Mike Patton
Mike Patton
Fa uns anys els responsables d'aquesta prestatgeria musical vam decidir dedicar un espai especial als outsiders, als artistes fora de mesura i d'ordre estètic, als grans extravagants, als elements perduts per la causa ortodoxa. Ja està bé. No ens posarem a difondre allò estàndard, que ja té autopistes per moure's. Aquestes són carreteres inalfastables. El cas és que els freaks són peces tan singulars que sovint estan incòmodes també al calaix de les peces singulars. Tots ells reclamen atenció individual, un aïllament del conjunt. També és el cas del cantant Mike Patton, que us presentem aquí.
No es precisament un desconegut. El seu debut va ser internacional, triomfant, amb la mítica banda Faith no more, que va gaudir d'un gran i merescut èxit. Es tractava d'un projecte de rock més o menys experimental, amb una evident austeritat de mitjans on brillava una veu poderosa, amb tocs clown. Així el vam descobrir:
Faith no more, com tot a la vida, es va acabar. I, en certa manera, Mike Patton, com a bon freak, va començar. Ja feia anys que Mike Patton feia funcionar una banda paral·lela, anomenada Mr. Bungle, on l’experimentació era un punt de partida. Era rock, sí, però passat per les ulleres d’un freak. O sigui, rock grotesc, clown, absurd, al fi únic!
En certa manera, el recorregut d’un artista sembla confirmar el títol de l’autobiografia d’un humorista anglès que es titulava: “Dels esdeveniments que van conduir a la meva mort.” Tot està envoltat d’una fatalitat, d’un estil, d’un aire, que fa que el final de l’artista sigui la foscor, la soledat, els marges. Justament allà on es pot viure com un rei. Així que acabat Mr. Bungle, Mike Patton fa un altre pas, temptant els recursos expressius insòlits que va descobrint a la seva veu. El projecte es diu Fantômas, i son així:
A la banda està un dels grans estranys de la música, l’extraordinari Terry Bozzio a la bateria, músic veterà però sempre jove, radiant, impulsiu, de l’escola i família de Frank Zappa. Es veu que sota el pont s’està sempre en bona companyia. Vinga, seguim, que el freak no s’atura... aterrem ara a un dels projectes més musicals més indòmits de la música moderna. “Moonchild”, de John Zorn. Allà, Mike Patton té un paper principals, omplir de sons la música sense dir ni una sola paraula. Ens trobem davant d’una apoteosi de les capacitats de Mike Patton, és a dir, un dels límits artístics de la humanitat, on hi ha arribat ell com altres exploradors arriben a l’Atlàntida. Aigua va!
I ara, què? Doncs ara, cal seguir endavant. El freak no mira enrere, trepitja la seva cigarreta i continua caminant. Prova a fer un disc cool, modern, sexual, anomenat Lovage, una cimera de la música sensual, catxonda, triphopera, acidjazzística, explícita i clara. Cançons, com diu el títol, per fer l’amor a la teva vella parella. Cal baixar la llum, ara:
No acabaríem mai. Anem ràpid. Una nova reencarnació de Mike Patton ens el presenta com un crooner italià dels anys 50 i 60. L’experiència es diu Mondo Cane. Trobareu el disc al catàleg. Mike Patton es fa acompanyar de, ni més ni menys, 65 músics d’una orquestra. Es posa un traje, corbata, gomina i fa això:
No acabaríem mai, ja s’ha dit, però cal fer-ho. La història és viva, i només oferim un tast de les principals aventures d’aquest artista indòmit. Cada una d’aquestes estacions exigiria una aturada, una escolta atenta, encuriosida, amorosa. I una reacció! En tot cas, fem una última cala. El nostre freak, l’heroi bocal, l’agrimensor de la veu humana, adopta una nova màscara. Es diu “Peeping Tom”. Aliat amb veus de subtilesa garantida, com la de Norah Jones, Mike crea un dels seus cocktails extrems, una navalla d’aire.
El passat gener va fer 50 anys i la seva gola no sembla gens ferida per aquesta dada. Llarga vida al freak, Pollock de les cordes vocals.
