"Hostal de la Glòria" juntament amb "El Cafè de la Marina" suposa la culminació del poema dramàtic sagarrià des del punt de vista literari i dramàtic; però també des del social perquè l’autor ja disposa d’un públic consolidat que espera l’estrena de les seves obres al Teatre Romea. Ambdues obres aborden amb molt d’èxit el tema del triangle amorós. A L'hostal de la Glòria la fortalesa i el coratge de l'hostalera, Glòria, s'imposaran a la sensualitat de la Roser, la germana que li disputa l'amor d'Andreu, el marit indecís, dròpol i atemorit.

"El Cafè de la Marina" presenta un cafè de mariners d’un poble de la costa empordanesa, on la Caterina, una dona jove amb un secret inconfessable, viu amb preocupació la perspectiva d’un matrimoni de conveniència i el seu amor creixent per un jove pescador. Amb un vers acolorit i directe, Sagarra retrata una època i uns personatges que emocionen.

Quan Sagarra estrena "La Rambla de les Floristes", l’autor ja sabia que era connectar amb el públic. Havia fet "El cafè de la Marina", "La filla del Carmesí" o "La corona d’espines". Obres que havien funcionat molt bé. Amb "La Rambla de les Floristes" l’autor fa una cosa insòlita en la seva carrera literària: situar l’acció a Barcelona. La Rambla era un dels espais professionals i socials de l’autor, amb l’Ateneu Barcelonès a tocar. Sagarra admet que és l’obra més propera al sainet que ha escrit. L’èxit de "La Rambla de les Floristes" aferma els lligams entre teatre popular i qualitat dramatúrgica de les seves obres.

L’enorme èxit de Sagarra en els temps anteriors no es va traduir en un èxit similar al seu retorn a finals dels anys quaranta, amb la represa del teatre en català després de la Guerra Civil. "La Fortuna de Sílvia", ambientada als anys 1935, 1940 i 1945, ens mostra una Europa en crisi, atacada per les guerres i la destrucció moral, on la Sílvia, vídua, s’enfronta al destí i les humiliacions que comporta la pobresa en el context de la Segona Guerra Mundial. Juntament amb "El prestigi dels morts" (1946) i "Galatea" (1948), és una de les obres d’inspiració més existencialista de Sagarra, però la més aviat tímida recepció de públic (va durar un parell de setmanes al Teatre Romea) van relegar aquesta obra al circuit del teatre amateur, on sí que s’ha anat representant amb regularitat.

"La ferida lluminosa", un text que planteja conflictes morals amb relació a la fe catòlica, va esdevenir un dels èxits de taquilla més grans del teatre català de postguerra i un dels títols més habituals en els repertoris dels teatres d'aficionats de la darrera meitat del segle xx. Una obra va tenir una versió al castellà, signada per José M. Pemán, que es va estrenar al Teatro Lara de Madrid (1955). "La ferida lluminosa" va ser la primera peça dramàtica en català que va emetre TVE dins la programació del circuit català (1964), i va tenir dues adaptacions cinematogràfiques: el 1956, dirigida per Tulio Demicheli, i la segona per José Luis Garci el 1997.