Augusto Monterroso va néixer l’any 1921 a Tegucigalpa, Hondures.

Va ser un mestre del gènere breu, del microrelat, la fàbula i l’aforisme. Aparentment la seva escriptura sembla senzilla però en cada una de les seves breus històries hi ha un complex i perfecte artefacte narratiu. En elles, el que és concís no és res més que l’atomització d’un recurs, la seva essència. El desplegament d’una estratègia ficcional per la que altres autors necessiten pàgines i més pàgines. Monterrosso va saber utilitzar tots els instruments de l’humor, des de la ironia al sarcasme, passant per la paròdia o la sàtira.

La seva primera obra es va publicar l’any 1959: Obras completas (y otros cuentos).

Mai ningú en literatura havia debutat d’aquesta manera, amb una col·lecció de relats amb aquest títol. A més a més, el llibre contenia el relat més breu del món titulat El dinosaurio:

Cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba allí.

S’aixecava contra la solemnitat i a més a més, començava pel final ja que Obras completas era el títol de l’últim conte del volum. Durant els anys següents es va dedicar a situar-se, amb l’astúcia de La oveja negra y demás fábulas, el seu següent llibre, a l’alçada de Rulfo i Borges. L’any 1972 va publicar Movimiento perpetuo on es reuneixen una bona mostra de petites-grans construccions lúdiques, interessants i sàvies, intenses i divertides, la lectura de les quals garanteix un somriure i més d’una reflexió sobre el gran joc de la vida.

L’any 1978 va escriure Lo demás es silencio. És la seva única novel·la, un joc de miralls on construeix una autobiografia fictícia amb agudesa, enginy, originalitat i sentit de l’humor perquè el lector la desconstrueixi i la faci seva.

L’any 1981 es va publicar Viaje al centro de la fábula, un llibre d’entrevistes a l’autor. I l’any 1983 va aparèixer La palabra mágica on es ofereix meravellosos i enginyosos homenatges a autors i gèneres literaris. L’any 1987 va presentar La letra e: un autorretrat de l’autor, fragments d’un diari i petits textos redactats en trossos de paper, programes de teatre, factures d’hotel i bitllets de tren. Los buscadores de oro, de l’any 1993, és un volum autobiogràfic on plasma la seva veu interior, la reconstrucció de l’origen. Proverbial, corrosiva i irònica el resultat de la qual és una cerca original en l’àlbum de la memòria.

Amb La vaca, de 1998, va continuar el seu interès per les genealogies i afiliacions literàries. Monterroso escriu a partir d’altres textos, els dels seus coetanis, com Luis Cardoza y Aragón, Jorge Luis Borges, Juan Rulfo, Pedro Henríquez Ureña, o Juan Carlos Onetti als qui dedica els assaigs.

En aquests assaigs disserta sobre les que considera les seves influències literàries més notables: els clàssics llatins, els cronistes i Cervantes, entre els autors del passat i Òscar Wilde, Italo Calvino i Julian Barnes entre els contemporanis. Hi recomana especialment dos textos: les sòbries biografies de d’Erasme de Rotterdam i de Thomas More, que confessa haver traduït amb delectació.

Cada un dels retrats del volum de Pájaros de Hispanoamérica, publicat l’any 2002, plasma un detall, una anècdota, un record inoblidable de la relació amistosa entre l’autor i els trenta-sis escriptors llatinoamericans que van compartir moments de la vida de Monterroso.

Finalment, l’any 2003 es va publicar Literatura y vida, un llibre en forma d’assaigs microscòpics, reflexions, relats autobiogràfics i converses. Les seves lectures i la idea de l’escriptura, de les amistats i de la vida afloren en els textos i tracen un croquis brillant del que va ser el seu món.

El càustic de la seva narrativa conviu també amb un interès per la ciència. O, com a mínim, per l’enigma del funcionament del món. De l’estranyesa del que és viure neix la curiositat per la literatura i per la ciència. El mateix Monterroso ens encoratja a reflexionar per nosaltres mateixos. Quan veiem la nostra ciutat, ens diu, no pensem en la pedra, l’acer o el fang del que estant fetes les cases. Per produir un efecte millor quan volem transmetre els nostres sentiments o idees, pensem en els núvols. També en els conflictes de l’ànima, en els sons de les vocals, en les paraules per combinar. Alguna cosa tan inefable que, per les misterioses contradiccions dels cosmos, pot poblar l’electricitat d’un sol paràgraf.

L’any 2000 li van concedir el Premi Príncep d’Asturias de les Lletres com a reconeixement a total la seva trajectòria literària.

Va morir l’any 2003 a Ciutat de Mèxic.