La música de les esferes

La música no la va inventar l’ésser humà, existeix des de “sempre”. Escoltem aquesta suggestiva “peça musical”, vibrants pinzellades sonores anomenades «el so de Júpiter», produïdes a partir de les emissions de ràdio del planeta gegant.

I no tota la música s'escolta només amb l’oïda. Hi ha una altra música de l'ànima i de les esferes. Des de la tradició pitagòrica als relats mítics d’Apolo i Orfeu; des de pensadors, historiadors i teòrics de la música, com ara Boeci, Robert Fludd, Goethe o Steiner a filòsofs més recents, com Ramón Andrés; des del llunyà paleolític a la música renaixentista o barroca s’ha observat el cosmos de manera musical i la música de manera cosmològica. La música, com un mirall, ajuda a contemplar l’arquitectura del cosmos i a conèixer certes realitats que no poden ser mirades directament.

Aquí us deixem un recull de músics que s’han inspirat en els cossos celestes per formular les seves cançons. Els exemples són infinits, com l’Univers. D’una manera més intensa, íntima o penetrant a una forma més superficial o accessòria, tots ells ens conviden a ballar, reflexionar o viatjar per grutes siderals.

 

Llamando a la Tierra. M Clan

Cançó que funciona com a perfecta simbiosi entre Steve Miller —i la seva cançó ‘Serenade’ del 1976 que M Clan retrata amb una fidelitat rítmica i tonal considerable— i David Bowie, per la temàtica que recull que tant recorda a l’Space Oddity i aquell astronauta perdut al no res sideral. ‘Llamando a la tierra’ és una cover amb molta força que, com tantes vegades, va arraconar a l’obra original i va servir de palanca sense fre per encumbrar a la banda murciana a les llistes de hits i al públic de masses.

 

Cuánto frío hace en Saturno. Dr Deseo

Francis Díez i la peculiaritat de la seva banda, Doctor Deseo, són un clàssic indiscutible per parlar de temes immortals: del cosmos, el silenci, l’espera, l’amor, el plaer… Totes les seves cançons són un cant a la vida, un crit que clama experimentar-la amb totes les arestes del cos i de la pell. Com diu la lletra, “¡cuánto frío hace en Saturno!” però “Confía en ti, confía en ti, terminaremos bailando, soñando en algún bar…”.
 

 

Cosmic genesis. Vintersorg

Els suecs Vintersorg van començar amb un so folk amb remembrances paganes fins arribar a unes melodies més arriscades i ‘avant-garde’. L’àlbum “Cosmic genesis” marca aquesta transició. Les lletres ja no són en la seva llengua nativa si no que es llencen a l’anglès amb temes filosòfics, científics i astrològics. De fet, el disc està dedicat a Carl Sagan.

 

La fuente que mana y corre. Amancio Prada

Versió del poema “Que bien sé yo la fonte” de Sant Joan de la Creu que es pot escoltar com un mantra a cau d’orella. Es creu que Sant Joan el va escriure durant una temporada a la presó. A través de la filosofia mística, el carmelita expressa allò que no es pot transmetre amb paraules. Al poema trobem la simbologia de l’aigua —origen de la vida—, la nit i les seves criatures i l’ésser humà com a eix de l’Univers. Val a dir que aquesta peça l’ha fet molt més popular Rosalía a la seva versió del 2017 que va cautivar a l’audiència millennial.

 

Space is deep. Hawkwind

Una banda pionera de l’space-rock va ser Hawkwind on va militar el mític i estimat Lemmy Kilmister. Amb aquesta cançó viatgem fins el planeta més llunyà de la galàxia més remota. Tanquem els ulls i delirem, comença la pau i comença el so frenètic i convuls. La nau espacial aterra a l’altra punta del cosmos i ens deixem emportar per un silenci cacofònic.

 

Així parlà Zaratustra. Richard Strauss

Stanley Kubrick va fer servir la música de Richard Strauss, ‘Així parlà Zaratustra’, un poema simfònic basat en l’obra homònima de Friedrich Nietzsche, per obrir un film futurista, “2001: Una odissea de l’espai”. Les imatges mostren una metàfora brutal sobre l’esdevenir de l’ésser humà, l’ús de la tècnica i el domini de la Terra. Una altra seqüència de la pel·lícula que és recordada per la seva música és la del "ballet espacial", en què sona el ‘Danubi Blau’ de Johann Strauss.

 

Hunting & gathering (cydonia). Sunn O)))

Tots som música i podem ressonar a cor amb l’Univers. Els Sunn O))) intenten fer de l’audició una experiència física, transformar allò intangible en matèria i la matèria en substància espiritual. La banda de Seattle s’encapsula dins de l’estil anomenat drone metal (i també els afins dark ambient i noise rock). Els tempos lents, les guitarres distorsionades, les atmosferes misterioses, els paisatges sonors minimalistes i el volum ensordidor dels directes converteixen als Sunn O))) en la banda sonora perfecta per a una pluja de meteorits.

 

El toro y la luna. Gipsy Kings

La lluna és un tema emblemàtic a l’hora de fer cançons populars. Que aixequi la mà qui no ha ballat aquest “temasu” dels Gipsy Kings a una festa major! Els Gipsy Kings no necessiten presentació, rumba flamenca i cançó lleugera per donar alegria i celebrar les nits llargues de l’estiu mediterrani. Aquest tema és original de Carlos Castellano Gómez, i ha sigut objecte de desenes de versions. Ens quedem amb la dels Gipsy, músics francesos d’origen català, que van fer popular el flamenc progressiu orientat al pop amb cançons tan conegudes com ‘Volare’ (de Domenico Modugno) o ‘Bamboleo’.

 

Vacaciones en la Luna. Ostiaputa

No ens quedem amb la rumba de sobretaula y anem a girar 360º cap al punk amb una peça de melodies reagges. Ostiaputa és una banda egarenca recentment desapareguda amb el seu frontman, l’estimat Antonichi. Seguim sobrevolant la lluna, aquesta vegada estem de vacances al paradís lunar. Recordem l’estiu d’enguany amb naus siderals camí a l’espai en busca del satèl·lit màgic i no ha estat un somni ni un capítol d’una sèrie distòpica. La missió va representar el punt de partida del turisme espacial que serà imparable, i els seus protagonistes eren membres de les elits multimilionàries més grans del planeta. Ells, ens van deixar aquí a terra, i ens deixaran, com diu la cançó amb tota la “merda nuclear”.

 

Í Gær. Sigur Rós

Èter. És èter el que es respira quan escoltes Sigur Rós, pot semblar pop inconsistent, desnerit, frèvol, però quan coneixes Islàndia ho entens millor. És com si la melodia abracés les aurores boreals, viatgés a través del plugim constant, s’enlairés amb la força del guèiser, fluís amb el ritme dels salts d’aigua, palpités com el crepitar del gel al trencar-se i dir adéu a la vida mil·lenària…

 

Set the controls for the heart of the Sun. Pink Floyd

Tanquem amb els mestres per antonomàsia de la temàtica espacial i del viatge psicodèlic, que també és un viatge a les estrelles. La gent es torna boja quan sent parlar de cançons de més de 10 minuts, però això ha existit mai? Però ara tot no ha de ser de mil·lèsimes de segon per captar l’atenció del consumidor rendit al col·lapse dels sentits? Hi va haver un dia que s’escoltava Pink Floyd, i d’una sola vegada ens feiem íntims dels extraterrestres més agosarats a trepitjar terra humana.

 

  També et pot interessar:

  Vés al prestatge:

Data de creació: 19/10/2021 Última actualització: 25/10/2021