El barquer

L’obra teatral del dramaturg anglès Jez Butterworth és un drama en diferents nivells: una confrontació política complexa i violenta; un drama familiar, provocat per molt d’amor; una elecció entre la nació i la família; un assaig que repassa els valors humans i una tensió entre l’estereotip cap als irlandesos i la seva realitat. Estem a l'any 1981 a Irlanda del Nord, devastada pels Troubles – els anys tràgics de la violència de l’IRA i les decisions intransigents dels governs anglesos, just al moment quan uns presos de l’IRA estan a prop del final d’una vaga de fam per demanar la condició de presos polítics. Ens trobem a la casa de camp d’una gran família catòlica: on conviuen l’oncle i les tietes, germanes del difunt cap de família. Està el seu fill, el cap actual amb la seva dona i els seus nombrosos fills i filles. Però també està l’esposa jove del seu germà i el seu fill a punt d’entrar a l’adolescència. És el dia de la collita, un dia del final de l'estiu fresc irlandès que canviarà el destí de tota la família. La història comença amb l’anunci de la mort del germà (i marit) d’aquesta família, desaparegut fa anys pel mateix IRA. Quan la mort es fa tangible, la tensió familiar sostinguda durant tot aquest temps es trenca. La història silenciosa d’amor entre el germà viu i la seva cunyada ja no pot ser, ha de desaparèixer del mateix silenci on ha nascut. El cap de família s’ha d’afrontar a la seva dona, desapareguda en una melancolia de resignació. Els sentiments dels joves de la família estan dividits entre un nacionalisme violent i odiós i la comprensió que la violència és un camí que sempre porta a més violència. Durant una conversa nocturna els cosins que es troben a la casa per ajudar amb la collita aconsegueixen convèncer el noi jove que acaba de saber de la mort del seu pare que la venjança nacional pot ser cap a qualsevol anglès: la ira necessita sortir i en aquests moments fa falta una víctima. Al final de la obra el cap de família actual s’ha d’afrontar als seus propis dimonis: ell que abans havia cregut que la nació estava per sobre de les persones estimades, va triar la seva família; però el seu passat (personalitzat per membres de l’IRA) d’un nacionalisme superior a la moral que compartim com a valor superior arriba una vegada més a la porta de casa seva i ell decideix actuar. Durant l’obra podem veure com es construeixen les marques típiques i potser massa estereotipades dels irlandesos: família tradicional, nombrosa i religiosa; el whisky i el beure fins l’extrem; el nacionalisme i l’odi cap als anglesos; la sensació de trobar-se lluny; la melancolia. I aquestes fades típiques irlandeses que canten a la mort: les banshees. Es tracta d’una obra forta i intel·ligent que convida el lector a pensar en molts nivells. Per una banda, és important documentar-se sobre el context polític sense el qual l’obre penjaria en una falta de comprensió (és significatiu el fet que quan Julio Manrique va posar l’obra a l’escenari del Teatre lliure de Barcelona, es va adjuntar tot un dossier amb documents que intenten aclarir aquest moment històric). Per l’altre, el tema interminable i sempre actual de la violència (es pot justificar la violència i en quins casos?) ressona amb nova força. Des del títol coneixem la figura del “barquer”: aquest que trasllada les ànimes a la seva llar final. Possiblement cap família i ànima arribarien al seu descans i a la seva pau mentre hi hagi tanta violència ( i desigualtat, i injustícia i sofriment) al nostre voltant?   Més informació: "El barquer" al Teatre Lliure de Barcelona (+ info complementària) Recomanat per Valentina Ivaylova, Biblioteca Josep Janés, L'Hospitalet de Llobregat

Lejos del cielo

Lejos del cielo (Far from Heaven, Todd Haynes, 2002) Quan el melodrama més clàssic es torna una denúncia Lejos del cielo (Far from Heaven, Todd Haynes, 2002) va rebre 54 nominacions i 29 premis en alguns dels certàmens cinematogràfics més importants del món (Oscar, Globus d’Or, Venècia, Sindicat d’Actors, etc.) els anys 2002 i 2003. No solament es va distingir la pel·lícula i al seu director i guionista, Todd Haynes, sinó sobretot l’actriu principal, Julianne Moore, i també Dennis Quaid i Patricia Clarkson com a actor i actriu de repartiment. També van ser premiades la banda sonora d’Elmer Bernstein i la fotografia d’Edward Lachman. La pel·lícula ens trasllada al Hartford (Connecticut) dels anys cinquanta del segle passat, en plena època del maccarthisme. Frank i Cathy Withaker són un matrimoni de mitjana edat amb un fill i una filla. Tenen un nivell econòmic alt, són una família benestant i viuen en un barri residencial. Ell és un alt executiu en una empresa i ella es dedica a organitzar festes, a fer obres socials o, simplement, a quedar amb les amigues, totes elles del mateix nucli benestant. També s’ocupa dels fills, tot i que la família disposa d’una assistenta negra (paper interpretat per Viola Davis, que va rebre l’Oscar a la millor actriu secundària o de repartiment per Fences). Marit i muller porten una vida plàcida, tot els va bé fins que un dia la Cathy descobreix al seu marit mantenint relacions sexuals amb un altre home. A la vegada, s’adona que també està enganxat a la beguda. Ella se sent decebuda i comença a establir una amistat, que es va convertint en una atracció, amb el nou jardiner, Raymond Deagan. Deagan és un home de raça negra educat i amb estudis superiors a qui li agrada l’art i conversar, així que tots dos comparteixen afinitats. Se’ls veu junts passejant pel jardí, pel bosc o intercanviant impressions davant un quadre de Miró en una exposició d’art. Fins i tot entren en un restaurant on també hi ha ball. A partir d’aquí es desenvolupa una trama amb elements de classisme, homofòbia i racisme. L’eix principal és la vida de la protagonista, les seves reaccions a tot el que li està passant i les repercussions en el seu entorn, en una societat inclinada a la misogínia. Aquesta pel·lícula té com a referent Solo el cielo lo sabe (All that Heaven Allows, Douglas Sirk, 1955), basada en una novel·la publicada el 1952 pel matrimoni format per Edna i Harry Lee. El film, dirigit pel mestre del melodrama Douglas Sirk, és protagonitzat per Jane Wyman i Rock Hudson. S’hi explica la història d’una vídua rica que s’enamora del jardiner davant l’oposició dels seus fills i de tota una societat. Tots els personatges de Lejos del cielo s’ajusten al gènere del melodrama. Cal destacar per sobre de tot la gran interpretació de Julianne Moore, que quadra perfectament tots els registres del personatge: d’entrada sent decepció, però positivisme cap el seu marit; després, té la valentia i fortalesa per plantar cara a una societat plena d’hipocresia que la considera adúltera per avançat. A més, el personatge valora la dependència econòmica envers el seu marit perquè quan ell li demana el divorci ja comença a pensar en els problemes que tindrà en aquest sentit. Els altres personatges també estan ben definits. El marit es mostra depressiu i desmoralitzat en un principi. Busca una teràpia per afrontar la seva situació i tem pel seu estatus laboral, però al final es mostra segur de si mateix quan s’adona que té controlada la nova situació. De tota manera, penso que el seu rol va quedant més desdibuixat a mesura que avança la pel·lícula i el personatge d’ella domina cada vegada més el relat. Finalment, el jardiner es retrata com una persona equilibrada que sap el que vol, però que alhora es mostra resignat i conscient de les limitacions que ha d’afrontar pel color de la seva pell. Crec que és el que menys representa els estàndards del melodrama per la manera com reacciona a les situacions. Fins i tot quan la seva filla es agredida per un grup de nens, fills de les famílies del barri que són expulsats de l’escola. Això li significa el boicot de totes les famílies i l’obliga a marxar. La pel·lícula comença en temps de tardor. El verd, el marró i el tons vermellós es barregen i fan la sensació què embolcallen el conjunt de cases d’aquell barri benestant segons un cicle natural que fa que tot sempre sigui igual. Són unes seqüències rodades en pla general que contrasten amb les preses en pla mitjà i en pla americà que s’empren en els diàlegs entre els personatges i quan se’ns mostra l’interior dels habitatges amb contrallums tènues que ressalten la simbologia dels objectes com el mirall, la televisió, el sofà o la pantalla del llum que hi ha sobre una taula. La música és d’Elmer Bernstein (1922-2004), autor de bandes sonores de pel·lícules com Els deu manaments (The ten commandments, Cecil B. DeMille, 1956), Matar a un ruiseñor (To kill a mockingbird, Robert Mulligan, 1962), Los siete magníficos (The magnificent seven, John Sturges, 1960), La gran evasión (The great escape, John Sturges, 1963) o, ja als anys noranta, La edad de la inocencia (The age of innocence, Martin Scorsese, 1993). En el seu context, la partitura contribueix a arrodonir els elements melodramàtics de determinades escenes. El guió és lineal i fàcil de seguir, no hi ha salts en el temps. El final queda obert quan la protagonista, després d’acomiadar-se del jardiner, encara que potser no definitivament, surt de l’estació de tren amb el seu cotxe. Es presagia una possible fugida d’aquest entorn que l’oprimeix i assenyala i es dona pas a una seqüència final on es veu la imatge d’una branca farcida de flors blanques, com si fos un missatge indicant que vindran noves primaveres en un món diferent, una societat que hagi eliminat aquests tipus de discriminacions. Però no ens enganyem: tot allò que aquesta pel·lícula ens mostra, i que a la vegada denuncia, continua emergint en el moment més inesperat. Crítica elaborada per Ramon Huguet de la Biblioteca Municipal de Cervelló en el marc del projecte Escriure de cinema.

A Manual for cleaning women

Lucia Berlin va ser una dona treballadora americana que entre els anys seixanta i vuitanta va combinar moltes feines diferents amb la seva afició per escriure. No va aconseguir gaire èxit en vida, tot i que sí tenia un petit grup de lectors fidels que seguien les seves històries curtes publicades a diferents petits diaris. Manual per a dones de fer feines és una selecció dels quaranta-tres millors contes de l’autora que va assolir la fama una dècada després de la seva mort, quan un editor va decidir fer aquesta selecció fent una poderosa reclamació de reconeixement al seu talent que va ser tot un èxit. Aquesta publicació va arribar a la llista de bestsellers del The New York Times en només dues setmanes, les llistes de revistes i suplements literaris més importants del país el van incloure com un dels millors llibres del 2015. L’any 2016 aquest títol va ser guardonat amb el Premi Llibreter de Narrativa com a millor autora internacional atorgat pel Gremi de Llibreter i Editors de Catalunya. La lectura d’aquest relats enlluernaran al lector d’un nivell avançat d’anglès. Una oportunitat per practicar la lectura de l’idioma de la mà d’una de les grans contistes americanes d’aquest segle i d’una de les revelacions literàries que celebrem. Val molt la pena fer l’esforç de llegir-lo en la seva llengua original, tot i que alguns necessitem un diccionari al costat. Recomanat per Sílvia Lanau.Biblioteca Valentí Almirall del Papiol.

101 Arbres de Catalunya que cal conèixer

En aquesta miniguia de camp trobareu les il·lustracions de 101 arbres de la nostra geografia catalana. És un meravellós desplegable plastificat que es pot portar dins d'una mini bossa, ja que no ocupa molt espai. Forma part d'una col·lecció de miniguies, en total sis, de diferents temes: bolets, papallones, ocells, aus rapinyaires, hortalisses i la que ens ocupa. Totes relacionades amb el nostre territori.  Trobareu més informació al web de miniguies de camp. Biblioteca Joan Oliva i Milà.  

Las mejores rutas de Europa para hacer trekking

Per a tots els amants del senderisme i de les rutes originals i que no només incloguin paisatges sinó que s’endinsin en aspectes com la cultura o la història dels indrets visitats, “Las mejores rutas de Europa para hacer trekking”, publicat per Lonely Planet, és una lectura indispensable.   El contingut del llibre o el seu text principal es presenta en forma de 50 històries espectaculars que expliquen de primera mà excursions fantàstiques per una regió concreta d’Europa. A més d’això, també s’hi inclouen les indicacions bàsiques per a planejar el viatge (quina és la millor època de l’any, com s’hi pot arribar, quin equipament s’ha de portar, on allotjar-se, etc.). El text també ve acompanyat de fotos precioses dels indrets que podreu trobar a cada ruta. Seguit de cada una d’aquestes propostes s’inicia la secció de “rutes similars”, on podreu trobar opcions semblants a la ruta proposada, tant per temàtica com per pertinença a la mateixa regió. Hi ha un sumari on les rutes queden classificades per colors segons la seva dificultat (es tenen en compte aspectes com la localització, la logística o les condicions del terreny). Cal tenir en compte que moltes de les rutes proposades en aquest llibre són dures, i per tant independentment de l’experiència que es tingui, cal seguir les indicacions, assegurar-se d’estar preparat i prendre totes les precaucions necessàries per evitar riscos.  Recomanat per: Josep Pagès Biblioteca M. Serra i Moret

Córrer sense por

La Samia Yusuf Omar va saltar a la fama com a corredora olímpica als Jocs de Pequín 2008, representant el seu país, Somàlia. Tot i arribar l’última a la cursa dels 200 metres, la seva tenacitat, energia i un somriure enlluernador la van convertir en una icona per a totes les dones del seu país, ella volia córrer en llibertat, va ser una llum, una esperança per tota la gent que té el somni d’una vida millor lluny de guerres, pobresa i fam. Aquesta és una història real novel·lada que es basa en multitud d’entrevistes a gent que la va conèixer i d’un diari escrit per la mateixa Samia a través de la xarxa social Facebook al qual l’autor va tenir accés. La novel·la ens relata tot el que va lluitar per aconseguir el seu somni, amb imatges que et queden per sempre: una Samia valenta i decidida corrent amb burca per carrers deserts de matinada, en estadis devastats, solitària per força, jugant-s’hi literalment la vida. A la seva ciutat, Mogadiscio, hi ha desplegada l’organització terrorista Al-Shabab, gihadistes que tenen sotmesa la població civil a una repressió brutal, de manera que trobar una dona corrent per els carrers pot significar la mort. La il·lusió que transmet per coses senzilles que per a ella són tot un món, com aconseguir unes noves vambes o un rellotge amb cronòmetre, o l’estada a l’hotel de Pequín on gaudeix de l’aigua calenta i es fica en una banyera per primera vegada a la seva  vida, emociona i et fa valorar les petits detalls en els quals ja no ens fixem. Impressiona la confiança que la seva família, especialment el seu pare, li professa. Com l’encoratja a aconseguir els seus objectius, tot i tenir-ho gairebé tot en contra. El llibre s’enfosqueix quan la Samia decideix abandonar el seu país i fer tot el periple per arribar a Europa, divuit mesos de penalitats, travessant Etiòpia, el Sudan i Líbia, en unes condicions terrorífiques, precàries i perilloses. Aquesta part del llibre és d’una extrema duresa. El desenllaç és desolador, tristíssim i et desesperança... no pot ser d’una altra manera, és el que va passar i això no es pot canviar. Córrer sense por emociona i commociona, et fa obrir els ulls, enfrontar-te amb una realitat que es dona cada dia al Mediterrani, on milers de persones es juguen la vida per arribar a una Europa que no els vol. Llegint la novel·la, et poses a la seva pell... i voldries que tot fos diferent, no donar-los l’esquena, no fer veure que no ho saps. Les vides de les persones que moren al Mediterrani  compten: tenien il·lusions, esperances, somnis que queden per sempre més oblidats al fons del mar. “Vaig córrer la segona meitat de la pista tota sola. Però en aquells últims cinquanta metres va passar una cosa inesperada. Una part del públic es va posar dreta i va començar a picar de mans. Alhora. M’esperonaven, cridaven el meu nom, animaven. Com el dia de la meva primera victòria a l’estadi Cons. Només que aquesta vegada el soroll era eixordador. Hauria preferit que no ho fessin. Que no s’adonessin que era tan inferior.” Giusepe Catozzella (Milà, 1976) és llicenciat en filosofia i periodista i ha publicat novel·les d’investigació sobre temes controvertits com el tràfic d’òrgans humans o la màfia calabresa; un escriptor valent i compromès que ens escriu la història d’aquesta petita lluitadora d’una manera espectacular, fent servir la primera persona, com si la mateixa protagonista ens ho estigués relatant. Això fa que el relat tingui una potència aclaparadora. Gràcies a ell la història  de la Samia no caurà en l’oblit. Ha estat traduïda a més de deu llengües. Recomanat per Montse Cutrina de Biblioteca l’Ateneu Les Bases

David Attenborough

Avui et presentem un llibre que està catalogat com a infantil, però que és molt interessant per als adults també. És una biografia del naturalista anglès David Attenborough que el dia 8 de maig, tot just fa dos dies, va complir 95 anys.  En aquest conte il·lustrat s'explica la vida d'aquest noiet que va viure la seva infantesa en un campus d'una universitat d'Anglaterra. Ja des de molt petit va demostrar la seva curiositat pels animals i per tot el que viu al planeta Terra. El que li agradava molt era passejar amb la seva bicicleta pel camp cercant fòssils, restes d'animals i de plantes.  De més gran, quan va anar a la universitat, va estudiar geologia i zoologia. Era tan gran el seu interès per conèixer i saber que va viatjar pel món sencer i va filmar els hàbitats naturals. És una de les primeres persones que va iniciar els documentals per a la TV. Va ser ordenat cavaller per la reina d'Anglaterra. Molts animals i plantes han rebut el seu nom, com és el cas del plesiosaure extingit al qual s'ha anomenat Attenborosaurus conybeari. Amb uns dibuixos molt bonics, t'estimaràs aquest noiet rosset que encara ara defensa la vida silvestre i a qui han demanat que sigui el Defensor del Poble a la Conferència de Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic (COP26) que es durà a terme el proper novembre a Glasgow, Escòcia. Recomanació de Lourdes Escrigas Casas. Biblioteca Joan Oliva i Milà.

Elogi dels camins

En aquest assaig l’autor ens porta a descobrir els camins i el fet de caminar des de la seva experiència viscuda, sentida, reflexionada i escrita. És després de ser diagnosticat d’epilèpsia i la prohibició de conduir que Ekelund descobreix que pot prescindir del cotxe i que pot viure perfectament sense vehicle. És a partir d’aquest moment que el fet de caminar es transforma en la seva manera de moure’s, descobreix la velocitat d’anar a peu, de posar un peu darrere l’altre, de passejar i de contemplar la natura. Camina i pren notes de tot el que veu, del paisatge que recorre. De fet, el camí i el paisatge són indissociables i el mateix passa amb l’ésser humà. Ens comprenem a nosaltres mateixos amb relació amb el paisatge en què hem nascut. Aquest marc és el que constitueix la nostra vida més que cap altra cosa. “ Els camins van aparèixer perquè les petjades d’uns peus a terra van ser seguides per la petjada d’altres peus en el mateix tros de terra, i es produïa amb tanta assiduïtat que la natura no tenia temps d’esborrar les petjades abans que en vinguessin de noves. Els camins van aparèixer per si sols. No eren sendes pensades per passejar ni per gaudir de bones vistes per allà on passaven. No van ser planificats ni descansaven sobre cap anàlisi profunda, ni hi havia cap avantprojecte ni cap idea de planificació del traçat.” Per a Ekelund aquest canvi de vida no va suposar un càstig sinó tot el contrari un alliberament i una descoberta interior i exterior. La natura és la protagonista i la que influeix en la narració. Recomanació de Lourdes Escrigas Casas. Biblioteca Joan Oliva i Milà.

One life

One life és l’autobiografia de la millor futbolista del món, la californiana de 35 anys Megan Rapinoe (1985), activista i icona gai, gran defensora de la justícia social i la igualtat. L’estrella del futbol femení, pilota d’or, medalla d’or olímpica i dos vegades campiona de la Copa Mundial Femenina, en les seves memòries narra els moments més importants de la seva vida esportiva i personal. Ens parla de la infància, de la germana bessona Rachel, dels problemes amb les drogues del seu germà Bryan, dels pares i la seva nombrosa família. També dels millors i pitjors moments viscuts en el món del futbol i amb la selecció nacional de futbol femení dels Estats Units. En constant reclamació per la igualtat salarial entre homes i dones i ferma defensora de moltes minories, Rapinoe va ser la primera atleta blanca que es va agenollar en solidaritat amb Colin Kaepernick com a protesta contra la brutalitat policial i la injustícia social, també enfrontant-se públicament al expresident americà, Donald Trump. “One life” (“Una vida”) és un llibre honest i valent, personal, crític i inspirador, on la futbolista reflexiona sobre les seves eleccions, les seves victòries i fracassos. Parla a partir de la pròpia experiència convidant als lectors a implicar-se i que siguin conscients que els canvis reals estan dins de cada persona. Més informació sobre Futbol femení i Biografies de futbolistes Recomanat per la Neus Capdevila de la Biblioteca Ateneu Les Bases de Manresa

Arrels, el món que torna

Fa tot just un any que es va publicar el primer número de la revista Arrels, el món que torna. Aquest projecte abraça aquesta revista i també el web www.arrels.info, una ràdio que emet per internet i un mercat virtual de productes de proximitat. En aquesta revista trimestral trobaràs informació i coneixements sobre els valors de la natura i el món rural amb entrevistes a i reportatges amb persones que s’hi han dedicat tota la vida, de generació en generació, i d’altres que han començat aquesta aventura fa poc. És també un espai que posa en contacte directe els consumidors amb els pagesos productors d’aliments de proximitat del nostre país. Els quatre números que han sortit s’han dedicat a diferents temàtiques: Número 1: Hivern, 2020.  El bosc Número 2: Primavera, 2021. Hortes Número 3: Estiu, 2021. Aigua Número 4: tardor, 2021, Muntanyes   “Què ens diuen les muntanyes? Des de temps immemorials, moltes muntanyes han adquirit un significat espirituals i les persones s’hi ha acostat en pelegrinatge per pregar i sentir-se a prop amb la divinitat. I cada muntanya sagrada –i n’hi ha arreu del món, té un significat espiritual propi lligat a la tradició espiritual de l’entorn.”  Fragment del text de Josep Gordi Serrat, pàg 104 De segur que t'agrada llegir tots aquests articles que ens ofereix aquesta nova revista. Recomanat per Lourdes Escrigas Casas. Biblioteca Joan Oliva i Milà.