“No m’agrada ser definit com a artista o persona. Només em considero un músic o guitarrista. Toco qualsevol cosa que senti en el moment”. Aquestes paraules extretes d’una entrevista poden sonar humils per a un músic de la categoria d’Scott Henderson, que porta més de 30 anys de carrera girant per tot el món en solitari o acompanyant a grans noms del jazz. Però són molt significatives del seu tarannà. En el context de l’entrevista, el comentari sorgeix de la voluntat de fugir d’etiquetes que limitin la seva música i la seva capacitat d’expressió.

És considerat un dels millors músics de jazz fusió, però, de fet, el terme fusió no és prou ample per categoritzar la seva música. Tot i ser reconegut com a músic de jazz, s’atreveix amb interpretacions tan poc ortodoxes jazzísticament parlant com aquesta.

   

Qui posa la veu a Elvis és l’incombustible Kirk Covington, baterista de Tribal tech, el seu primer grup com a frontman. Però, anem per parts. Henderson va descobrir la necessitat de tocar la guitarra escoltant Led Zeppelin. Va créixer amb el blues, el rock i el funk, i a la seva paleta de recursos figuren molts que no són habituals en el jazz, fruit d’una visió musical molt oberta, allunyada de modes, purismes, esnobismes i recursos fàcils. Tant a nivell rítmic, com harmònic o melòdic fuig del previsible.

Va començar transcrivint als grans del gènere, alguns dels quals posteriorment hi va col·laborar. Entre d’altres, Jean Luc Ponty, amb qui va treballar en el seu primer projecte important. Aquí el tenim, de ben jove, lluint-se ja com un solista espectacular.

   

També va formar part de la banda de Chick Corea, tot i que l’experiència no va ser del tot satisfactòria. Malgrat l’admiració cap a la seva música, no va encaixar a la formació, degut al poc marge d’experimentació que hi trobava i l’afinitat de Corea a la cienciologia. Posteriorment, va tenir l’oportunitat de tocar amb un dels seus herois, Joe Zawinul, integrant de Weather report (la seva principal influència, encara que no hi havia guitarra). Vet aquí Scott Henderson aportant la seva capacitat d’improvisació i la seva increïble expressivitat a l’escenari.

   

El seu primer projecte com a líder va arribar amb els mítics Tribal tech, on unia forces amb Scott Kinsey (teclats), Kirk Covington (bateria) i Gary Willis (baix). Aquesta etapa el va servir per a deixar de centrar-se en estudiar la música dels altres i composar el seu propi material. Al llarg de la seva discografia va anar fusionant l’energia i l’estridència del rock, el ritme del funk, el feeling del blues i la sofisticació del jazz. Es pot entreveure aquest eclecticisme en temes com Canine, tocant en net, en un mode més jazzy.

   

O a Face first, amb un so més estrident i el metrònom traient fum.

   

Durant la seva trajectòria ha anat alternant els seus treballs en grup amb treballs en solitari, on deixar anar la seva influència primària; el blues rock. En ells va escriure temes amb menys complexitat, movent-se per terrenys més transitats. Però, en el seu cas, mai previsibles, com a l’humorístic Dog party o a Tore down house, que incloïa aquest Dolemite.

   

Temps després va unir-se a Steve Smith (de Vital information) i Victor Wooten, baixista fora de sèrie, per a gravar dos àlbums sota el nom de Vital tech tones. Un projecte on podien passar del funk al jazz o al rock dur en un vist i no vist. Un bon exemple podria ser Catch me if u can. O el següent, Dr. Hee.

Vital tech tones – Dr. Hee

   

Després de Tribal tech ha format bandes en format trio, més exigent però amb més llibertat harmònica com a solista. Entre altres, HBC (amb Jeff Berlin i Dennis Chambers), un projecte de versions lliures on podien fins i tot pujar a l’escenari sense decidir el repertori.

Amb el temps ha anat deixant enrere la velocitat (“perquè no sabia què fer després”) a canvi de dir més. També menys terreny a la composició i més a la improvisació, a l’espontaneïtat i el risc, per gaudir més com a músic del directe i transmetre aquesta sensació al públic. Fins i tot toca una mateixa composició en diferents estils cada actuació. Cada concert, els temes sonen diferent.

Amb la mateixa senzillesa que contesta les entrevistes, no té manies en dir que a les seves playlists poden sonar músics o grups d’una altra lliga, o d’una altra galàxia diferent a la seva. O demanar tabac al públic enmig d’una actuació. Geni i figura.

Quan li pregunten quin consell donaria als seus alumnes o músics joves que comencen (és professor al Musician's Institute de Hollywood, a més de realitzar articles i tutorials), sempre diu que no es tanquin en un sol estil, per poder gaudir i aprendre de tota la bona música que hi ha, per diferent que sigui. I que es fixin en els músics que els inspiren. “Vols aprendre quan toques”. Aprendre dels altres per tenir un vocabulari com més ric millor. “Però aprendre a parlar és només el començament”.

Us deixem amb una mostra de la seva llibertat creativa: Saturn 5, extreta del disc Rocket science, un disc amb una sonoritat marciana difícilment etiquetable.