Enguany compleix 75 anys Roger Waters, una de les figures més destacades del rock i també una de les més controvertides. És principalment conegut per ser el motor creatiu de Pink Floyd fins del 68 al 85 i el responsable d’alguns dels àlbums més influents i venuts de tots els temps.

George Roger Waters va néixer el setembre de 1943, en el context de la Segona Guerra Mundial, fet que el va marcar a nivell personal i artístic. Va perdre el seu pare durant la guerra quan només tenia 6 mesos. Va créixer a Cambridge escoltant jazz i blues, i de fet a les seves primeres bandes tocava aquests gèneres, fins que l’arribada de Syd Barrett -un amic de la infància de Waters i Gilmour- va emmarcar els inicis de Pink Floyd en el pop-rock psicodèlic del Londres de finals dels 60. Era una proposta molt experimental, que combinava cançons pop amb llargues improvisacions i efectes visuals, amb la que van aconseguir un públic fidel.

Aquesta primera formació va canviar un cop el seu líder va abandonar els focus degut al consum de drogues i a la seva salut mental. Un cop va quedar clar que Syd Barrett no era en condicions de mantenir el contacte amb la realitat ni de seguir amb les actuacions, Roger Waters va anar assumint el control creatiu de la banda, incloent totes les lletres i la bona part de la base musical. La malaltia de Barrett va marcar un abans i un després de la banda, alhora que va inspirar bona part dels seus temes més memorables. Van conservar l’originalitat i el gust per l’experimentació a l’estudi, jugant amb tècniques i sons, madurant el seu so fins a trobar la fòrmula màgica amb la publicació de Dark side of the moon i els treballs posteriors.

Al llarg de la seva discografia (tant com a membre de Pink Floyd com en solitari) es deixa entreveure el seu estil. La música de Roger Waters no és apta per oients impacients. Cal gaudir-la sense presses. Són composicions denses, amb llargues introduccions instrumentals, amb una part teatral, habitualment seguint un fil narratiu al llarg de tota la gravació. Inclou sons de la vida quotidiana, diferents versions d’un mateix tema… i una escenografia descomunal en les actuacions en directe marca de la casa.

Complementant el caràcter dur de Roger Waters, hi havia l’altre gran artífex del seu èxit: David Gilmour, aportant un vessant més melòdic i emocional. Dos caràcters totalment diferents i incompatibles que es complementaven amb la resta de la banda per a crear alguns dels moments musicals més memorables del rock. El control cada cop major de Waters sobre la resta de membres va anar dificultant el treball en equip i portant la seva relació a un punt de no retorn.

The Wall, probablement el seu treball més ambiciós, va néixer d’una anècdota desafortunada, quan va fer una escopinada a un fan durant un concert en ple apogeu del punk. Reflexionant-hi, va concebir la idea del mur com a metàfora de l’alienació de l’artista amb el seu públic. Parcialment inspirat pel drama del seu ex-company i amic de la infància, mostra la història de Pink, una estrella de la música fictícia. El concepte de l’àlbum li seveix per a mostrar el seu aïllament, la ràbia i el menyspreu per certes actituds, a més de les seves grans obsessions: l’autoritarisme, la guerra, l’educació repressiva de la seva infància. El resultat és un disc conceptual doble que va fer història. Resulta sorprenent que la banda arribés al seu punt àlgid en un moment de descomposició. I més encara que un disc tan fosc hagi tingut una repercussió comercial i cultural tan gran. En directe, es representava amb la construcció d’un mur gegant a l’escenari, separant els músics del públic. Amb el pas del temps i l’evolució de les tecnologies, ha anat adaptant el missatge i el show a la situació social del moment.

   

La inquietant adaptació cinematogràfica d’Alan Parker el 1982 va ajudar encara més a convertir The Wall en un clàssic, i la pel·lícula un film de culte.
El 1985, després d’anys de desavinences entre els seus membres i de la marxa del teclista Richard Wright, Waters va anunciar que deixava el grup.
La seva carrera en solitari ha quedat a l’ombra del seu treball amb Pink Floyd, tot i haver publicat discos com Amused to death, un altre disc conceptual i polèmic on posava el focus en el mitjans de comunicació i l’entreteniment audiovisual. A més, també ha col·laborat escrivint la música d’una òpera basada en la revolució francesa (Ça ira).
Després de 25 anys de la seva última actuació amb Pink Floyd (i de retrets i batalles judicials), l’esperada reunió es va produir el 2005 en un concert benèfic promogut per Bob Geldof (l’actor protagonista del film The Wall). Però només va durar 25 minuts.

   

L’any 2017, després d’un llarguíssim silenci discogràfic, va tornar a publicar nou repertori, amb l’edició d‘Is this the life we really want?, un títol directe i explícit en forma de pregunta que sintetitza el missatge del disc.

   

Amb 75 anys, i més de 50 dedicant-se a la música, Roger Waters segueix en actiu, girant per tot el món. Conscient del poder de la música i de la seva privilegiada situació entre el públic, utilitza la seva música per a remoure consciències i alertar de les perills de la societat actual. Ha deixat petjada en el panorama musical des dels 70, per la seva arriscada proposta musical, el seu talent com a compositor, i la seva polèmica manera de comunicar i generar debat. La repercussió d’alguns dels seus treballs queden com a mostra del poder de la música per emocionar i transcendir més enllà de la part purament artística.