combina els seu propi testimoni amb experts i autors reconeguts, i mantenen converses profundes sobre la soledat, l’amistat el dol i el desig. 

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 
 

Amb aquest títol provocador l'autora, Sara Desiree Ruiz, experta en adolescència, pretén ajudar-te a entendre adolescència dels teus fills i filles. Entre altres temes, fer que confiïn en tu, i que la vostra comunicació sigui fluida per estimular la seva motivació, prevenir les conductes de risc, i acompanyar-los en la seva orientació laboral i acadèmica. 
Es una guia pràctica que pretén revisar l’enfocament que tenim sobre l’adolescència, conèixer la seva evolució i donar-te recomanacions pràctica, per poder acompanyar els teus fills i filles en aquesta etapa que és única. 

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

Tots hem sentit avorriment en algun moment, però, què significa, què en podem aprendre? Josefa Ros  Velasco, doctora de filosofia i experta en el tema, ens ensenya a buscar els motius i l’ analitza des d’un plantejament interdisciplinar: filosòfic, antropològic, mèdic, social, històric...Ens anima a encarrilar els nostres actes amb els recursos possibles per aconseguir l’estat òptim de satisfacció. L’avorriment ha estat al llarg de la història una motor pel desenvolupament humà i evitar l’estancament. Això no treu que hi pot haver avorriment patològic, com el que es dona a les residencies de gent gran. 

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

Como si el desamor fuera inevitable

Rojo y verde. Flores. Callejuelas desiertas. Paredes desconchadas. Pasillos interminables. Elegantes qipaos. Música hipnótica. Un cigarrillo tras otro. Té y fideos. Miradas penetrantes e implorantes. Omisiones deliberadas. Silencios que lo dicen todo. Secretos que se nos ocultan. Espejos y planos desde atrás. Primeros planos. Cámaras que atraviesan paredes y el alma. Autocontrol y sensualidad. Contención desbordante. Lluvia incesante. No ocurre nada y ocurre todo. Lirismo puro. Deseando saber. Deseando amar. Historia de amor triste. Triste historia de amor. Encuentros y desencuentros. Tan cerca y tan lejos. Vecinos y desconocidos. “Nosotros no somos como ellos”. ¿Llegan a ser amantes? Quizás, quizás, quizás.

Hace ya veintidós años del estreno de Deseando amar (Fa yeung nin wa, Wong Kar-wai, 2000), película muy galardonada que está considerada como la obra maestra de Wong Kar-Wai. Mediante una estética de videoclip y una atmósfera muy poética, nos introduce en la cotidianidad de dos personas que viven una al lado de la otra y comparten una poco agradable experiencia común. Se enamoran y se desean gracias a la proximidad (o a pesar de ella). No obstante, la inercia, la autocensura y la rutina serán los grandes vencedores en esta película donde el amor no triunfa. La tristeza lo impregna todo, como si el desamor fuera inevitable. El desamor lo impregna todo, como si la infelicidad fuera inevitable. Aquí hay que remarcar el excelente trabajo y la química de los actores Maggie Cheung y Tony Leung Chiu Wai, cuyos cuerpos sufren y hablan por sí solos. Wong Kar-Wai logra noquearnos con este argumento sencillo, lleno de deliberadas omisiones y elipsis, pues crea una historia que rezuma verdad. Sin embargo, lo más destacable no es la historia en sí, sino la excelente fotografía y la original puesta en escena (preferencia del plano corto, juegos de espejos, planos desde atrás, colores estridentes, cámara que se mueve entre puertas, rejas y ventanas...). Todo ello está adornado con una tremenda banda sonora con la música de Shigeru Umebayashi y boleros de Nat King Cole. Violines y letras de amor que desgarran el alma. Emoción pura que traspasa la pantalla y nos golpea sin piedad. Es una obra que no hay que perderse, por la autenticidad de los sentimientos que explora y el disfrute de los sentidos que ofrece.

Crítica elaborada per Mònica Llagostera de la Biblioteca Can Pedrals de Granollers en el marc del projecte Escriure de cinema.

És una meravella carregada de sentiments, tendresa i humanitat que es guanya a tothom que s’hi acosta i paulatinament, va entrant sota la nostra pell fins deixar-nos feliços amb una sensació d’haver-nos acostat a un magistral exemple del què es pot aconseguir amb paraules i dibuixos, i un talent sobrenatural que destil·la la barreja d’ambdós en un tresor de la narrativa seqüencial. 

Samuel, el protagonista és un adult, la vida del qual és del tot menys satisfactòria, treballa a una agència de publicitat de productes per a animals, i a la seva vida grisenca no hi lloc per gaire més. Així que, quan al dia del seu aniversari no troba amics o antics amors que l’acompanyen, decideix marcar l’únic telèfon que coneix de memòria, el de casa de la seva infantesa. Per la seva sorpresa, el que contesta és un nen de 10 anys que es diu Samuel, però no és cap coincidència, és ell mateix amb trenta anys menys, que des de la seva visió de nen, li capgirarà el seu futur. 
Basat en una novel·la homònima de Cyril Massaretto que adapta, Panaccione, agafa la idea, la fa seva i ens regala un tebeo que és un míssil directe al cor; una injecció  d’optimisme i d’autoconfiança que només per això, val la pena la pena llegir-lo i molt.   
Extret de Sergio Benítez a  www.fancueva.com

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

En aquesta breu i atípica autobiografia, on no hi trobarem gaires detalls biogràfics dels  personatges que hi apareixen, Joan-Lluís Lluís (Perpinyà, 1963) ens explica la història de la seva conquesta de la llengua catalana, quin ha estat el seu vincle amb el català des de ben petit. Fill d’immigrants catalans al sud de França, va viure el canvi que les famílies van anar fent, de parlar en català als seus fills a passar al francès per evitar que no fossin homes i dones de profit. Des de les institucions educatives s’insistia que el francès era la llengua digna i el català la llengua bruta, pobra, indigna. 

A la Catalunya Nord de principis del segle XX gairebé tothom era monolingüe en català; a l’actualitat, el català ha perdut pràcticament tot el terreny en favor del francès, l’única llengua oficial de l’estat. Aquells que encara s’estimaven el català, o que almenys el parlaven en el darrer quart del segle XX, són els que l’autor anomena “els invisibles”. Tot i aquestes adversitats Joan-Lluís Lluís, que va ser un alumne brillant de francès, va decidir ser un escriptor en català i se n’ha sortit prou bé. Escriu en diversos mitjans de comunicació, ha guanyat entre d'altres el Premi  Sant Jordi 2017 per Jo sóc aquell que va matar Franco i el Premi Òmnium a la millor novel·la de l’any 2022 per Junil a les terres dels bàrbars. 

Cal remarcar que Els invisibles no és només una llista de greuges, sinó sobretot una explicació de tot allò que l’ha portat a tenir la relació que actualment té amb la llengua catalana. I aquesta és la part més apassionada i estimulant del llibre, perquè és aquí on veiem la relació que hi ha entre llengua i literatura, entre llengua i música, entre llengua i cultura, en definitiva entre llengua i emocions.

A través del llibre de Joan-Lluís Lluís s’estimen les varietats dialectals del català, s’estimen les paraules i s’estima el patrimoni cultural que ha generat. I sobretot entenem que estimar una llengua no vol dir deixar d’estimar les altres. Aquesta també és la gràcia d’aquest llibre, que no pretén excloure sinó incloure.

Més informació:

• Joan-Lluís Lluís a les Biblioteques
• Joan-Lluís Lluís a la Viquipèdia

Recomanat per Bib. Vilanova del Camí.  

Laetitia Colombani torna a l'Índia per explicar-nos una història de superació i amistat. Després de l'èxit de "La trena", l'autora francesa ens transporta a un país singular i únic, ple de contrastos, i ens el mostra amb tota la seva cruesa, defugint els tòpics.

Com a “La trena” en aquesta novel·la hi trobem tres personatges principals: la Lena, una professora francesa que decideix anar-se’n un temps al golf de Bengala, després de perdre la parella. Aquí coneixerà la Lalita, la filla d’un dels personatges de “La trena”, que ha perdut la parla després de morir la seva mare. I també la Preeti, la líder d’una patrulla de joves que ensenyen autodefensa a nenes i joves. A través dels seus ulls coneixerem la brutalitat de tradicions com els matrimonis forçats de les nenes però també l’esperança en un futur diferent, gràcies a l’educació.
“El vol de l’estel” és una novel·la delicada que trenca prejudicis i tòpics. Una novel·la que ens ajuda a entendre millor els altres.

Més informació:

• Laetitia Colombani a les Biblioteques
• Laetitia Colombani a la Viquipèdia

Recomanat per Bib. Central. Igualada. 

L'argument: En Laurent, un llibreter parisenc es troba un matí, mentre es dirigeix a la seva llibreria, una bossa femenina abandonada i l’agafa amb la intenció de tornar-la a la seva mestressa. Dins no hi ha ni el moneder, ni el mòbil ni cap pista que pugui portar a la identitat de la propietària, només una  llibreta vermella amb anotacions personals. En Laurent, mogut pel sentiment de que alguna cosa ha de fer, va estirant del fil de les anotacions de la llibreta  fins que troba la noia, la Laure, l’altra protagonista de la història. 

L'autor: Antoine Laurain va néixer a París el 1972 i és un escriptor molt reconegut i premiat a França. "La femme au carnet rouge" va ser escrita l'any 2014.

Una petita joia d’antiquari que us transportarà a l’ambient parisenc del segle XX: cafès de barri, carrers interiors plens de plantes, munió de gent multicultural...
És d’aquelles novel·les que sap greu que s’acabin perquè et deixen flotant i amb un somriure als llavis. I encara que la història en si és previsible, des del principi sospitem què passarà, no és motiu per deixar-la de banda, tot el contrari. En aquest cas, la predictibilitat es converteix en ham.
Útil també, per aquells qui alguna vegada heu sentit aquell sentiment de “I si hagués... i si no hagués...”

Gaudireu d’una lectura àgil i fresca.

Més informació:

• Antoine Laurain a les Biblioteques
• Antoine Laurain a la Viquipèdia

Recomanat per Francesca Llambès. Bib. L'Atzavara. Òdena. 

Amb la novel·la "Agnes Grey" debuta com a escriptora, l’autora anglesa Anne Brontë 
l’any 1847. L’Anne Brönte és la germana petita d’una família de sis germans, fills d’un pastor amb escassos ingressos i una dama ben situada que es va casar per amor. Des de ben petits tots els germans van demostrar una gran afició per la lectura i des de ben petites l’Anne i la seva germana Emily, famosa per la seva novel·la Cims Borrascos, van demostrar un gran interès per l’escriptura. A aquesta família d’escriptores i hem d’afegir la Charlotte Brontë, autora de Jane Eyre. 

Agnes Grey és el nom d’una jove que per necessitats econòmiques es veu obligada a treballar d’institutriu, malgrat l’oposició de la mare i la germana gran que la veuen encara com una nena. D’aquesta manera comença a treballar amb els Bloomfield, una família de classe alta amb dos fills malcriats. Posteriorment treballa amb els Murrays, una altra família benestant amb quatre fills maleducats dels quals s’haurà de fer càrrec.

Agnes Grey té moltes pinzellades autobiogràfiques, no només pel que fa al paral·lelisme de la vida de l’autora amb el seu personatge, sinó també d’altres persones que van formar part de la vida de l’Anne Brontë i que surten reflectits a la novel·la.  Agnes Grey és també una crítica a la societat victoriana que només permetia a les dones amb formació accedir a càrrecs d’institutrius, on la majoria de vegades eren tractades cruelment pels membres de la familía on treballaven. Podríem definir Agnes Grey com una novel·la autobiogràfica, que representa el retrat d’una època i amb una marcada crítica social.

Més informació:

• Anne Brontë a les Biblioteques
• Emily Brontë a les Biblioteques
• Anne Brontë a la Viquipèdia
• Agnes Grey a la Viquipèdia

Recomanat per Marta Talló. Bib. Mont-Àgora. Santa Margarida de Montbui.

Torna Jacques Tardi, als 76 anys i acompanyat de la seva parella de tota la vida: la cantant i lluitadora social Dominique Grange (l’Elise del còmic) autora i narradora del guió on deixa testimoni d’una part determinant de la seva vida.

Elise és una jove cantant Lionesa que arriba a París el 1958 per tal de desplegar la seva carrera artística, però que a partir dels fets del maig del 68, es veu totalment arrossegada per la seva implicació en la lluita obrera i en la defensa dels drets comunitaris contra l'explotació social i el racisme. La seva lluita comporta un fort compromís amb les reivindicacions de les causes justes dels pobles maltractats que la portaran a formar part de l'organització comunista maoista: La Gauche prolpetarienne fins a la data de la seva dissolució. Veurem els sacrificis de la vida en la clandestinitat i en la presó així com l’abatiment de veure caure companys o el triomf de règims feixistes com el de Xile. A pesar de tot es pot veure un apassionament i una determinació admirables per aconseguir una societat millor. L’entrada als anys 70 signifiquen un canvi de paradigma en l’essència de la militància, un cert aire de desencant que haurà de compaginar amb la seva feina com a traductora en un nou magazín de còmic on coneixerà a un jove il·lustrador anomenat Jacques Tardi.

Elise deixarà constància de totes aquestes reivindicacions amb una sèrie de cançons que esdevindran himnes com aquesta: Els nous partisans o d’altres en aquest elapé.

Per altra banda, Tardi dibuixa i acompanya tota la història amb la seva característica línia clara gruixuda en blanc i negre, adobat d’una paleta de grisos que l’han fet absolutament reconeixible.
Una ocasió única d’apropar-se a l’univers d’aquests dos apassionats artistes.
Salamandra Graphic acompanya amb magnífica edició en tapa dura i edició en català.
Un Tardi és un Tardi, i mai és tard si la lluita és bona.

Recomanat per Jaume Vilarrubí. Bib. Josep Soler Vidal de Gavà

Aquesta pel·lícula, guanyadora de diversos premis, entre els quals l’ oscar a la millor actriu, la gran Frances McDormand, ens apropa a aquells que s’han allunyat del model de societat establert als Estats Units.

Es l’adaptació del llibre de no ficció "País nómada : supervivientes del siglo XXI", el film Nomadland, es centra en les conseqüències derivades de la crisi de 2008, que es concreta en el tancament d’una fàbrica que posa punt i final a la vida que fins ara havia conegut la protagonista. Ella, ja havia rebut un cop molt dur amb la mort del seu home, però aquest nou cop, és el definitiu que fa que vengui la majoria de les seves possessions, compri una furgoneta i comenci una vida nòmada al llarg i ample dels Estats Units.

La directora Chloé Zao transmet una sensibilitat increïble especialment a través de la Frances McDormand, les relacions entre els 'workampers' i dels impressionants paisatges de natura.

Més informació:

• Chloé Zhao a les Biblioteques
• Choé Zhao a la Viquipèdia
• Nomadland a la Viquipèdia
• Frances MacDormand a les Biblioteques
• Frances MacDormand a la Viquipèdia

Recomanat per Bib. Josep Roig i Raventós. Sitges.

Una guia diferent que descriu com viatjar pel nord d’Espanya: Galícia, Astúries, Cantabria, Aragó i Catalunya amb un gos, com a membre de família i dins les vacances familiars i com integrar-lo de manera habitual als viatges. 
Les rutes que descriu son fantàstiques: Camí de Sant Jaume, els Aiguamolls de l’Empordà, les patges basques, degustació a la Rioja, passejar per Sant Sebastià, Bilbao, Santiago de Compostel·la, entre moltes.. A cada comunitat autònoma s’ofereixen  propostes de viatges amb rutes, allotjaments, restaurants i moltes idees. A més, la primera part de llibre t’ajudarà amb la planificació del viatge i quina documentació és necessària. Tot molt descriptiu i motivador. 

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 
 

Aquest llibre de rutes està escrit a tres mans: Txusma Pérez, autor de diversos llibres de muntanya i apassionat dels viatges, Marta Montmany, fotògrafa de natura i gran aficionada a la muntanya i César Barba, periodista i editor especialitzat en viatges. 
Al llarg dels més de 500 quilòmetres de la serralada pirinenca els autors proposen diverses rutes on es podran visitar espais de gran valor ecològic, alguns d’ells amb la categoria de Parcs o reserves protegides, i d’altres sense aquest reconeixement però de gran bellesa i amb valors naturals. 
En total són 30 rutes que van des dels Aiguamolls de l’Empordà, al Pirineu català, passant per la Cascada de las Negras, al Pirineu aragonès fins arribar a la fageda d’Artikutza, al Pirineu navarrès. De cada itinerari es fa una descripció detallada, amb la fitxa corresponent amb les dades més tècniques, i tot seguit apunten curiositats de la zona. Les fotografies que acompanyen cada una de les rutes són molt il·lustratives.

Així doncs, ja podeu planificar ponts i caps de setmana, carregar motxilles, calçar les botes i cap als Pirineus s’ha dit.

Recomanat per Imma Bover. Bib. Moià

Adaptació cinematogràfica del musical guanyador dels premis Tony i Grammy. La vida d’Evan Hansen no és fàcil, és un estudiant del darrer de secundària amb trastorns d’ansietat social. L’obra és un viatge d’autodescobriment personal i acceptació després del suïcidi d’un company de classe.

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

Quins nervis! Avui és l’estrena. La classe de primer C està a punt de representar “Violeta i Julieta”. Tot i que ja tenen experiència perquè l’any passat ja van representar una obra. L’Àngel està nerviós perquè el llibret adaptant l’obra de Shakespeare li ha costat moltíssim. Walter només desitja guanyar el concurs per veure si els seus problemes es resolen. La Sofia emocionada, perquè juntament amb l’Ena són els protagonistes de l’obra. Però l'Ena.... on està? Com és què no apareix?

*Recomanat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

 

 

"Enmig de la foscor, en el cor de la foscor, hi ha llum"

Al voltant dels dies de Nadal, l’època més fosca de l’any a Islàndia, quan el dia dura només sis hores, la protagonista de La veritat sobre la llum, una llevadora de l’hospital de Reykjavik, evoca la figura de la seva tia-àvia Fífa, també llevadora, per reflexionar sobre aquest ofici que a la seva família s’ha transmès de generació en generació. Fruit de la seva experiència, Fífa ha deixat per escrit les seves particulars consideracions sobre la condició humana i la seva relació amb la naturalesa en una sèrie de llibres que no ha aconseguit publicar i en una successió de cartes procedents d’una relació epistolar amb una amiga. A mesura que la protagonista va llegint aquesta manuscrits, i va recordant algunes converses mantingudes amb ella, va descobrint la saviesa d’unes paraules on s’hi endevina una cerca constant sobre el sentit de la vida, representada simbòlica i espiritualment a través de la llum.

"La vida humana és un enfilall de coincidències. La coincidència més important de totes és la nostra pròpia concepció, però he constatat que les coincidències juguen un paper important en la majoria de coses rellevants de la vida”.

És per això que al llarg de tota la narració l’autora estableix un joc permanent entre conceptes contraris, entre la vida i la mort, entre la fosca i la resplendor, entre la fragilitat de l’ésser humà i la seva crueltat amb el Planeta. Mentre les dones de la família de la protagonista són per tradició llevadores, la branca familiar s’ha dedicat al negoci funerari. Tot i que la seva història quotidiana transcorre en l’època de més obscuritat és també el moment en que Islàndia celebra el naixement de la llum, quan els dies comencen a guanyar uns minuts de claror.

La veritat sobre la llum és, doncs, una bella i serena meditació sobre la vida i la mort i sobre els contrastos, oposicions i complexitats que comporta l’existència. Un llibre que per l’autora és una celebració de la vida i una reivindicació de la professió de llevadora, una mare de llum segons l’etimologia de la llengua islandesa.

"Durant tota la meva llarga vida he intentat escatir per què naixem els humans. Finalment ho entenc, ara ho entenc, em sembla que ho veig tot clar: naixem per estimar".

• L’autora al catàleg Aladí
• Entrevista a l'autora
• Al Més 324
• Ressenya al Núvol 

Recomanat per Cris Valls Solé. Biblioteca Antoni Comas Mataró

@EtimosDirectos, un dels comptes sobre el nostre idioma més seguits a les xarxes socials, acosta al lector l'origen de les paraules, les seves històries, significats primigenis i, en definitiva, el viatge que han realitzat fins al present.

Un llibre que no pretén ser un diccionari etimològic de consulta, sinó una lectura divertida i curiosa amb la qual experts i profans gaudeixin i aprenguin. La curiositat és l'únic requisit per a endinsar-se en aquestes pàgines i conèixer els secrets que els vocables que emprem en la nostra vida quotidiana oculten.
*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

En aquest llibre trobaràs: 

- Alternatives a les frases més típiques.
- Els trucs més top de gramàtica per a recordar sempre.
- Aquelles paraules que et sonaven i que per fi sabràs utilitzar.
- Les expressions més útils per al teu dia a dia.

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 
 

John, un netejador de finestres de 34 anys, dedica la seva vida a criar al seu fill Michael, un nen de quatre anys a qui la seva mare va abandonar just després de néixer. Tots dos porten una vida simple, elaborada a través de rituals diaris, en una relació d'amor sense fissures. Per desgràcia, a John només li queden uns quants mesos de vida. Atès que no té família, decideix invertir els dies que li queden a buscar una nova família que adopti a Michael amb la finalitat de salvar al seu fill de descobrir la terrible realitat de la vida.

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

Gener de 1942, 400.000 jueus de tota Polònia porten més d'un any confinats pels nazis en un estret gueto a la meitat de la ciutat. Fora del mur, la vida segueix endavant. Dins, els seus habitants lluiten per sobreviure. No obstant això, l'alt mur de maons no aconsegueix parar la creació d'un grup d'actors jueus que, en una gelada nit hivernal, interpreta una comèdia musical en el teatre Dona. Els espectadors riuen i s'emocionen davant una història d'amor, oblidant per un moment la seva difícil situació. Entre bastidors, els actors s'enfronten a un dilema de vida o mort davant la possibilitat de dur a terme una fugida després de la funció.

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

Relata una setmana en la vida de Valero, Moha i Pep, treballadors d'una petita empresa de lampisteria i electricitat dels afores de Barcelona. Formada per sis capítols que narren les situacions que sorgeixen quan els protagonistes s'enfronten a una reparació. Cada capítol correspon a un dia de la seva setmana laboral i es construeix al voltant de la relació que s'estableix entre els protagonistes i els clients que han sol·licitat els seus serveis

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 
 

Aquest és un llibre adreçat a educadors, alumnes, empresaris i tota persona amb interès del mon educatiu, que busqui talent i excel·lència, els valors i el lideratge de servei.  
La idea principal és impulsar i promoure el canvi que necessita la nostra societat. Donar a conèixer la importància de situar la persona al centre i apropar l’educació a les necessitats del món laboral on es requereix una mentalitat oberta al canvi i a l’aprenentatge continuat. Promou una educació orientada a aconseguir les fites i els metes. El treball de les habilitats socials i les eines transversals que introdueixen el lideratge de servei a l’educació, des de la família, l’escola l’entorn laboral, durant el desenvolupament professional i al llarg de tota la vida. Pretén ser una obra transformadora i ajuda a prendre decisions fonamentades, per actuar de manera individual, col·lectiva i cuidar el planeta. 

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 
 

Aquest interessant llibre aclareix tots els dubtes sobre la pell i el cabell a l’embaràs, el postpart i sobre la pell del nadó. Lidia Maroñas és una dermatòloga que explica clarament molts temes de manera àmplia per exemple, sobre l’embarassada: la línia alba, l’acne gestacional, les taques a la cara, els tints, els tractaments estètics, i respecte als nadons: la dermatitis atòpica, la dermatitis del bolquer, entre altres. Un llibre per tenir a mà, durant l’embaràs i mentre hi ha nens petits a casa.

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

La tragèdia d'un amor romàntic

A Ghost Story (David Lowery, 2017) és un film del director i guionista nord-americà David Lowery, que es va estrenar al Festival de Cinema de Sundance el gener del 2017 i que compta amb les interpretacions com a protagonistes de Casey Affleck i Rooney Mara. Tot i que pel títol podríem pensar que ens trobem davant d’una pel·lícula de terror, aquesta història de fantasmes se situa dins del gènere dramàtic de caràcter filosòfic i existencialista. Difícilment passarem por mentre visionem la pel·lícula, però sense dubte ens resultarà inevitable acabar submergint-nos dins la seva atmosfera kierkegaardiana, estremidora i inquietant a la vegada.

Amb uns diàlegs minimalistes i fent del silenci la veu més eloqüent, Lowery ens incita a la reflexió sobre el sentiment de l’amor, el pas del temps, els projectes personals, el paper de la memòria i de l’oblit, la nostra vulnerabilitat i finitud, la petjada que deixem en els altres. És a dir, sobre quin és el sentit profund de la vida i la mort. Per fer-ho, només li cal presentar-nos una jove parella que comenta si es canvien de casa i mostrar-nos com, quan l’home mor en un accident de cotxe l’endemà, el seu nou cos fantasmagòric rebutja traspassar la porta que condueix a l’altra dimensió: decideix enfilar el camí cap a casa seva per poder continuar vivint al costat de la seva dona. Tanmateix, el problema que patirà en el seu retrobament amb ella serà el de la impossibilitat de comunicar-se i fer-se present.

El fantasma de l’home apareix així com una mena d’espectador mut. Potser és una metàfora de la nostra condició contemporània, nihilista i apocalíptica, que ens aboca al paper de mers consumidors d’imatges, davant de les quals sovint assumim una posició passiva. La pel·lícula es nodreix d’un complex joc de mirades. El fantasma mira constantment el que ella fa, mentre nosaltres mirem com se la mira, alhora que la dona mira de refer la seva vida sense poder sentir mai aquesta presència que l’acompanya i que pateix l’angoixa de saber que ella no el pot veure. 

Tot i això, la tendresa que endevinem en la mirada del fantasma (per l’efecte d’una música i una fotografia excel·lents, més que no pas pels seus ulls, suposadament amagats darrere dels dos forats negres que veiem en un llençol enorme) i la nostàlgia que aquest sent pels dies que havien viscut junts a la casa, aconsegueixen que arribem a entendre el perquè roman al seu costat, malgrat tot. Contemplem la tragèdia d’aquest amor romàntic i preciós de qui no pot fer res més que dedicar-se a observar com, a mesura que passen els dies, la seva parella tracta de superar la pèrdua (impressionant l’escena on ella menja compulsivament el pastís que li ha portat una amiga) i comença a tenir noves relacions sentimentals. I tal volta nosaltres, els espectadors, no podem deixar-nos de fer una pregunta: com pensem que continuaran amb les seves vides les persones que formen part de la nostra quan ja no siguem en aquest món?

Passat el temps, quan ella deixi la casa per iniciar una nova vida, el fantasma entendrà que ell no l’ha de seguir, car ell ja no n’ha de formar part d’aquesta nova vida. Abans, però, i seguint el que sembla ser un costum arrelat en ella cada cop que marxava d’una casa, introdueix una nota amb un breu missatge en una ranura d’una porta. Descobrir què va deixar escrit es convertirà en la raó principal per la qual el fantasma continuarà lligat a la que havia estat la casa de tots dos. Per això, quan altres famílies entrin a viure a la seva llar, ell farà el possible per fer-los sortir d’allà (i actua, ara sí, com un fantasma clàssic que mou i fa caure objectes, que apaga i encen llums, etcètera). 

Una menció especial mereixen els moments en què el nostre fantasma és reconegut per algú altre. Des d’una casa veïna veiem que també algú (probablement una dona), va decidir no traspassar, de manera que aquest altre fantasma sí que detecta la seva aparició. Ambdós fantasmes es comuniquen telepàticament, sense sortir cadascun de la casa que habiten i en la qual estan situats, de la mateixa manera que vivim cadascú de nosaltres en una determinada perspectiva, com diria Ortega y Gasset. El seu diàleg no deixarà de ser gairebé anecdòtic: es veu limitat a intercanviar quin és el propòsit de cadascun (en el cas de l’altre, arriba al patetisme d’estar esperant que arribi algú que ni tan sols recordes qui era, la qual cosa ens fa pensar en la relativitat del temps i la temàtica de l’absurd).

Amarat plenament pel pessimisme i el cansament provocat per la buidor de sentit, el nostre fantasma arribarà a un punt de desesperació que l’aboca a desitjar la seva desaparició. Ara bé: com s’ho ha de fer un fantasma per matar-se? Lowery resoldrà aquest interrogant amb la paradoxa del viatge en el temps: el seu suïcidi el portarà al mateix lloc on ja hi era, però en una època diferent. Aquest recurs, efectiu en el relat, permet al fantasma descobrir finalment què estava escrit a la nota que ella havia amagat a la porta, a la vegada que ens  dona la pauta per entendre l’escena inicial del film (on un fet paranormal desperta a una parella quan és al llit), i genera la coincidència a la mateixa casa d’un nou fantasma (segurament ell mateix en un altre moment). D’aquesta manera s’arrodoneix magistralment aquesta petita obra d’art que no deixarà indiferent a ningú.

Crítica elaborada per Joan Méndez de la Biblioteca Marc de Vilalba (Cardedeu) en el marc del projecte Escriure de cinema.

¿El dinero tiene un poder absoluto?

Al principio de Una proposición indecente (Indecent Proposal, Adrian Lyne, 1993) el amor entre Diana Murphy (Demi Moore) y David Murphy (Woody Harrelson) está idealizado, ¿Quién no ha soñado con un amor así? La pasión, el deseo carnal impregna cada toma, ese sexo soñado y ese deseo a todas horas nos dejan ver la clase de amor que todas soñamos. Diana está sublime, esa delicadeza de juventud me gusta mucho. Por otra parte, David, un arquitecto brillante y soñador que apuesta desde un principio por un futuro hasta que la muerte les separe, me encanta. Diana es una gran comercial inmobiliaria, que encuentra un terreno para construir la casa de los sueños que su pareja había construido en una maqueta y que sabía que era muy importante para él. Así que se ambos embarcan en un préstamo bancario para cumplir su sueño. David construye la casa con un diseño arquitectónico único y su mujer sabe que los ricachones van a encargarle más cuando vean esa primera obra arquitectónica. Es lista, la chica.

Después llega la crisis. Diana lleva seis meses sin vender nada, la construcción se paraliza y su chico tampoco puede trabajar. Aparecen los problemas económicos y con ellos la presión del banco para que paguen las cuotas de la hipoteca del terreno si no quieren perder la casa de los sueños de David. Ninguno de los miembros de la pareja tiene la madurez de afrontar los problemas con valentía. Y aquí los guionistas dan un giro a la historia. El tema económico origina problemas entre la pareja y salen a relucir las miserias del ser humano.

Para empeorarlo todo, deciden ir a probar suerte en los juegos de azar para ganar ese dinero que tanta falta les hacía. Así que se les ocurre ir a las Vegas a probar suerte con un pensamiento positivo y con dos mentes inteligentes ¿Qué podía salir mal? Allí Diana es observada por John Gage (Robert Redford), un millonario qué también se encuentra en el lugar, que admira la belleza de la chica. Gage se percata de que a la muchacha le falta algo en el plano material, así que decide pasar a la acción.

Al regresar con David, descubre que este ha ganado la mitad del dinero que les hacía falta. En vez de irse y pagar al menos una parte de sus deudas, deciden erróneamente seguir apostando y acaban perdiéndolo todo. Así las cosas, mientras juegan una partida de billar, David le manifiesta a John que le gustaría ser un millonario como él y tener tanto dinero. A la vez le dice que el dinero no puede comprar a las personas. Diana lo apoya en este comentario. Astutamente, le ofrece a David un millón de dólares por pasar una noche con su esposa, planteando un reto para acabar con el cliché que no se puede comprar a la gente. Las miradas de Redford son lo más. ¿Ya dije que me encanta en este papel? Conozco este perfil de hombre, son muy cautos y elegantes, con la seguridad en sus ojos y con la tranquilidad de obtener todo lo que se proponen. ¿Y quién puede dormir después de esa propuesta? ¿Acaso David y Diana no estaban enamorados? El dinero tiene un poder absoluto y por eso la pareja acaba en la misma habitación pensando por separado en ese millón de dólares.

Siguiendo con la jugada, la pareja decide aceptar el trato. ¿Acaso la necesidad es más grande que el amor? ¿O acaso Diana sí deseaba realmente a John? Son muchas las preguntas que surgen, pero llega la hora de apechugar. Si analizamos la escena en la cama dónde la pareja está decidiendo que van a hacer, ambos dicen que eso no cambiará nada entre ellos. ¡Qué inocentes! Si analizamos cómo funciona la psicología humana y la de las parejas, sabemos que todo va a cambiar. David acompaña a Diana para entregarla cual mercancía a John, que llega con su elegancia y decidido a triunfar una vez más en todo lo que se propone. Cuando Diana y David van a pagar la deuda de la casa, se encuentran que ya la han perdido. ¿Perdona? ¿Son capaces de hacer ese negocio con el cuerpo de Diana sin mirar la fecha de pago? Esto es una patinada, pienso que los guionistas usan varias subtramas para ponerlo más difícil a los personajes, y que esa estrategia no funciona bien.

Así las cosas, David y Diana tienen una gran discusión porque la mujer sí se lo pasó muy bien con el magnate y eso molestó mucho a su esposo. ¿En serio se rompió la relación por el machismo y no por vender el cuerpo de su esposa? Pues sí: pudo más que la chica se lo pasara genial. Cada uno sigue por su lado. Diana recurre al abogado que ambos tenían para solicitar el divorcio, casarse con John y decirle a David que no quiere el millón de dólares. Pero David no la puede olvidar y decide perseguirla. En uno de esos encuentros, David aprovecha para firmar el divorcio. ¿En serio? ¿Pierdes un millón de dólares y además te quieres divorciar? Esto no me gustó nada, me pareció demasiado rebuscado. John les observa, se da cuenta que Diana sigue amando a David, acepta su derrota y facilita la reconciliación de la pareja.

A mí la película me gusta mucho, la veo como un ideal. No por tener un hombre como David, sino uno como John. Lo prefiero mil veces. Total, siempre trató bien a Diana y en muchas escenas le dijo a David que él no dejaría que un hombre la tocara. En cambio, David vende a su esposa por la obsesión de salvar una casa. Me quedo con John, aquí y en la China. Es el tipo de hombre que muchas idealizamos, no solo por el dinero, sino también por cómo opera en su vida. Y Redford lo hace increíble.

Crítica elaborada per Claudia Girón. Bib. Santiago Rusiñol.  Sitges. Projecte Escriure de Cinema.

Sobre juegos de poder e intercambios mercantiles

Vi Eyes wide shut (Stanley Kubrick, 1999) cuando se estrenó y debo admitir que entendí más bien poco. Sin embargo, me quedaron claras dos cosas. La primera: la puesta en escena, tan artificiosa como colorista, me resultaba fascinante. El segundo aspecto que comprendí fue que la película contaba cosas que iban mucho más allá de lo que se veía en pantalla. Tras una revisión reciente, esas dos impresiones siguen vigentes en mi experiencia cinematográfica, y añadiría una tercera: la película ha mejorado con el paso del tiempo. Tanto formalmente como en el mensaje, sigue siendo una apuesta fascinante y perturbadora.

Basada en la novela Relato Soñado, de Arthur Schnitzler, Eyes wide shut nos explica la crisis que viven Bill y Alice, un matrimonio joven y exitoso de Nueva York, cuando ella le cuenta a su marido una fantasía erótica reciente. Esa confesión provoca en Bill una mezcla de celos, inseguridades y sentimientos reprimidos que le empujarán a sumergirse en una espiral de juegos eróticos de consecuencias imprevisibles.

La película se abre con un plano de Alice desnudándose en un vestidor: la mujer como objeto de deseo. Tras los títulos de crédito, vemos a Bill buscando su cartera, ella le indica dónde puede encontrarla. La relación entre ambos está clara: él es un hombre ascendente en la escala social para quien su mujer es un trofeo que le ayuda a ese ascenso que ambos disfrutarán. Para Alice, Bill supone estabilidad económica; a fin de retenerlo, juega su mejor baza: su belleza. Ese intercambio mercantil es el eje principal de su relación. Y ese es el mensaje principal de la película: el matrimonio es una mera transacción comercial vestida de afecto y adornada de convencionalismos para que esta sociedad hipócrita que hemos creado pueda aceptarlo. De fondo suena la alegre Suite para Orquesta de Vanidades, de Shostakovich. Todo es divertido, todo es superficial, todo es falso.

El problema de Bill será confiar en exceso en el poder de su billetera (recordemos que Bill en inglés, además del diminutivo de William, quiere decir “billete”). Un detalle esclarecedor es que, cuando deja volar su mente y se imagina a Alice fornicando con el hombre de su deseo, Bill no vislumbra a un individuo como tal, solo ve un uniforme (con graduación bastante alta, de general de división, si no me equivoco). No puede imaginarse a su rival como un hombre con virtudes y atractivos superiores a los suyos que pueda seducir a Alice. Según su percepción, su mujer solamente podría sentirse atraída por alguien que ostente un rango superior al suyo en la escala social, por muy anodino que este individuo sea. Dinero y poder son el eje central de la película. Poco hay de romanticismo en Eyes wide shut. Alice dice amar con locura a Bill, pero con un amor triste.

Bill también paga en exceso a Domino, la prostituta, al hombre que le alquila el disfraz y al taxista que le lleva a la mansión. Ese olor a dinero fácil le delata frente a las élites que se reúnen en una fiesta secreta en la mansión. Allí seremos testigos de uno de los momentos más famosos del film: la orgía. Que nadie se lleve a engaño. La escena es mucho más inquietante que sensual. Bill sabe que allí es donde se concentra el poder, y quiere descubrir sus secretos. Como todo héroe que se precie, se expone al peligro en ese viaje iniciático que recorre.

Lo que me resulta fascinante de Eyes wide shut (y del trabajo de Kubrick en general) es que alguien se tome tan en serio esto del séptimo arte. Me reconcilia con la especie humana que, ante tanto producto superficial y prescindible que no hace sino devaluar la experiencia cinematográfica, este tipo maniático y meticuloso dedicara un esfuerzo titánico a insuflar de contenido algo tan supuestamente innecesario como es una película de cine. Tardó más de un año en rodar Eyes wide shut, cinta que, a priori, no parece muy complicada. De esta manera la impregnó de miles de matices que dan cuenta tanto de su vasta cultura como de su universo e inquietudes personales, y que elevan el film a la categoría de obra de arte. Algunos mensajes son sutiles, como las raquetas de tenis que aparecen en la ya comentada primera escena, que sirven tanto de símbolo fálico (los mangos están erguidos) como indican que se nos habla del juego de poder. Otros son más evidentes, como el significado de los colores: rojo para la sexualidad, azul para la pureza. Durante el monólogo de confesión de Alice, resulta fascinante como ella se va moviendo por el dormitorio de manera precisa para enmarcar su figura sobre un fondo azul o rojo en función de lo que está explicando. Otro ardid apasionante es la utilización de las máscaras y su papel simbólico, o que todas las prostitutas que aparecen en la pantalla sean pelirrojas y esbeltas, clones de la propia mujer de Bill. ¿Es Alice una prostituta más?

En definitiva: Eyes wide shut es una gran película. Puedes estar de acuerdo o no con el mensaje. Puedes pensar que el director es misógino y machista pues atribuye a la mujer un rol depredador, pero nada de eso quita que sea una experiencia apasionante y una obra personal que te hace reflexionar sobre la condición humana y la sociedad en la que vivimos.

Crítica elaborada per Nacho Zubizarreta. Bib. Santiago Rusiñol.  Sitges. Projecte Escriure de Cinema.

Una de les més grans del Brazilian jazz fusion de tots els temps, Flora Purim, torna amb el primer àlbum d'estudi en més de 15 anys. Un assumpte familiar gravat a Curitiba i Sao Paulo, 'If You Will' reuneix el seu cercle de músics inclosos Airto Moreira, José Neto, Celso Alberti i la seva filla Diana Purim. Concebut com una celebració de la seva música i les seves col·laboracions amb altres, l'àlbum explora noves composicions alhora que recupera noves versions de favorits personals de Flora i la seva carrera il·lustre. El tema homònim If You Will fa un reprise d'una de les seves inspirades col·laboracions amb George Duke; la resilient 'This Is Me' actualitza el jam band d'Airto 'I Don't Wanna Be MyselfAgain'; '500 Miles High' recorda els seus dies a la banda de Chick Corea Return To Forever; i ‘Zahuroo’ reinterpreta una cançó de Claudia Villela.

*Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals