“Els penjaren a tots set a les rabassudes branques d’un roure que plantava sos arrels en l’encreuament de dos camins al peu del torrent de Rupit. I els penjaren deslligats de peus i mans perquè tinguéssin llibertat d’esgarrapar debades les darreres engrunes de llur vida bestial, allargant i fent més horrible sa agonia. Fins els hi negaren els auxilis espirituals que, udolant com gossos i blasfemant com condemnats, demanaven alguns d’ells. No faltava sinó que després d’una vida de crims se n’anessin de dret al cel, a fer ganyotes a tants infeliços com havien fet perdre que també demanaven la confessió.

Així raciocinaven aquells salvatges muntanyencs.

Aquest és el fet històric que fa prop de dos-cents inaugurà la llegenda del Roure del penjats i aixís m’ho contava un vell pastor tot contemplant un altre roure que mostra encara la testa d’altre criminal famós, en Farriol, dins d’una gàbia de ferro clavada en sa soca. Perquè és de saber que els anys esmortuïren el record de les víctimes ignocentes, de les dones deshonrades, dels infeliços socarrimats a la llar i de les famílies arruïnades, més el record d’aquella execució quasi tan iniqua com els crims que venjava ha restat viu en l’esperit del poble.

Els dos camins que allí creuaven s’han enhebrat perquè els pagesos, estremint-se de passar-hi, buscaren una marrada. El roure legendari morí cremat pels llamps, mostrant avui encara en peu sa soca i ses branques despullades i mig carbonissades. El pastor ,’assegurà que cap tempesta d’istiu mancava de descarregar sobre d’ell ses ires i que en tals moments prou vegades havia oït des de lluny udols de desesperació, refets d’agonia i malediccions de condemnats, tan com si es repetís l’espantosa execució.”

Marià Vayreda. “El roure dels penjats” (1891)