En primer lloc, s’ha de dir que a les comarques de Girona no hi ha parets d’una gran alçada, exceptuant la Dent d’en Rossell, al Ripollès. Per això, no és l’indret més adequat per practicar la via llarga tot i que hi ha possibilitats en indrets com Solius, Rocamaura o als penya-segats de l’Estartit. Aquest darrer lloc, és molt especial, ja que s’escala ben bé a sobre el mar, cosa que afegeix emoció i bellesa a l’activitat.

La província de Girona és un dels pocs llocs catalans on podem fer psicobloc, és a dir, escalar sense corda de manera que es cau al mar i l’escalador no es fa mal. Els millors llocs per practicar-lo es troben a prop de L’Escala, Sant Feliu de Guíxols i Tossa de Mar.

Pel que fa a l’escalada esportiva els indrets més populars són Solius, Beuda, Sadernes a l’Alta Garrotxa; i els sectors del Ripollès, amb Montgrony com a zona preeminent.

Es poden trobar també algunes zones on practicar el boulder, entre les quals destaca Santa Coloma de Farners.

Per últim, el nord del Ripollès és un entorn d’alta muntanya on podem practicar l’alpinisme en alguna de les seves modalitats: escalada en gel, mixta, esquí de muntanya...

La província de Lleida és la que conté més diverses possibilitats per als escaladors, segurament perquè hi ha moltes muntanyes: tan al Pirineu com al Prepirineu hi ha molts espadats on els escaladors poden practicar la seva passió.

Del Prepirineu, segurament, una de les zones més importants és la serralada del Montsec: des de Vilanova de Meià fins al congost de Montrebei es troben multitud de parets per practicar tot tipus d’escalada: esportiva, vies llargues equipades, desequipades, artificial extrem...

No gaire lluny, hi ha el seu germà petit, la serra del Montroig, a la zona de Sant Llorenç de Montgai i Camarasa on, tot i que les parets no són tant altes, també hi ha moltes possibilitats tant per a l’escalada esportiva com la tradicional.

Altres zones importants per l’escalada esportiva i també les vies llargues són el Congost de Collegats, la frontera natural entre els dos Pallars; l’Alt Urgell des d’Oliana fins més amunt d’Organyà.

El Solsonès, amb alçades no tant importants i la desconeguda Serra de Sant Gervàs; també s’han de tenir en compte, sobretot si agrada escalar vies de diversos llargs, amb ús força habitual de l’autoprotecció.

Al Pirineu també s’hi troben moltes opcions. Menció especial mereix la zona de Cavallers, a la Vall de Boí perquè s’hi pot practicar el boulder, l’escalada esportiva, l’escalada de grans parets i a l’hivern l’escalda en gel.

A la resta del Pirineu lleidatà s’hi desenvolupa l’escalada tradicional i l’alpinisme, especialment en condicions hivernals. Algunes de les zones de més importància són les Agulles d’Amitges, Colomers, Travessany, Colomina, la Restanca, tot ells Al Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici; i també n’hi ha d’altres a la Valh d’Aran.

A l’interior de la província de Tarragona també s’hi troben algunes de les àrees més adequades on practicar l’escalada al nostre país. La modalitat més interessant per dur-hi a terme és l’escalada esportiva, a les zones de les Muntanyes de Prades i a la Serra del Montsant. També podem s’hi poden trobar vies llargues, però que no solen sobrepassar els 150 metres.

Els sectors més populars de la zona són Siurana i Margalef, al Priorat; on hi ha un bon nombre d’escaladors que venen d’Europa o més enllà amb l’únic objectiu d’enfilar-se en aquestes parets.

Per altra banda, cap a les Terres de l’Ebre també s’hi troben diverses opcions: la Serra del Montsià i les Muntanyes de Tivissa són dos indrets amb cingleres d’una alçada no molt gran, per tant l’escalada esportiva és la que hi ha proliferat més. En canvi, al Massís dels Ports amb gran parets, l’escalada clàssica és la modalitat que hi predomina.

A continuació trobareu una selecció de documents dedicats a l’escalada, a Catalunya i Espanya en general, sense ser específics de cap zona en concret.