Aquest any 2019 es compleixen 100 anys de la desaparició del pianista i compositor italià Ruggero Leoncavallo (Nàpols 1857- Pistoia 1919), el clar exemple de compositor que triomfa amb la seva primera òpera Pagliacci però que mica en mica es va diluint fins a desaparèixer del firmament operístic. Va ser tant així que, malgrat haver escrit 10 òperes més, 10 operetes i varis poemes simfònics i altres composicions menors, actualment l’única obra de Leoncavallo que es representa als teatres d’òpera a nivell mundial és aquesta Pallassos.

Leoncavallo la va escriure després d’haver assistit a una representació de Cavalleria Rusticana de Pietro Mascagni que suposava l’inici d’una nova forma de veure l’òpera que es va denominar verisme. Essent a finals de l’època romàntica, on les passions humanes, sobretot dels nobles, eren al centre de totes les òperes, els veristes van voler portar-ho al màxim i demostrar que el poble ras i les classes baixes també podien tenir passions i mereixien ser explicades en una òpera. L’òpera va ser estrenada el maig de 1892 al Teatro dal Verme de Milà amb la direcció del gran Arturo Toscanini i va ser un èxit aclaparador.

Leoncavallo va aprofitar haver viscut el cas d’un assassinat per gelosia quan era petit i vivia al sud d’Itàlia i va transformar-ho en una de les òperes més emotives de la història. L’òpera comença amb un pròleg a teló tancat, on el pallasso Tonio ens anuncia que el que veurem a continuació és el propòsit de la nova escola verista: pintar una escena amb emocions humanes com l’amor, l’odi, el dolor o la ràbia, però no representats darrera una màscara teatral, sinó tan reals com la vida mateixa.  

Si Puó, si puó

   

Ens trobem amb una història d’amor i gelosia que esdevé en una companyia de pallassos que fan gira per l’empobrit sud d’Itàlia de pocs anys després de la unificació. És una història dintre d’una altra, ja que els pallassos de la companyia, Tonio, Canio, Beppe i Nedda, cada vespre fan riure al públic interpretant els personatges de la Commedia dell’arte Taddeo, Pagliaccio, Arlechino i Colombina.

Les emocions dels personatges de la Commedia ficticis es barrejaran amb els dels pallassos reals. És especialment reveladora l’ària final del 1r acte quan Pagliaccio, el cap de la companyia, s’adona que la seva dona Nedda, té un amant. Destrossat per dins, Pagliaccio sap que ha de riure, s’ha vestir, s’ha de pintar de pallasso i cantar, sap que l’obra ha de continuar perquè el públic paga per a riure, per a passar una bona estona amb ells, per a que la seva esposa Colombina li faci el salt amb el seu amic Arlecchino. Ell ha de riure i el públic aplaudirà.

Recitar... Vesti la Giubba

   

Al 2n acte, la trama porta Nedda a voler escapar-se amb el seu amant, el mateix que li passa a Colombina dins de l’obra que representen. Però arriba una moment que Canio, el que fa el paper de Pagliaccio, ja no pot fingir i que ja no és un pallasso del que tothom es pot riure, que és una persona de carn i ossos. El públic comença a no saber si el que passa és una trama teatral o és real.

No! Pagliaccio non son

   

L’òpera acaba amb Canio, en un rampell d’odi provocat per la gelosia i la traïció de la seva dona, l’apunyala mortalment, així com al seu amant. El públic s’adona que tot era real en el moment que ell mateix afirma: La commedia è finita!