Un instrument, més enllà de la perspectiva mobiliària, és una màquina de sons. L'evolució del piano, també ha estat l'evolució d'un tipus de so musical. El seu timbre, dolç, ampli, profund, ha permés la composició de grans concerts i repertoris d'una fondaria estètica inusitada.

La fundació simbòlica de la composició per piano data de 1732 i són les 12 sonates de Lodovico Giustini. Gràcies a la seva composició, el fortepiano sortia del taller i abraçava les possibilitats artístiques. Sentim una interpretació de la primera sonata de Giustini, interpretada amb un fortepiano de Cristòforo tal com se sentiria en l'època en que va ser composoda:

Molts compositors del barroc comencen incorporar-lo al seu repertori de suites, fugues, sontes... No podem oblidar l'última peça de Bach, de la qual ja us n'hem parlat. Ja al periode clàssic trobem els primers compositors que destaquen pel seu virtuosisme principal amb aquest instrument. Wolfang Amadeus Mozart va fer seu aquest instrument, incorporant-lo a la instrumentació clàssica. Els seus concerts per a piano i orquestra són un exemple magnífic del definitiu paper principal del piano a la música. No us perdeu la direcció i interpretació de Friedrich Gulda (una polivalència difícil de trobar), amb el primer moviment del Concert per a Piano i Orquestra número 20:

El piano ja està perfectament integrat a l'orquestra al món clàssic. Ha arribat ja a les grans sales de concert. Després de Mozart, i sempre seguint els cims artístics del piano, trobem una nova fita instrumental: les sonates de Beethoven. El piano sortia ara de la placidesa cantabile de les suites, o al paper solista d'un concert. L'instrument era una extensió més del torrent emocional d'un compositor, una eina autònoma i expressiva en si mateixa.

El piano va esdevenir ja l'instrument emblemàtic del romanticisme, plenament integrat als palaus de l'aristocràcia europea. El seu prestigi artístic el feia imprescindible en tot àmbit musical. La seva sonoritat estava lligada al sentiment arrebat del romanticisme. El compositor més representatiu de la vocació pianística és Chopin, que va arribar a cotes viscerals inusitades. De les múltiples versions que ofereix la xarxa de la Fantasia-Impromptu de Chopin, us oferim aquesta clara i intensa interpretació de Jung Lin, del 2007:

I per rematar l'etapa "culta" no podem deixar de citar el 3er Concert per a Piano i Orquestra de Rachmaninoff, considerat per molts el màxim exponent del virtusosisme amb aquest instrument. La tècnica pianística portada a un límit íntim, ja que els recursos que utilitza no són exhibicionistes.

El piano estava aquí ja plenament instal·lat als salons aristocràtics. No continuarem afegint nous noms clàssics, que n'hi ha (Liszt, Debussy, Ravel, Schoenberg, Satie, Bartok... dediquen al piano bona part de la seva producció), perquè aquí la nostra història del piano entra en una fase sorprenent. Un nou gir de la història de la música popular fa que el piano sigui usat per altres finalitats menys sofisticades. Van ser uns negres americans qui el van treure dels salons, i de les cases, i el van fer saltar als clubs nocturns.

No afegim més que el primer nom, Art Tatum, un dels més grans instrumentistes de tots els temps i de tots els gèneres., aclamat per Rachmaninoff i el propi Horowitz. Us el mostrem en un fragment de documental presentat per Chick Corea. El piano, present als bars musicals, entre altres instruments com la batería, el contrabaix, el saxo, entre les copes, el fum i l'amor:

I encara un pas més, perquè el piano acabaria omplint d'alegria les nits, les improvisacions, el carrer. El piano fora de tot àmbit selecte, barrejant l'esprit saltimbanqui de Mozart, el caràcter ballable de les suites amb el swing, unint les exploracions de les fugues, dels divertimentos, amb les improvisacions... El piano apte (i més que apte: magnífic) per musicar la vida a les ciutats, la vida quotidiana, la festa. El piano, per sempre popular amb el gran Earl "Fatha" Hines.

A partir d'ell, i malgrat que ens trobem amb grans estilitstes i artistes del piano (de Bill Evans a Keith Jarret, de Herbie Hancock a Brad Mehldau, passant pel gran Cecil Taylor), el piano esdevé un instrument clàssic al món del jazz, del folklore, de tota la música viva. L'últim pas, l'havia donat un dels millors compositors de jazz de tots els temps: Thelonious Monk. Monk va desenvolupar una carrera artística incomparablement lliure, singular. El seu estil és únic. Juga amb el piano amb una soltura i una lúdica intel·ligència inèdita. Buscant les arestes, la frase aguda, la interpretació que fuig de l'automatisme i de la costum. Però sense perdre mai el swing. Monk, finalment, el cim d'una història particular del piano:

Amb Monk culmina, des d'aquesta perspectiva, la trajectoria del piano que va començar a les sales del barroc. No tenim coneixença de cap evolució interpretativa o estètica posterior. Les performances com les del inefable Jodorowski o de Dalí destruint pianos són això, performances. No és música. Però sempre hi ha escletxes de nova llum: un dels grans artistes catalans de tots els temps, Carles Santos, és el millor exponent d'una avantguarda pianística internacional. Intèrpret virtuós, ha creat moltes de les millors escenes teatrals amb un piano. Coneixedor profund de Bach, la seva obra sempre viu a fora de les esglèsies. Acabem l'article, doncs, pujats al seu piano: